30 de desembre del 2005

(1) NOTI

Dos dies seguits de cinema, un amb en Marçal, l'Uri i la Carla al Cinesa, a la última sessió, per a veure Match Point, de Woody Allen. Aquest vespre, amb en Roger, quedem al Monumental per a veure L'enfant -traduït com "El Niño"-, un film belga. Tots dos parlen de maneres diferents d'una mateixa cosa, com un mateix pot acabar xipollejant enmig del fang sense acabar d'entendre com hi ha anat a parar. Sovint, els diners ens enceguen. .. i la bellesa, i el poder, i la por, i la comoditat, i la curiositat...

Fa dies en Joan Lleonart -que curiositats del sistema, me'l vaig trobar ahir a la fila de butaques del darrera quan es va acabar la pel·lícula- em va demanar que comentés les que per a mi havien sigut les notícies més importants de l'any. M'ha agradat com l'Oriol ho ha fet, i com que les coses bones val la pena copiar-les, adapto el seu sistema.

>>En l'àmbit personal m'han passat dues coses elementals. La primera va ser marxar a Dinamarca, la meva experiència vital al país escandinau de les ciutats boniques i les noies en bicicleta. La segona, l'aprendre a retornar, a recomençar en un entorn -Argentona, Maresme, Catalunya- que gairebé no reconeixia. Gràcies als pares, a la meva àvia, al meu germà, a la Núria, a en Joan. Retrobar la malla de l'amor quan em semblava que m'esfondraria.

>>En l'àmbit local em quedo amb el desallotjament improcedent del casal l'Estella, l'aprovació del Pla Jove x Mataró... i el concert de Youssou N'Dour, amb centenars de senegalesos i gambians i nigerians i guineans suant i bramant les seves cançons al parc central.

>>En l'àmbit internacional els joves francesos cremant els seus propis barris, amb més de tres mil detinguts durant setmanes. La nit encesa, les llums blaves dels gendarmes i els veïns, incrèduls, mirant pels balcons l'espectacle de l'horror en horari de prime-time a les televisions.

23 de desembre del 2005

FOTO instal·lació en un llit de matrimoni omplert per 2+1

Ahir vaig enllestir la tarda quan ja s'havia fet de vesprada. I vaig poder gaudir de les obres plàstiques que inauguraven a l'Ateneu de Caixa Laietana, els negres sobre negres de Pere Coll. D'allà vaig anar al teatre del Casal, al mateix carrer Bonaire. Allà vaig poder escoltar els Dealan, en Rafael Sala, en Josep Fadó o en Jaume Arnella, alguns dels músics que han participat en la recuperació d'algunes de les cançons populars de Mataró. Ara s'han reversionat. M'agrada la idea. Sé que un dels culpables d'aquest projecte és en Dani Álvarez, un acordionista i flabiolaire atípic, a qui sempre li agrada tocar el crostó, ja sigui sota un gegant de la família Robafaves fent-lo ballar o amb una Coixinera sota el braç.
L'Àngels ha tornat de París per uns dies, i amb dos dels meus amigotes, en Ferran i l'Oriol, anem a celebrar-ho tots quatre a l'Arcàdia. Allà la nit s'escola indeterminada, sobretot pels roms amb cocacola que ens bevem des del principi, les ampolles de vi Turbio amb les que brindem per nosaltres, els altres, i els de més enllà. Que bé que ens ho passem, per déu. La nit a l'Arcàdia es fa llarga, i per darrera la tauleta passen des de la Marta a en Sergio, des de la Norma a en Marc Prat, que el feia voltant per la Xina però que ara ha recalat al costat del mar una altra vegada.
Al cafè cultural -així en diuen de l'Arcàdia- dues noietes han creat una foto instal·lació-. Les recordo d'haver-les conegut per Santes. Em cauen bé. La fotoinstal·lació es basa en escriure alguna cosa darrera una fotografia i deixar-la penjada amb uns gomets en unes cortines que pengen del sostre. Els hi escric un poema, per duplicat. La primera còpia la penjo a les cortines. La segona còpia la regalo a la Jenny i l'Helena, que des de la taula de l'altra banda del bar somriuen.
Amb l'Àngels, l'Oriol i en Ferran aguantem fins que ens fan una mica fora... i marxem. Acabo la nit a quarts de tres en un llit de matrimoni omplert per dos amics meus, compartint-lo com bons germans. Tornar a Argentona m'era massa complicat. Res de manetes. Què bonica és l'amistat... ;)
A quarts de set del matí l'Àlex torna de festa i ens convida a menjar xocolata amb xurros. Aconsegueixo deslliurar-me'n i continuo dormint fins tres quarts de nou.

16 de desembre del 2005

El graduat

Hi havia una pel·lícula que es deia "El graduat". La protagonitzava un jovenet Dustin Hoffman. El graduat vivia tot tipus d'aventures. S'emborratxava, passava per alt bona part de les classes, es follava una dona madureta, passejava abrigat en una americana de pana, retrobava les noietes vintenyeres que el buscaven per cafès de tauletes apretades.
Aquest dissabte em graduo en Comunicació Audiovisual. La meva aventura no ha estat com la del graduat del film de Dustin Hoffman, però sens dubte em sento més gran ara que quan vaig entrar amb divuit anys a la Facultat de Rambles de la Universitat Pompeu Fabra, un matí de setembre.
He convidat als meus pares, la meva àvia i la meva tieta àvia. Serà un dia bonic, segur que sí. Només hi ha una persona que no hi serà i m'hauria encantat que hi fós. Espero que el meu avi des del lloc on sigui em pugui veure com recullo el diploma universitari.
Sovint les coses que fem són per un motiu. Recordo quan el meu avi m'animava a estudiar el batxillerat i ho vaig fer. Recordo quan el meu avi em deia que calia estudiar a la universitat, a Barcelona capital, perquè calia obrir-se de mires i ho vaig fer. Recordo quan el meu avi em recomanava que viatgés una època a l'estranger, a comprendre altres maneres de viure, i ho vaig fer.
Ara em sento en deute amb ell. Perquè en tot el que em deia tenia tota la raó del que ha viscut en l'esforç i el treball i sap que saltar valles, mirar amb el front alçat el futur, ser tenaç i formar-se en les disciplines, són algunes de les maneres per a esdevenir alguna cosa.
Demà quan reculli el diploma, avi, pensaré en les vegades que ho havies imaginat. Segur, segur, segur, que serà tal i com a tu i jo ens ho vam imaginar aquella tarda de setembre al llit de l'hospital, poc abans que morissis de càncer. Recordes com en vam parlar, abans que et donés el sopar? Aquell dia et vaig prometre que algun dia seria graduat amb ajut de les teves classes magistrals. Tu vas somriure, cansat. Jo et vaig apretar fort la mà, i ens vam mirar sense dir-nos res. Sovint les coses que fem són per un motiu. Ja sóc graduat, avi.

12 de desembre del 2005

la commoció

>>Els col·lectius de la dreta conservadora estan començant a organitzar-se com els lobbys anglosaxons. La macromanifestació que es va celebrar fa poques setmanes en contra de la reforma educativa del govern progressista espanyol es va muntar seguint esquemes d'agents polítics que havien recolzat la campanya republicana del feixista George Bush. Esfereïdor.

>>L'Organització Mundial del Comerç no aconsegueix rebaixar els aranzels de la por i l'egoisme del primer món. El continuar subvencionant els productes agrícoles propis no permet que uns trenta països en vies de desenvolupament -amb les seves pertinents fràgils democràcies pendents d'un fil- puguin sortir de la pobresa i dedicar més diners a educació, sanitat o infrastructures bàsiques. Tristíssim.

>>A les micronèsiques illes de Tuvalu criden desesperats perquè des de l'any passat el nivell del mar està pujant mil·límetre a mil·límetre. Ningú s'immuta.

Tinc la sensació de viure en un carrussel de l'horror, on tothom és prou bo per fer veure que no passa res ni l'immuta res. De lluny, al fons, unes nàcares i unes trompes m'insinuen el desastre.
En una entrevista al suplement dominical del diari El País, un escriptor alemany picat amb els polítics, el sistema i l'economia de mercat es refereix a les corrents ideològiques del maig del 68. L'escriptor explica que la commoció és la única sortida per a canviar d'era, per a avançar, per a saltar valles que semblen infranquejables.

>> Enmig del carrussel de l'horror, cal sembrar la commoció per a avançar, doncs?

5 de desembre del 2005

Pinzells de la llibertat (II)

Cada plec del teu cos se’m declara obert.
Una carícia, una llàgrima, un miratge.
Cada plec del teu cos és un presagi entreobert a tardes per fer.

2 de desembre del 2005

pinzells de la llibertat (I)

Com una rosa a tocar dels teus llavis
Un aleteig suau que esquerda el teu equilibri invisible

Deixa’t tocar les ales, papallona.
Deixa que em taqui de la purpurina màgica que em portarà al deliri.

29 de novembre del 2005

>>....m'escoltes?

Cada cop hi ha més gent que parla, però em pregunto si escoltem gaire. Potser jo sóc el paradigma del que necessita aprendre a escoltar. A Dinamarca n'havia après, de debò. Però aquí tot em supera, em sento aclaparat per tantes coses que em criden, m'argumenten, em reflexionen, em parlen, em comenten, em demanen, m'exigeixen, em versen, m'informen, em desinformen, em canten, em desafinen, m'insulten, que em quedo desafinat.

Avui una noia m'ha trucat a casa la meva àvia per dir-me que està cansada de trepitjar merda. I quina mala sort, quan algú et demana que l'escoltis i tu xipolleges en la impossibilitat de fer més que respirar fons i pensar que ets la persona menys idònia per a escoltar i per donar consells.
El xipolleig que mica en mica em porta cap a un magma confós on tothom és valent per demanar-te que els deixis en pau, fer-se els valents, fer-se els forts, fer-se els sobrats, fer-se els suficients davant teu.
I el xipolleig em desgrana per dins, aleteig dèbil. Miro amb cara de pardal cagat de por. Però encara em demanen que escolti, i el màxim que puc és salvar-me i no enfonsar-me. Cada cop tothom amb més cuirasses, i jo cada cop entenc menys com acariciar.
Ni el que estic fent ni el que en trec em senta bé
.... PúRÄ coNfüSZìÓ....

Una cita per entendre'm.
"Les carícies encara són els pinzells de la llibertat"
Demano a déu que sigui així.

24 de novembre del 2005

Versets Espenyes-Torrent

És gris com de lluna aquest migdia esmorteït/
Una gavina panxuda es rebla al capdamunt d'una tanca metàl·lica d'una obra abandonada/
La tebior implacable del tallat em porta el desig de la teva cintura/
Carn trèmula.
Carn com el fang humit.
La carn com una sola onada.

21 de novembre del 2005

Entre el dictador i jo (6+1)

Ahir vaig anar a veure al Saló de Pedra d'Argentona el film format per sis petits documentals anomenat "Entre el dictador i jo". El projecte, finançat parcialment per la Generalitat, proposava la lectura cinematogràfica de sis joves realitzadors de diferents llocs d'Espanya sobre la figura del dictador feixista Francisco Franco. Tots els directors de les peces eren noies i nois nascuts entre el 1975 i el 1979. A Argentona es projectava aquesta pel·lícula a dos quarts de set del vespre, al mateix temps que es projectava a cent altres llocs d'arreu del món (sobretot a poblacions catalanes, capitals espanyoles i europees i algun casal català d'ultramar). Per cert, que a Mataró no es va projectar enlloc. Vergonya addicional per en Graupera i els super memorialistes d'Esquerra. Home, ja està bé, tant parlar i tant poc fer!

L'acte va omplir el Saló de Pedra. Van parlar després de la projecció en Morgan, un dels cronistes populars de la vil·la, la Margarida Colomer, historiadora amb la que m'uneix una relació de cordialitat i admiració i una noia de vint i pocs anys, la Carolina, una joveneta que ha fet carrera política a no sé quin partit. La memòria és imprescindible. Els joves hem de ser conscients. La repressió i l'oposició al règim anaven de bracet en el diàleg acció-repressió.

Moltes coses sobre les que parlar. Faré en els propers dies alguns textos sobre els 30 anys de la mort del dictador. Mentrestant, una sola reflexió. Excepte el primer dels sis curts, tots els discursos dels directors anaven en la línia de "jo no hi era durant el franquisme, i no acabo d'entendre res". A mi aquesta actitud no em serveix. L'actitud facilona d'enfocar el franquisme des d'una pel·lícula de Super 8 mig oxidada pel pas del temps, una cosa passada i que només es recupera a mitges, amb cares d'avis esquelètics que ja només balbucegen paraules incompletes i indesxifrables. Una frase del darrer curt: "Franco se m'apareix com un fantasme entre ombres". A mi això no em serveix. Repeteixo. A mi aquesta actitud em fa vergonya.

14 de novembre del 2005

un mini de pernil salat | en Ramon | el poligàmic | "tu t'has pensat que vius a Disneyland?"

Declaro obertament que:

1. M'encanta fer un parèntesis en l'horari laboral cap a un quart de dotze del matí i escapar-me amb en Joan a la cafeteria l'Encís, on fem un cafè amb llet de quinze minuts, ho acompanyem d'un entrepà mini de pernil salat i xerrem distesament sobre l'a i la z del que ens ve de gust. Sempre tinc un adéu per una cambrera rosseta que sempre mira al terra.

2. Fa dies que penso en trucar en Ramon. Perquè sempre tinc coses a dir-li. Perquè de vegades penso que el ramonet romàntic, reflexiu i treballador del seu bloc per sort es combina amb el ramonet xerraire i gamberrot de carn i óssos.

3. Un amic meu ha tastat la poligàmia. Diu que s'ho passa la mar de bé. I que els intercanvis són generosos, en tots els aspectes. Si algun dia anem a viure junts li exigiré la monogàmia. M'han dit que les pubilles de Cabrils i Vilassar de Dalt són la mar d'espavilades. Però això no val per a fer el salt a la mataronina.

4. Avui he anat a preguntar per un pis de trenta metres quadrats i menys de 240 euros al mes. L'estúpida de la venedora de les finques m'ha mirat amb suficiència la fulla fotocopiada de la nòmina i ha rigut sorollosament. M'he apretat els punys. "Tu t'has pensat que vius a Disneyland o què?" m'ha escupit. Em reservo el nom de la immobiliària. Ara, la venedora es deia Carmen. Cony, quina mala pata. Les Carmens que conec totes són amatents i afalagadores; la meva perruquera, la meva cunyada. També és mala pata que aquesta mal educada li hagi caigut per la gràcia de Déu un nom que tenia amb tanta consideració.

12 de novembre del 2005

La nOTA nEGRA

El dimecres passat vam inaugurar el bar d'en Salva, un amic del barri. El bar en qüestió es diu Nota Negra, i pretén crear un espai cultural on els joves i no tant joves es trobin per a fer-la petar, jugar a cartes, relacionar-se, debatre, jugar a billar. Tant de bo funcioni. Per ara, tres nits obert i tres nits en les que hi he anat a tocar campana. Demà seré a Súria i s'hauran d'espavilar sols. Avui en Salva em deia que amb en Panutx i l'uri Fité de camarers està salvat. Si en Salva està salvat ja està tot dit.

5 de novembre del 2005

una canita al aire

Quan estava a Dinamarca en Joan em va venir a veure, i per déu, tant ell com jo ho necessitàvem. Sempre he dit que en Joan és com una nòvia en masculí, sense sexe pel mig, però amb una atracció intel·lectual extraordinària. Un butlletí de l'Òmnium Cultural ens va creuar. Des de llavors hem mantingut una relació tremendíssima.
A Dinamarca vam topar-nos amb una rossa madrilenya, una filla d'immigrants colombiana i una hippye de Getafe que es guanyava la vida posant nua en els estudis de dibuix del sud d'Ama.
A Dinamarca vam deixar perdre un autobús, vam llevar-nos sense haver dormit, vam caminar distrets sota la pluja, vam fer acrobàcies descalços a l'herba d'un parc enorme a Roskilde. I aquesta setmana la rossa madrilenya ha tornat a aparèixer a les nostres vides. Recordo que m'havien preguntat què era "una canita al aire" al final d'un sopar, quan el vinillo ha pujat i és tard, i la mandra de marxar amb bus nocturn et pot portar a pensar que mai està de més passar una nit llarga.
Recordo que no m'ho van acabar d'explicar. En Joan, almenys la setmana passada, continua sense saber què volia dir. Mamma mia!

2 de novembre del 2005

Les coses ja no són com abans (?)

Avui he fet sobretaula amb la iaia, la tieta àvia i ma mare. De vegades, als diumenges, com per art de màgia, sorgeix la situació. De vegades, als dies especials o estranys de festa grossa o menuda, també.
Hem parlat de la societat en la que elles van néixer.
Els carrers estaven plens de tàpies que amagaven jardins i safaregis. Panallet de crema. Tots ens coneixíem; el barber, la botigueta, el drapaire, la peixatera, l'amo del cafè. Un glop de moscatell. La ciutat era un món en sí mateix; el sereno, el mar, les terrasses, la família, el microcosmos urbà. Panallet de pinyons.

Avui a la tarda m'he trobat amb l'Oriol i en Joan i un altra Oriol i hem anat a una granja. Després, amb l'uri burgada i jo passejant, deambulant sense pressa, ens hem topat amb la cristina pagès, una noia amb la que vam anar junts a l'escola -o compartir classe- durant aproximadament 120 mesos, uns 3600 dies.
També hem parlat de com eren les coses abans. De com a la classe microcosmos ja hi havia el que ha acabat de drogadicte o el gamberro mentider reciclat en comercial agressiu. Un miracle de la ciència del mercat laboral.
La certesa en tots els casos era que les coses ja no són com abans.

25 d’octubre del 2005

bus STOP

Surto de la feina a un quart tocat de deu. S'ha fet de nit. Camino somort, cansat de no moure'm, cansat de mirar i fixar la mirada en una pantalla d'ordinador durant tot el dia.
Em poso a esperar l'autobús cap a casa a la part de mar de la Plaça de les Tereses, passa poc trànsit.
L'autobús no arriba i fa tard, tanquen els llums de la forneria Valls que il·luminava l'acera.
Tanco els ulls i sospiro, i penso com m'agradaria ser a un altra lloc.

23 d’octubre del 2005

una història danesa

Va ser a mitjans de març, quan encara estàvem a zero graus durant bona part del dia. Al nord de Osterport, al darrera dels grans molls del port amb les inacabables naus de Maersk i els molins de vent construïts a finals dels vuitanta a sobre els prats i els pantans.
Hi vaig arribar amb el metro lleuger de color vermell, a la penúltima parada de la línia A+.
Allà hi havia una casa enorme amb un garatge enorme enmig d'una carretera esoltada per arbres pelats. El noi que m'acompanyava va obrir amb clau la porta del garatge i al obrir-se... eureka.
Una sorprenent construcció de dos pisos interns creaven un espai diàfan on mitja dotzena de joves danesos treballaven distrets cadascun en la seva cosa. Al costat de l'entrada, hi havia una modista, retalls de roba pel terra, un maniquí decapitat amb un vestit ataronjat i topos blau marí. Més enllà, observant per la finestra com nevava, un dissenyador multimèdia teclejava distret al damunt d'una taula llarguíssima d'Ikea, amb el seu ibook que punxava suau música lounge. Al primer pis una noieta menuda picava pedretes en silenci, era joiera. A l'altre costat de l'andami de fusta un prototip d'arquitecte intentava reconstruir amb maquetes 3D el futur complex universitari de Helsingor, una ciutat a l'extrem nord de Sealand, una regió danesa. Al fons de tot hi havia una noia bonica i extrovertida que al veure'ns entrar es va acostar cap al meu acompanyant i després de parlar en danés un minut em va dir en anglès que allà estaven creant el futur de l'economia danesa.
Jo primer no vaig entendre res de res. Però amb l'estona vaig arribar a comprendre que la manufactura artesanal i les tecnologies més punteres i revolucionàries podien anar de bracet. Estaven creant un viver autogestionat, on mesclaven els seus projectes artístics i professionals, la tecnologia i la manufactura, la màquina i l'enginy.
El més curiós de tot va ser que al cap de quatre setmanes vaig tornar al local per darrera vegada i em van dir que el govern danès els havia trucat per traslladar-se a una antiga caserna militar al sud de Copenhagen, on podrien tenir internet encara més ràpid, servei postal i calefacció gratis.
Em va agradar que el govern danès fos tant hàbil en veure que allò tenia força de canvi.
Tant important, la força de canvi. Aquells projectes que ajuden a que progressem com a individu i com a col·lectiu.

21 d’octubre del 2005

aRT C:/dir:

El dilluns, ahir i avui he sentit en Pere Coll. Potser l'he sentit massa, o potser jo en faig un grà massa.
M'agrada, perquè s'està parlant molt de com les noves tecnologies i el llenguatge artístic es mesclen, es troben, conversen, es procreen. En Russel Blakeborough, un videojòquei brutal "punxa" aquesta nit a la sala Clap. Hi aniré. La setmana passada també vaig anar a veure el jazz electrònic dels Urban Activity i vaig acabar fent una cervesa amb ells. La companyia Trànsit de la Maria Rovira vindrà la setmana que ve a demostrar que la dansa ja fa temps que balla al compàs de les creacions virtuals.
M'agrada que la Setmana es digni a parlar de l'art, quan es podria caure fàcilment en l'avorriment de les tecnologies aplicades al negoci, a la gestió, a la cohesió social...
Quan dic avorriment, vull dir falta de perspectiva. Perquè som davant d'un canvi global.
L'art ens dóna algunes respostes quan els grans canvis socials ens arrosseguen sense que nosaltres ho volguem del tot.
L'art ens defineix, també en moments estranys.
Per: eLOI (20/10/2005 20:49) [TecnoDiari.com]

19 d’octubre del 2005

Tecno + Eco + Socie + Cultur = tots IGUALS

Jan Annerstedt, un danès educat i dòcil explica que la tradició industrial serà clau per al futur de la ciutat. Que le clima és extraordinari, que tenim una ciutat compacta, que aquest lloc es pot convertir en el paradigma de la ciutat mediterrània floreixent, connectada al món però autèntica en sí mateixa.
Me'l crec però em costa de creure-me'l. Tal com van les coses, m'entren un munt de dubtes. Cohesió en el territori? Equilibri sostenible? Ajut als emprenedors? Societat en xarxa?
Cada cop tinc la sensació més acusada que estem invertint en una societat on agradi o no, es creen dues grans classes; els exclosos i els connectats. Els connectats tenen la informació, el poder de decisió, possibilitats reals de trobar vies més o menys clares en aquest batibull d'informació, en aquest marasme de la postmodernitat on per incompetència ens hem acabat abocant.
Els exclosos no estan connectats. No poseeixen la capacitat de destriar entre informació útil i soroll. No entenen que el que està passant ja ha canviat les maneres d'entendre els mecanismes de producció, la relació personal, el sistema de comerç, les jerarquies polítiques.
Continuem parlant de futur quan, mal em pesi, tenim deures pendents amb fronts que encara estan oberts. Si en Moha podrà trobar feina tant si és marroquí com si fós murcià. Si l'Antonio podrà desintoxicar-se de la cocaina i deixar de dormir al carrer. Si els nostres avis s'integraran de forma massiva als col·lectius de la gent gran i se'ls atendrà com se'ls mereix. Si els joves podrem viure sense la indiscriminada explotació i precarietat laboral a la que tant sovint se'ns sotmet. Si els polítics seran capaços d'adaptar-se a les demandes de les persones normals i escoltar-los.
Les noves tecnologies ens han de portar a una societat on tots tinguem les mateixes oportunitats. Si cal esperar els que van a poc a poc, cal esperar-los, entendre'ls, fer pedagogia. Tirar pel dret amb l'excusa que no hi ha temps per perdre seria un error. Un error que ens convertiria en còmplices d'una ciutat partida entre dos mons: el que està on i el que està off. Per a mi, una ciutat en xarxa és aquella on ningú s'ha quedat enrera. Ni tecnologica ni social ni cultural ni econòmicament.
Per: eLOI (19/10/2005 23:08)

18 d’octubre del 2005

incubadora de 30 metres quadrats

Avui m'he adonat d'una relació curiosa.
Les Incubadores, un sistema de promoció i dinamització per a crear noves empreses alternatives al sistema econòmic tradicional -la indústria i els seus serveis derivats- sovint treballen en mòduls prefabricats de 30 metres quadrats. És a dir, col·loquen a tots els emprenedors amb petits despatxets on els hi instal·len taules d'iKea de fusta clara, unes claraboies amb llum natural, connexió ADSL d'alta velocitat i un servei de lavabo gratuït. Tots els serveis tecnològics preparats per al gran canvi. Amanit amb speeches, workshops i meetings per a millorar les seves agendes de contactes, les seves capacitats de comunicació i relacions públiques i incrementar els volums de capital intel·lectual, aquest concepte tant de moda.
Aquest diumenge l'he passat al nord de Banyoles, a pocs quilòmetres de Vilamarí. Allà un amic meu s'ha instal·lat en un casalot menut, arrambat a la pendent d'un pujol ple d'herba, abraçat al nord per un boscam d'alzines i pins, obert al sud a una vall plena de prats verdíssims i carreteres de grava que sortegen tanques de granges de vedelles i sils d'aufalç. Allà el meu amic no té ni ADSL ni meetings ni portàtils Airis o iBook de darrera generació, amb tecnologia wifi, fireware i multigravadora DVD i CD-R.
Però s'ha llaurat la seva pròpia incubadora rural, on cultiva el seu hort de tomàquets, pebrots verds i vermells, enciams, bledes, albergínies, carbassons i melons. Quan ha de diversificar la seva oferta de productes ajança les parets arrobosades dels corrals, on hi viuen conills, tortugues, iguanes i tritons.
Insisteixo que en tot plegat, la innovació o el concepte d'emprenedor té molt més de factual que d'econòmic. El meu amic ha trobat la seva incubadora lluny de qualsevol parc tecnològic.
Tot i que sense el mòbil Amena amb cobertura no podria trucar-nos de tant en tant per a recordar-nos que a l'Alt Empordà enmig del silenci pensa llevar-se a veure com surt el sol a quarts de nou.

15 d’octubre del 2005

Una universitat que no estigui buida

Recordo perfectament el primer dia que vaig posar els meus a la meva universitat. Jo era un flamant estudiant de primer de carrera, amb bona nota de selectivitat, el cabell arrissat i sabates Marteens, segons com una mica arrogant, perquè em pensava que em menjaria les classes, que passaria matinades, nits, capvespres i migdies deambulant amb una jaqueta de pell girada els carrers del Gòtic i l'Eixample vivint despreocupadament la meva història estudiantil fent una mitjana a l'Apolo i xocolata amb xurros a l'Estudiantil, que em lligaria una que altra estudiant somrient de cabells llarguíssims a base de converses inacabables a les tauletes de la cafeteria de la facultat.
Recordo perfectament el que pensava que havia de ser la Universitat i el que va acabar sent.
Avui en Joan Majó ha inaugurat el curs acadèmic de l'Escola Universitària Politècnica de Mataró, un centre universitari aparegut després de la transició. En Majó diu que els humans som una espècie perillosa, i que hem de fer prevaldre uns valors superiors per a sobre de totes les coses; segons ell, aquests valors són els ètics en l'àmbit personal i els democràtics en l'àmbit col·lectiu.
Recordo perfectament i mai oblidaré les assamblees durant la guerra a l'Iraq, quan de sobte, tota la meva generació va tenir la sensació d'haver de respondre davant la història i dir clar i alt que no consentíem una barbaritat com aquella. Recordo les manifestacions, les vagues, les batucades amb en Richard; el seu djembe i la meva caixa ressonant per les parets de la Via Laietana, obrint camí, i darrera nostre mil estudiants que havien abandonat biblioteques, estrades i menjadors per a seguir-nos, tots a la una. Recordo quan ens vam tancar a la facultat, les cançons amb guitarra als passadissos, la pintada de pancartes. Recordo que aquells dies vaig aprendre la lliçó més gran que em podia donar la meva facultat; que som ciutadans amb llibertat d'expressió. I que a partir de la lluita pacífica d'idees es fa allò que anomenem societat en democràcia. Una universitat ha de ser, per sobre de tot, una fàbrica d'idees lliures.
Analitzar qui era Weber, Plató o Machado. Entendre Einstein, Marx o Estapé. Calcular les directrius, les analítiques o les fòrmules. Descriure Ford, Medem o Cezanne. Però per sobre de tot, entendre que la Universitat ha de ser sempre un referent de democràcia, pacifisme i educació. Els valors dels que parlava Majó han de regir els seus principis. Si no és així, totes les matrícules d'honor són un zero a l'esquerra. Com un arxiu de FreeHand de MAC quan tenim un PC amb el Photoshop.
Per: eLOI (15/10/2005 01:58)

14 d’octubre del 2005

La creative class

Redactant i transcrivint la primera entrevista del TecnoDiari.com a Jordi Marín en surten algunes idees força atractives.
Entre elles, que la innovació és un concepte emergent, és a dir, que passa a tenir importància clau en tot allò que fa referència a estratègies a mig i llarg termini. La idea és que tot passa per construir una xarxa de gent preparada per a tirar del carro. M'explico.
En la setmana del 2004 es va parlar de la ciutat creativa. En una frase, aquesta idea es basava en el futur de les ciutats europees en els propers anys estava íntimament lligat a la creació en cadascuna d'aquestes urbs d'una classe anomenada creative class, és a dir, un col·lectiu de professionals i persones que combinaven la creativitat i la innovació en cadascuna de les coses que feien.
La guapa Irene Tinagli no parlava de super herois, sinó de professionals que no han hagut de marxar dels seus llocs d'origen i han sabut desenvolupar projectes empresarials potents, creatius, capaços de ser pols d'atracció. Recordo una de les frases que va dir; "cal saber retendre el talent".
Aquests dies uns amics meus s'han instal·lat en un segon pis, en un local sense aire acondicionat. Tenen pocs recursos però moltíssimes ganes. Ells són un exemple d'aquesta creative class que la ciutat ha de saber retenir. Sinó, el futur de Mataró es perd entre la boira postmoderna. Com una barca sense ningú que la remi amb decisió cap a un horitzó ben clar.
Per: eLOI (11/10/2005 18:37)

13 d’octubre del 2005

Tecnodiari//Cibercultures del blog

A partir d'avui a les 00.00 s'ha activat el TecnoDiari.com, un projecte de portal multimèdia informatiu sobre noves tecnologies aplicades a bona part dels sectors; empresarial, cultural, social, ciutadà, artístic...
Cada dia publicaré un post en el weblog oficial del diari digital. Us remeto a http://www.tecnodiari.com/weblog . Intentaré publicar-ho tant allà com en el blogspot.

2 d’octubre del 2005

Canvi de règim

El sopar del Correllengua ahir al vespre no va ser un bany de masses, com es podia esperar. El divendres, mentres dinava amb un regidor de joventut, parlàvem que ara per ara, i molt especialment entre els sectors joves de la ciutat, l'associacionisme està en una situació deplorable, sense dinàmiques fortes ni entitats que es posin d'acord per confederar-se.
Les joventuts polítiques es mantenen, no sé si per qüestions de pes com ara la ferma rectitud dels aparells dels partits. Però ahir ho vaig tornar a constatar. Després vaig fer dringar de canyes amb un membre de la Recicladora Cultural, una iniciativa civil de produir audiovisuals de forma amateur des d'un centre instal·lat a les Esmandies, un casal de barri que pinta la mar de bé.
Després, i quan ja m'havia acabat una pomada amb gin xoriguer autèntic a la barra de l'Atzucac, parlo amb una noia que m'explica que per a ella els graffits no són una bretolada, sinó que són una nova manera -si es que nova- d'expressió de col·lectius que troben en els entorns on es reuneixen -un parc, una placeta, unes escales al costat d'una barana- i especialment en els murs l'espai evident i ideal per a fer-s'ho seu. Un tema a reflexionar, el de l'ús de l'espai públic com a espai privat.

CapGròs parla aquesta setmana del tema de les pintades. Crec que s'ha enfocat malament. Jo em remeto a InoCuo, un noi graffiter que ha acabat treballant per Levi's, PlayStation o Volkswagen. De vegades les cultures underground no són més que la punta de l'iceberg d'un canvi de conceptes: del casal al carrer, dels pamflets a les pintades, de les associacions als col·lectius.

28 de setembre del 2005

26 de setembre del 2005

Cel.JPEG [bar nocturn+noia amb sabatetes grogues]

Aquestes nits ens hem perdut pels carrers del casc antic. De dia, quant deixava de portar amunt i avall amb taxis accelerats actors i productors, et buscava pel passeig de la Concha mai et trobava.
De nit aconseguia convènce't per a descobrir un nou bar de pintxos, un restaurant casolà a recer d'un carreró estret o una taberna amb fotografies de presos somrients sobra la barra.

Aquestes nits ens hem dedicat a viure descaradament, arribant cinc minuts abans que tanquessin el bufet de l'Hotel l'endemà al matí, xiulant als taxis perquè ens traslladessin pel passeig marítim, ballant amb un tercio i un calimotxo gegant a les mans en un local de música al carrer de Sant Xoan, saltant com adolescents, cantant a Mikel Erentxun i fent playback amb Jabier Muguruza.
Al cap em queda una fotografia en JPG on una noia amb sabatetes grogues m'acompanyava en un viatge estrany. En la fotografia també hi cabia el moment en el que vam fugir d'aquella festa vermellosa i chic del costat del Kursaal, on dotzenes de persones que no eren ningú vestides de negre intentàvem ser algú rient sense parar i menjant canapès sofisitcats de foiegras i gambes cantàbriques.

Quan tornàvem del viatge vam parar-nos a Mequinensa, on en una placeta amplíssima els nens jugaven amb bicis i pilotes. Recordo que vaig plorar al costat del pantà, sense que em veiessis. Perquè t'estimava, i em semblava que allò seria per a sempre.

21 de setembre del 2005

Sant Sebastian >-. Donosti

Avui marxo al Festival de Cinema de San Sebastian, com a assitant de l'equip de la pel·lícula documental Aguaviva, dirigida per la jove barcelonina Ariadna Pujol i produïda per Alea DF, Canal + i l'IDEC entre altres. El film ha estat sel·leccionat per la mostra Zabaltegi de nous directors. I les crítiques són molt bones. Vaig treballar com a ajudant de producció en el projecte la tardor de l'any passat.
L'equip de la pel·lícula estarem en un hotel al casc antic de la ciutat, a cinc minuts de la famosa "concha". Segur que serà una passada. Intentaré comprar-me algunes entrades per veure aquelles pel·lícules que em criden l'atenció.
Quina sort que m'hagin cridat. El millor; una furgoneta amb la que atravesso tota la península amb quatre dels protagonsites del film que hauré recollit en aquest poblet al costat de Terol.

19 de setembre del 2005

C:/ Search: cheap flat

Estic buscant un lloc on anar a viure. Quan vaig estar a Dinamarca vaig viure sis mesos en un apartament pel meu compte. Un apartament, que recordo exactament, em costava 275 euros al mes amb els rebuts de la llum, l'aigua i la calefacció inclosos. Un petit apartament de encara no vint metres quadrats envoltat de jardins.

Estic buscant un lloc on anar a viure, perquè ja he enllestit la carrera universitària i vull una certa intimitat, una autonomia real, tenir el meu propi espai on decidir sense molestar als altres què faig amb el meu dia a dia; a quina hora dino, a quina hora vaig a dormir, quin dia de la setmana escombro, quan faig bugada, de què omplo la nevera, quina fotografia penjo a la paret del menjador. Foteses.

Miro els anuncis de la immobiliària en una revista editada a tot color i truco. Un pis a l'eixample de Mataró de 55 metres quadrats costa 480 euros de lloguer al mes. El més barat. Té dues habitacions i un lavabo. Una terrasseta de merda de tres metres quadrats que dona a un cel obert. Fent càlculs m'adono que cada metre quadrat em costa al mes uns 8,72 euros. 8,72 euros és el que costa un molt bon sopar a algun dels bars on vaig a vegades. 8,72 euros és una entrada al cinema en un dia que no sigui de l'espectador més una bona coca-cola -jo sempre he optat per les fantes de taronja- o unes crispetes. 8,72 euros és la meitat del que em gasto en telèfon mòbil cada mes -quan controles de trucar només a partir de les 17h perquè la tarifa és a meitat de preu o intentes enviar missatges sms quan no cal parlar. 8,72 euros és l'equivalent a un grandiós ram de girasols que puc regalar a algú que està trist. 8,72 euros és la meitat d'una T10 per anar a Barcelona -quan la TJove diuen que ja no et serveix amb 23 anys. 8,72 euros és una centena part del que em costaria aquell portàtil que des de principis d'estiu busco a bon preu entre la propaganda del PC City, el Media Market, Miró i el Carrefour. 8,72 euros són segurament els meus guanys ponderats mensuals que he aconseguit al llarg de la meva vida professional amb contractes assegurat com déu mana, el que em privarà d'accedir als ajuts per a lloguer de pisos per a "joves amb dificultats econòmiques".

També penso que 8,72 és un bon número per a expressar el fàstic i la sensació de tristesa que em fa veure com l'emancipació dels joves al lloc on visc és un problema sistèmic. A qui ens hem de dirigir per a reclamar una solució real a aquest problema?

15 de setembre del 2005

Palma

He tornat d'un viatge gairebé furtiu a Palma de Mallorca. Em vaig comprar un bitllet d'avió poques hores abans d'agafar el vol -concretament l'avió sortia dimarts a les 7.40 i jo el vaig adquirir el dilluns a les 22.15. D'això se'n diu "last minute sell".
Una mig oferta de feina al final no va lligar del tot, i vaig decidir-me per a acompanyar la Núria a fer un exàmen per a treure's el nivell C de català.

Anar a Mallorca s'ha convertit en una cosa no habitual però tampoc excepcional. He comptabilitzat que durant els darrer any i mig hi he anat set vegades, amb tot tipus de transport; vaixell, fast ferry i avió. I la veritat és que és una sort. Palma m'encanta. L'haver-hi treballat fent el documental "Baltasar Porcel, ressons en la mediterrània" em permet conèixer-la una mica; carrerons, barris, adreces, restaurants, terrasses, passejos, llogarets, placetes, parades d'autobús, hostals barats. I sempre és un plaer tornar-hi, sempre. I encara ho és més quan hi guardes amics com en Blai Vidal, un excel·lent músic que aquest cap de setmana baixarà al principat per anar plegats al Mercat de Música Viva de Vic.

4 de setembre del 2005

sPOT // Gestos a París // cançó

Per fi enllesteixo el rodatge de l'espot publicitari que estem preparant per Actua. He estat tot el dia entre focus, càmeres, directors de fotografia, figurants, actors, llibres, trípodes, pantalles reflectores, sacs de terra, auxiliars de producció i furgonetes de càrrega. Des d'avui en Sergi i en Marçal es posen en el muntatge, i demà a la tarda els aniré a veure. És un anunci ambiciós, on es mescla la imatge real -un travelling amb suspensió a través del centre comercial entre una quinzena de nens i nenes- amb la imatge fantàstica de dibuixos animats en dos dimensions. Un cop el tinguem editat, l'intentaré penjar el resultat al blog, a veure si me'n surto. També estem preparant la campanya de difusió per televisió i cinemes de la comarca del Maresme i el Vallès, a gran escala.
Tot i les crítiques al projecte -en part lícites, suposo que sobretot per la falta de compatibilitat amb els descomptes de la cooperativa Abacus o la sensació que Robafaves esdevé una espècie monopoli de la indústria editorial a Mataró, la qual cosa no considero ni justa ni certa- Actua és una nova forma d'entendre els llibres, la música, les arts manuals o l'oci infantil amb joguines. Aquests dies he tingut la oportunitat de trobar-me amb en Pep Duran, llibreter, narrador de contes i -potser la seva cara més amagada- gerent d'una empresa milionària en inversions. Un tipus interessant, amb la ment oberta, serè, receptiu. Actua en part va ser una idea seva. I temps al temps. La proposta de tallers, xerrades, activitats culturals i de divulgació de la literatura, la imatge o la música per a infants i no tant infants tindrà repercussió assegurada. Perquè les bones idees són fàcils de veure a venir.
::
Continuo barrinant els meus plans de futur. La opció d'una estada llarga -mínima d'un any- a París cada cop pren més força. De moment estic estalviant. Saber francès en un nivell mig-alt és imprescindible. Potser ho poso en pràctica visitant el Visa Pour l'Image durant un parell de dies, una cita de fotoperiodisme sensacional, que en el marc de la delicada Perpinyà adquereix un to d'inaludibilitat per aquells que creuen que la imatge és una eina per a comprendre millor les persones i les situacions que ens envolten. Algú s'anima?
::
Aquesta setmana he compòs una cançó, de dalt a baix. De mica en mica. De tema a tornada. De introducció a final. L'altra dia, comprant les entrades per al concert d'Els Pets, vaig fer la tertúlia amb en Roc Font durant mitja hora. Parlàvem de les relacions cada cop més estretes entre la música d'autor, la literatura i la imatge, tot induït per la força de les noves eines de la tecnologia digital. Aquests dies a Barcelona se celebra una trobada internacional de música electrònica de primer ordre, on es debatran temes com aquest. La ICMC 2005.
A Can Xalant, el nou centre per a joves creadors de Mataró - del qual ja han sortit les bases per a entrar a l'oferta pública de gestió del recinte- caldrà treballar en moltes línies. Espero que almenys una sigui en aquesta direcció.

26 d’agost del 2005

rUMB

Acabes la carrera. Acabes l'estiu. Acabes la tornada. Acabes les vacances.
I la pregunta, com una fressadora mecànica que colpeja la casa del veí insistentment; i ara quin rumb prenc?

25 d’agost del 2005

Txakoli

Ahir a la nit tocava un sopar al jardí d'en Marçal, en una casa sense pares. Tots els personatges que havíem estat a Euskadi ens vam trobar per veure el Gamper per televisió; l'Igor, l'Albert, l'Uri, en Pit, en Baldu, en Pupi, l'Oriol, en Marshalls, son germà i jo.
Teníem deu -10?- ampolles de txakolin i deu pintxos diferents elaborats per cadascun de nosaltres.
El resultat és un d'aquests sopars d'estiu incomparables, imparable, fresc, relaxat, nocturn. A quarts de quatre ens serveixen unes canyes a la barra de La Sal quan ja haurien hagut de tancar. Em quedo mirant la platja i la lluna decreixent, que dibuixa una enorme C, blanquíssima. Les taules i cadires estan buides sobre la sorra, només una parella mig amagada.
Se m'acosta en Marçal pel darrera i em toca l'espatlla.
- Això val la pena, no? -Em pregunta.
Ens abracem i penso que aquestes coses són les que ens fan sentir vius. Som gent de Vilassar de Dalt, Masnou i Argentona de poc més de vint anys. Cambrers, agents comercials, dissenyadors, mecànics, algun perdut.
I acabem la nit davant el mar, allò que ens uneix per ser maresmencs. Ojo al dato...

21 d’agost del 2005

Euskal Herria

La Núria va veure a Bilbao com els ertzaines carregaven contra les terrasses de cafè del casc antic. La Núria va veure com els anti-avalots pegaven sense contemplacions a àvis i àvies que berenaven durant la seva festa major, com els policies disparaven amb fusells especials, sense apuntar al terra com és legal, les boles de goma contra la multitud de manifestants i vianants innocents. La Núria va veure com no es discernia entre gent que es manifestava pacíficament i quatre esbalotadors, perquè tampoc interessa.
La Núria va veure com en els mitjans es parlava de manifestació radical, etarra, terrorista i independentista la ruta silenciosa i pacífica del diumenge 14 a Donosti.
Ella ho va veure amb els seus ulls. I posaria la mà al foc que aquells ulls bé podrien ser els meus. Ni un centímetre a la violència. Però si no comencem per moderar les accions policials din sun marc democràtic, donem ales als que aposten per contestar amb la mateixa moneda o fan de la violència una raó de ser.

Lluny de disturbis i corredisses, la visita a Euskadi comença agitada i acaba desassossegada. A Zarauz visito tavernes i platges amb marees. A Bilbo retrobem amb l'Albert en Marçal i l'Oriol un Guggenheim sempre esplèndid i uns bars amb sidres i banderes de l'Athletic. Al santuari guipuscoà d'Arantzazu escolto el silenci i reflexiono sobre la fe. A Hernani el Chillida Leku ens aporta serenitat artística a través de pedra esculpida, de majestuositat creativa; l'artista que no vacil·la en dir que la seva obra prové de la terra, del concepte germinal que el creador ha de partir de saber-se que és d'un lloc. A Meagas visitem un hostal entre caseríos, situat en una cruïlla de carreteres serpentejants per prats i pujols verdíssims. Allà coneixem Xabier, home cultíssim, arcaic i patriarcal, mestre de la posada i casa d'acollida. Però això ja és una altra història, sobretot perquè sinó els posts es fan massa llargs. La imatge amb la que em quedo és després de la pluja a l'ermita d'Elkano, a dalt del coll. A sota nostre el sol escolant-se entre els núvols i els boscos supurant vapor d'aigua, saturats d'humitat. I el silenci que no es trenca per a res.

"L'ésser ha de recuperar el silenci. Sense ell, l'home perd la opció de retrobar-se amb Déu, de reflexionar sobre la seva espiritualitat"
[Chéjov]

6 d’agost del 2005

acció vírica

"Me gusta ver un pueblo tomado por la tierra. Argentona ahora no es más que eso; un lugar donde la cerámica toma las calles, las recubre de su fango de colores.
[...]
Entendemos la acción vírica desde un concepto a menudo destructivo, pero la contaminación también puede ser creativa.
Introducir un elemento extraño dentro de un cuerpo para crear algo nuevo debería ser suficiente para asombrarnos, para darnos energia para crear de nuevo, reempezar.
Debemos ser honestos con nosotros mismos. Honestidad en la creación."
[Miguel Vázquez, director de Acción Vírica 1]

Continuo treballant a tope en la comunicació de la Fira del Càntir. Quantes persones interessants estic coneixent. Aquests dies hem arrassat en el panorama mediàtic catala. Hem aparegut a l'Estiu en Directe de Televisió de Catalunya, al TN Comarques, al TN Migdia, a l'España Directo de TVE, a les grans emissores catalanes com RAC1, Catalunya Ràdio, COM Ràdio, Ona Catalana o Catalunya Cultura, o a diaris de referència com l'AVUI, El Periódico o La Vanguardia.

Hem fet els deures, em sembla. La Núria m'acaricia i em recorda que les platges del sud de Portugal són molt blanques.

21 de juliol del 2005

Zuco i la Fira del Càntir

Abans d'ahir al vespre em passo a veure els Zuco 103 al Pati de Can Marchal, un grup de música brasilera on mesclen funky, pop, jazz... i tot plegat amb una negrota que canta de meravella, i això que porta un munt d'anys vivint a Holanda, on precisament els cantants no brillen per la seva abundància. Els Beat Combo no els veig, i això que la Núria Bernaus em diu que funcionen tant bé. Caldrà seguir-los la pista i està atents per a tornar-los a veure, fa dies que la cuca de tornar a crear banda em persegueix. I els Zuco m'agraden, però no m'entusiasmen. És curiós, però quan una cosa no em sorprèn o m'aclapara per la seva qualitat, em costa acceptar que simplement, m'agradi. El que sí que m'entusiasma és el projecte d'aquest Festival de Música "Cruïlla de Cultures". Es veuen bones idees, bones maneres. En Sergi Bonamusa, un blogger que he descobert a al secció de blogs de Capgros.com deia que això hauria de propiciar la creació de nous projectes d'empreses culturals. I aquí m'apunto algunes idees que fa temps que barrino, i que vull recuperar. Fa temps que penso que cal una empresa de comunicació cultural a la nostra comarca. No de gestió o de producció. De comunicació, de dinamització.
Vull fer un esment a la Fira del Càntir , l'esdeveniment cultural per al que ara estic treballant com a cap de comunicació. L'esforç que estem fent per a posar una fira de cultura popular al dia és ingent. I els fruïts van sortint, com el nou cicle de cinema i vídeo sobre antropologia artística o l'acte de cloenda "off the record" de la Fira, que tindrà lloc a la vesprada del dia 7 d'agost, amb videocreadors i música electrònica. Ja us aniré explicant! És una feina molt pedagògica, intensa i sobretot, local, per al bé de la cultura local.

19 de juliol del 2005

Aparco a Cerdanyola

Llegeixo molts posts d'amics que no paren de fer coses.
Ahir vaig trobar lloc a Cerdanyola i vaig anar a sopar amb els bloggaires. Tinc pendent trucar als tiets, a la fillola. Demà ho faré.
Aquest cap de setmana ha estat irrepetible, el meu retrobament amb la meva ciutat mediterrània. Aparco a Cerdanyola en un carreró sense sortida. El miracle.

12 de juliol del 2005

catalanisme de butxaca

En Renaud, un amic trobat a Dinamarca amb qui vam compartir sis mesos d'estudi, visita Barcelona abans de tornar a Montreal, al Quebec canadenc. Intentem veure'ns al bar l'Estudiantil -d'on en recordo especialment unes cites d'en Jordi Carrion-. A les nou del vespre marxa amb autobús cap a Granada. Ens tornarem a veure, n'estic segur. Au revoire mon petit casteur!
Després ens truquem amb el meu pare que està anant a un acte d'Esquerra Republicana al Petit Palau de la Música Catalana sota el títol "Un finançament just per la Catalunya social". Les cadires estan disputades, i m'acabo infiltrant amb un carnet fals de periodista amb el que trobo un seient al galliner. El meu pare té un seient a quarta fila, el tracten bé, em diu. La independència cada cop té més valor en temps de blocs ideològics i dogmes partidistes.
En Carod-Rovira parla de catalanisme de butxaca per millorar el nostre benestar. Brillants i contundents i pedagògics en Josep Bargalló, la Marta Cid o en Carles Solà. Innecessàries les bromes pseudocatalanistes d'en Carles Huguet o Joan Puigcercòs.

Després de l'acte, en el capvespre càlid del Born a les portes del Palau, entre elements modernistes, veig un bon grapat de joves catalanistes i progressistes del partit intentant fer-se veure, intentant arrencar un intercanvi de banalitats amb les altes esferes del partit, intentant escalar posicions. El carnet com a línia de sortida. Em decepciona, i potser parlo de més, però no suporto una certa endogàmia partidista que denoto en tot plegat.
Amb el pare ens n'anem a sopar, relaxats. És de nit a Barcelona, i xerrem una bona estona en una terrassa exquisida de la Plaça Madrid. El convido a sopar. Tornem amb tren. Tot plegat 24,30 euros. Crec en el catalanisme de butxaca. Què hi farem.

5 de juliol del 2005

la petita farmacèutica

La meva cosina Gemma ha aprovat la ESO, i deixarà l'escola on anava. Després de tots els problemes que ha tingut, la Gemma és un reflexe del significat de lluitar contracorrent. Orfe de mare als deu anys, des de llavors les coses mai li han estat fàcils. Però avui ha vingut a dinar, a casa, amb el meu germà, la mare i la meva àvia Montse.
La meva cosina Gemma anirà a aprendre d'auxiliar de Farmàcia, i diu que en té moltes ganes. Recordo quan aquest hivern la vaig anar a visitar a l'hospital Sant JOan de Deu, a Barcelona, a la tarda, de cinc a set, quan al departament psiquiàtric permeten les visites. Recordo la seva silueta vacil·lant, el passadís tancat amb clau, els seus ulls narcotitzats, dient-me que cada dia lluitava per curar-se. Recordo que quan sortia de veure-la amb la meva àvia vaig plorar en silenci, una pena enorme.
La meva cosina Gemma aviat es posarà bona. La meva petita farmacèutica. Gràcies a Déu.

1 de juliol del 2005

Festival [02]

El recinte del Roskilde Festival és enorme, i veig per primer cop l'escenari Orange, un dels més grans d'Europa, on trenta mil persones salten al ritme de Sonic Youth, els llegendaris músics amb qui s'emmirallaven els Nirvana. Esperpèntic i majestuós.
Em concentro a gaudir del BallRoom, una carpa situada al nord de la zona de concerts, on veig la banda internacional Ska Cubano, amb músics jamaicans, cubans i britànics ascendents del carib. El millor concert d'ska de la meva vida. Extraordinari. Deu mil persones ballant uns ritmes tocats amb mestratge.
Descanso a l'herba d'un dels prats amb uns francesos i la Tina i la Georgina. Ara toca escoltar Mory Kanté, un dels grans cantants que ha donat l'Àfrica en els últims anys. Ara toca ballar a ritme de djembés, xilòfons tribals i cants de Costa d'Ivori. Els danesos, entre que porten tres o quatre o cinc dies de festival i que la majoria no deixen de beure, s'entreguen d'una manera salvatge als recitals. Per sort els més animals es queden a escoltar black metal, hip-hop urbà o pop garbage.

També llegeixo a elpais.es -des del cibercafè del Festival- que el Ministeri d'Habitatge aprova pisos de trenta metres quadrats per a joves. Jo visc en un apartament de vint-i-cinc. A Dinamarca fa quinze anys que se'ls hi va ocòrrer la idea. I una majoria aclaparadora de joves marxen a viure fora de la llar paterna als divuit o els dinou. Per cert, la meva tenda compartida a la zona d'acampada M fa uns sis metres quadrats... i som cinc persones. Al final, tot és possible.

28 de juny del 2005

Festival [01]

Trobo un llibre de Paul Auster tirat al mig del fang, al costat dels lavabos de color blau alineats al final de la zona d'acampada. És una edició de butxaca, manejable, lleugera. El recullo i veig que li falten les dues últimes pàgines que algú ha arrencat.
Acabant el meu segon torn de treball, a la zona pel personal, i mentres em preparo un frankfurt al grill, em creuo un somriure amb un noi moreno, cabell arrissat i clatell cremat pel sol. Es diu Pierre i ha vingut des de Montpellier en autobús i autostop fins a Roskilde amb cinc amics més. Les zones d'acampada no paren de créixer i l'entrada del recinte és un constant de gent que entra amb motxilles i sacs de dormir.
Fins el dijous, que comença realment el Festival, no s'obre tota l'àrea de concerts. Ara per ara només és accessible el Junior Pavillon, una zona d'un quilòmetre quadrat on toquen bandes joves d'arreu d'Europa. Em sorprenen molt els Green Pitch, una espècie de Cramberries a la danesa encara per esclatar. A la zona de Chill Out ens passem hores refrescant-nos amb una mica de cervesa, bevent Pastiche que ens proporciona en Pierre i fullejant les dotzenes de revistes musicals independents que reparteixen gratuïtament per les taules de disseny de les carpes. Quanta moguda de promoció cultural que hi ha a Escandinàvia. Han sabut organitzar una espècie de xarxa efectivíssima, en la que els públics noruecs, suecs, finesos, islandesos i danesos es mouen com en un sol itinerari de raons i produccions culturals de pes.
També fem una cervesa amb la Marie, una joveneta danesa de divuit anys -rosseta, petita, agradable- que treballava de voluntària amb en Paolo i jo, que parla tan fluixet i es posa tan vermella que tots dos ens hem de contenir el nostre tarannà llatí perquè no ens planti al mig del Festival. Penso com m'agradaria compartir aquesta experiència amb alguns dels amics que m'esperen a Catalunya. Com ens ho arribaríem a passar de bé. També entre tanta gent tinc temps de recordar una noia que al costat del mar continuar fent joies i escultures.
Al final es posa núvol i enfilo el camí cap a casa en bicicleta, dormir a casa, quin plaer. I tot just a quinze minuts del Festival. Abans de marxar-ne he deixat el llibre de Paul Auster tirat al costat d'un bassiot a la zona d'acampada G.
Potser alguna persona el recollirà sorprès i veurà que al final del llibre hi falten tres pàgines que algú va arrencar.

26 de juny del 2005

Roskilde Festival

A quarts de set del matí arribem amb en Paolo al macrorecinte al sud de Roskilde, on s'ha instal.lat el segon festival més gran d'Europa que durant una setmana envairà la meva petita ciutat danesa de desenes de milers de participants.
El Roskilde Festival se celebra des de fa més de trenta anys, i és un esdeveniment d'una magnitud i repercussió inigualables a Dinamarca i Escandinàvia. Es calcula que tocaran uns 120 grups, amb més de 90.000 acampats, 15.000 voluntaris, més d'un milió de metres quadrats de superfície... tot és macro. Macromagnitud, macropopulós, macroespectacular, macrofreak, macrobonic.
El primer torn que fem és el de les set del matí a les tres de la tarda. Comencem per custodiar l'entrada a les zones d'acampada que s'obren a les vuit en punt. Gent d'arreu del país, però també de Suècia, Noruega, Islàndia, Finlàndia i Alemanya omplen les cues. Alguns porten 15 hores fent cua. I quan toquen les vuit les valles són derribades i una marabunta armada de carros de la compra, camilles amb radiocassetes, bicicletes plenes de cerveses les alforges, ciclomotors arrossegats sobre el fang, atravessen els camps per a acampar.
L'espectacle és imprevisible. Les següents hores les passem amb en Paolo de company de torn a la zona d'acampada M tenint cura dels campistes -esbojarrats, alguns beguts, alguns cremats, escandalosos, divertits, però sempre amables-.
Al sortir del torn fem un volt pel recinte, que no es veu on s'acaba la vista. Tantes noies rosses boniques, tants roquers que suaran la camiseta, tantes mares rastes amb els fills jugant, tantes colles d'adolescents, de nostàlgics i de pandilles aduladores de bandes estranyes.
Trobem un cibercafe gratuït i escric una crònica. Fa un sol preciós. Això és massa.

24 de juny del 2005

La nit de Sant Hans

Era la primera revetlla de Sant Joan fora de Catalunya, com a l'abril el primer Sant Jordi, com al gener el meu aniversari.
Ens vam trobar al parc davant del museu viquing i milers de persones de Roskilde s'havien reunit per a encendre una enorme foguera. Tothom qui volia rebia una torxa que llençava contra la gran flama que s'enlairava cap al cel. Van llençar focs d'artifici. Van cantar cançons.
La gent celebrava l'arribada de l'estiu al llarg del fiord, al llarg de la costa fogueres a les platges retallant el mar, les flames a quilòmetres de distància, la sensació d'una terra que cremava en la nit danesa. Amb en Magnus, en Lenny i en Rune ens vam llençar des del moll a l'aigua gelada del mar.
Mentres en sortia, assencant-me en el moll de bigues de fusta pensava que la nit era tant diferent però alhora tan semblant. Una màgia estranya que flotava en l'aire tebi de la matinada. I a esperar que el dia arribés, veure que era veritat que el sol ara regnava per sobre altres coses.

21 de juny del 2005

la cúmbia de Braulio

Me'l trobo sense buscar-lo, mentres passejo arran de les barques i ferrys que ja han acabat els seus torns de rutes turístiques. Camino despreocupat i relaxat, l'hora d'abans de sopar, atravessant el centre antic, davant per davant el Museu Nacional, i al final d'una illa amb jardins l'alberg on m'allotjo amb en Paolo, la Severine, en Frank, la Barbarita en Renaud i la Marleen.
Perfilat pel sol es dibuixa com un gran bloc de granit el palau reial, i desviant la vista veig en Braulio, que pesca en unes escales de granit que davallen al moll. Toca una guitarra gastada on li falta la corda més greu, el mi, però és curiós com la melodia que projecta continua sent correcta.
Em somriu amb la boca desdentada i corcada, i jo li canto Jara, Yllapu, i ell em canta Sui Generis i Parra, i cantem Serrat i Ibánez. Diàleg llatí que es produeix de Llatinoamèrica a Europa, com en Joan escrivia en el seu blog quan parlava del jove pintor cubà guanyador del Torres-Garcia.
I m'explica que ell ve del Perú, que ara és ciutadà suec, que aquí té futur, que com és de complicat recomensar tant lluny. Però que canta i pesca als molls d'Estocolm, perquè, diu ell, aquí ha retrobat camí per recórrer. I el seu cant a mi se m'insinua en melodies críptiques que insinuen el secret de la convivència sueca, on tothom ha trobat el seu lloc, des dels immigrants angolenys als refugiats afganesos, de les finlandeses estudiants als peruans que busquen un lloc on parar-se i tocar una cúmbia.
I davant nostra Estocolm, una ciutat més neta i més bonica i més captivadora que Copenhagen, en una tarda que s'escola somorta, el platejat taronja brilla sobre les aigües del canal. Aquí -tant al nord- i ara -en ple juny- els dies mai s'acaben, ja no es fa de nit, el cel sempre queda destenyit de gris i blau fosc.

I avui és la nit més llarga. I el meu germà que m'ha vingut a visitar a Dinamarca i jo mirarem Júpiter a mitjanit. I sabrem que el pare i la mare l'estaran mirant des de Catalunya. I pensarem uns amb els altres, en com fils invisibles es dibuixen al llarg de l'atlas.

16 de juny del 2005

københavn-Målmo-Sthøkolm

D'imprevist recullo la proposta d'en Paolo, la Severine, la Marleen, en Frank i la Barbarita i marxo tres dies i quatre nits cap a Suècia. Sortiré de la estació central d'autobusos de Copenhagen a les nou del matí demà mateix. Estaré bàsicament a la capital sueca, Estocolm. I tornaré el diumenge a la tarda, perquè he rebut la notícia que el meu germà -l'Arnau, de disset anys- em ve a veure durant uns dies! Quina sort, els dos germans junts. A veure si la fem petar d'allò més i passem uns dies inoblidables. Li he aconseguit una bicicleta per a poder aprofitar el sol i el bon temps que ja fa.
Parlo del bon temps... Dinamarca s'està despertant del fred, i la commoció per la bellesa dels vint graus, el sol i la brisa càlida està transformant les ciutats. Copenhagen està irreconeixible. Avui he estat tota la tarda passejant i xerrant amb en Bernat per Christiania -els jardins plens de nens, un grup de jazz improvitzant al final d'un camí de terra, els llacs amb barques i estels, les noies rosses amb faldilles voladores prenent batuts de fruita a les taules de fusta- i dèiem que si després de l'Erasmus és possible no tenir una baixada anímica. Segur que la tindrem. Perquè tot això és massa. Tot i que cada dia que passa no deixo de pensar en els diners que tinc, en les hores que he estat treballant i les coses de les que m'he estat per a ser on sóc i poder estar fent el que faig . Els diners, la subsistència, fer-se gran: ser conscient que els diners han de ser-hi en molta o poca quantitat per a poder fer la teva.

Per altra banda, en una realitat molt diferent a la que ara visc, tinc la notificació que demà a la tarda es fa la presentació pública del Pla Jove X Mataró 2005 al Centre de Can Xalant. En aquesta presentació jo col.laboro amb una videocreació que serà projectada en el recinte, juntament amb una exposisicó de fotografies sobre el procés de construcció d'aquest equipament cultural. Aquesta videocreació la vaig estar rodant durant un parell de dies a Copenhagen i després la vaig editar a la RUC. Esteu tots convidats a anar-hi.

Dia: 16/06/05. Horari: a les 20:00h
On: Can Xalant [C. Francesc Layret, 76 (Mataró)]

13 de juny del 2005

Herbert L. Matthews

A la biblioteca de la Roskilde University (RUC) hi ha centenars de milers de llibres. La llibreria és nova de fa pocs anys, i és serena, ample, lluminosa, amb uns finestrals altíssims, de vuit o deu metres, i un sistema totalment automatitzat de recerca i consulta de la bibliografia. En una de les meves primeres ràtzies a través d’estanteries i pisos subterranis vaig topar –per casualitat, o causalitat, l’etern dilema adolescent del qual torno a rumiar amb força en la novel•la que estic escribint- amb un dels llibres amb els que més he disfrutat durant la meva estada a Roskilde.
Es titula “The Education of a correspondent”, està editat als Estats Units el 1946 i el seu autor és Herbert L. Matthews, un dels grans corresponsals de guerra a Abissínia, Espanya, Itàlia i la India durant les tràgiques dècades dels trenta i els quaranta del segle vint. La obra és escrita amb un anglès polit, educat, més britànic que no pas americà –evidentment no existeix cap edició en francès o castellà-, i sorprèn la quantitat de detalls que deixa explícits, i amb els quals segurament poca gent ha caigut o emfatitzat en els anys següents. És un llibre compacte, fruit de qui s’ha dedicat anys i anys a exercir de corresponsal de guerra en els temps en que soldats, guerrillers, bandes de saquejadors, assassins, oficials i desertors respectaven els periodistes per sobre de qualsevol altra cosa. I si el periodista era americà, aquest respecte es podia amplificar, sovint, amb mostres de cortesia o deferència.
En el seu llarg capítol en el que parla de la Guerra Civil Espanyola Matthews deixa clara la seva posició prorepublicana. I explica, com des d’una perspectiva objectiva, el govern republicà tenia carència, per sobre de qualsevol altra cosa, d’armes modernes; tancs, ametralladores, equips de ràdio-transmissió, munició, obussos de gran calibre, ambulàncies motoritzades. Això es devia a l’embargament de comerç d’armes que la Societat de Nacions havia imposat als dos bàndols en pugna, reiteradament violat per tots dos, però amb la única intervenció massiva i decisòria de les potències feixistes d’Itàlia i Alemanya al bàndol franquista.
El periodista americà explica un fet impressionant: la revolta civil als Estats Units per recolzar l’Espanya democràtica. Segons diu, l’American Institute of Public Opinion – més conegut per Institut d’Opinió Gallup, que amb els anys s’ha considerat un dels més prestigiosos del món- va publicar un estudi del desembre del 1938 en el que es mostrava que un 76 per cent dels ciutadans americans aprovarien que el govern de Washington ajudés a la república espanyola. Així mateix cita una carta del que va ser secretari d’estat als EUA, Henry L. Stimson, publicada a l’edició del New York Times del 24 de gener del 1939 en el que assegura textualment: “No puc creure que el nostre govern [americà] o el nostre país vulgués desitjar una responsabilitat com aquesta”, en el sentit de no ajudar sense contemplacions un govern democràtic en perill.
Més endavant les aventures i anècdotes broten a centenars. Destaca el periple de Matthews amb William Forrest del London News Chronicle, O’Dowd Gallagher, del London Daily Express i el fotògraf americà Robert Capa en un Minerva belga, amb el qual intenten –amb èxit- recòrrer una Catalunya en retirada durant els darrers dies de guerra al front català.
Curiosíssim és el fet que a Caldetes s’havia instal.lat l’embaixada Americana després d’abandonar Barcelona. Com curiosíssima és la única referència que fa de Mataró, on el 25 de gener passant per la nacional-II el corresponsal veu “una llarga currua de soldats d’assalt, tots armats amb carabines, caminant lentmanet en la direcció equivocada[cap al nord]”. Aquesta llarga fila no era altra cosa que els tres mil guàrdies d’assalt que el ministeri d’Interior havia manat, per ordre de Negrín, enviar a Barcelona per defensar la ciutat –una ciutat en declivi esplèndidament retradada pels ulls de Matthews.
Durant uns dies l’americà es dedica a observar la ingent retirada cap als passos fronterers francesos, des de Figueres, des de Agullana, des de la Jonquera. El cito: “Hi va haver un últim, gran dia -el 7 de febrer- per aquells que crèiem en el republicanisme espanyol, que hauria de ser recordat per sempre”. Aquell dia, Matthews veu la desfilada cap a l’exili, a pocs metres de la frontera francesa, en plena carretera, de tots els brigadistes internacionals que encara quedaven lluitant al front. Els italians, de Bologna, de Roma, de Sicília, de Milà, de Parma, cantant Bandera Rossa, els hungaresos, els polacs, els austríacs, sense saber quina pàtria els acollirà, alguns americans, els cabells rossos, el cap ben alt.
I explica, també, dolgut, el tracte que els francesos van donar als republicans en fugida. I explicita, perquè ell ho va veure, que aquells que havien lluitat amb baioneta calada contra els moros mercenaris de Franco –aquells que es guanyaven un sobresou amb les dentadures dels morts i els anells de casat dels presoners-, veien els “spahis”, unitats francomarroquines de cavalleria, que conduïen les files de captius republicans amb fuets, com si fóssin bestiar.
Deixo per un altra dia la història d’amistat que durant la guerra espanyola el jove periodista Herbert Matthews i el jove escriptor Ernest Hemingway van forjar en aquella terra convulsa.
En les estones mortes en les que el corresponsal espera que els soldats comencin a disparar. En les estones mortes en les que els soldats els agradaria que l’únic que continués passant fós que els corresponsals escribissin llargues cròniques que mai s’acabessin.

8 de juny del 2005

avui farà bo

El temps a Dinamarca s'ha instal·lat en la benaurança, fa un sol sense núvols, fa sol, estem a divuit graus. Ahir vaig acabar a les tantes, tocant la guitarra i jugant a fer malabars amb mariaxis i haky, a la plaça de l'Apotek, una plaça que sembla més de París que de Copenhaguen, on la herba deixa marge a la sorra, on els marroniers fan formes quadrades uns alineats amb els altres. Això ho parlava amb en Karrel, un belga flamenc que abans m'havia regalat una jaqueta de pell gastada bonica -potser un pèl massa folgada- que havia recuperat de les escombraries i rentada escrupulosament.
I després vam parar a fer un kebab amb en Bernat, el meu amic de Castellar del Vallès, una sorpresa inesperada que des de fa dos mesos no deixa de donar-me raons per apreciar-me'l com un bon amic. I després amb la Tina i la Sophie, una francesa somrient i feliçoia de Grenoble, vam córrer a agafar l'últim tren cap a Roskilde a tres quarts de dues. I quan atravessàvem els llacs del nord de Norreport, venint per Norrebrogade, al nord el cel es tenyia d'un blau cendròs, i retallava les torres i els edificis amables de Copenhaguen, i tot es reflectia en els grandiosos llacs que tothom es pensa que són canals però que no ho són, són petis principats dels regnes dels cignes.
I quan vaig baixar a l'estació de Trekroner marxava amb la bici i s'estava fent de dia a quarts de tres de la matinada, i en solitari, amb el vent acariciant-me la cara, pensava que la bellesa és escassa, però que quan arriba mai és defraudadora.

6 de juny del 2005

El compte enrera

Em queden menys de trenta dies per tornar a Catalunya. Aquests dies se succeeixen els comiats, els adéus, alguns més sentits que altres. Sovint ens diem que ens tornarem a veure. Després de tantes persones a les que he dit que ens tornaríem a veure i de les quals mai més n'he sabut res, sovint no vull mirar als ulls i dir alegrement "Yes, sure, we will see soon again, I will come to Poland!". Prefereixo el silenci del comiat sincer, però un comiat d'aquell que assumeix que sovint les nostres vides no són més que grafies rectilínies que es creuen amb d'altres, i que gairebé mai es retroben. Esclar que hi ha retrobaments, i molts, i la majoria d'ells sorprenents. Però ara no vull parlar dels retrobaments. Avui parlo dels comiats, com el de l'Hugo fa just una setmana, a quarts de quatre de la matinada, davant un pub que tancava, sota una pluja danesa -fina, lenta, implacable-, envoltat d'amics. La única cosa que li vaig dir va ser que es cuidés molt, i que on jo fós sempre hi tindria una llar, una casa, una hospitalitat, un amic. El quebequès ros que s'assembla a Kurt Cobain va riure i ens vam abraçar. Potser tots dos sabíem que mal ens pesi, les abraçades són la darrera cosa que ens emportem dels que ens despedim.
Ja noto el compte enrera. De fet el compte enrera es va iniciar en silenci, com un gran cronometre que es mou pesadament sota els nostres peus, fent-ho ballar tot sense que nosaltres ho notem, just el dia que vaig arribar.
Les amistats a l'Erasmus sovint són intenses però a la vegada semblen majoritàriament supèrflues. Bé, ho afirmo, majoritàriament supèrflues.
El comiat de les amistats que resten una mica fermes, la vacil·lant afirmació que alguna cosa ens podia unir més enllà del temps i l'espai mutu, em fa adonar-me que tot té un principi i un final.

2 de juny del 2005

Place de la République 22.31

Mentres un bon amic dissenyador web no em fa cas per tirar endavant el projecte multimèdia "cahiers parisiens", escric sobre anècdotari polític.
El diumenge passat al vespre estava bevent-me una cervesa amb un alemany de Munich, un italià de Bologna i una francesa de Guadaloupe. Ens havíem instal·lat a la planta baixa de l'alberg de joventut d'Odense, capital de l'illa danesa de Fionia, la segona més gran de l'arxipèlag de Sealàndia. Els altres companys de ruta se n'havien anat a dormir, em sembla que quatre eren a un McDonald's de la mateixa acera de l'alberg.
Havíem engegat la televisió, la BBC World, en la que apareixia, amb una indissimulada complaença, un especial informatiu sobre el referèndum sobre la Constitució Europea que durant aquell diumenge plujós -a Dinamarca el dia l'havíem passat sota un sol desballestador visitant el Parc de Legoland- s'havia celebrat a França. Els presentadors, correctes, educats, però sense poder amagar el seu estat de certa excitació pel moment, deien que allò era una catàstrofe. Per la pantalla apareixia la cara de Chirac, severa, amb la bandera tricolor en segon pla. Em recordà a una intervenció de De Gaulle durant el maig del 68, la mateixa mirada severa. En un quadradet inferior, es veien les imatges en directe de la festa que milers de francesos celebraven a la Place de la République per celebrar la desfeta dels constitucionalistes. Des d'ATTAC als troskystes, passant pels antisistema de Jové i els feixistes de Le Pen, tots se'n congratulaven, ajuntats -impressionant paradosa- en una sola esplanada sota la pluja de maig.
A la planta baixa de l'alberg vam estar seguint amb atenció la retransmissió de la BBC Internacional. De tant en tant comentàvem aspectes de la política francesa, de la Unió Europea, de les diferències d'apreciació que tenim des dels quatre paísos.
La Constitució Europea no és res sense els seus ciutadans, dèiem. I la política, i els seus polítics redactors del text constitucional, cada cop se n'allunyen més, dèiem. Potser caldria promoure colònies a Dinamarca per polítics europeus, que anéssin a dormir en albergs, que es mengéssin un entrepà de tonyina en un parc de Billund, que viatgéssin en furgoneta i haguéssin d'estar-se deu minuts buscant aparcament, que compartíssin lavabos amb polonesos i holandesos.
Potser llavors no hauria d'arribar a sentir decepció en veure una massa celebrant la desfeta de la classe política francesa. A la Place de la République, a les 22.31, una nit plujosa de maig.

31 de maig del 2005

Els cavallers de l'esglèsia d'Alban

Sempre he considerat que una de les grans virtuts que podem desenvolupar quan formem part d'un col·lectiu és la de ser lleials.
Ho podríem aplicar a un equip de futbol; em recordo jugant a l'infantil B del Futbol Club Argentona, quan després d'una lliga sencera en Barnades, Rovira, Rabassa, Fran, Òscar, Sergi, Narcís i companyia no erem moltes coses, però almenys havíem après a ser un equip. Em recordo jugant tants matins de dissabte, la per molts desconeguda rutina de les dotzenes d'equips de nens i adolescents en ruta per la comarca per a disputar noranta minuts de tremenda activitat futbolística. Sovint va ser una manera de freqüentar llocs que no freqüentaria sense una excusa com aquella. Quina sort poder anar fins a Sant Vicenç de Montalt, Arenys de Mar, Cabrils, Premià de Dalt, i tant barris de Mataró.
El mànager del club era un tal Emili -?- Moliner, home dur, enfutbolat, acostumat a bramar des de la línia de la banqueta, traçut en l'art d'ensenyar als nanos a còrrer darrere una pilota. Sempre recordaré el profund terror que em despertava, sobretot, perquè mirava directament als ulls com poques persones he conegut després. Mirava amb uns ulls blau clars, que desprenien una transparència animal, sense contemplacions. Mira que des de llavors he tractat amb periodistes, polítics, empresaris, directius, presentadors, artistes i xulos de barretina. Però pocs han estat capaços d'assaltar-me amb la mirada d'una forma tant inapelable com ho feia en Moliner.
Dons la qüestió és que jo amb tretze i catorze anys jugava enquadrat en l'infantil B, el segon equip de la categoria. I recordo com ens ensenyaven a jugar en formació, mostrant-nos com cadascú havia de desenvolupar una activitat concreta per donar sentit al conjunt; l'entramat de la defensa, el mig camp i l'atac per ser efectius. El parlar, el comunicar-se per a obrir espais, atacar les bandes, crear fores de joc, promoure les triangulacions, acabar marcant gols. Just abans dels partits, i també just al acabar-los, en Moliner ens feia posar en rotllana i ajuntar tots les mans. I cridàvem, veus encara engallades i agudes, "Què Som? Un equip! Què Som? Un Equip! Què és un Equip? El que Som!". I ens acabàvem creient.
Ahir, ja de tornada del viatge per Jutlàndia, vaig estar a la petita catedral gòtica de la ciutat d'Odense -quins carrers, quins cafès, quines façanes, quines noies. Odense, amable, enjardinada, bella, ordenada, netíssima dins de la netedat, envejable en la seva distribució sobre un relleu suau farcit de bosquets, prats, parcs i llacs, resulta venir del nom Odin, déu dels deus viquings.
Abans de ser catedral, allà hi havia hagut una modesta esglesiota anomenada d'Alban, on els serfs de la zona honraven encara els deus de l'espasa escandinava i els deus de la creu romana. Va ser allà on el juliol del 1086, en plena visita del rei danès Knute Primer, va esclatar una revolta de pagesos, cansats de patir fam i esclavatge. Aclaparadorament superats en nombre, el rei i el seu seguici de cavallers es van intentar refugiar dins la esglèsia, però en poca estona la gentada va irrompre en el temple, cremant-ho i esqueixant-ho tot.
El rei Knute i els seus disset cavallers van decidir lluitar fins al final, rabiosos davant la turba que els apunyalava i els feria, el caos miserable. Els disset cavallers, amb Knute també espasa en mà, rodejats, ensangonats, exhaustos, van caure un rera l'altre a l'altar de l'esglèsia, lleials al seu rei fins a les últimes conseqüències. Fins al darrer moment.
Des de la meva tornada del viatge, reemprenent amb força la meva tasca d'escriptura, el concepte de la lleialtat m'assalta sovint. La lleialtat a la família, a la persona que estimes, als amics, als companys de projecte, als teus representants, a les teves idees, als teus principis.
La lleialtat com a terme indispensable.

28 de maig del 2005

Jutlàndia

Escric quatre ratlles des d'un ordinador atrotinadíssim d'un porxo d'un alberg de joventut al costat del fiord d'Aalborg.
Des de dijous estic en ruta per Jutlàndia, la península europea de Dinamarca. Amb dotze companys (4 francesos, 2 quebequesos, 2 italians, 1 americà, 1 alemany, una polaca i una holandesa) estem viatjant amb una furgoneta de nou places i un cotxe de color groc. Dijous vam passar de Sæjland -la gran illa de Dinamarca on hi ha la capital Copenhaguen i la ciutat on visc, Roskilde- a Jutlàndia amb un ferry enorme des del port de Kalundborg, grandiós complex portuari - em sembla que aquí Lars Von Trier hi va filmar unes escenes de Rompiendo las Olas-.
Ahir vam estar a Eskågen, la punta nòrdica de Jutlàndia, on sense més, veus com el mar Bàltic i el mar del Nord es troben, i literalment, xoquen. Avui estem a Aalborg, un dels grans ports danesos a dins de fiords, i on avui se celebra un Carnaval amb dotzenes de comparses. Ahir ens en vam trobar una de batucada brasilera i no em vaig poder estar de improvitzar una estoneta amb ells... allò que la cultura serveixi per sentir-se lliure. :)
A la tarda estem preparant de marxar a Åarhus, la segona ciutat més important de ciutat de Dinamarca. El diumenge passarem per Bïllund, on a pocs quilòmetres hi ha Legoland... i dilluns, ja de tornada, atravessarem Fionia, anomenada també el jardí de Dinamarca i on no ens perdrem Odense, la ciutat on va néixer Hans Christian Andersen.
Em criden des de la furgoneta, en Paolo diu que té un plàtan per a esmorzar. La Kasha es prèn un cafè de màquina de deu corones.

25 de maig del 2005

Un lloc per crear

Admeto que aquest és un post una mica llarg i potser molt descriptiu. Però em ve de gust deixar-ne constància. La setmana passada a Mataró es va inaugurar el Centre de Creació per a Joves de Can Xalant, que entrarà en funcionament després de l'estiu i que compta amb la col.laboració del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Per a informació més precisa podeu consultar www.mataro.org a la secció de notícies.
Fins ara, perquè ja ho ha estat fent tothom -des del curiós silenci d'Internet-, m'he abstingut de comentar i repassar de cap per amunt i de cap per avall, del dret i del revés, la inauguració de Can Xalant. Vam ser un grup de joves, els que ell 1996 -o 97?- ja estavem fent la corrua al voltant del Pla Jove, una iniciativa de la regidora cerdanyolenca Consol Prados, que en aquell temps tenia encarregada el cartipàs de Joventut. Recordo perfectament la dedicació d'hores i esforsos a fer propostes viables i serioses. I una de les que va sorgir amb més empenta -potser per la novetat- va ser la de Can Xalant; fer realitat l'apropament de noves eines de creació i difusió cultural per a la joventut de casa nostra.
D'aquell treball del Pla Jove en va sortir el Consell Municipal de Joventut, format per gent treballadora i que de forma desinteressada representava associacions d'estudiants, joventuts polítiques, entitats culturals, clubs esportius... En aquell consell fins el 1999 vaig estar representant l'Associació d'Estudiants del Satorras, que en aquella època, federada a la Federació d'Associacions d'Estudiants de Mataró (FAEM) van representar un dels moments àlgids del moviment estudiantil a la ciutat. Vull comentar l'anècdota d'una manifestació a favor d'una aplicació de la LOGSE amb els fons necessaris i una redefinició de la política de beques per a estudiants. Recordo que em van trucar el dia abans al vespre al telèfon de casa. Era una veu que em parlava amb català amb un accent sureny. Era en Joan Antoni Baron, en aquell moment regidor d'educació que em volia preguntar a quina hora passaríem per davant l'Ajuntament, que volia ser-hi per a rebre'ns ni que fós un moment, i per a rebre el nostre manifest de les nostres pròpies mans. Recordo que l'endemà vam fer portada de diari a El Punt, amb l'Oriol i jo a primera línia de pancarta, amb cinc-cents estudiants més. Armats amb fotocòpies amb les reivindicacions i un megàfon de color vermell.
Can Xalant és una gran oportunitat. Aquesta tardor se'm va encarregar la coordinació d'una de les comissions del Pla Jove per a Mataró que s'ha de posar en pràctica a partir d'ara, i que substituirà el que fins ara ha servit de full de ruta, i en el qual, com ja he explicat, vaig ajudar -modestament- a crear. Al que anava. Aquesta tardor vaig fer de dinamitzador de la comissió de creació jove. I de nou van sortir propostes super interessants; viver d'empreses de gestió cultural, mapa de zones per art urbà, propostes concretes i especificades per a becar joves artistes locals en l'art de la fotografia, les arts escèniques o les arts plàstiques...
Can Xalant podrà ser u centre de referència. Però que sobretot ho sigui per joves - i no tant joves- mataronins i mataronines que vulguin descobrir noves formes d'expressió. Des de que es va iniciar aquest projecte de centre de creació, he dedicat esforsos extres a intentar fer un seguiment acurat del projecte, fins i tot en moments en que per l'allargament de les obres o la inoperància burocràtica ningú li parava atenció. L'Alicia Romera -que curiosament, acaba de deixar la regidoria de Joventu- pot explicar com durant aquests anys sovint he demanat a la secretària del Consell de Joves informació i comptes sobre com avansava Can Xalant.
Ara ja tenim l'espai, i si seguim mínimament el pla d'usos que entre molts altres representats del consell, jo vaig votar, Can Xalant serà un bon lloc per aprendre, ensenyar i entendre. Un bon lloc per fer-se grans, madurar, comprendre, obrir la ment. Un bon lloc per debatre, analitzar, suggerir.
En definitiva, un bon lloc per a crear.

19 de maig del 2005

La puta i el sandwich

Avui a Copenhaguen feia un sol que enamorava. He sortit de treballar d'una primera planta on viuen una parella de comercials immobiliàris a qui els hi rento la casa. Evidentment, la seva tasca de comercialització urbanística els exculpa de treure la brossa als contenidors del pati del darrera, fregar amb lleixiu la part interna del wàter o fer desaparèixer les telaranyes dels sostres dels vestidors.
I avui feia molt de bo a Copenhaguen, i quan he plegat, a quarts de tres, he decidit passejar, i des del barri de Svanemøllen he anat derivant sense pressa i amb els ulls ben oberts. He vist un vell arrambat a la punta d'un banc que movia lentament una ampolla de cervesa Tuborg buida. Estava brut, llardós, feia pudor de licor vomitat. Pel seu costat passaven amb bici noies rosses amb faldilles voladores que miraven a l'horitzó, les direccions de la mirada, les voluntats de la mirada.
M'he introduït al Fællenparken, un enorme parc de més de cent hectàrees. Allà m'he dedicat a recòrrer caminois, camins, vials i viaranys, que passaven entre falgueres, roures enormes, desmais florits. Arreu la gent jugava a futbol, dormia prenent el sol, es feia petons, passejava el gos, es prenia un refresc, llegia sobra una tovallola. He estat una bona estona llegint la Rayuela de Julio Cortázar -l'hàbit de llegir el mantinc i cada cop l'avivo més- i quan el cap ja se m'havia escalfat he encarat cap al Jardí Botànic, un autèntic oasi de bellesa botànica, espectacle de flors i naturalesa en perfecta conservació.
Abans d'arribar-hi m'he parat a un semàfor. És curiós, als carrers, entre cotxes i bicicletes els vianants som comptats. De lluny, a l'altra banda de l'acera, m'ha sorprès la mirada lasciva, potser perduda, molt en el fons de les ninetes, d'una puta. S'estava a prop de la cantonada, davant d'una galeria d'art en reformes, mastegant un xiclet escandalosament. Vestia unes malles roses, una minifaldilla de mig pam i es tapava els sostens amb un jersei de pèls blancs, pelut, acolxat, massa curt, el melic a l'aire. Entre ella i jo ens han aparegut tres o quatre cotxes que ens han fet perdre el contacte visual durant dos o tres segons. Quan l'he tornat a veure estava d'esquena i entrant a un petit establiment de gelats per emportar i entrepans preparats que feia cantonada. Me la he quedat mirant, ella ja despistada, i he vist que s'asseia amb un home de mitjana edat, trenta-cinc, quaranta, cabell clarisser, rostre flàccid, jaqueta negra amb sueter gris, sabates envellides que fa temps que no s'enllustren. Estaven assentats un davant de l'altre en una tauleta amb dos tamborets que estava empotrada a un dels vitralls de la botiga. Els veia perfectament, com si fóssin una televisió emetent. Ella ha comensat a menjar-se delerosa un sandwich amb maionesa, una maionesa que li queia gotejant pels costats del paper d'embolicar amb el que sostenia el pa. Menjava a grans mossegades, amb les galtes plenes, com si fés moltes hores, potser dies, que no menjava.
Ell, heroi anònim, se la mirava en silenci, amb la mirada cansada, assentat al tamboret des de l'altre extrem de la tauleta per menjar en cinc minuts. Davant seu un entrepà de qualsevol cosa i un got amb coca-cola l'esperaven. Davant seu, una puta i un sandwich. Me n'he anat.

18 de maig del 2005

article a la revista Valors

M'han encarregat un article per la revista Valors, una interessant publicació que cada mes presenta reflexions i exemples de com entendre valors tan dispars com l'autoritat, la mort, el silenci.
He pensat que podia estar bé penjar l'article. Pels nouvinguts al blog, es podran fer una idea de com m'ha anat tot fins ara.

La independència

Dinamarca és un país on la vida se succeeix de forma plàcida i cíclica, sense sobresalts. Escric aquesta carta des de l'escriptori de l'apartament ampli i lluminós en el que visc, en una zona residencial enjardinada a les afores de Roskilde, una petita ciutat a l'oest de Copenhaguen, la capital de Dinamarca. Roskilde, antiga capital viquinga fins al segle setze, està escampada al llarg de la riba d'un fiord llarguíssim que entra més de trenta quilòmetres terra endins.
Vaig arribar aquí el passat gener amb una beca Erasmus de la Unió Europea sota el braç, per a estudiar a la Roskilde University (RUC) un programa de comunicació internacional fins a l'estiu. La trobada amb estudiants d'arreu del món -tot i que majoritàriament europeus- és una experiència fantàstica que m'ha reportat un munt d'anècdotes còmiques, converses interessantíssimes, mogudes irrepetibles i amics inoblidables. La minsa beca que rebo no em cobreix les necessitats bàsiques, i passades unes setmanes d'arribar, vaig entrar a treballar en una empresa de neteja per la qual passo l'aspiradora, frego i trec la pols a mitja dotzena de cases particulars i oficines de l'àrea metropolitana de Copenhaguen. Aquí els catalans estem considerats igual que els turcs, els rumanesos o els iraquians, som del sud, d’una realitat diferent. La majoria dels meus amics estudiants que treballen -italians, grecs o espanyols- renten plats, escombren habitacions d’hotel o reparteixen diaris gratuïts a la matinada. És tota una lliçó d’humilitat.
Les brises del Bàltic i del Mar del Nord han convertit tot el país en una espècie de pista de patinatge, on els vents s'ensenyoren del cel, i cada dia, en un moment o altra, agiten i acompassen les branques dels roures i els pollancres. Així mateix els núvols atravessen aquestes terres a una velocitat vertiginosa, i en un mateix dia pot fer sol, núvol i ploure diverses vegades. El llarg hivern -el qual he hagut de patir fins a principis de maig- amb temperatures gèlides i neu durant setmanes influeix en el funcionament d'aquesta societat culta, rica i benestant que ha sabut construïr una societat del benestar gairebé sense fissures, on la pobresa és inexistent, els serveis públics són abrumadorament excel·lents i les ajudes als joves, a la maternitat, a la gent gran o als emprenedors són quantioses i universals.
Venir a Dinamarca per un fill d’una ciutat mediterrània com jo està resultant tot un experiment. Val la pena, això ho diré els cops que faci falta, que els joves viatgem. La única cosa que fa falta són ganes de treure´s la son de les orelles i ser valent. La quantitat de coses que s’aprenen t’obren la ment, i almenys a mi, el marxar lluny de casa, i treballar, i estudiar, m’ha fet experimentar el valor únic de la independència. El sentir-se lliure, el veure com en la distància el que queda de la terra d’on vens és l’amor, l’amistat, les ilusions. El sentir-se com el soldadet de plom del conte d’Andersen; que comença a caminar. Vacil·lant, però amb el pas ferm.

11 de maig del 2005

Història guionitzada

De vegades ens apareixen vides cinematogràfiques davant els nostres nassos. El que ha passat amb l'Enric Marco -un exprès de la Gestapo que durant des de la transició i durant trenta anys ha estat dient que va estar en un camp de concentració i que ara resulta que tot era una farsa, després de ser president de l'associació amical Mathaussen, rebre una creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, fer centenars de conferències a escoles, instituts, centres cívics i ajuntaments, aparèixer en documentals, reportatges i programes radiofònics i televisius- em porta a rumiar molt. Primer, la decepció de veure que tot allò que semblava real de sobte, no ho és. Penso en el meu pare, que el tenia com una persona íntegra, valedora de la lluita per a sobreviure. I ara, irònic, rocambolesc, és un dels grans actors de la Catalunya del postfranquisme.
La història de Marco sembla extreta d'un guió, la capacitat de recrear una vida de près republicà en un camp de concentració, la paråafrasi de detalls, des del número de presidiari fins a les anècdotes inventades dels cabells ralats, la pudor de merda i mugre, la partida d'escacs contra un oficial de les SS.
Em sembla tant increïble que considero que Marco no ha de ser insultat ni atac.

Perquè ens ha demostrat que la frontera entre la realitat i la imaginació és tan fràgil i fins i tot tant inexistent que ens fa por acceptar-ho. I no vull deixar passar que aquest vell amb veu rogallosa, ulleres paposes i mirada encara fixe va suportar setmanes de confinament en una presó alemanya durant el Reich nazi, en plena guerra. Tots aquests periodistes que l'ataquen perquè avui en toca fer sang, haurien estat capasos d'aguantar dies i dies les descàrregues elèctriques als testicles, els cops de puny als ronyons, les fuetejades a les natges, l'arrencada de pèls púbics amb pinces i les asfíxies en cossis d'aigua bullint?
Perquè potser la dignitat no només es guanya d'una sola manera.

8 de maig del 2005

La tàpia

Ahir em vaig submergir en una nit qualsevol de dissabte, en una ciutat liada arran de mar. Vam començar a quarts d'onze sopant amb el meu germà en un cafè on fan entrepans a la planxa exquisitis, al carrer de Cuba, preus barats i local petit, una delícia per a fer-la petar sense presses. L'Arnau, el meu germà, li queden pocs mesos per a fer divuit anys. Se'l veu fort, valent, alt, jove, desafiant, desacomplexat, amb un espurneig als ulls d'aquell que tot just enceta i acaricia i intueix que la vida se li presenta amb els seus camins ignots tot just per a obrir.
Després vaig anar a parar a una antiga drogueria ocupada de la Plaça Gran, on una cinquantena de persones celebraven una nit de flamenc punxat per en Quim Spà. El vi horrorosament novell em va sentar malament, i atabalat i endormiscat en vaig sortir amb la Gemma, amb qui la vam fer petar mentres discorríem, ara relaxats en la tranquilitat de la plaça Xica i el carrer Pujol, passejant en la nit avançada, quan no importa si els minuts de xerrameca són cinc, o deu, o cent. Em despedeixo de la meva millor amiga i admirant els fanals i els carrerons estrets que tant enyoro a Dinamarca recullo a mon germà i la seva xicota que s'havien instal·lat al fons de l'Arcàdia, entre una tauleta de marbre , dos tes amb gel i una coca-cola. Fumant, tots dos, abraçadets, són la estampa de la adolescència de l'institut, de tot un munt de coses que els esperen. Ens topem amb en Joan, content de sangria i nàufrag nocturn, que convidem a acostar a casa. Parlem de Gerard Quintana, d'una discoteca que ja no existeix.
M'arribo al Clap, i en les escales, música somorta en l'acer de les baranes, em trobo amb l'Oriol, en Ferran, en Pol, en Sigfrid. Retrobo la Cristinita, l'Anna, l'Helena, en Codina, persones que segurament s'haurien merescut converses llargues, cites fora de l'embalum de gent apretada, els altaveus que ens tornen gairebé sords i gairebé muts, la calor i el fum enganxat a la punta dels llavis. Em deixo portar pel ritme i ens deixem portar amb els meus amics, a ritme de pop americà, rumba ravalera, funky anglosaxó. I em sento tant estranyament enlairat, en silenci dins de la cúspide de la discoteca, cossos retrobats arreu, mirades, petons, gots amb cubates i glassons, flaixos i parpellejos dels focus de colors.

I fujo de tot això, i tot el que recordo més és quan torno a casa amb el cotxe, i passo pel costat del cementiri vell, amb la tàpia emblanquinada de la tardor passada. I recordo tots aquells dels que tant hauríem hagut d'aprendre i escoltar, i que ara ens esperen en silenci, pacients, rera la tàpia. I nosaltres, ilusos i descreguts, ballem embriagats enmig del no-res.

2 de maig del 2005

La primera vegada

Avuit et faré l'amor com si fós la primera vegada.
Et besaré els pits com si fóssin els primers pits que beso,
Et repassaré els cabells com si fossin els primers flocs que recompto,
Et lleparé el pern de l'orella delicada com si fós la primera pell replegada que conec,
Et penetraré amb dolçor com si dós la primera tebior esclatant al baixventre,
Et gemegaré el teu nom com si fós el primer nom que pronuncio,

Només quan no pensi que és la primera vegada.
Només llavors seré capaç d'entendre que t'estimo.

29 d’abril del 2005

El company de pupitre de Eto'o

Ahir passades les deu de la nit me'l vaig trobar al tren tornant de treballar de Copenhaguen. Es diu Jean-Luc, té 23 anys, i estudia enginyeria informàtica a la Roskilde University.
Al llarg d'aquests mesos hem quedat alguns cops per prendre un te o un cafè i fer-la petar sobre el seu continent d'origen, Àfrica. Perquè Jean-Luc és del Camerun, és negre absolut, pell sense pigmentacions clarisseres o aclaridores, no. Jean-Luc és negre, i porta unes divertides ulleres grossíssimes que li queden sempre baixades, lliscades fins a mig nas. De petit va compartir la escola primària amb en Samuel Eto'o, el que més tard acabaria sent jugador del Mallorca i del FC Barcelona. M'explica com a la classe tots eren una pinya, com l'Eto'o sempre va tenir clar que volia ser jugador de futbol, sobretot perquè era la manera m'es fàcil i ràpida de fugir de la pobresa.
Parlem d'Àfrica, jo des de la meva postura de la absoluta ignorància. Em diu que està desanimat, perquè al seu país la corrupció és absoluta, desorbitant, inexplicable. Que no hi ha cultura democràtica. Que el país és tan ric amb recursos naturals i amb un clima tant benigne, i que no hi ha manera que les coses tirin endavant. Que ell vol estudiar i tornar al seu país, que hi ha milers de camerunesos com ell que han emigrat, sovint amb molts pocs recursos, per a estudiar i treballar, però que sovint després molts d'aquests fills de l'Àfrica mai tornen al seu lloc d'origen.
"La única manera de construïr el meu país és que els que en som ciutadans i hem tingut la oportunitat d'estudiar a l'estranger, tornem allà i treballe dur per a fer escoles, universitats, empreses, entitats..." em diu apassionat. Ahir estava més trist de l'habitual, perquè el dia abans la policia havia assassinat dos protestants dels sindicats estudiantils que feien vaga per a reclamar la baixada de les taxes universitàries -estudiar una carrera universitària al Camerún és avui en dia un luxe que molt pocs es poden permetre. "El que més pena em fa és que els que han mort eren gent jove, activa, culta, formada, preparada per a canviar les coses" em comenta trist.
Es fa tard i tot i que la primavera ja es fa notar, a la nit podem arribar als 3 o 4 graus. Ens separem al peu de la estació de tren. Marxo amb la bici i ell encamina a peu el mig quilòmetre de caminoi fins a la residència universitària. El veig marxar, amb el pas decidit, en la nit fosca.

26 d’abril del 2005

Literatura

El meu projecte de novel.la continua avansant lent però segur. Els capítols es trenen, les trames encaixen, els adjectius es matisen, els personatges s'edifiquen, i el resultat em sorprèn. Mica en mica. Espero tenir-ho enllestit de cara a l'estiu.

23 d’abril del 2005

la única Rosa

El dia de Sant Jordi a København és un dia qualsevol. Entro a treballar a les oficines on netejo a un quart de deu. En surto a la una del migda, i m'acosto a la placeta quadrícula on es troba l'entrada de l'edifici, a la zona sud de Nørreport.
Veig unes paradetes, però al acostar-m'hi descobreixo, decepcionat, que no són estands de llibres i tendals amb taules plenes de punts de lectura i galledes amb roses vermelles, sinó una botigueta de frankfurts per a emportar i un venedor de fruita exòtica.
Em dirigeixo amb el tramvía de superfície STØG fins al nord de la ciutat, al barri de Hellerup, on tinc quatre hores de feina per a netejar una altra oficina. Allà em truquen, primer una, i després l'altra, dues persones que en el dia de la rosa i el llibre m'enyoren. Jo també els enyoro. Em fa gràcia parlar amb ells mentres sóc en unes grans oficines buides, jo sol, vestit amb uns pantalons de xandall negres i una samarreta grisa de màniga curta, el ressò de la fregona i la rellevància del fregadís de la paret bruta amb el meu drap humitejat amb Ajax.
Són un quart de vuit quan surto de treballar. Encara fa una mica de sol. Tant de bo el dia hagi estat tant bonic a Catalunya com ho ha estat a Sæjlland. Abans de tornar cap a casa, rendit, necessitat d'una dutxa, cerco amb desesperació una floristeria. Trobo una parada de verdures que està desmuntant, just davant per davant amb les escales per a entrar de nou a les andanes del tramvía vermell. Li demano amb anglès que si té flors. La botiguera em fa que no amb el cap, i només assenyala un cossi verd amagat a un costat de la taula desplegable. Aixeco el cap i veig que a dins la palangana hi ha mitja dotzena de roses. Em diu que es tard i que ja tanca. Nerviós, n'hi compro una a preu d'or -la especuladora, rient sota el nas, em prèn e pèl sense contemplacions.
Baixo les escales amb la rosa a la mà, embolicada amb paper de plata. No hi ha ni espiga, ni funda de plàstic amb la senyera impresa. M'assento als últims esglaons, i em miro llargament la flor, que després de portar tot el dia al cossi, té un color moradenc, una textura abellutada. Al fons del passadís dos gitanos -o turcs, o russos- fan sonar una acordió i rasquen una guitarra amb destresa. Recordo París, i recordo La Rambla, i recordo la meva platja, i recordo l'àvia quan li vaig fer portar una rosa a domicili, i recordo la Núria mentres una diada de la rosa en la que va diluviar ens vam amagar dins una casa en obres per a regalar-nos uns llibres, i recordo la gent agitada sota el correfoc, i recordo l'any que vaig seguir en Baltasar Porcel firmant llibres pel Passeig de Gràcia, i recordo la poesia que em regalava la mare, i recordo la rosa que el meu germà, el pare i jo regalàvem a la mare, i recordo el Sant Jordi que fins ara cada any havia cel.lebrat al meu país.
I em sento molt lluny de casa, i continuo mirant la rosa. I ploro en silenci, assentat, ajagut al darrer esglaó, i em tapo el cap amb els brasos i m'agradaria tornar a tenir vuit anys i estar a casa, i que a la classe jo portés una rosa del jardí de casa a la senyoreta, i que la mare em regalés, a l'hora de dinar, un llibre d'aventures d'en Massagran. I mentrestant els gitanos toquen al final del passadís del tramvía. I passa un matrimoni paquistanès amb dos nens que porten ben agafades amb les manetes dues bosses de caramels, i passa una mare somalí amb tres criatures amb els ulls enormes i nets. I penso si ells també se senten molt lluny de casa.