Cures; la revolució pendent

Avui el diari ARA ha estrenat el nou videoclip d'en Marc Ràmia. La cançó es diu Cures i forma part del seu últim treball discogràfic, Militants de la vida. He dirigit aquesta peça audiovisual musical acompanyat per la Cristina Moral i en Pol Alfageme de Clack. Volia fer cinc cèntims del perquè he rodat com he rodat Cures. M'agrada explicar perquè faig de director audiovisual, i les raons que em porten a filmar una cosa o una altra.  

Cures parla sobretot, d'una revolució pendent. D'una revolta imprescindible i latent que hem de portar a terme tant aviat com sigui possible. Començarem a guanyar quan recuperem la sobirania sobre els nostres cossos, els nostres afectes i els nostres prejudicis. Això ho he traduït amb enquadraments de cossos de dones i homes. De totes les edats. De totes les formes. Enquadraments monocromàtics que juguen amb relacions de poder marcades per les mirades, les mides i les posicions. Tot filmat en alta definició i a cent fotogrames per segon, per aconseguir subratllar la subtilitat i la delicadesa en els gestos. 

El videoclip Cures també ha volgut jugar des del primer moment amb una línia estètica que fos profundament continuïsta amb l'univers visual de la dissenyadora i companya de l'equip creatiu, la Carla Aledo. N'estic content, especialment amb el joc de les dobles exposicions fotogràfiques, que hem sabut traduir prou bé al format videogràfic.

Mirar-nos als ulls, despullar-nos, acariciar-nos, viure'ns una mica més els uns als altres, en definitiva. Petons que durin el que han de durar. Pells marcades per pigues, tatuatges, pircings. La bellesa de les coses nues. La força imparable de l'amor entre uns i altres. Per això he rodat Cures. Per reivindicar la revolució pendent. 

Guerrilla: la revolta està carregada de futur

De vegades tinc imatges al cap, que em ressonen de forma insistent. Són imatges que puc tenir a dins dies, setmanes, mesos o fins i tot un grapat d'anys. I de sobte, un dia, es plasmen en els fotogrames que filmo. Això ha passat amb el videoclip Guerrilla d'Ebri Knight, que he dirigit i que fa poques setmanes que es va estrenar.

Amb la gent de Clack hem rodat els primers dies de gener del 2018 a la platja del Callao de Mataró. Hem buscat una estètica molt vinculada a la direcció d’art del disc: blanc i negre molt contrastat i embrutat, amb reforç del vermell; això ens permet mantenir una línia entre el disseny de la Sit Cantallops de tot el disc físic i el to cromàtic i de textura de l’audiovisual. La banda actua enmig de draps vermells al vent, dempeus. La bandera roja, persistent en molts moments del metratge, és també un símbol clar del que intenta explicar la cançó. L’horitzó mediterrani també vol recordar el mar enllà que ens recorda que no estem sols, i des de la nostra riba, ens projectem al món.

Una curiositat del videoclip és que totes les persones del càsting són anònimes. De diferents edats, diferents races i també diferents condicions físiques. Això li dóna molta força expressiva. Des de gent gran fins a infants, amb estètiques diferents que van des dels cabells arrissats fins als tatuatges, dels pircings fins al color de la pell... expliquem la idea d’un poble divers que mira sense por a la càmera. Aquesta era la meva imatge insistent dins el meu cap. Nenes, dones, homes, mirant fixes a la càmera, resistint. Hem volgut reivindicar la idea de revolta i la idea de comunitat. Una sense l’altre no tenen sentit. Ens revoltem si som comunitat i veiem que els nostres drets no són reconeguts. Aquesta és la idea que sobrevola tota la peça. Comunitat, revolta i dignitat.

També estic content perquè per primera vegada he rodat un videoclip en 4K i alguns fragments van ser enregistrats amb slowmotion a 100 fotogrames per segon, perquè les teles vermelles i les expressions dels actors quedéssin més dramàtiques. Però vaja, això és anecdòtic.

A la darrera escena del videoclip hi apareixen la Maria i el meu fill Simó. M'havia promès que no el posaria a cap peça meva. Però no m'he pogut resistir. Almenys he esperat disset mesos.  Aquest darrer pla, de fet, vol dir moltes més coses de les que sembla. Acabar amb un pla amb una mare alletant el seu fill embolcallat amb un drap roig és posar la força en la mateixa simbologia que va presentar Orlando Valenzuela en la famosa fotografia de la mare guerrillera el 1984 a Nicaragua. No coneixia la foto, però en Ruben Taltavull m'ho va fer descobrir via tuit. M'emociona pensar que sense voler-ho, hem homenatjat també a la Blanca, la noia sandinista de la fotografia de Valenzuela. La revolta, la dignitat, la Guerrilla, està carregada de futur. En això pensava quan he estat pensant i rodant aquesta petita peça dibuixada a tres colors: blanc, negre i roig revolució.

Potser per tu: un somni a la AP7

De vegades la gent es pensa que per anomenar somni a les coses, aquestes han de ser grans obres, viatges llarguíssims, projectes enormes, gestes que semblen impossibles. En canvi, bona part dels meus somnis són coses petites. Que una cosa sigui petita no significa que no sigui important, potent o emocionant. De fet, un dels meus somnis no dura ni cinc minuts. I es va rodar en tres dies. És el primer videoclip del nou disc d'en Cesk Freixas, i porta per títol "Potser per tu". 

En Cesk i jo, fins poc abans d'aquesta trobada creativa, ens coneixíem poc; bàsicament dels concerts que havia programat amb ell a El Públic i d'alguna entrevista al Diaridelamusica.com. Va ser arrel del videoclip "Anòxia" que vaig rodar per a l'amic cantautor Jordi Montáñez a l'hivern del 2015 que vam retrobar-nos amb en Cesk. Ell n'estava entusiasmat -igual que jo i el propi Jordi- i després de parlar-ho, vam acordar que quan ell tragués nou disc, faríem junts el videoclip. De fet ens lligava la sensació que s'havia de fer un salt en el seu relat audiovisual. No tant a nivell de qualitat, sinó sobretot a nivell de discurs. Calia passar pantalla. Calia que el videoclip fos una ampliació del relat del seu disc, i per tant connectés estèticament i a nivell de discurs amb la resta de la seva obra. Per a mi són molt importants detalls com les aquarel·les de la Marta Bellvehí incrustades en els fotogrames. Del disseny gràfic a la lletra, passant pel video: tot es connecta.

El procés de creació ha estat fàcil, creatiu i compromès. Tal i com és en Cesk. Apostar pels paisatges cinètics de l'AP7 com a espina dorsal dels Països Catalans, tal i com sempre bromeja Borja Penalba. Retratar l'autèntic país sense cofoïsmes: la presó, la indústria, l'agricultura, el riu, el delta, l'albufera, les fàbriques, els blocs dels anys setanta, el montseny, montserrat, el canigó, la frontera, les fronteres, la gent en trànsit. I escollint un únic personatge, Josep Julien, el camioner Fidel, que sense dir res explica amb la mirada el drama del treballador isolat i alienat del nostre país de segle vint-i-u, i nosaltres, carregats de prejudicis, el jutgem i el suposem una cosa que potser no és. És un relat complex, com els que fem sovint a Clack.

Per a mi "Potser per tu" és un somni que pretén navegar entre la realitat -el tractament visual és volgudament de cinema verité- i la bellesa d'allò més quotidià. Amb tota aquesta aventura no només hem creat un nou relat audiovisual que jo trobo profund i bonic, sinó que sobretot, he fet un nou amic. Rodar amb en Cesk ha estat una aventura conjunta molt bonica. M'agrada rodar amb cantautors. Ho he fet amb en Marc Ràmia, amb en Jordi Montáñez i ara amb en Cesk Freixas. És una satisfacció treballar amb artesans com ells. Jo des de l'audiovisual, ells des de la cançó. Relació horitzontal. Relació sincera. Relació justa i honesta.

El videoclip pot ser una arma carregada de futur. Només cal trobar la munició adequada i els companys disposats a disparar-la. Ara mateix el resultat és aquesta peça. Gaudiu-la. Hi ha molts fotogrames i plans dedicats a persones. Estic convençut que tots els que el mireu hi sabreu reconèixer parts de vosaltres. Un paisatge, una universitat, uns camps d'oliveres, una platja, un prat. Aquesta és la màgia d'aquest videoclip. En realitat tots hi sortim una mica.

3000: un videoclip per recordar allò més bell

Aquest diumenge el vam presentar a El Públic. 3000 és el videoclip que he realitzat per al cantautor mataroní Marc Ràmia. Amb en Genís Serra i l'Helena Bou de Clack vam marxar un dissabte sencer d'excursió amb deu nens i tres monitors i n'ha sorgit una història corrent però bella.

He dirigit aquest videoclip com si tornés a obrir un antic àlbum de fotografies. I de sobte he recordat les aventures al meu esplai, el Garbí. On ens vam fer grans i vam descobrir coses extraordinàries. I de sobte vivia de nou vespres de guitarra, esterilla i rotllana en un bosc de l'Alt Empordà o una ruta de quatre dies pels pirineus del Rosselló. I pensava en un relat que parlés de coses importants. De la convivència, del viatge, de l'excursió, de la descoberta.

Un dels moments més importants de la meva vida ha estat quan amb catorze, quinze, setze anys he descobert en primera persona paraules com comunitat, solidaritat, cooperació, autogestió o responsabilitat dins un marc d'educació en el lleure. Si sóc qui sóc és perquè al meu ADN hi tinc forjada la marca kumba per sempre. Crec que això es transmet a 3000. Amb en Marc ens vam entendre al segon. Ell ha estat molts anys cap del cau escolta La Soca. I amb en Genís rodar i muntar ha estat facilíssim, ell també fa de coordinador a l'esplai Olla de Grills. Només hem hagut de posar-nos a rodar i tot ha sortit la mar de bé.

En Sergi i la Íria, que han fet de monitors, i les deu noies i nois d'entre dotze i tretze anys que han volgut sortir han estat espectaculars. Recordo el fred de febrer que feia a les tantes de la nit en la darrera localització del rodatge, en un bosc a Vilassar de Dalt. I la professionalitat de tots ells per continuar interpretant malgrat el cansament i la baixa temperatura. Amb el temps deixem de ser nens. Després deixem de ser caps i monitors. I diuen que ens fem grans. Però allò més bell, l'aventura de fer-se gran entre companys i recorrent el país, resta en la memòria. D'això parla, sobretot, el videoclip 3000.