9 de gener del 2015

Resum de l'any (2) Universitat a les dues bandes

Una foto publicada por @eloiaymerich el

Aquest any m'he dedicat a rebre classes i a donar-ne. Després de set anys tornava a ser estudiant en el Màster universitari en Producció i Comunicació cultural de la Universitat Ramon Llull. Una experiència emocionant i increïble, que m'ha fet retrobar el plaer de la lectura apassionada, la biblioteca, les carpetes i les escapades amb les companyes de classe. Els cafès de mitja tarda, barrejar-me entre les noies que no volen anar a classe i es queden criticant al bar de la facultat de comunicació. Compartir cerveses a les mitges parts. Ser confós per un nano de vint-i-tants matriculat a Cinema i Televisió. Paral·lelament he repetit, amb més ganes que mai, l'encàrrec docent de professor al Tecnocampus. Tornar, amb el nou curs, a posar-se davant de dues assignatures del Grau en Mitjans Audiovisuals i intentar transmetre i ensenyar. En vaig parlar a l'arrencar el curs, al febrer. L'any de la universitat a les dues bandes ha estat duríssim. I una autèntica lliçó. He estat setmanes anant a classe de dilluns a divendres. He acabat desenes de dies rebentat, després d'un dia qualsevol de tardor, hivern o primavera de començar a les vuit del matí impartint Televisió al Tecnocampus davant setanta alumnes i acabar el dia a quarts de deu del vespre escoltant una lliçó magistral de cinema postmodern de la mà de Fernando De Felipe, per exemple. Entremig vuit hores de feina a la productora. Hem fet el que hem pogut. En alguns moments he rumiat si no em posava massa al límit. En tot cas, estic aprenent moltíssim. Algun dia, llegint Sloterdijk o Sassoon, he plorat. Mig de felicitat, mig de cansament, mig d'astorament. Per veure quantes coses ens queden per aprendre.

2 de gener del 2015

Resum de l'any (1) L'any de la casa nova


No comptava en esdevenir propietari. Però un pis a un preu impossible, una orientació a sud-oest gairebé perfecta que garantia sol durant tot l'any i un terrat amb vistes a mitja ciutat i al mar em van convèncer. Després de visitar 97 pisos, cases, baixos, altells, àtics i lofts no em podia creure que hagués trobat el pis gairebé ideal. En Joan sempre em diu que hauria d'escriure un llibre/manual on expliqués l'aventura de trobar casa que vaig seguir durant més de dos anys. Us prometo que donaria per molt. Semblava impossible però no ho era. La casa nova, casa meva, esdevenia una realitat. La zona zero des d'on projectar-me a on faci falta. A prop del mar, en un carrer peatonal, amb terrat i aire mediterrani, lluminós, enorme i tranquil. Fet a la meva manera. Finalment, aquest any ha estat el de la casa nova. Mig any de preparatius i quatre mesos d'obres. Molts maldecaps i angoixes que no m'imaginava. Però ja està. Com totes les coses que trasbalsen, acaben formant part del passat i només resta una cosa: la il·lusió enorme de compartir-la. Casa meva, amb les portes ben obertes i amb un petit cartell que vaig clavar a la porta. Un cartellet comprat en un mercat de vell a Avinyó. Bienvenue. Benvinguts. Hola. Perquè casa meva sobretot vull que sigui casa nostra.