19 de març del 2018

La casa invisible de Grifeu

Sense voler, de vegades et trobes realitats que no coneix ningú. Això ens va passar a Llançà a primera hora del matí del 28 de novembre. Allà, en un turonet, amb vistes a la platja de Grifeu, a principis dels seixanta Josep Palau i Fabre s'hi va comprar un terreny i s'hi va manar edificar una petita casa amb un porxo i una primera planta. Un cubicle llis, blanc, pensat per a llegir, escriure, rumiar i treballar. Una cova d'eremita. Una coordenada mediterrània per a la creació.

La casa va ser batejada amb el nom de L'Alba. Allà Palau i Fabre hi va viure molts anys, al retornar del seu exili intel·lectual a França. Hi van passar centenars de visitants, amics, poetes, escriptors, gestors culturals... a l'estiu, la vida era un regal, com bé explica Julià Guillamon a l'entranyable còmic La joia de viure, escrit per ell i il·lustrat per Toni Benaiges. Com explica el mateix Guillamon, "Palau havia acomplert el somni d’adolescència i joventut: viure en contacte amb la natura, en pau amb ell mateix, i escriure la seva obra." En el documental hi ha un parell de seqüències dedicades a aquesta casa. Apareixen imatges d'arxiu de Pere Vilà rodades el 2001 a Grifeu en efecte Super 8. En elles s'hi veu un Palau feliç. Al damunt s'escolta un petit fragment del mateix escriptor, recitat per Cesk Freixas, on parla d'aquest indret i la felicitat que li genera.

Tornem al 28 de novembre. Aquell matí, al anar a filmar la casa de Grifeu de Palau i Fabre en la part alta d'un veïnat amb cases amb jardí, vam adonar-nos que aquesta havia estat enderrocada. De fet, ja sabíem que la casa havia estat comprada en el seu moment per uns inversors alemanys. El que no teníem clar era que no només va ser derruïda, sinó que l'espai que ocupava va ser deixat com un solar. Van serrar d'arrel els arbres. Van eliminar fins als fonaments de la casa. I el descampat va quedar així. El motiu era molt bèstia. Tenir millors vistes per la casa del costat. No tenir veïns. Guanyar hores de sol. Guanyar centímetres de mediterrani blau a l'skyline del menjador.

Vam saltar la tanca de ferro i ens vam passejar pel pati buit. A aquella hora, quarts de vuit del matí, amb el fred d'hivern al cos, l'ambient era sorprenentment desassossegat. Vam filmar amb el directot de fotgorafia, en Marc Giner, les restes d'un forjat que deuria haver aguantat alguna de les columnes de l'edificació. La insinuació d'una renglera de formigó a un altre extrem, ja mig tapat per les males herbes. Els set o vuit troncs de xiprers serrats a mig centímetre del terra. Una autèntica al·lucinació. De sobte el somni de Palau s'havia fet fonedís. I només el record d'alguns textos, uns fotogrames de film, ho recordaven. La casa de Grifeu s'havia convertit en la casa invisible de Grifeu. La realitat, sempre superant la ficció.

Miquel Barceló: com un germà gran

A l'hora de pensar la llista de persones a ser entrevistades en un documental sempre procures que sigui tant heterogènia i equilibrada com sigui possible. Fa uns quants anys, sempre pensava que no faltés aquell personatge exòtic, que donés color. Ara, per exemple, em preocupo molt per la presència de dones, i si són de la meva generació o més joves, encara millor. També projecto que apareguin noms de primera fila. Gent que per mèrit propi és coneguda, popular, i que sovint complementen de forma breu però profunda el relat coral que es construeix en qualsevol documental amb entrevistes múltiples.

En el cas de Retrat cubista, des del principi vam pensar que incloure Miquel Barceló seria una cirereta al pastís documental. Un dels artistes plàstics més importants del món, que va tenir una relació sincera i amigable amb el poeta Josep Palau i Fabre. Una persona de qui tothom en parla com un creador afable, senzill, obert. Estem mesos perseguint l'entrevista. Sempre, amb persones amb agendes apretades, costa. Finalment les gestions donen el seu fruit, i arriba el moment. Ens disposem a entrevistar-lo. El viatge des de Catalunya amb cotxe per autopista es fa més ràpid del que ens pensàvem. Matí de rodatge a l'est de París. I ben dinat, puntuals, arribem a l'estudi de Barceló, al cor del Marais.

Ens deixen preparant la il·luminació i la càmera a l'estudi de gravat i dibuix que hi ha a una ala de la planta noble on l'artista té l'estudi. El silenci es trenca pel gemec de les gavines que caminen inquietantment damunt la teulada. Al nostre voltant, un esclat de l'univers del creador mallorquí. Animals dissecats, ceràmiques, esbossos pertot, taules, tauletes, cadires, butaques, tamborets. El color crema i terrós ho envolten tot. Arriba, vestit amb una bata blava. I parlem com si la conversa estigués pendent de fa anys.

"L'alquímia, l'escatologia, l'art en brut, són una tradició universal en la que Palau es trobava còmode. I aquí van connectar amb Barceló" em va explicar Vicenç Altaió fa temps. "Des de Dalí fins a Miró, arribant als francesos Mallarmé o Artaud... Palau i Barceló s'inspiren en ells, i juguen amb l'art, el trenquen" afegia Altaió. Amb Barceló comentem aquesta idea i moltes d'altres. La història del porro nocturn a Mallorca. La recerca d'un espai mediterrani per la Fundació. Els viatges fulgurants cap enrere. Les connexions entre poesia i plàstica. El diàleg franc entre dos alquimistes de la cultura.

Me n'adono que aquesta reivindicació de l'art pobre, trencat, natural, que emana d'un poder irracional, és segurament la gran idea que aporta Miquel Barceló al documental. I que viure la creació així et projecta encara més als altres.