29 d’octubre del 2018

Som hereus (Peiró42)



Agraït i commocionat, m'abraço entre bambalines a la Cristina, a la Jessica, a la Maria. Surto a l'escenari i saludo i veig una platea dempeus amb el puny alçat. A Barcelona, a Montjuïc. Barcelona, Rosa de foc. I miro els companys amb qui hem aixecat el somni. I agafo el micro. I parlo en nom de tantes. I dic amb la veu una mica entretallada.

Som hereus d'un futur que ve del passat. Som hereus de dones valentes com la Guillermina Peiró o la Mercè Olives. Som hereus d'un poble decidit i obstinat a plantar cara al feixisme. I per tot això diem amb la veu ben alta i ben clara, que ho senti tothom; per la República, per l'amnistia, per la justícia social, per la cultura. Visca Joan Peiró!

[28 d'octubre del 2018. Sala Ovidi Montllor de l'Institut del Teatre, Barcelona]
(Foto d'Arnau Carbonell)

10 d’octubre del 2018

Cartes de Toulouse: Arribar (I)

I arribes. Finalment, arribes. Arribes amb un cotxe carregat fins als límits, una matinada de primers de setembre. Els fanals encara encesos. Entres al vestíbul del bloc -cotxet, maletes, bosses de roba, un sac isotèrmic ple de menjar comprat allà que aquí serà molt car. Aquí hi viurem un any, ens diem. Entrem intentant no fer gaire soroll, amb la por de despertar els veïns. I mentres puges a l'ascensor et jures que des d'ara mateix t'afanyaràs a semblar l'estranger més educat del món. I diràs bonjour, merci i atutelheure d'una manera cordialíssima, acotant una mica el cap. Sí, acotant el cap perquè et sents de fora, nouvingut, una mica sota sospita. Al segon dia ens trobem la primera veïna, baix segona. Madame Cournede. Ens mira per sota el seu cabell blanquíssim sortit de perruqueria. I sou espanyols? Ah, esclar, catalans. Sí, vosaltres sou així. I parleu català? I aquest nen com es diu? I treballeu? Treballeu, esclar, tots dos? I ens allarga la mà i ens la dona, amb distància. Mercibucup Madame Cournede. Oui Madame Cournede. Ens mira des de fora el vidre quan pugem a l'ascensor.

I comencen els dies de dubtes. I preguntes. Trobar una bicicleta. Trobar escola bressol pel nen. Quin és el supermercat més aprop de casa. Com es diu la veïna que viu al teu replà. Necessitarem internet? El roaming funcionarà? A quina hora s'han de treure les escombraries? On està el metro més aprop de casa? Passaran molt els revisors? Ens farem fans d'algun cafè? Trobarem el nostre jardí on passar el final de les tardes? Quina serà la nostra llibreria preferida? Farem amics? Tot amb un nus al fons del pit.

Mentrestant, entre les preguntes, ens esforcem a aprendre'ns els noms dels carrers. Rue du Chad. Rue Varsovie. Rue desarcsdesaintcyprien. Place du Ravelin. De sobte, noms que són llocs concrets. On els dissabtes es fa mercat de segona mà. On hi ha un petit super Casino. On hi ha una placa de record a un noi caigut el 18 d'agost del 1944. Tot ho memoritzem amb una certa ànsia. Qui se saps els noms dels carrers del barri potser ja n'és una mica, pensem. I de sobte, al cap d'uns dies, passejant amb bicicleta per sobre del Pont Saint Michel, camí del Jardin des Plantes, mentres passa un tramvia, la Maria diu "això sembla un Erasmus, Eloi". I en Simó em mira des de la cadireta de la bicicleta i somriu, mirant cap al riu.

Al vespre, a casa, quan baixa el sol, surts al balcó sense samarreta, buscant la fresca. Viure en un setè té els seus avantatges, com veure mitja ciutat als teus peus. Passa un avió d'Airbus en ple descens. I mires cap al sud, i penses en casa teva, la d'abans. I et sembla intuir els Pirineus entre els núvols i la calitja taronja. I et sents lluny. Lluny però més lliure. Que estrany. I amb els ulls humits sents que et criden a sopar. Que sí, que això d'anar a viure a Toulouse és una passada. Però el principi de tot, l'arribar, també és una putada.