19 de desembre de 2012

De l'esforç a la il·lusió


Vivim temps estranys. Mai havíem produït tant. Mai havíem tingut tant. Mai havíem viatjat tant. Mai havíem conegut tant. I malgrat tot, la majoria de nosaltres tenim dins nostre un sentiment profund que ens acaba atenallant amb més o menys força. És una barreja d’una certa apatia, una manca d’espurna, fins i tot m’atreviria a parlar de desassossec. Tot plegat perquè no entenem  com pot ser que vivint –aparentment- l’època de més benestar de la humanitat puguem notar tanta falta d’il·lusió.

A mi també em passa. Els temps que corren, evidentment, no hi ajuden. Hi ha centenars de raons per no tenir il·lusió. Però l’hem de recuperar. Costi el que costi. També hi ha desenes de raons per tenir-ne. Per exemple, en la cultura. Mai com ara la cultura havia disposat de tants mitjans per fer-la arribar a qualsevol lloc del món, ni havia estat tant senzill generar-la. Parlo des del cinema fins a la música, passant per la literatura o la fotografia. O parlem d’economia. Mai com ara hi havia tantes iniciatives vinculades a l’economia solidària. La que vincula la pràctica del dia a dia empresarial amb bones pràctiques en àmbits com cercar un retorn social  a les activitats, implicar l’empresa en el seu entorn territorial més proper o impulsar productes de valor afegit que apostin per l'artesania, el medi ambient o la sobirania alimentària.
Sense il·lusió gairebé res té sentit.

El meu avi sempre m’havia explicat que l’únic regal de Nadal que recordava de tota la seva infantesa era un petit estoig de fusta de faig embernissat de color daurat. La nit de Nadal els meus besavis li van deixar arrepenjat a l’àmpit de la finestra, simulant que havien passat els Reis. Durant la matinada, la llum de la lluna s’hi reflectia, i un gat juganer del jardí li va esgarrapar tot el bernís amb les ungles. Malgrat tot, l’endemà, el meu avi va agafar l’estoig on hi posava llapissos, gomes d’esborrar, maquineta. I va acabar sent, amb tota la il·lusió del món, comptable i administratiu durant més de cinquanta anys. La il·lusió és impossible que ens la robin si sabem que allò que n’esperem no només depèn dels diners. La il·lusió a compartir allò que fem, a rebre consol quan estem tristos o cansats, a ser escoltats o a que t’esperin quan arribes tard de treballar, a que algú ens confiï els seus somnis, projectes o confidències… aquesta és la il·lusió necessària i la que ens ha de fer moure.

Segurament ha arribat el moment de preguntar-se el sentit profund de moltes coses. Fins ara, per una mala entesa comoditat provocada per accés sense gaires límits al diner, a la feina o a la riquesa material, ens havíem oblidat d’un principi bàsic: l’esforç en guanyar qualsevol cosa. La il·lusió, crec molt profundament, ve donada en bona part per aquest esforç totalment necessari. Sense projectes llargs, difícils i plens de dificultats la il·lusió és fàcil que desaparegui. Perquè amb els projectes compartim, col·lectivitzem, els convertim en lluites quotidianes per a ser millors professionals, ciutadans i persones. És el nostre repte personal per a construir quelcom, per aportar quelcom. Ens hem de tornar a mutualitzar. Ens hem d’ajudar més els uns als altres. Hem de reprendre amb més força la lluita per la solidaritat i la fraternitat com a motors de canvi d’actitud. Tindrem il·lusió si sabem que estem fent un lloc millor per a tots i totes i no només per a uns quants.

Recuperar la il·lusió, l’engrescament general, l’esperança, també ha de ser tasca dels joves. No de forma única però sí de forma majoritària. Estic fart de sentir que les úniques sortides que ens queda a tota una generació és escollir entre la misèria al nostre país i marxar fora. He estat vivint a l’estranger, al nord d’Europa. Allà els catalans i catalanes som tractats laboralment com els immigrants magribins o llatinoamericans que arriben a casa nostra. Rentarem plats. Netejarem escales i oficines. Servirem plats i copes. Però no ens enganyem: marxar fora sovint és la opció pels que en realitat volen fugir de la seva pròpia exigència. La obligació moral que crec que tenim tots d’impulsar cadascú el seu propi projecte vital de realització personal i col·lectiva.

Ens cal més compromís. Ens cal més esforç. Ens cal més sacrifici. Però sobretot ens cal recordar que som nosaltres, els fills de la democràcia, els que hem de reinventar la il·lusió. Ens hi va la convivència col·lectiva i el nostre estat democràtic. Ara més que mai. O lluitem pels nostres somnis amb il·lusió o demostrarem que no hem entès res. De l’esforç i la mutualització ens en sortirà la il·lusió.  N’estic convençut.

[Article publicat a la Revista Valors del desembre del 2012]

16 de setembre de 2012

Un any compartint cultura, ciutadania i treball

 A principis d'aquest setembre hem presentat el balanç del primer any d'El Públic. Des d'aquest espai cultural, nascut a principis de la tardor del 2011 al carrer de Can Xammar de Mataró, fem un balanç molt positiu dels nostres primers 365 dies de vida. I ho fem amb números a la mà: més de 3.000 participants a les 75 activitats programades o 2.000 assistents a la Revetlla Popular de Sant Joan.

Ha estat un any de posar la cultura local i comarcal a l'epicentre de la nostra programació. Apostant especialment per autors, bandes, companyies i col·lectius de Mataró i el Maresme. I creient en els més joves. Del teatre a la música en viu, de les jam sessions a les exposicions. De les tertúlies artístiques a les presentacions de llibres. O de les sessions de dj's a debats i taules rodones. Amb noms propis, com els músics Dídac Rocher o Ivette Nadal, periodistes com Lluís Gendrau o Ricard Torquemada, o activistes socials com Sagar Malé, Vicent Partal o Esther Vivas. Són només alguns exemples. Però n'hi ha molts més.

El Públic ha volgut ser des del seu naixement un espai ciutadà. I la ciutadania, entesa com tots aquells que volen promoure activitats en l'àmbit col·lectiu i popular, hi ha estat. Les dotzenes d'entitats amb les que hem estat en contacte durant tot el curs ens han fet molt de costat i ens han ajudat a bastir una programació d'actes de tot tipus. Des de Sant Lluc per l'Art o el Col·legi d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona. Passant per les Dones Reporteres de Mataró o el Dimarts del Llimoner. Continuant per la Casa de la Música, l'Associació Jazz Maresme o l'Aula de Teatre de Mataró. I acabant per entitats de caire més creatiu com Alterarte, Mapasonor, l'Associació Helena Jubany, Llegim i Piulem, l'Associació de Fotografs Professionals de Mataró o la mateixa Llibreria Robafaves.
Volem fer les coses entre tots. En un sentit ampli. Lingüístic, ideològic, temàtic i territorial. Perquè El Públic té en la seva diversitat i heterogènia un dels seus grans valors.

I també hem compartit moltíssimes hores de treball. Centenars d'hores pensant, redactant i elaborant des de menús creatius fins a revetlles populars, passant per riders de concert o vídeos promocionals. Milers d'hores en les que ens hem acostat més uns amb els altres i hem intentat fer que el casc antic de Mataró tingués un espai cultural independent, multidisciplinar i obert.

El més important de tot, per a nosaltres, ha estat compartir-ho. Compartir cultura, ciutadania i treball colze a colze amb tantíssima gent. Hem demostrat durant aquest primer any que projectes com El Públic són possibles i viables. Que hi ha alternatives en un context d'una crisi àmplia i profunda com la que estem vivint. Que la nostra ciutat té enormes potencialitats i talents. Això no ha fet més que començar. Com ja vam dir el primer dia les dues parts que gestionem El Públic -la productora Clack i Xandri Calsapeu-, continuarem amb la porta oberta a tots els col·lectius, persones, entitats i institucions. El Públic és casa vostra.

[Article publicat a Capgros.com com a membre d'El Públic]

30 de juliol de 2012

Dia zero. Una finestra al mar.

Primer dia després d'un frenesí anomenat Les Santes. Llevar-me amb el cap emboirat. El dia núvol ho embolcalla tot d'una nostàlgia urgent. El buit després de la celebració. El silenci després de la música.
La finestra oberta de bat a bat, les cortines blaves movent-se lleugerament. Al fons hi veig el mar.
Demà de nou, torno a Formentera. Acompanyant els Ebri Knight. I aprofitant per actuar la vesprada del dia 3 d'agost. Les cançons apunt, la guitarra afinada. Dia zero des de molts punts de vista. I davant meu, una finestra al mar.

9 de juliol de 2012

De rumba, de gitanos i de Mataró

Avui al matí a El Públic hem presentat la diada festiva que el proper divendres organitza Agipcat, una associació que engloba una quinzena d’entitats gitanes dels Països Catalans i que té la seu a Mataró.

No em canso de dir que ens calen més espais on poder intercanviar els nostres punts de vista. Ens estem acostumant -mal acostumant, diria- a escoltar, veure i debatre amb persones que tenen punts de vista molt similars als nostres. Així, sovint, ens trobem amb unes percepcions de la realitat molt premeditades. I sovint, viciades. Els gitanos continuen sent els grans desconeguts de la nostra ciutat. Coneixem que els gambians, senegalesos o marroquins venen de Tànger, o Banjul, o Larache. Però i els gitanos? D'on venen? Què parlen? Què els diferencia de nosaltres? Quins valors tenen com a col·lectiu que aporten a la resta de la comunitat mataronina? En un moment on per primera vegada tenim xenòfobs declarats a l'Ajuntament de Mataró -llegir Plataforma per Catalunya- cal obrir i intercanviar encara més.

Durant l'acte hem comptat amb la presència de personalitats que al voltant de la rumba s'han fet un nom a nivell internacional. En ‘Sicus’ Carbonell, secretari de l’Agipcat, i cantant dels Sabor de Gràcia, o  Ramon Giménez, líder fundador dels Lenacay i antic guitarra dels Ojos de Brujo. Tots dos són veïns de Mataró. I m'explicaven que volen aportar tot el que puguin perquè la ciutat guanyi en cohesió social però sobretot, en diàleg cultural.


Ho ha explicat en Manel Carbonell, tresorer de l’entitat zíngara. "Si no ens coneixem no ens podem entendre". Doncs apa. Mentres sonava la rumba catalana amb dues guitarres per tancar la roda de premsa pensava que hi ha molt per fer i molt per explicar. Avui a l'acabar, ja ens hem intercanviat els telèfons. O estem pel que estem o no estem pel que estem. Però de ben segurM se sentirà parlar més de rumba, de gitanos i de Mataró.


21 de juny de 2012

Vivint junts la festa vora el mar [Revetlla de Sant Joan]

Quan passi l'estiu farà un any que vam iniciar l'aventura d'El Públic. Encarem un final de curs després de gairebé 9 mesos d'activitats de tot tipus: presentacions de llibres, tertúlies d'art, exhibició de curtmetratges i documentals, concerts acústics, jam sessions, exposicions, vetllades poètiques, cafès-debat, cabarets irreverents, debats polítics o rodes de premsa. Ara, com a cirereta del pastís, des d'El Públic impulsem una Revetlla Popular de Sant Joan.

M'agrada la nit de Sant Joan. Com a mediterrani i maresmenc, és dels dies que visc amb més il·lusió. Les bombetes de les serenates, la foguera, la nit més curta, l'alegria de la gent. No tenen preu.

Quan vam inaugurar El Públic vam dir que una de les idees que teníem al cap era impulsar l'eix de Can Xammar. Crec que organitzant-hi a la plaça una festa de Sant Joan és una excel·lent manera de posar-la en el centre d'atenció. La iniciativa és privada però de vocació pública. Com el Sant Joan a la Platja del Varador que organitzava el Festival Cruïlla de Cultures fa just tres estius. Ens hi reconeixem. Ho reivindiquem. I ho volem continuar i reemprendre en el temps.

Des d'El Públic sempre hem intentat fer allò que dèiem. En un entorn on massa sovint els estira-bots, les fantasmades i la falta de compromís ens arrosseguen cap al desengany i el deixar-ho còrrer. Amb la Revetlla, de nou, volem demostrar que voler és poder. I ho farem envoltats d'entitats i institucions amigues: la Casa de la Música de Mataró, El Tot, Ferriol Peixateria Barbena, Fabrés Serveis Integrals, Assegurances Feliu... Fer les coses junts té més valor.

També m'agrada explicar que la nit estarà plena de música de casa nostra. Els Laietans, renovadors del folk català, la rumba catalana dels Dabucabuc -que tocaran a escassos metres del carrer on va néixer en Peret-, el mataroní DJ Kitsch & Frida o els Luta Sem Pausa, un grup de percussió de pedra picada de Molins que ha visitat durant anys tots els barris de la ciutat.

Som ciutadans. Som mediterranis. I no volem renunciar a tenir un espai de trobada per a tothom a l'aire lliure en la nit més mediterrània i festiva de l'any. Aquest Sant Joan estarem fent revetlla a El Públic, a la plaça de Can xammar. Sempre podrem dir que aquella nit, durant una estona, vam ser immensament feliços vivint junts la festa vora el mar.

27 de febrer de 2012

Somiadors i tenaços [Eloi i la crisi]

Crec que els que em coneixen em poden titllar sense gaires problemes com un paio optimista. Optimista convençut. M'agrada engegar coses. Emprendre. Liar-la. Muntar-la. Construir projectes un darrera l'altra. Pensar un repte i intentar assolir-lo.

Aquests últims mesos també m'ha tocat tastar la famosa crisis. En formes lamentables i desgraciades. També algunes d'immorals. En forma d'impagats, retrassos, cancel·lacions d'encàrrecs, tancament de llocs on col·laborava... Fins llavors havia pensat que no ens enganxaria. I vés per on! L'Eloi optimista mica en mica ha deixat pas, a estones, a l'Eloi tocat però no enfonsat. A l'Eloi que es desanima. A l'Eloi que passa a dubtar de moltes coses. A l'Eloi que passa a tenir molta por.

I ara, enmig del temporal, amb l'Eloi amb por i amb dubtes, intento refermar-me en els meus principis més bàsics. Els principis de ser somiador i tenaç. Tal com em van ensenyar a casa. I sé que no estic sol. Penso en el somriure d'en Xandri quan serveix a la seva barra feta a mà en el nostre cafè cultural que compartim. Penso també, en l'Arnau i tots els Ebris girant arreu del país amb les seves cançons. Penso en l'estudi de Poblenou d'en Marçal i la seva fotografia amb una llum encantadora. Penso en la Georgina, l'Ari, en Joan, en Marc, l'Uri i tots els que des de Clack inventem i filmem. Penso en la Maria que comença en la gastronomia i la sobirania alimentària i la Núria que cada cop més genialment avança en la joieria artesanal. Som molts els que malgrat tot, som somiadors i tenaços.

Som somiadors perquè tenim somnis. I som tenaços perquè passi el que passi, no ens rendim.

12 de gener de 2012

Una mala notícia per la cultura de la meva ciutat

Aquest dimarts al matí El Dau Cafè Cultural ha anunciat que tanca després de quatre anys. Un espai que programava concerts, exposicions, obres de teatre, màgia, actuacions de monologuistes i tastets gastronòmics, entre altres. Hereu de l'històric Arcàdia Cafè Cultural, El Dau ha estat una petita flama dins el precari ambient cultural del centre de la capital maresmenca.

El centre històric de Mataró pot comptar amb els dits d'una mà els espais d'idees en un sentit ampli que des de la iniciativa privada es tiren endavant: el Foment, El Públic o l'Atzucac en són tres exemples. Molt diferents, però a la vegada molt complementaris.

És evident que tirar endavant un projecte cultural al casc antic d'una ciutat mitjana catalana avui en dia és una heroïcitat. Per dos principals motius.

El primer, la idiosincràcia de la cultura d'autor (la que floreix al marge de les grans discogràfiques, dels grans grups editorials, la que aposta per músics, companyies, poetes o propostes culturals que arrisquen, apareixen de nou o simplement, queden relegades fora del que mal anomenem "interés general"). Aquesta cultura d'autor sovint fa molt complicat que surtin els números. No estem parlant d'hamburgueses del Frankfurt's. Ni d'smartphones de Phone House. Ni d'americanes del Pull&Bear. Parlem de la imprescindible cultura que ajuda a preguntar-se i a construir relats més enllà dels més populars, televisius i comercials. I això dóna pocs diners. Sempre ha estat així.

El segon motiu és molt més senzill. Un projecte cultural és moviment. És soroll. És gent entrant i sortint. És intercanvi, diàlegs, recitals, monòlegs, melodies, aplaudiments. És vida. És, puntualment, allargar algun vespre. I sovint, amb un sentit estricte de les ordenances de civisme municipals, la vida cultural passa a ser objecte a fiscalitzar amb zel. I això porta problemes. Sempre ha estat així.

A Mataró el govern municipal de Convergència i Unió té un deure imprescindible: vetllar perquè el centre de la capital del Maresme no continuï patint una desertització cultural. A les portes de l'estiu tancava La Rambla Cultural. Ara li toca el torn a El Dau. Per motius molt diversos (econòmics, de gestió o per fins de cicle). Però als fets em remeto: estem perdent capitalitat cultural.

El nostre alcalde Joan Mora repeteix sovint que la concertació público-privada és la línia que vol fomentar. Ara per ara, això no està sent així. Cal concertar la cultura, cal coprogramar activitats, cal fomentar voluntats entre botiguers, programadors culturals i ciutadans, cal agilitzar tràmits burocràtics. Cal, sobretot, mediar amb els veïns. Des de la legalitat absoluta. Però tenint present que la cultura és una cosa massa important per deixar-la només en mans de les ordenances. Si hi ha projectes culturals des de la iniciativa privada que aposten per la nostra ciutat i el seu eix urbà, cal l'absoluta complicitat i solidaritat dels nostres governants.

Cultura és capitalitat i oportunitat. També és indústria cultural i llocs de treball amb valor afegit. I evidentment, cultura és llengua i identitat. Tenim una mala notícia per la cultura de la meva ciutat. Si els agents culturals del centre de la ciutat i el govern municipal fem els deures, les males notícies deixaran pas a les bones. N'estic convençut.