31 de gener de 2005

carta en la distància

Avui a la nit he trobat a faltar algú al meu costat, un cos ajagut contra el meu. No dormíem junts cada dia, ni cada dos, ni cada tres. Just abans de marxar aquí vam passar uns dies intensos en una illa. Allà ens vam abocar un sobre l'altre, ens tocàvem, ens acariciàvem, ens fèiem petons fins a tenir la certesa que podríem reconstruïr cada centímetre de les nostres galtes, les nostres cuixes, els nostres ventres, les nostres mans.
Avui a la nit bufava un vent gèlid des del fiord congelat. Bategava com si fós un gran ocellot, fregava les finestres, les persianes, la teulada. El cel estava sense cap núvol, i la lluna il.luminava lleument el meu escriptori. Tu erets allà, en una fotografia ja tan antiga. De fons el mar, i al davant un noi, una noia i una gossa coixa estirada damunt la sorra.
Avui a la nit m'hauria encantat plorar enyorat entre la teva espatlla i el teu clatell. Avui a la nit m'hauria encantat que la teva escalfor i els teus cabells foscos m'assequessin mica en mica les meves llàgrimes.
Recordo que abans de marxar li vaig dir que fós forta, que fós forta. Mentres em queien les llàgrimes. "Sigues forta, sigues forta". Avui a la nit m'he ensorrat i a fora el vent bategava com un gran ocellot, removent les branques despullades dels pollancres.
Dibuixo el seu cos amb les meves mans i m'adormo torbat.

30 de gener de 2005

12983 vots contra el fanatisme

A Dinamarca hi ha censats uns 26000 ciutadans iraquians que des de fa més de vint anys han anat arribant al país nòrdic.
La passada setmana 12983 iraquians s'havien registrat per a poder efectuar el seu vot per correu. Dinamarca va ser el país estranger que més vots per correu va realitzar en les eleccions constituents d'Iraq del passat diumenge, només per darrera de Suècia, Alemanya, Estats Units, Regne Unit, Jordania i Iran.
El dimecres passat vaig estar menjant un kebab gegant en un petit restaurant amb tres italians, una grega, una catalana i una polaca. Quan vaig anar a pagar darrera la màquina registradora i sota un cartell lluminós amb els menús de shawarmes, tes, musshis, kebabs i turkkits, em va atendre un noi alt i fosc de pell, deuria tenir si fa no fa la meva edat. Mentres li donava les monedes li vaig preguntar d'on era. "Iraq, I come from Iraq" em va dir amb un marcat accent àrab. Li vaig preguntar que com veia el seu país d'origen.
Em va clucar l'ullet. I tots dos vam somriure. "I vote for my country" em va dir animat. Des de la cuina, al seu darrera, es van sentir dos comentaris en una llengua musulmana -suposo que seria en iraquià- del cuiner i el renta-plats. "Good luck for your country, man" li vaig espitar mentres guardava el moneder a la bossa. "I love Iraq" em va dir assenyalant-se el cor. "I love Iraq" va repetir. Ell i 12982 més ahir van votar contra el fanatisme.
És tan increïblement commovedor. És tan terriblement contundent. Jo també m'estimo la meva terra. I esclar que en marxaria per a poder sobreviure, fugint fins a un país on fa fred i sempre neva. I esclar que quan fós el moment votaria contra el fanatisme. I quan les coses s'arreglessin, hi tornaria. Perquè ser que els kebabs on més agraden són als animats cafès de Mosul, Basora, Kirkut i Bagdad.

27 de gener de 2005

El món de les mil cares

A la Universitat de Roskilde som una cinquantena d'estudiants internacionals. N'hi ha de tot tipus. Hi ha cinc xinesos becat pel règim comunista que el juny han de tornar als seus països sabent de forma perfecta la llengua danesa i la llengua anglesa. Estan tot el dia tancats a casa seva, estudiant. L'altre dia, durant una visita al Museu Viking de Roskilde (s'ha de veure de quina manera es promocionen pel seu passat viking) vaig intentar establir conversa amb un d'ells. No vaig saber entendre si es deia Li Jing, Xi Ling o Piu Xing, però el cas és que ens vam entendre. "És una oportunitat única per a mi" em va dir. "No tinc gaires diners, aquesta és la meva oportunitat per a tirar endavant" m'explicava. També em va insinuar que tornar a la Xina sense haver complert els objectius acadèmics podia ser "complicat"... millor no pensar-hi més. És molt interessant veure com per a ell la Universitat és un repte absolut, que dista moltíssim de la sensació distesa i despreocupada que molts dels estudiants -especialment els Erasmus- demostren davant les assignatures i projectes de recerca que hauran de tirar endavant a Dinamarca. Potser caldria posar fre a la sensació que un Erasmus són unes vacances mig pagades a costa de les arques públiques que benevolament paguen les carreres a milers d'estudiants que prefereixen escandalosament anar de festa a la capital europea de torn i conéixer noies guapes per tenir relacions internacionals?
Per aprofundir en l'interessantíssim tema sobre el financament de les universitats, sobre si han de ser filtrades per uns barems mercantilistes o no, consulteu el weblog d'en Francesc Amat .
Parlava de maneres de ser... també hi ha tres nois americans; en Justine, en Lenny i en Michael. Tots tres parlen un anglès mastegat, bucolitzant, sovint com si fós un enorme chewing-gum. Tot el dia riuen, tot el dia fan bromes. És curiós... algun dia hem parlat del seu règim neoliberal. I només és llavors es posen seriosos. Però tot i que les seves explicacions són contundents "Bush ha enganyat el nostre país", "La gent no acaba d'entendre que les nostres eleccions afecten a tot el món", no deixo de veure un cert aire narcotitzat en el seu quefer. Sé que és una afirmació contundent, però la sento.
Els hi encanta veure cervesa, sortir i anar a veure partits de futbol americà del seu equip preferit, els Atlanta Falcons, al Hard Rock Cafè de Copenhaguen. En molts casos és aviat per saber com són realment. I això em passa no només amb ells, sinó amb la trentena d'estudiants internacionals amb qui més o menys em relaciono.
Demà us parlo dels italians. I potser d'algun canadenc.

26 de gener de 2005

one coffe: 10 krones

Ahir em vaig comprar una espelma i un termòmetre. La espelma me la vaig comprar de recanvi, perquè el dia que vaig arribar a l'habitació en vaig trobar una de color lila que quan la cremes desprèn una lleugera aroma de mora. El termòmetre me l'he comprat perquè sospitava -i dic sospitava perquè les meves sospites s'han confirmat- que en aquesta terra fot un fred que pela.
Me l'he enganxat per la part de fora del vidre de la finestra més gran de la meva habitació. Avui a les vuit del matí quan m'he llevat estavem a sis graus sota zero. Fa un fred gèlid, omnipresent. Fa tres dies va ploure per primera vegada. No és una neu intensa, sinó perpètua, lleu, però inhexorable. Tot el dia vaig amb anorac i guants. Es fa de dia a quarts de nou. El sol, quan surt, és enlluernador. Escric moltes hores, dormo bastant. Conec a gent de tot el món. Noto que méstic fent gran.
Va ser una gran idea venir a Roskilde. Navego amb la bici per camps nevats.

20 de gener de 2005

Jeg er catalaner

Doncs ja søc a Dinamarca.
Vam arribar el dilluns a primera hora del matí, amb un cel tapat i una pluja intermitent que no ens ha deixat fins avui. La primera sensació que he tingut ha estat "ostres, ara ja no em puc fer enrera, el meu Erasmus ja és real!". Les dues noies amb qui he vingut des de Barcelona, i que també estan becades per a estudiar a la Universitat de Roskilde es diuen Georgina i Tina. Són dues noies molt trempades, d'aquestes que estan acostumades a fer la seva, que van a la idea, que s'espavilen. Però en tot cas, la història es repeteix, i l'Eloi viatja porahi envoltat de dones.
La universitat de Roskilde va néixer el 1972, en plena convulsió social i política a Dinamarca. Els estudiants del moment, davant una societat acomodada i que cada cop s'allunyava més de la tradicional vocació col.lectiva danesa, van reivindicar la educació universitària com a arma per a crear una societat on tots els danesos fóssin gent més culte, més preparada, més conscient, més lliure, més crítica amb els seus iguals.
Trenta anys més tard la Roskilde University Campus (RUC) és un gran conglomerat on cada dia més de 8000 estudiants aprenen dotzenes de carreres.
Enmig de camps verds sempre humitejats per la pluja, carrils bici, ovelles i vies de tren, s'aixeca la RUC, com una demostració que l'educació és una aposta que sorgeix d'aquest clima tan sever.
El segon dia, classes de dånæs. El primer que aprenc; Jer er catalaner. Jo sóc català. Hi ha més catalanoparlants que danesos. Què fort. I aquí tenen un estat que protegeix, fomenta i fa que el danès estigui a primera línia. I el cinema en danès és d'aquell que és projectat a filmoteques d'arreu d'Europa i Àsia...

Repeteixo; Jeg er catalaner. Somriures entre els meus companys francesos, anglesos, alemanys i holandesos. Reafirmant d'on provinc comenco a allunyar-me´n sense complexes. Trigaré a tornar a parlar habitualment en català.

10 de gener de 2005

Denmark

El proper diumenge dia 16 marxo sis mesos a Dinamarca, concretament a l'antiga capital vikinga de Roskilde, on hi ha una universitat d'herència col·lectivista de finals dels setanta.
Hi ha diversos àpats que volia fer abans de marxar, entre ells un que porto demorant des de fa un any. No sé, si donat el cas, haurem de tornar al Raïm amb ell. Jo ja he mogut fitxa. A veure si em llegeix la invitació.

raïm (tot escrit amb bombetes de neó)

El millor que em pot passar quan surto d'una trobada en un restaurant, sobretot si és per dinar, és que no en surto ni empatxat ni decebut.
El millor que em pot passar és tenir la sensació que m'he trobat amb unes persones amb qui ens hem entés, amb qui he estat còmode, i que m'ho he passat bé.
Què uneix la energia insadollable de la Maria Carme amb el frenesí agut d'en Joanet Safont? Què eleva ponts entre la crítica cultural cinematogràfica i icònica de la Judith i la crònica a voltes política a voltes religiosa d'en Ramon? Què mescla l'avidesa intel·lectual d'en Francesc amb la curiositat ingerent de l'Aina? Què m'uneix a mi, un lletraferit nàufrag pel ciberespai amb una colla d'entusiastes cronistes de les seves pròpies vides?
Després d'un gustosíssim dinar, unes quantes abraçades amb el meu més amic J. i moltes riallades... l'únic que sé respondre és... complicitat per avançar col·lectivament?