29 de novembre del 2005

>>....m'escoltes?

Cada cop hi ha més gent que parla, però em pregunto si escoltem gaire. Potser jo sóc el paradigma del que necessita aprendre a escoltar. A Dinamarca n'havia après, de debò. Però aquí tot em supera, em sento aclaparat per tantes coses que em criden, m'argumenten, em reflexionen, em parlen, em comenten, em demanen, m'exigeixen, em versen, m'informen, em desinformen, em canten, em desafinen, m'insulten, que em quedo desafinat.

Avui una noia m'ha trucat a casa la meva àvia per dir-me que està cansada de trepitjar merda. I quina mala sort, quan algú et demana que l'escoltis i tu xipolleges en la impossibilitat de fer més que respirar fons i pensar que ets la persona menys idònia per a escoltar i per donar consells.
El xipolleig que mica en mica em porta cap a un magma confós on tothom és valent per demanar-te que els deixis en pau, fer-se els valents, fer-se els forts, fer-se els sobrats, fer-se els suficients davant teu.
I el xipolleig em desgrana per dins, aleteig dèbil. Miro amb cara de pardal cagat de por. Però encara em demanen que escolti, i el màxim que puc és salvar-me i no enfonsar-me. Cada cop tothom amb més cuirasses, i jo cada cop entenc menys com acariciar.
Ni el que estic fent ni el que en trec em senta bé
.... PúRÄ coNfüSZìÓ....

Una cita per entendre'm.
"Les carícies encara són els pinzells de la llibertat"
Demano a déu que sigui així.

24 de novembre del 2005

Versets Espenyes-Torrent

És gris com de lluna aquest migdia esmorteït/
Una gavina panxuda es rebla al capdamunt d'una tanca metàl·lica d'una obra abandonada/
La tebior implacable del tallat em porta el desig de la teva cintura/
Carn trèmula.
Carn com el fang humit.
La carn com una sola onada.

21 de novembre del 2005

Entre el dictador i jo (6+1)

Ahir vaig anar a veure al Saló de Pedra d'Argentona el film format per sis petits documentals anomenat "Entre el dictador i jo". El projecte, finançat parcialment per la Generalitat, proposava la lectura cinematogràfica de sis joves realitzadors de diferents llocs d'Espanya sobre la figura del dictador feixista Francisco Franco. Tots els directors de les peces eren noies i nois nascuts entre el 1975 i el 1979. A Argentona es projectava aquesta pel·lícula a dos quarts de set del vespre, al mateix temps que es projectava a cent altres llocs d'arreu del món (sobretot a poblacions catalanes, capitals espanyoles i europees i algun casal català d'ultramar). Per cert, que a Mataró no es va projectar enlloc. Vergonya addicional per en Graupera i els super memorialistes d'Esquerra. Home, ja està bé, tant parlar i tant poc fer!

L'acte va omplir el Saló de Pedra. Van parlar després de la projecció en Morgan, un dels cronistes populars de la vil·la, la Margarida Colomer, historiadora amb la que m'uneix una relació de cordialitat i admiració i una noia de vint i pocs anys, la Carolina, una joveneta que ha fet carrera política a no sé quin partit. La memòria és imprescindible. Els joves hem de ser conscients. La repressió i l'oposició al règim anaven de bracet en el diàleg acció-repressió.

Moltes coses sobre les que parlar. Faré en els propers dies alguns textos sobre els 30 anys de la mort del dictador. Mentrestant, una sola reflexió. Excepte el primer dels sis curts, tots els discursos dels directors anaven en la línia de "jo no hi era durant el franquisme, i no acabo d'entendre res". A mi aquesta actitud no em serveix. L'actitud facilona d'enfocar el franquisme des d'una pel·lícula de Super 8 mig oxidada pel pas del temps, una cosa passada i que només es recupera a mitges, amb cares d'avis esquelètics que ja només balbucegen paraules incompletes i indesxifrables. Una frase del darrer curt: "Franco se m'apareix com un fantasme entre ombres". A mi això no em serveix. Repeteixo. A mi aquesta actitud em fa vergonya.

14 de novembre del 2005

un mini de pernil salat | en Ramon | el poligàmic | "tu t'has pensat que vius a Disneyland?"

Declaro obertament que:

1. M'encanta fer un parèntesis en l'horari laboral cap a un quart de dotze del matí i escapar-me amb en Joan a la cafeteria l'Encís, on fem un cafè amb llet de quinze minuts, ho acompanyem d'un entrepà mini de pernil salat i xerrem distesament sobre l'a i la z del que ens ve de gust. Sempre tinc un adéu per una cambrera rosseta que sempre mira al terra.

2. Fa dies que penso en trucar en Ramon. Perquè sempre tinc coses a dir-li. Perquè de vegades penso que el ramonet romàntic, reflexiu i treballador del seu bloc per sort es combina amb el ramonet xerraire i gamberrot de carn i óssos.

3. Un amic meu ha tastat la poligàmia. Diu que s'ho passa la mar de bé. I que els intercanvis són generosos, en tots els aspectes. Si algun dia anem a viure junts li exigiré la monogàmia. M'han dit que les pubilles de Cabrils i Vilassar de Dalt són la mar d'espavilades. Però això no val per a fer el salt a la mataronina.

4. Avui he anat a preguntar per un pis de trenta metres quadrats i menys de 240 euros al mes. L'estúpida de la venedora de les finques m'ha mirat amb suficiència la fulla fotocopiada de la nòmina i ha rigut sorollosament. M'he apretat els punys. "Tu t'has pensat que vius a Disneyland o què?" m'ha escupit. Em reservo el nom de la immobiliària. Ara, la venedora es deia Carmen. Cony, quina mala pata. Les Carmens que conec totes són amatents i afalagadores; la meva perruquera, la meva cunyada. També és mala pata que aquesta mal educada li hagi caigut per la gràcia de Déu un nom que tenia amb tanta consideració.

12 de novembre del 2005

La nOTA nEGRA

El dimecres passat vam inaugurar el bar d'en Salva, un amic del barri. El bar en qüestió es diu Nota Negra, i pretén crear un espai cultural on els joves i no tant joves es trobin per a fer-la petar, jugar a cartes, relacionar-se, debatre, jugar a billar. Tant de bo funcioni. Per ara, tres nits obert i tres nits en les que hi he anat a tocar campana. Demà seré a Súria i s'hauran d'espavilar sols. Avui en Salva em deia que amb en Panutx i l'uri Fité de camarers està salvat. Si en Salva està salvat ja està tot dit.

5 de novembre del 2005

una canita al aire

Quan estava a Dinamarca en Joan em va venir a veure, i per déu, tant ell com jo ho necessitàvem. Sempre he dit que en Joan és com una nòvia en masculí, sense sexe pel mig, però amb una atracció intel·lectual extraordinària. Un butlletí de l'Òmnium Cultural ens va creuar. Des de llavors hem mantingut una relació tremendíssima.
A Dinamarca vam topar-nos amb una rossa madrilenya, una filla d'immigrants colombiana i una hippye de Getafe que es guanyava la vida posant nua en els estudis de dibuix del sud d'Ama.
A Dinamarca vam deixar perdre un autobús, vam llevar-nos sense haver dormit, vam caminar distrets sota la pluja, vam fer acrobàcies descalços a l'herba d'un parc enorme a Roskilde. I aquesta setmana la rossa madrilenya ha tornat a aparèixer a les nostres vides. Recordo que m'havien preguntat què era "una canita al aire" al final d'un sopar, quan el vinillo ha pujat i és tard, i la mandra de marxar amb bus nocturn et pot portar a pensar que mai està de més passar una nit llarga.
Recordo que no m'ho van acabar d'explicar. En Joan, almenys la setmana passada, continua sense saber què volia dir. Mamma mia!

2 de novembre del 2005

Les coses ja no són com abans (?)

Avui he fet sobretaula amb la iaia, la tieta àvia i ma mare. De vegades, als diumenges, com per art de màgia, sorgeix la situació. De vegades, als dies especials o estranys de festa grossa o menuda, també.
Hem parlat de la societat en la que elles van néixer.
Els carrers estaven plens de tàpies que amagaven jardins i safaregis. Panallet de crema. Tots ens coneixíem; el barber, la botigueta, el drapaire, la peixatera, l'amo del cafè. Un glop de moscatell. La ciutat era un món en sí mateix; el sereno, el mar, les terrasses, la família, el microcosmos urbà. Panallet de pinyons.

Avui a la tarda m'he trobat amb l'Oriol i en Joan i un altra Oriol i hem anat a una granja. Després, amb l'uri burgada i jo passejant, deambulant sense pressa, ens hem topat amb la cristina pagès, una noia amb la que vam anar junts a l'escola -o compartir classe- durant aproximadament 120 mesos, uns 3600 dies.
També hem parlat de com eren les coses abans. De com a la classe microcosmos ja hi havia el que ha acabat de drogadicte o el gamberro mentider reciclat en comercial agressiu. Un miracle de la ciència del mercat laboral.
La certesa en tots els casos era que les coses ja no són com abans.