5 de juny de 2020

Gràcies.

Jo crec que tenies encara no set anys, perquè jo vaig arribar al Carrer Sant Julià número 52 d'Argentona al febrer del 1987. I un nen de cinc anys, quan sent que hi ha nens al carrer de casa seva jugant, el primer que fa és sortir a jugar-hi. Si et digués que portaves una pilota sota el braç, seria possible. Envoltat de l'Uri, en Jofre, en Pau i potser en Marçal encara més mocós que jo. Pantalons curts, les teves ulleres enormes, el teu nas punxegut i el teu cabell insultantment ros. Segur que aquest record és possible, perquè tu i el futbol, durant molts anys, éreu disassociables. Des dels còmics de super herois futbolistes que dibuixaves amb tanta atenció fins a les tardes de PC Fútbol a l'estudi del primer pis de casa teva, veient com passava la tarda per les fulles dels arbres del pati que veiem des del finestral. Des de les portades del diari Sport que vas comprar anys i anys al quiosc del Carrer Gran fins als vespres de partit de sofà i pizza amb la iaia Pepita en el seu palco particular. També teníem temps per les activitats socioculturals. Recordo clarament aquelles obres de teatre, darrera el teatrí, i tu disfressat amb un vestit multicolor, amb bandes grogues i verdes i uns picarols. Recordo l'obra de teatre en fulls picats a màquina d'escriure. El soterrani. El teu entusiasme una mica irritant. Jo m'avorria molt, francament. Però m'hi apuntava per estar amb els meus amics del carrer. Ja se sap. O juguem tots o trenquem la baralla. O tots o ningú. En canvi, sí que recordo amb diversió les nostres escapades a la piscina municipal. O un dia que vam anar d'excursió amb bicicleta; vam arribar als camps de Sant Sebastià, i un pagès ens va fotre fora a crits. Jo vaig plorar perquè tenia por. Potser tenir set o vuit anys. I tu et vas esperar amb la teva bici (tu sempre has estat més àgil i més àgil que jo) a que arribés jo, cagat de por. I vam escapar-nos junts. Fixa't. I des de llavors, en bici, en cotxe, a peu o amb guitarra, de dia o de nit, d'hivern o d'estiu, sempre, un al costat de l'altre. Han passat anys. Molts anys. Han passat moltes coses. Em costa acceptar que tot aquell univers nostre ja no tornarà. Com ja no tornaran els avis i àvies, o el carrer de pedres i sorra, o els primers llargs estius d'adolescència en que ens vam fer tant grans plegats, o esl vespres al Centru d'en Padrós, en Soy, en Pep Alsina o la Lourdes. Amb la broma d'allò ja en fa dècades. Hem rigut molt. Hem plorat molt, també. Tots dos ens sabem les ferides i les cicatrius. Les més amagades i secretes que només coneixen un grapat de persones. Hem passat fred en una matinada a Girona i hem tocat sota les estrelles a l'Hort del Rector. Hem fet càmping a Zarautz, estrenat al Clap o passejat en silenci per una carretera de Fòrnols. I hem brindat, hem brindat a tots els terrats del món, mirant Santa Maria, el mar o unes guirnaldes de colors. Com et deia, jo crec que tenies encara no set anys quan et vaig conèixer. L'aventura des de llavors, amb tu, ha valgut la pena. Gràcies.

24 de maig de 2020

41ºN/2ºE

A les set tocades de la tarda, a les coordenades 41°32'36.4"N 2°27'22.6"E, he vist la millor tanca de la ciutat, rovellada i senyorial, que emmarcava un camp d'herba verda esclatant i un mar blau fosc preciós. Quan me n'he adonat en Simó, amb la boina blau cel posada, em cridava perquè anés a veure un cau de formigues que hi havia al mig del camí. I damunt meu, portava l'Èlia adormida. Allà era feliç.