Totes les parelles tenen vicis. I posar-les en escena pot ser divertit i punyent a la vegada. En la comèdia que el director Cesc Gay porta al Teatre Romea de Barcelona,
Els veïns de dalt, allò que destaca més és l'enorme efecte mirall que genera. La incomunicació, els temors, les renúncies, les derrotes íntimes. Però també la ironia, els recolzaments mutus, l'amor que encara perdura. Tantes coses que un mateix ha viscut en primera persona... i en parella. La platea i l'amfiteatre, plens fins a la bandera, no van parar de riure. I en algun moment també de callar com si la sala fos buida. L'ambivalència, l'eterna sensació d'aquell espai on la parella pot fer-ho tot però també ho pot ensorrar tot.
L'experiència de Cesc Gay d'apropar-se a la posada en escena teatral em va semblar molt interessant. Com es troben el teatre i el cinema? Com canviem plans curts i plans generals amb moviments d'actors per l'escenari? Com canviem director de fotografia per un tècnic d'il·luminació? El resultat és molt
pop, molt Cesc Gay, molt fàcil d'empassar. Què fàcil que ho fa això de dirigir una obra de 75 minuts com si fos una tele-movie costumista per a TV3! Tenia pendent parlar-ne, malgrat no entri a fons amb el paper dels actors. Avui volia parlar de la feina d'aquest director que diu ben alt que dirigir una història és allò realment important, obviant si anem per televisió, cinema o teatre.
