24 d’octubre del 2023

Notes - Cinema - Comerón

"Quan era molt jovenet recordo perfectament veure "La gran ilusión" de Jean Renoir. Va ser allà quan vaig  decidir que volia fer allò. Jo volia fer allò. Jo volia fer aquell cinema".

"He intentat crear pel·lícules íntimes, sinceres. Fent allò que m'agradava. Fent el que em semblava. Ha estat un privilegi. Gràcies".

[Notes agafades al vol durant l'acte de Concessió de l’honor de Fill Predilecte de la Ciutat al Sr. Lluís Josep Comerón el 31 de febrer del 2023 al Saló de Plens de l'Ajuntament de Mataró. Recordo que em tremolava la mà al anotar escoltar aquell director de noranta-cinc anys amb els ulls brillants.]

18 d’octubre del 2023

Els Ballarons

La casa queda a la part de dalt de la vall, al final d'un camí de sorra que quan plou sempre queda ple de tolls. Allà la canalla sempre hi para a jugar. Volíem un lloc on poder fer vida en comú. Un menjador enorme, una llar de foc, habitacions per tothom, vistes a algun bosc. Una casa compartida. Una casa del sol naixent. I la vam trobar. Que no tingués carreteres de peatges, que estigués a menys d'una hora i vint minuts i que no sobrepassés d'una quantitat d'euros de lloguer. Allà estava. Existia. De seguida en Pol va descobrir que la casa tenia un nom de feia segles. Els Ballarons.

Allà hi hem passat tres anys, amb els seus estius calorosos, les seves tardors humides, els seus hiverns de llar de foc i les seves primaveres esplèndides. I mica en mica, com uns exploradors en terra verge, hem anat descobrint i cartografiant els viaranys i els prats i els turons i castells i els rius i els ponts com si fóssim els primers a fer-ho. A prop hi hem descobert llocs màgics. Un pont medieval al final d'uns prats solitaris. L'ermita de Sant Martí de Merlès, amb el seu campanar italià que vist des de lluny, amb els camps de blat i xiprers, sembla que estiguem a la Toscana. Un bosquet ple de pedres enormes. El racó de les mores. La figuera vora l'aigua. 

La casa tenia un pati amb un arbre enorme. Sota el roure hi vam instal·lar unes taules llargues. I vam decidir matenir-hi un gronxador elaborat amb un tauló de fusta on s'hi han acabat gronxant tots els nostres fills. Sota el roure hi hem ballat, cantat, dinat, sopat, esmorzat, discutit, mullat, banyat i rigut. A la tarda, quan cau el sol taronja, l'ombra de les seves branques es grava sobre els murs de  pedra de la casa. Si algun cop ho vius, és un espectacle bell. 

Amb el fred, arraulits a la cuina, amb la llar de foc encesa, hi hem cantat amb la guitarra, hi hem explicat contes, hem fet el sopar amb una taula parada amb estovalles de quadres marrons, hem llegit en silenci escoltant la nit i el crepitar dels últims troncs en flames. A l'estiu hem sortit a escoltar les granotes i a veure un cel ple d'estrelles que a la nostra ciutat no existeix. Quants matins, el cel gris, la humitat amarant l'herba, hem escoltat les vaques llunyanes en els prats, amparades per la boira? 

Han estat tres anys on he vist créixer la Joana, l'Èlia i en Simó. Quan hi vam arribar, les bessones tenien tot just vuit mesos. Quina bogeria! Com se'ns va acudir? Ens recordo sempre amb nens a braços, plorant. I ara, quan n'ha tocat marxar, al sortir de passeig caminem tots cinc sense motxilles portabebés ni cotxets. El temps passa, sense adonar-nos-en. A Els Ballarons els meus tres fills s'hi han fet grans. Ha estat un refugi per uns anys de pandèmies, aïllaments, perímetres i caus. Allà era zona segura. Per a les cinc famílies que vam decidir emprendre l'aventura.

La casa on he estat molt feliç és un refugi de records càlids i moments especials, on els amics que hi hem tingut eren veritables tresors. Al final era una casa franca, sempre oberta, un espai que hem fet disfrutar a tots els que estimem. Les parets encara ressonen de les rialles compartides, dels sopars a la llum de les bombetes del pati i de les nits d'hivern acollidores. Però el que la fa realment única són els amics que han omplert aquests espais. Cada racó té la seva història i un trosset del meu cor. Els Ballarons no és només una estructura, sinó un lloc d'amor i pertinença, on les alegries es multipliquen quan es comparteixen amb amics que es converteixen en família.

Mantingueu la porta oberta de la casa, estimats amics. I deixeu que algun dia, només molt de tant en tant, pugui tornar a venir-hi. I palpar-hi la porta de fusta de la planta baixa que costa d'obrir. I encendre la llar de foc en silenci amb les estelles, els papers de diari, les pinyes i els tronquets. I fer la sobretaula sota el roure, mandrosament, mentres els nens juguen al terrari, o pintant les pedres o mullant-se amb les galledes. I deambular, amb el barret de palla, pel camí que porta per darrera el càmping, i trepitjar l'herba del camí del pont, i acabar sota les ombres del riu. I escoltar les rialles i els somriures dels infants. I tornaré a dir per dins, i potser cridant, potser plorant, perquè la trobaré a faltar i l'enyoraré, que la casa on he estat molt feliç es diu Els Ballarons. 

Fórnols

La tarda s'acabava i la tieta va pujar a recollir farigola al tossal del dipòsit. Feia anys que no hi tornava, al poble dels estius de la meva infantesa. Fórnols és part de la meva petita pàtria. Em retrobo, entre camins, alzines i pedres, amb el meus morts, els meus records i també tots aquells nens que vam ser fa tants anys. Allà m'hi reconec. Allà hi soc feliç. Allà m'adono que viure també és plorar recordant els que ja no hi son i de sobte sentir els xiscles i les rialles dels infants que son nosaltres i que d'aquí a molts anys recordaran aquests prats i aquestes muntanyes, aquest paisatge, com un tresor inexpugnable.

9 de maig del 2023

Clack és economia social i solidària

 Clack és economia social i solidària. Som una cooperativa de treball sense afany de lucre nascuda el 2016 que ja venia de Clack Produccions Culturals, una associació nascuda el 2001.

Com a cooperativa intentem desenvolupar-nos en el marc dels valors cooperatius. Treballem perquè dins de la organització hi hagi democràcia interna i impulsem la intercooperació amb tots aquells agents del mercat social amb qui considerem que val la pena treballar projectes comunicatius i culturals compartits i transformadors, apostant per un retorn a la comunitat i al territori on desenvolupem la nostra activitat.

A més a més, jo crec que construïm un imaginari crític, social i comunitari que permet entendre millor la realitat i transformar-la. Per tot això, Clack és economia social i solidària. 

[Apunts per a un guió d'un vídeo divulgatiu de la meva cooperativa]

8 de maig del 2023

Olatukoop> Donosti>Cooperativa cultural

Viatge en tren per ser el 21 d'abril al matí al Donostiako Kafe Antzokia de Donosti, en una trobada sobre cooperativisme cultural al teixit basc, en representació de CulturaCoop. No sé parlar euskera, però el traductor online fa miracles. Amb un accent (que imagino terrible) començo la meva intervenció en una llengua que desconec.

Egun on. Oso pozik nago hemen egoteaz. Kulturak komunitarioa, kooperatiboa eta eraldatzailea izan behar du. Kultura eta komunikazio kooperatiba gure hondar alea da, imajinarioak eraldatzeko. Eskerrik asko Paisos Catalans gonbidatzeagatik. // Bon dia. Estic molt content d'estar aquí. La cultura ha de ser comunitària, cooperativa i transformadora. La cooperativa de cultura i comunicació és el nostre granet de sorra per transformar els imaginaris. Gràcies per convidar-nos des dels Països Catalans. 

En Beñat, la Idoia, la Leire, em cuiden i ens porten a dinar després de la jornada en un restaurant, el Drinka, del carrer Matia Kalea. I penso, malgrat he estat amb febre i un gripasso de primera, que la vida continua sent generosa. I quina sort establir vincles amb aquesta gent que entén l'acció cultural com una llavor de transformació social. 

15 de gener del 2023

Estimar-nos és la revolució més gran

Aquests últims dies ens dèiem, als passadissos de l'hospital, al tanatori, als missatges del mòbil, que estem tristos per la marxa de la iaia Montse. Però no hi ha dolor. El dolor que vam sentir i recordem amb l'avi Joaquim i la Marta. La iaia ha marxat el nou de gener en pau als 91 anys.

La Montserrat Puerta i Codina va néixer el 1931. Filla d'un immigrant d'Almeria que va acabar a Mataró rescatat d'una fàbrica  pel sindicalista anarquista Joan Peiró i d'una jove de classes populars que saltava a corda amb disset anys subjectant-se la panxa d'embarassada amb les dues mans. Dins d'aquella panxa hi havia la iaia. Com la majoria de la seva generació, la iaia no va tenir una infància i joventut fàcil. Recordava els bombardejos sota la taula del menjador de casa amb la Juanita, amb un trosset de fusta entre les dents. L'estraperlo desesperat. El fiar als veïns que ho havien perdut tot. Deixar l'escola encara sent un infant. La llosa nacionalcatòlica. Les cartes del seu padrí Niabel des del camp nazi de Mathaussen. 

I malgrat tot, la vida ha de continuar. La iaia sempre serà la noia amb bicicleta, la jove que va enamorar un noi alt i ben plantat, bon jan i genïut, que allargava les tardes de diumenge abans de marxar a correcuita a prendre el tren a Calella. La cuidadora de les seves germanes petites a qui gairebé va fer de segona mare. La vida de la rutina a les fabriquetes, del lent deambular dels dies tristos i alegres al carrer Massevà amb les dues filles. Amb el tresor de totes les petites coses. 

I malgrat tot, la vida ha de continuar. La lliçó, l'herència que ens deixa és saber que malgrat tot, el somriure és la principal bandera. Que recordem d'on venim i qui som: una família treballadora que ha fet de l'amor l'arma més gran perquè és la única cosa que ens hem deixat. Que passi el que passi, aprendre i saber ens fa lliures a totes les edats. Que estimar-nos és la revolució més gran. Estimar-nos és la revolució més gran. Gràcies Montserrat. Gràcies iaia. 

Mataró, 11 de gener del 2023. 

4 de gener del 2023

Un mecanoscrit a la prestatgeria

Els antics propietaris van deixar centenars de llibres a les estanteries del menjador de la casa nova. El mecanoscrit va aparèixer a la tercera prestatgeria, entre un llibre de fotografies turístiques de l'Espanya dels 1970 de Néstor Lujan i una memòria d'Aigües de Mataró del 1969. Amb cert pudor agafava ara un llibre, ara un altre i els anava separant en dues grans piles: guardar o no guardar. I ho feia com fent sense tenir permís, desmuntant la vida intel·lectual del matrimoni que havia ocupat aquell habitatge durant més de mig segle. 

I allà era. Un mecanoscrit de més de trenta pàgines, de portada de cartolines verd fosc. Amb el títol "HOMENATGE A LA VIDA I OBRA D'ANTONI BELLAVISTA I MIRÓ". Signat per una tal Rosario Vives Sanfeliu. Bellavista, nascut el 1895 a Granollers, va ser un comerciant, botiguer i emprenedor. Amb un forn de pa, ubicat al carrer de Cuba número 96 que és un símbol del que serà la vida d'esforç i treball del protagonista de la biografia. La mare, Maria Miró i Ortodó, era originària del Cadí, de Vilanova de Banat. Narrat a partir de records orals, hi ha fragments curiosíssims, com per exemple el fragment on s'explica el primer espai d'exhibició de cinema de la ciutat: "Ens trobem a l'any 1.904, a Mataró. Els habitants d'aquesta població ja desenvolupaven llur capacitat arística. Construïren el primer cinema, anomenat cinematògraf. Fou instal.lat al mig de la Plaça de Cuba, dins d'un tenderol, amb cadires,i un escenari. Devia assemblar-se a un envelat de festa major ." (p.5). Bellavista també és recordat pels historiadors locals per ser un quintacolumnista nacional durant la guerra civil, i en el mateix mecanoscrit s'explica com va participar en l'alliberament i la crida als militars ubicats a Vilassar perquè ocupessin Mataró el 27 de gener del 1939: "Tot seguit, l'Anton [Antoni Bellavista] i els seus amics alçaren la ban_ dera a la façana de l'Ajuntament, es tancaren a dins amb uns soldats republicans refugiats, que eren ben joves i destinats a la guerra contra la seva voluntat, i tots esperen l'arribada dels nacionals. Passades dues o tres hores es presentà el generla Líster davant l'Ajuntament amb una grossa metralladora, dins d'un furgó blindat. Els altres confiaven que en Líster consumís totes les municions, però se'n va anar. Quatre hores més tard, com que l'Anton era el cap d'aquest grup, agafà una motocicleta B.S.A. i es dirigí a Vilassar per la carretera nacional" (pp. 26-27). És una vida dura. De gana, de morts prematures com la dels seus avis, el seu pare, el seu tiet o el seu germà. De miquetes. De petites victòries, sovint en el pla material. De llarg termini. De petit botiguer. 

Després de llegir-lo amb calma, demà el porto a l'Arxiu Comarcal del Maresme perquè el tinguin en consideració. Espero que se'l quedin. De vegades penso qui, algun dia, llegirà els meus llibres o tot allò que ara reposa en l'ordre personal de les prestatgeries de fusta clara del meu estudi. Qui sap si un dia algú en farà un post en un bloc.