14 de desembre de 2009

L'Ahmed va votar

18.45 de la tarda del diumenge 13 de desembre del 2009. Un petit local de l'associació de veïns del Cros d'Argentona, habilitat com a colegi electoral pel Referèndum no vinculant sobre la Independència de Catalunya com a estat lliure, democràtic i social dins la Unió Europea. L'espai té 1 mesa, 3 membres de mesa, 2 membres de seguretat, 1 responsable de colegi i 1 representant de la junta electoral local. A fora fa fred i ja és fosc. Mitja dotzena de nens juguen sota una farola taronja a una vintena de metres de l'esgavellat local, se'ls sent cridar i riure de fons.

Entra un senyor de quaranta-i-tants. La seva pell fosca i arrugada i el front encongit n'hi posen seixanta. Amb un gest amb les mans simulant un paper em pregunta per votar. Li assenyalo la zona reservada al vot secret, amb paperetes del sí, del no i en blanc. Sense somriure s'hi dirigeix. En surt al cap d'uns segons. Li demano el document d'identitat. M'ensenya una targeta de residència, i efectivament, l'adreça és argentonina, d'un dels vuit blocs que conformen aquesta petita joia de l'urbanisme tardofranquista, una Ciutat Badia del Maresme, un illot de blocs marronosos de set plantes entre una autopista, dos polígons i una carretera local. Ens diu als membres de la mesa que fa 21 anys que va arribar a aquesta tierra. "21 años" repeteix, aguantant amb una mà la targeta de residència i assenyalant amb el dit de l'altre al terra.

- ¿Ahmed Cognom1 Cognom2? -li pregunto amb seriositat.
- Sí -em respon mirant-me als ulls i fent que sí amb el cap.
- Ja pot votar.

10 de desembre de 2009

Desconeixement en re menor

Suposo que com la majoria de persones cada cop m'adono més que no sé res. Que no conec l'autor del Nocilla i no sé què més. Que no conec la majoria de cançons dels Rolling. Que no conec la majoria de cantautors francesos que escalfen els vespres a Montpellier i París. Que no conec la poesia de Kavaffis. Que no conec els mínims d'harmonia per a composar una cançó. Que no conec els secrets de la cuina.
Falten tantes coses per explicar i entendre que només puc pensar en coses més generals, menys complicades. Sentir-nos lliures i somiar que tothom és bo, i que demà farà sol, i que demà les noies boniques ens somriuran, i que demà podrem acostar-nos al costat del mar, i que demà podrà agafar una furgoneta i enfilar una carretera enllà, i que demà podré rodar una pel·lícula amb una càmera super 8...
Que demà entendré més coses que avui.