29 d’abril del 2005

El company de pupitre de Eto'o

Ahir passades les deu de la nit me'l vaig trobar al tren tornant de treballar de Copenhaguen. Es diu Jean-Luc, té 23 anys, i estudia enginyeria informàtica a la Roskilde University.
Al llarg d'aquests mesos hem quedat alguns cops per prendre un te o un cafè i fer-la petar sobre el seu continent d'origen, Àfrica. Perquè Jean-Luc és del Camerun, és negre absolut, pell sense pigmentacions clarisseres o aclaridores, no. Jean-Luc és negre, i porta unes divertides ulleres grossíssimes que li queden sempre baixades, lliscades fins a mig nas. De petit va compartir la escola primària amb en Samuel Eto'o, el que més tard acabaria sent jugador del Mallorca i del FC Barcelona. M'explica com a la classe tots eren una pinya, com l'Eto'o sempre va tenir clar que volia ser jugador de futbol, sobretot perquè era la manera m'es fàcil i ràpida de fugir de la pobresa.
Parlem d'Àfrica, jo des de la meva postura de la absoluta ignorància. Em diu que està desanimat, perquè al seu país la corrupció és absoluta, desorbitant, inexplicable. Que no hi ha cultura democràtica. Que el país és tan ric amb recursos naturals i amb un clima tant benigne, i que no hi ha manera que les coses tirin endavant. Que ell vol estudiar i tornar al seu país, que hi ha milers de camerunesos com ell que han emigrat, sovint amb molts pocs recursos, per a estudiar i treballar, però que sovint després molts d'aquests fills de l'Àfrica mai tornen al seu lloc d'origen.
"La única manera de construïr el meu país és que els que en som ciutadans i hem tingut la oportunitat d'estudiar a l'estranger, tornem allà i treballe dur per a fer escoles, universitats, empreses, entitats..." em diu apassionat. Ahir estava més trist de l'habitual, perquè el dia abans la policia havia assassinat dos protestants dels sindicats estudiantils que feien vaga per a reclamar la baixada de les taxes universitàries -estudiar una carrera universitària al Camerún és avui en dia un luxe que molt pocs es poden permetre. "El que més pena em fa és que els que han mort eren gent jove, activa, culta, formada, preparada per a canviar les coses" em comenta trist.
Es fa tard i tot i que la primavera ja es fa notar, a la nit podem arribar als 3 o 4 graus. Ens separem al peu de la estació de tren. Marxo amb la bici i ell encamina a peu el mig quilòmetre de caminoi fins a la residència universitària. El veig marxar, amb el pas decidit, en la nit fosca.

26 d’abril del 2005

Literatura

El meu projecte de novel.la continua avansant lent però segur. Els capítols es trenen, les trames encaixen, els adjectius es matisen, els personatges s'edifiquen, i el resultat em sorprèn. Mica en mica. Espero tenir-ho enllestit de cara a l'estiu.

23 d’abril del 2005

la única Rosa

El dia de Sant Jordi a København és un dia qualsevol. Entro a treballar a les oficines on netejo a un quart de deu. En surto a la una del migda, i m'acosto a la placeta quadrícula on es troba l'entrada de l'edifici, a la zona sud de Nørreport.
Veig unes paradetes, però al acostar-m'hi descobreixo, decepcionat, que no són estands de llibres i tendals amb taules plenes de punts de lectura i galledes amb roses vermelles, sinó una botigueta de frankfurts per a emportar i un venedor de fruita exòtica.
Em dirigeixo amb el tramvía de superfície STØG fins al nord de la ciutat, al barri de Hellerup, on tinc quatre hores de feina per a netejar una altra oficina. Allà em truquen, primer una, i després l'altra, dues persones que en el dia de la rosa i el llibre m'enyoren. Jo també els enyoro. Em fa gràcia parlar amb ells mentres sóc en unes grans oficines buides, jo sol, vestit amb uns pantalons de xandall negres i una samarreta grisa de màniga curta, el ressò de la fregona i la rellevància del fregadís de la paret bruta amb el meu drap humitejat amb Ajax.
Són un quart de vuit quan surto de treballar. Encara fa una mica de sol. Tant de bo el dia hagi estat tant bonic a Catalunya com ho ha estat a Sæjlland. Abans de tornar cap a casa, rendit, necessitat d'una dutxa, cerco amb desesperació una floristeria. Trobo una parada de verdures que està desmuntant, just davant per davant amb les escales per a entrar de nou a les andanes del tramvía vermell. Li demano amb anglès que si té flors. La botiguera em fa que no amb el cap, i només assenyala un cossi verd amagat a un costat de la taula desplegable. Aixeco el cap i veig que a dins la palangana hi ha mitja dotzena de roses. Em diu que es tard i que ja tanca. Nerviós, n'hi compro una a preu d'or -la especuladora, rient sota el nas, em prèn e pèl sense contemplacions.
Baixo les escales amb la rosa a la mà, embolicada amb paper de plata. No hi ha ni espiga, ni funda de plàstic amb la senyera impresa. M'assento als últims esglaons, i em miro llargament la flor, que després de portar tot el dia al cossi, té un color moradenc, una textura abellutada. Al fons del passadís dos gitanos -o turcs, o russos- fan sonar una acordió i rasquen una guitarra amb destresa. Recordo París, i recordo La Rambla, i recordo la meva platja, i recordo l'àvia quan li vaig fer portar una rosa a domicili, i recordo la Núria mentres una diada de la rosa en la que va diluviar ens vam amagar dins una casa en obres per a regalar-nos uns llibres, i recordo la gent agitada sota el correfoc, i recordo l'any que vaig seguir en Baltasar Porcel firmant llibres pel Passeig de Gràcia, i recordo la poesia que em regalava la mare, i recordo la rosa que el meu germà, el pare i jo regalàvem a la mare, i recordo el Sant Jordi que fins ara cada any havia cel.lebrat al meu país.
I em sento molt lluny de casa, i continuo mirant la rosa. I ploro en silenci, assentat, ajagut al darrer esglaó, i em tapo el cap amb els brasos i m'agradaria tornar a tenir vuit anys i estar a casa, i que a la classe jo portés una rosa del jardí de casa a la senyoreta, i que la mare em regalés, a l'hora de dinar, un llibre d'aventures d'en Massagran. I mentrestant els gitanos toquen al final del passadís del tramvía. I passa un matrimoni paquistanès amb dos nens que porten ben agafades amb les manetes dues bosses de caramels, i passa una mare somalí amb tres criatures amb els ulls enormes i nets. I penso si ells també se senten molt lluny de casa.

19 d’abril del 2005

< SOBRE < LLiBRE > >

Ahir vaig rebre una petit paquet acolxat de color marró clar amb remitència d'Argentona. El vaig trobar, sorprès en la meva rutina matinal agradabilíssima entre la dutxa i el cafè amb llet -el jardí ample i frondós ple d'herba ufana, centenars de margarides minúscules esclatant en grocs-, a dins la meva bústia de color blanc, una bústia ample i grossa, amb el meu nom imprès enganxat amb plàstic aïllant just al costat de la tapa que s'ha d'aixecar per a poder insertar la correspondència corresponent. La meva bústia costa d'obrir perquè el pany està rovellat i ningú mai s'ha preocupat de canviar-lo. La clau -que és la mateixa que em serveix per obrir la porta de casa- cada cop costa d'introduir i de desintroduir, i penso que un dia d'aquests em quedaré amb mitja clau a la mà i l'altra mitja a dins el pany. Fa uns mesos, al arribar, ja vaig dir-li al conserge del complex d'apartaments a veure si feia el favor utilitari de reparar-lo/canviar-lo/desoxidar-lo/esmenar-lo/arreglar-lo. Però l'home, un danès genètic, encetant irrisòriament els quaranta, metre noranta, cepat, rossenc on la calba ja no es declarava absoluta, amples espatlles, veu rogallosa, sense coneixements de castellà, anglès o francès, no em va fer cas. I això que vaig demanar a la veïna de sota de casa -de la qual no puc trigar gaire a parlar- que em traduís una nota de l'anglès al danès per a poder fer-me entendre, vaja, comunicar-me. L'anècdota convertida en desastre funcional.
A dins del sobre hi descobreixo el llibre d'Emili Rosales "La ciutat invisible", Premi Sant Jordi 2004. També hi trobo una carta. Pujo accelerat les escales de ferro fins al meu primer pis i m'assento davant del meu pupitre de fusta envellida. El silenci, el finestral que em queda just davant, les vistes -pollancres, prats, teulades baixes, un cel amplíssim- que comparteixen des de fa tantes setmanes i dies i mesos el meu quefer de la lectura i l'escriptura en la tasca que em vaig encarregar al venir. La carta em fa plorar de sincera. El llibre no el deixo fins l'endemà al matí. Totes dues lectures em fan adonar d'un munt de coses extraordinàries.

18 d’abril del 2005

La paella basca

Avui hem fet una paella perquè sí. L'Elena, una cordobesa castissa i agitanada, pell fosca, ulls abellutats i cabells llarguíssims, ens ha convocat a tots a la terrassa immensa del seu apartament. La nit de dissabte havia estat llarga, i hem anat arribant a poc a poc, sense pressa, d'un en un, de dos en dos, de tres en tres. La Natàlia, la malaguenya, amb una rialla del sud lluminosa. La Martina, la italiana de firenze. En Sergio, el valencià, amb ulleres de sol per la ressaca. L'Helena, la mataronina, que mica en mica es va muntant la seva vida independent a Dinamarca. Acabem sent una quinzena, la major part espanyols, i ens dediquem a beure sangria, menjar paella valenciana, jugar a rondos amb una piloteta de futbol, explicar acudits fàcils, riure amb ganes. Assentats en unes quantes taules de fusta, parlem de com canvien les coses en la distància.
Mica en mica marxen els núvols, i ens comportem com autèntics danesos, prenem el sol amb devoció, ens animem com ànecs esvalotats quan el cel blau s'imposa i la llum ens bateja com si ja no recordéssim que un dia vam venir d'una terra regada i eclipsada de sol.
Avui les eleccions al País Basc han aparegut mentres escurava el segon plat d'arròs groguíssim i pebrot verd. La Maider, de Vitoria, m'explica coses interessantíssimes. L'escoltem. Ens enrollem sobre el tema una bona estona.
Ara recordo l'Iban, el noi de Bilbao que estudia amb mi a Roskilde i que no el van deixar votar per correu perquè ho va demanar fora de termini. Ara recordo la Maite, la noia de 23 anys presa per ser col.laboradora amb ETA. Ara recordo la quantitat de morts, de tonteries dites pels polítics, de veritats dites per polítics, el dolor, els interessos electorals, les passions, els anys, les mans pintades de blanc, un cotxe bomba a Vic, més notícies de televisió.
Ara m'adono de com en la distància, una paella en companyia pot salvar-nos de tantes tontèries.

15 d’abril del 2005

football match

A les 16.30 partit entre 10 danesos i 10 internacionals a un camp de gespa fantàstic del campus de la Universitat. Fa un sol que enamora, i unes dotzenes de persones ens venen a animar.

10 d’abril del 2005

Certesa concreta

Per avatars de la causalitat, en poc més de 24 hores parlo, llegeixo, escolto i sento diferents persones que em parlen de la contundent destrascendentalització de les nostres vides postmodernes, urbanes, occidentals i mercantils. Vull definir aquests quatre adjectius.
Postmodernes perquè l'art ens escup a la cara mentres ens xiuxiueja a l'orella que la visió creativa del món en el seu concepte més ampli -el concepte, el contingut, la forma, la matèria, el llenguatge, el codi, el canal, l'autoria, la voluntat artística- ha entrat en una irradiant caiguda, en la permanent desorientació que causen els sismes culturals, les inestabilitats del procés valoratiu -comissaris, museus, patronats, distribuïdors, galeries, mànagers, representants, mitjans o crítica-, la creixent banalització de l'art com a eina d'autoconeixement per l'artista i per l'espectador o la imparable cascada de canvis en els processos creatius degut a les noves tecnologies.
Urbanes perquè vivim instaurats en l'asfalt, en l'empedrat estèril, en els transports fòssils, en la seguretat insípida d'un entorn immòbil i inorgànic que ens permet estalviar de qüestionar-nos quina relació primària, elemental i inaludible hauríem d'establir amb el nostre entorn natural, les nostres pinedes, els nostres mars, les nostres garces, els nostres conills, les nostres gebrades, les nostres rieres.
Occidentals perquè formem part inaludible d'un procés sociopolític que pretén convertir la terra en una doble peixera, on per una banda la societat occidental pugui viure en un estat de benestar acceptable, insolidari, desvocat i insostenible, amb els seus òrgans i equilibris de poder. Per l'altra banda es condemna a dos terceres parts del món a viure en la misèria, a ser anomenats "pobles del sud" o del "tercer món" i a no tenir accés a l'aigua potable, a la sanitat bàsica, a l'alfabetització, a la integritat física o a un futur digne. La lent deforme occidental ens porta a mirar la terra des d'una perspectiva immoral. Ningú plora de vergonya.
Mercantilistes perquè estem abocats a ser entesos com petites peces d'un gran engranatge que ha convertit els nostres quefers diaris en una gran estupidesa microeconòmica, on el consum passa a ser la reina de les virtuts. On ja no som persones sinó consumidors, on ja no som poblacions sinó targets, on ja no comprem per necessitat sinó per comercialitat, on allò que diem ja no és per reflexió sinó per seducció, on les marques, els anuncis i els discursos publicitaris dels mèdia ens conformen una nova manera d'entendre la nostra relació amb els altres. On importa més de quin color és la coberta del meu nou ordinador portàtil multimèdia NoteBook que saber si els teus fills podran anar a la guarderia. On importa més quina va ser la disputa nocturna d'un lateshow decrèpit que saber quin és el partit polític que defensa la venda d'armes a paísos en vies de desenvolupament.

El sociòleg Zygmunt Bauman va venir a Barcelona a fer una reflexió pública i sinòptica sobre aquesta situació desesperada. Deixa anar frases com "aquell que obeeix normes dictades no és un ésser moral, sinó un conformista". No sóc amant dels filòsofs ni dels pensadors, però Bauman és una de les comptades excepcions. Diu que calen respostes a la pèrdua d'espiritualitat, a la pèrdua de les referències fixes, a no tenir memòria ni certeses. Que l'individu s'està perdent. Que calen certeses per tirar endavant, per sentir-nos lliures.

La meva certesa és un record a París, a un parc menut i tranquil, a la placeta J.Rosseau. La Núria assentada en un banc de fusta de cara al sol, mirant-me de lluny i somrient relaxada. Jo bevent aigua d'una font. Al mig del terrari una dotzena de nens i nenes xisclaven i es llansaven pels tobogans i els ponts, dos es passaven una pilota de plàstic. Me'ls quedo mirant, somnolència després de dinar. Noto una mà que m'acaricia l'espatlla i el coll. La pell escalfada pel sol se m'erisa. La meva certesa concreta.

5 d’abril del 2005

aCCIo - rEFLEXIo

Crepperia Cousin-Cousine. Dos quarts d'onze del vespre, plou lleument i bateja l'empedrat del carrer del barri llatí.
- Hem de saber reflexionar el que fem cada dia, sense consciència no podem caminar.
- Però qui t'assegura que la reflexió serveixi per actuar?
- En la novel.la del Rei Artús, aquest li diu a Lancelot que "Déu ens fa forts un temps per a impartir la raó entre els homes". La raó s'ha d'impartir amb la acció.
- Doncs jo t'estimo perquè a voltes reflexiones i a voltes actues. Som el que fem, no el que pensem, això ho vaig escriure fa temps al meu llibre de notes.
- Em cansa la banalitat de l'acció sense pensar. Deixar-se portar per la facilitat d'actuar perquè sí ens fa estúpids.
- Reflexionem tant com calgui. Però tenim els brasos i les cames, les dents i la veu perquè quan calgui, siguem valents i actuem sobre les nostres reflexions més profundes.
- T'estimo perquè ets de les poques persones que m'has demostrat que ets així.

Al sortir al carrer cau un xàfec de ca l'ample i ens refugiem en un portal de l'île de Saint Louis, compartint-lo amb un vagaund de mare marsellesa i pare algerià.

4 d’abril del 2005

La mort silent

Eren quarts de deu de la nit quan ens trobem amb l'Àngels per anar a sopar, just davant per davant de Notre Dame. Gargoles disneylàndiques a les torres, la llum blanca i pètrida en la fasana icònica de la catedral parisina. Núria i jo que arribem d'emborratxar-nos de carrers estrets, cafès amb terrassa i cambrers bigotuts, ponts il.luminats pel sol i jardins versallescos plens de nens passant el dissabte a la tarda.
A dins la esglèsia el silenci em commou. Al fons, una fotogafia de Joan Pau. No sabia que ja havia traspassat. Centenars de persones s'apinyen en els bancs, la catedral inusualment plena de fidels. Resant, agenollats, el silenci que em commou. Una munió d'espelmes per a recordar-lo omplen una part de l'ala dreta. Llum taronja, llum vacil.lant. El silenci, la certesa de la mort, em commou.
Recordo que vam sortir estranyats, a dins la ceremònia acompanyada per un disc compacte de cants religiosos. Recordo també que vam girar cap al Boulevard Saint Germain, que vam acostar-nos fins a la placeta Maubert i allà vam escalar fins al barri llatí. En una crepperia minúscula vam oblidar-nos de religiositat mentres bevíem cervesa. Vam haver de còrrer per enganxar el darrer Metropolitan de la línia 8.