21 de juliol de 2005

Zuco i la Fira del Càntir

Abans d'ahir al vespre em passo a veure els Zuco 103 al Pati de Can Marchal, un grup de música brasilera on mesclen funky, pop, jazz... i tot plegat amb una negrota que canta de meravella, i això que porta un munt d'anys vivint a Holanda, on precisament els cantants no brillen per la seva abundància. Els Beat Combo no els veig, i això que la Núria Bernaus em diu que funcionen tant bé. Caldrà seguir-los la pista i està atents per a tornar-los a veure, fa dies que la cuca de tornar a crear banda em persegueix. I els Zuco m'agraden, però no m'entusiasmen. És curiós, però quan una cosa no em sorprèn o m'aclapara per la seva qualitat, em costa acceptar que simplement, m'agradi. El que sí que m'entusiasma és el projecte d'aquest Festival de Música "Cruïlla de Cultures". Es veuen bones idees, bones maneres. En Sergi Bonamusa, un blogger que he descobert a al secció de blogs de Capgros.com deia que això hauria de propiciar la creació de nous projectes d'empreses culturals. I aquí m'apunto algunes idees que fa temps que barrino, i que vull recuperar. Fa temps que penso que cal una empresa de comunicació cultural a la nostra comarca. No de gestió o de producció. De comunicació, de dinamització.
Vull fer un esment a la Fira del Càntir , l'esdeveniment cultural per al que ara estic treballant com a cap de comunicació. L'esforç que estem fent per a posar una fira de cultura popular al dia és ingent. I els fruïts van sortint, com el nou cicle de cinema i vídeo sobre antropologia artística o l'acte de cloenda "off the record" de la Fira, que tindrà lloc a la vesprada del dia 7 d'agost, amb videocreadors i música electrònica. Ja us aniré explicant! És una feina molt pedagògica, intensa i sobretot, local, per al bé de la cultura local.

19 de juliol de 2005

Aparco a Cerdanyola

Llegeixo molts posts d'amics que no paren de fer coses.
Ahir vaig trobar lloc a Cerdanyola i vaig anar a sopar amb els bloggaires. Tinc pendent trucar als tiets, a la fillola. Demà ho faré.
Aquest cap de setmana ha estat irrepetible, el meu retrobament amb la meva ciutat mediterrània. Aparco a Cerdanyola en un carreró sense sortida. El miracle.

12 de juliol de 2005

catalanisme de butxaca

En Renaud, un amic trobat a Dinamarca amb qui vam compartir sis mesos d'estudi, visita Barcelona abans de tornar a Montreal, al Quebec canadenc. Intentem veure'ns al bar l'Estudiantil -d'on en recordo especialment unes cites d'en Jordi Carrion-. A les nou del vespre marxa amb autobús cap a Granada. Ens tornarem a veure, n'estic segur. Au revoire mon petit casteur!
Després ens truquem amb el meu pare que està anant a un acte d'Esquerra Republicana al Petit Palau de la Música Catalana sota el títol "Un finançament just per la Catalunya social". Les cadires estan disputades, i m'acabo infiltrant amb un carnet fals de periodista amb el que trobo un seient al galliner. El meu pare té un seient a quarta fila, el tracten bé, em diu. La independència cada cop té més valor en temps de blocs ideològics i dogmes partidistes.
En Carod-Rovira parla de catalanisme de butxaca per millorar el nostre benestar. Brillants i contundents i pedagògics en Josep Bargalló, la Marta Cid o en Carles Solà. Innecessàries les bromes pseudocatalanistes d'en Carles Huguet o Joan Puigcercòs.

Després de l'acte, en el capvespre càlid del Born a les portes del Palau, entre elements modernistes, veig un bon grapat de joves catalanistes i progressistes del partit intentant fer-se veure, intentant arrencar un intercanvi de banalitats amb les altes esferes del partit, intentant escalar posicions. El carnet com a línia de sortida. Em decepciona, i potser parlo de més, però no suporto una certa endogàmia partidista que denoto en tot plegat.
Amb el pare ens n'anem a sopar, relaxats. És de nit a Barcelona, i xerrem una bona estona en una terrassa exquisida de la Plaça Madrid. El convido a sopar. Tornem amb tren. Tot plegat 24,30 euros. Crec en el catalanisme de butxaca. Què hi farem.

5 de juliol de 2005

la petita farmacèutica

La meva cosina Gemma ha aprovat la ESO, i deixarà l'escola on anava. Després de tots els problemes que ha tingut, la Gemma és un reflexe del significat de lluitar contracorrent. Orfe de mare als deu anys, des de llavors les coses mai li han estat fàcils. Però avui ha vingut a dinar, a casa, amb el meu germà, la mare i la meva àvia Montse.
La meva cosina Gemma anirà a aprendre d'auxiliar de Farmàcia, i diu que en té moltes ganes. Recordo quan aquest hivern la vaig anar a visitar a l'hospital Sant JOan de Deu, a Barcelona, a la tarda, de cinc a set, quan al departament psiquiàtric permeten les visites. Recordo la seva silueta vacil·lant, el passadís tancat amb clau, els seus ulls narcotitzats, dient-me que cada dia lluitava per curar-se. Recordo que quan sortia de veure-la amb la meva àvia vaig plorar en silenci, una pena enorme.
La meva cosina Gemma aviat es posarà bona. La meva petita farmacèutica. Gràcies a Déu.

1 de juliol de 2005

Festival [02]

El recinte del Roskilde Festival és enorme, i veig per primer cop l'escenari Orange, un dels més grans d'Europa, on trenta mil persones salten al ritme de Sonic Youth, els llegendaris músics amb qui s'emmirallaven els Nirvana. Esperpèntic i majestuós.
Em concentro a gaudir del BallRoom, una carpa situada al nord de la zona de concerts, on veig la banda internacional Ska Cubano, amb músics jamaicans, cubans i britànics ascendents del carib. El millor concert d'ska de la meva vida. Extraordinari. Deu mil persones ballant uns ritmes tocats amb mestratge.
Descanso a l'herba d'un dels prats amb uns francesos i la Tina i la Georgina. Ara toca escoltar Mory Kanté, un dels grans cantants que ha donat l'Àfrica en els últims anys. Ara toca ballar a ritme de djembés, xilòfons tribals i cants de Costa d'Ivori. Els danesos, entre que porten tres o quatre o cinc dies de festival i que la majoria no deixen de beure, s'entreguen d'una manera salvatge als recitals. Per sort els més animals es queden a escoltar black metal, hip-hop urbà o pop garbage.

També llegeixo a elpais.es -des del cibercafè del Festival- que el Ministeri d'Habitatge aprova pisos de trenta metres quadrats per a joves. Jo visc en un apartament de vint-i-cinc. A Dinamarca fa quinze anys que se'ls hi va ocòrrer la idea. I una majoria aclaparadora de joves marxen a viure fora de la llar paterna als divuit o els dinou. Per cert, la meva tenda compartida a la zona d'acampada M fa uns sis metres quadrats... i som cinc persones. Al final, tot és possible.