14 d’abril del 2019

Cartes de Toulouse: Diumenge de primavera (VII)

Diumenge de primavera. Clàudia arriba amb l’autobús de les 8:15 a l’estació de Pierre Semard. Arribo abans d'hora per recollir-la. Aquí a França, m'he assimilat culturalment en el que respecta als horaris de vida social. M'irrita arribar tard. Gairebé tant com ells. Ningú acostuma a fer tard, aquí. Miro al meu voltant; hi ha poca gent. Les estacions sempre m'han semblat un lloc extraordinari per matar les hores. Llocs de pas, plens d'històries desconegudes. Llocs dramàtics; on la gent se separa, on la gent es retroba, on la gent espera i espera. Una bona amiga sempre em diu que per conèixer bé una ciutat el millor és visitar els seus mercats, els seus cementiris i les seves estacions. De tot això en té Toulouse. Del mercat de Victor Hugo al de Saint Cyprien, passant pels de cel obert com Jeanne d'Arc. Del cementiri de Rapas al de Terre-Cabade.  Però si parlem d'estacions, Toulouse fluixeja. L'estació principal de tren, la de Matabiau, no és especialment bonica. Porta en obres molts mesos; asfalt aixecat, tanques provisionals, desordre. L'interior no és ni ampli ni lluminós. Això sí; hi ha un piano. A l'extrem occidental, al final del pavelló, abans d'arribar als lavabos, hi ha un piano a lliure disposició dels visitants. Alguns dies, mentre esperava l'arribada d'un TGV de Catalunya,  m'he parat a badar i parar l'orella. Recordo un dia en que un operari de neteja, al acabar el torn, es va asseure a tocar. I amb els ulls tancats, encara amb l'uniforme taronja, interpretava de memòria una peça que després em va comunicar que era de Bach.

I arriba l'autocar, al moll número 6. Clàudia baixa contenta. Ha acabat finalment la universitat. I ara, ja lliure, es mor de ganes de volar, de viatjar. Per això ens ve a veure. Ens abracem i agafem dues bicicletes. Atravessem Rue Concorde, Jeanne d'Arc, Rue Lois, i encarem Rue Pargaminières fins al pont Saint Pierre, que al travessar-lo ofereix la millor panoràmica del Garona i l'enorme i bella cúpula de coure de l'hospital. Ja a l'altra riba, recollim la Maria i en Simó, que se'ns sumen a l'excursió amb una bici amb cadireta.

Avui, diumenge de primavera, anirem al Jardin des Plantes a fer un picnic. Piquenique com en diuen aquí. Abans passarem pel mercat de Saint Aubin, ple de gent. Una banda de swing toca sota els plataners, entre les parades de fruita ecològica i les de llibres de segona mà. I en Simó, al·lucinat, pica de mans i mou els malucs entre les rialles de la gent. Clàudia tot ho mira. Obre molt els ulls; avui, aquí, sembla que tothom estigui apunt de fer-se un petó. L'ambient del mercat ambulant és llibertí, populós, una mica caòtic, però també amable, conegut, còmode. Ens sentim bé en aquest lloc popular i amb els de casa hi venim sovint. Els paradistes criden ofertes, els vianants xerren distrets. I de lluny, passa una sirena. Comprem hummus libanès, croquetes de carn de recepta senegalesa, panets francesos i uns pastissets marroquins.

La ciutat esperava amb delit l'arribada del bon temps. I la gent s'ha bolcat a les gespes dels parcs. Desenes, centenars de tolosencs i tolosenques s'estiren a l'herba a prendre el sol. Unes noies toquen una guitarra i mengen entrepans. Un matrimoni jubilat llegeix amb atenció sota un arbre. Una banda de joves que semblen trets d'un anunci de Benetton es reparteixen trossos de baguettes i formatges. Uns ganàpies juguen a petanca. Una parella de noies s'abraça i es fa petons damunt una tovallola. Encara, de lluny, se sent una acordió i les atraccions del parc que han obert puntuals a les dues del migdia. Mentres contemplo tot això, em poso la gorra grisa i penso; la vida és bonica. Mentres juguem a pilota amb en Simó, la Maria i la Clàudia parlen i parlen amb els peus descalços. Els amics de veritat els reconeixes per la facilitat amb la que connectes després de molt de temps.

Amb el nen adormit, m'escapo a buscar uns cafès amb llet al quiosc del mig del parc.  Silvousplait trois cafes au lait. Mercibeaucoup. Bonne journée. Bonne après-midi. Bonne genial après-midi avec une soleill marvelleux. Mentres torno als parterres amb els gots a la mà veig Clàudia, de lluny. Té uns impertinents 24 anys i és llarga i esbelta. Pren el sol mentre mou suaument els dits dels peus, amb les ungles pintades d'un vermell intens. Un vermell de vida. La vida que brota en aquesta primavera francesa. Ella encara no sap que aquella mateixa tarda acabarem al museu de Les Abattoirs, on hi ha una exposició frapant de Picasso i els artistes republicans exiliats. O que l'endemà  al vespre anirem a fer una Raclette al costat del riu. I que abans, mentres es pon el sol, farem unes cerveses asseguts a les escales de Saint Pierre, i que a ella i a la Maria els hi faré una foto. Una foto on totes dues semblen estudiants d'Erasmus. I sobretot, el que ella no sap, és que en aquest diumenge d'abril, és ella qui ens ha portat la primavera. La primavera ets tu, Clàudia. I aquest diumenge extraordinari ja serà teu per sempre.