15 de desembre de 2017

Localització #03 [F1 Paris Porte de Montreuil]

Rue Etienne Marcel, 290, Bagnolet, 93170. El termòmetre marca cinc graus i ja és de nit. Davant nostre, una avinguda doble de quatre carrils per banda amb una processó inacabable de llums taronges i grocs. El pàrquing gratuït on aparquem està banyat per l'enorme rètol vermell d'un Carrefour i d'un vertical d'un hotel Ibis de quinze plantes.
El recepcionista de l'hotel ens saluda "Bienvenue à le Banlieue". Ell no sap que nosaltres dormim aquí per dues raons. La primera, perquè és barat. Però sobretot perquè a una seqüència del documental que estem rodant hi posa textualment:

21B. EXT. NIT. CARRERS PERIFERIA PARÍS.
Imatges de París no idíl·liques, no folklòrica. Bruta. Efecte videogràfic distorsionat i render píxelat. 

Quan acabem de gravar les imatges pertinents busquem un restaurant obert. Trobem un bistrot amb un magribí a la barra. Sopem per 8 euros cadascun. Cuscús. Pollastre grillé. Aigua freda. El termòmetre ja marca un grau. De fons, llunyana, Cretéil inacabable. 

14 de desembre de 2017

Localització #02 [Sanatori d'Ivry]

23 Avenue Georges-Gosnat, Ivry-sur. 94200, França. "El sanatori d´Ivry-sur-Seine, estava llavors al 23 rue de la Mairie, avui avenue Georges-Gosnat, davant l´ajuntament" m'escriu l'Alícia Vacarizo per correu electrònic. Busquem per l'arqueologia del Google Maps en 2D, 3D, Street View. La mirada incompleta, la recerca d'allò que ja no hi és, com uns arqueòlegs, intuint des de la mirada de satèl·lit on és el parterre de gespa on estava el pavelló del sanatori on va morir Artaud i on Palau va pelegrinar els anys 1946 i 1947. L'escena ens ordena.

23. EXT. SANATORI D’IVRY SUR SEINE
Sobre les imatges del sanatori d’Ivry en Julià Guillamón ens explica aquest episodi clau de la vida de Palau i Fabre, el de la trobada amb Artaud. Mostra imatges del sanatori.

Arribem amb temps, i amb l'Axel baixem del cotxe. Primera parada ja en terres metropolitanes parisines. La Berta es queda al cotxe, en un estrany càrrega i descàrrega sense rellotge. Enfilem unes tanques. Gespa verda, fulles al terra. Ni una ànima. Dubto de si és davant l'ajuntament o al número 23, més a l'est. Filmem a la primera localització. Una caseta buida, uns bancs gastats per la humitat. Ens movem i passat un enorme edifici d'habitatges socials de maó vista (racionalista, taronjós, quadrat) ens apareix el que sembla l'entrada del parc on hi havia hagut el centre sanitari.
I la màgia s'esdevé. Uns cavallets resten grisos i abandonats al mig de l'esplanada. La càmera filma a 4K els animals de ferro pintat. Les seves cares espantades. Els ulls sortint de les òrbites. La bogeria de les boques obertes. L'elefant foll. El cavall desbocat. El gat en estat de xoc. De fons, una xemeneia d'una incineradora urbana sembla que alimenti el cel gris i ple de núvols gruixuts d'aquest migdia de desembre.

13 de desembre de 2017

Localització #01 [Première Classe Clermont-Ferrand Aubière]

16 Rue Lavoisier, Aubière. 63170, França. Tocades les set baixem a esmorzar en el cubicle prefabricat de la planta baixa de l'hotel. Una noia amb el nas molt gros ens cobra els 5 euros per cap i ens posem a les safates uns panets, unes mantegues amb sal, un cafè amb llet, un suc de taronja de màquina.
A la televisió penjada d'una paret, el canal informatiu France Info explica amb un roller d'última hora que ha mort el músic Johnny Hallyday als 74 anys d'edat. Ressaltat vermellós a la part inferior de pantalla.
El silenci és incòmode. Som deu o dotze comensals en un espai petit. A fora, la boira, el fred, el gel. Posen un fragment d'una entrevista de Hallyday. I li veig la mateixa cara de cera que la que tenen els meus companys de menjador. La Berta i l'Axel acaben ràpid, també. I marxem de seguida a agafar l'A71 direcció París.


8 de novembre de 2017

Basquiat. La lliçó de la perifèria.

La història de Jean-Michel Basquiat sempre m'ha semblat paradigmàtica de l'absurditat del mercat artístic. Un squad amant del graffity que passeja pel Soho i el Low Manhattan de finals dels setanta es converteix, en una eclosió que ja està escrita en els llibres de la història de l'art, en un geni de les arts visuals. 
La seva enorme força cromàtica, el seu traç destripat, la seva tipografia escrita en línies de text convuls, l'art-en-brut que traspuen totes les seves composicions... no deixen de recordar el seu orígen tortuós i perifèric. 
Aquests dies, preproduint el documental sobre Palau i Fabre, he parlat i visitat els tallers d'artistes com Harry Bones, Eduard Novellas o Sit Cantallops. Ells participaran en el documental sobre el poeta català, i de seguida percebo el valor d'allò que resta a les afores, lluny del centre. 
La lliçó de la perifèria. És allà on hi ha l'enorme talent, que espera, tranquil, a ser redescobert i rebatejat com a genial i ser tutelat pel mercat artístic.

[Obra 50 cent Piece de Jean-Michel Basquiat (1983)]

31 d’octubre de 2017

Café au lait à emporter. Poitiers.

Portàvem uns quants dies de ruta per França. Dies de Kangoo i càmping. Baixant des de la Baixa Normandia, desembarcant a Cherbourg i destinació final a Castelnaudary, en ple Midi francès, mil quilòmetres més al sud.
Era un dissabte, diria que era 5 d'agost. I érem a Poitiers. Passejant vam veure la petita edificació verda i quadrada del Cafè du Parc de Blossac. I allà, a les 15:38 ens vam demanar dos cafès amb llet per emportar. Passejàvem relaxats per un parc ordenat i polit, amb aires versallescos. Avingudes rectilínies, la parada d'atraccions col·locada exactament en un lateral del pas central. Alguna bicicleta, algun picnic, algun gos ben educat. Els cafès amb llet ens van costar tres euros cadascun. En guardo el tiquet, que ja té la majoria de lletres esborrades pel pas del temps.
Aquella tarda ja era estiu, després de molts dies de pluja al nord, Atlàntic enllà. Recordo que vaig agafar un petit programa de mà de color rosa del cinema Le Diétrich. I mentres deambulàvem tots tres, anònims i despreocupats per uns jardins francesos molt lluny de tot, rumiava sobre resistència cultural, cinemes i allò que fa de França un lloc tant especial.

24 d’octubre de 2017

#Peiró42 01: quan el somni es fa realitat

Poques vegades tenim l'ocasió de veure com un somni pren forma corpòria i es fa realitat. Era dissabte 21 d'octubre del 2017, a quarts d'onze de la nit. Final de l'espectacle Peiró42. Centenars de persones dempeus, aplaudint, punys alçats, banderes al vent i la música sonant de A las barricadas ensorrant la platea i l'amfiteatre del Teatre Monumental. Emoció a flor de pell. Llàgrimes als ulls i rodolant per les galtes. Una nena de vuit anys amb el puny alçat, mirant al públic. Elèctric. Insuperable.

Recordo el dia del càsting, quan amb la Jéssica la vam escollir. Tant fràgil. Tant forta. Tant decidida. La Izaskun Larrera, la nena de metre trenta centímetres que interpretava la filla de Joan Peiró, Guillermina Peiró, es va rebel·lar extraordinària en el seu paper. Era la plasmació del somni de tot l'espectacle. Bell, poderós, nostàlgic, dolorós i esperançador. Era davant nostre. S'havia fet realitat. I allà, mirant des del fons de platea, al control de direcció, encara amb l'intercom col·locat i el braç damunt de la mescladora de vídeo, vaig voler donar les gràcies.

Gràcies Maria Salicrú-Maltas per haver tornat a superar-nos en la coordinació del projecte; per tantes aliances, per tanta energia, per tant d'entusiasme, per tant d'amor. Gràcies Jaume Bellvehí, Dolors Guillén, Carles Estapé i Miguel Guillén per haver coordinat la permanent de la Comissió ciutadana i haver-me donat tota la llibertat i confiança del món. Gràcies Clàudia Dubé per haver aixecat en setmanes un repertori difícil amb la quarantena de músics de l'orquestra de Mataró. Per la teva força, pel teu exemple, pel record del petit Jordi i per tots els sacrificis que sé que has fet. El teu lideratge és exemplar. Gràcies Pol Alfageme per tota l'aplicació gràfica, per la postproducció del so, per les fotografies. Hi ets sempre, fidel, silenciós i respectuós. Gràcies Helena Gonzáles per ajudar-nos a il·luminar a totes les historiadores que van voler desfilar en el nostre documental. Gràcies Berta, Adriana, Ainhoa i Carla per ajudar-nos a fer possible una feina impossible els últims dos dies al Teatre Monumental. Gràcies Adrià González pel ronin, per la mà esquerra, pels braços forts. Gràcies Jana per la teva mirada tranquil·la, per calmar la Cristina, per calmar-me a mi. Gràcies per restar entre bambalines. Gràcies Xavier Rodón per haver coordinat un grup coral i posar-hi tota l'ànima. Cantar cançons de llibertat sé que t'agrada, però enguany ha estat una autèntica lliçó de feina horitzontal i tenaç. Gràcies Mercè Barris per aquests mesos de complicitat en pràctiques, de paciència, de desenvolupar el making off i per ser sempre la primera en oferir-te. Pels teus somriures. Els veia. Gràcies. Gràcies a tots els músics i cantaires que vau venir. Gràcies per la vostra confiança i solidaritat. Gràcies Maria Arnal i Marcel Bagès per creure en el que un dia us vaig explicar en un bar del CCCB damunt d'una estovalla. Gràcies per llegir cartes a les fosques, editar cançons pròpies i posar-ho tot de part vostre per obrir l'espectacle a noves sonoritats. Intentarem repetir a casa vostra. Gràcies Jaume Ametller i David Pruna per posar tota la vostra professionalitat i emoció en els papers que us vam oferir. Per posar-hi ànima i sang. Per emocionar-vos. Per creure-ho. Per convertir-vos en víctimes i botxines i sobreviure. Gràcies Izaskun Larrea per convertir-te en un somni fet realitat. Gràcies Clara Federico per les fotos del dia del rodatge. Gràcies Anna Calderón per la claqueta. Tot suma, tot ajuda. Per petit que sigui. Gràcies a Josep Puig Pla, Miguel Garau, Margarida Colomer i Pere Gabriel per participar en el documental com a historiadors i experts en Peiró. Gràcies Guillermina Peiró per escoltar-me, per parlar, per riure plegats, per fer bromes, per ser tant autèntica. Jo també l'enyoro. Gràcies Núria Malagelada per la proximitat i obrir-nos les portes de casa vostra. Gràcies a l'Anna Roura per llegir al principi de l'espectacle, per la fulla amb el text escrit tremolant, per fer-te veure tant viva. Gràcies a les quaranta entitats i partits de la Comissió Ciutadana. Junts som forts i hem pogut impulsar aquest projecte. Gràcies Rafató Teatre per ser tant generosos. Per dir que sí tant ràpid. Per ajudar-nos. Jo me'n recordaré sempre. Gràcies Gerard Alís per haver fet possible una banda sonora des de Suècia amb baquetes i pals de banderes. Gràcies per escoltar-me i posar el teu enorme talent en el nostre projecte. Seguirem plegats, no ho dubtis. Gràcies Factos per ajudar-nos en els números. Gràcies Plàcid Garcia-Planas per creure en el nostre projecte, però sobretot per despenjar sempre el telèfon, per la cordialitat, per la sinceritat, per l'amor. Gràcies Jéssica Pérez Casas per dirigir als actors, interpretar el text, posar-lo on tocava. Per animar-me, per somriure tant, per no caure en el desencís, per estimar-me i abraçar-me tant. Una altra vegada ho hem fet possible. Fer equip amb tu és un luxe. Gràcies Glòria Brusati per totes les facilitats, per ser-hi sempre, per ser el que sempre havia esperat d'una directora de cultura. Gràcies per ajudar-me, per creure en el projecte, per posar Opis, taules, micros, tècnics, hores, dies i escenaris a uns papers que semblaven una bogeria. Gràcies Eulàlia Gelonch i Yolanda Jiménez per ajudar-nos a gestionar tant bé les entrades i les agendes d'un acte complex, canviant i populós. Gràcies Joaquim Fernández i David Bote per haver batallat que l'Ajuntament de Mataró fos element clau en el finançament del projecte. Gràcies Javier d'AggoCD per la rapidesa en la impressió i duplicació, pel servei, per ser bona gent. Gràcies als tècnics del Monumental per donar-ho tot. Gràcies Dani Cifuentes per la direcció de disseny gràfic feta des de Badalona, per les lletres de Peiró, pel disseny del cartell, l'opi o el digipack del dvd; la imatge de Peiró fragmentada i diversa ja forma part del seu imaginari. Gràcies Sergi Corbera i Laura Clos per la direcció d'art, les bombetes grogues, taronges i vermelles. Gràcies Cristina Moral per tot, per ser-hi tantes setmanes, per ajudar-me, per no cansar-te, per abraçar-me fort quan t'ho he demanat, per solucionar mil i un problemes, per dir-nos coses a l'orella quan tothom aplaudia, això només és el principi. Ets enorme. Gràcies Joan Salicrú per ser-hi sempre, per ser exigent i rigorós, per demanar sempre una mica més, per posar-te americana negra com jo el dia de l'estrena, per ser companys i socis i ser-ho sempre amb el cap ben alt. Gràcies Maria per tantes nits curtes, per tants dies d'arribar quan el nostre fill ja era al llit, per tanta comprensió, tant de respecte, tantes mirades, tanta paciència, tanta força, tanta complicitat. Gràcies Simó per mirar-me als ulls i somriure, i veure en ells la raó principal per lluitar i recordar i treballar en la cultura com a eina revolucionària sabent que el futur és nostre.

Gràcies a tots vosaltres. El passat dissabte el somni es va fer realitat. I va baixar de l'escenari de les idees a abraçar la nostra vida de carn i ossos. I l'abraçada ens ha donat tota la força del món. Tota. I no la vendrem a cap preu.

[L'actriu que acaba d'interpretar el paper de Guillermina Peiró, Izaskun Larrea, de nou anys, s'abraça a l'autèntica Guillermina, de noranta-dos anys, instants després de l'espectacle. (Fotografia de Joan Salicrú)].

25 de juliol de 2017

Peiró en el cel de juliol

Hem arribat a un quart tocat de sis de la tarda. En Simó dormia dins el cotxet i jo suava de valent sota un sol de juliol després de pujar la costa de Cabanelles. Davant meu i darrera, altra gent. Silenciosa, concentrada en l'esforç. Semblava una processó, com la que se celebra el Divendres Sant. De fet, era una processó. Una processó laica.

L'ala dreta del cementiri dels Caputxins plena de cadires i gent, al fons un petit escenari i al costat el nínxol de Joan Peiró i Belis. Amics, coneguts i saludats a dotzenes. Al entrar membres de la Comissió ciutadana repartien clavells vermells i les lletres de les cançons que es cantarien. Algunes banderes onejant al vent. Les més vistoses, les de la CNT. Discretament, dues o tres estelades. Encaixem ràpid amb en Pep Puig impolut amb una camisa blanca, sabent que la seva dissertació sobre Peiró serà escoltada per la presidenta del Parlament, diputats, alcalde i la família. Cop a l'espatlla a en Jaume Vellvehí que farà de presentador. Petons per la Neus Pinart que llegirà un fragment. Abraçada amb en Safont, que avui tuiteja orgullós un article on recorda Josep Benet i la seva devoció per un "català universal" com l'anarcosindicalista. En Carles Estapé d'Òmnium, pendent de tot fins a l'últim moment, la Salicrú repassant les cançons que dispararan a taula. Els vells cooperativistes amb el posat més relaxat que de costum. Les claques convergents, socialistes, esquerranoses i psuqueres. La Margarida Colomer que no s'acaba de creure tanta gentada i em saluda amb el seu somriure lluminós. Cadascú amb la seva raó per ser allà.

El meu era el besavi Ferran, conegut com l'avi Ferran. El que abans s'havia dit Fernando i havia estat un miserable immigrant empès per la fam i vingut amb sorra a les butxaques des d'Almeria. Fernando, qui Joan Peiró va trobar un dia per casualitat, amb catorze anys, treballant en una fàbrica a Badalona en unes condicions duríssimes i va decidir emportar-se a Mataró. Allà el va cuidar com a un fill. Fernando es va tornar Ferran, va aprendre la dignitat de l'ofici, es va casar amb una noia jove, pobre i bonica que es deia Maria i va obrir una botiga al carrer Vermell. Ferran, amic íntim de Niabel Belis, marit d'Aurora, filla de Joan Peiró. Niabel va acabar sent el padrí de la meva àvia, al esclatar la guerra civil tot just una nena de cinc anys. En Niabel era la persona que acompanyava Peiró quan van ser detinguts i entregats als nazis a la tardor del 1940 a França. La meva àvia encara guarda com un tresor cartes escrites des de l'exili de Niabel, i els records espantosos de Dachau.

A l'acte s'ha parlat, s'ha recordat, emoció a flor de pell. Alguns punys alçats, càntics tímids, molts rams de roses i clavells. Amb la meva àvia, apunt de fer els 86 anys, hem esperat al final de les ofrenes, per no esperar dempeus. Parada a saludar la Guillermina Peiró i recta final fins al peu del nínxol d'en Peiró. Avui li hem deixat plegades un clavell vermell. L'àvia no plorava, somreia. En canvi jo plorava en silenci, intentant dissimular. Cap a les sis de la tarda han sonat lentament els set coets de tro -un per cada afusellat aquella tarda del 1942 a Paterna- en el cel impertèrrit del juliol. I jo amb el meu fill als braços, ell mirant despreocupat els arbres del pati, pensava que el millor homenatge possible era ser allà per reafirmar que els seus valors són presents en les nostres conviccions. Com ha dit Josep Puig Pla, glòria i honor a Joan Peiró. 75 anys després resta present en allò més profund dels homes. En els propers mesos ho viuré també professionalment amb Peiró42. Serà un viatge a flor de pell del qual ja estic traient moltes lliçons.

10 de març de 2017

Potser per tu: un somni a la AP7



De vegades la gent es pensa que per anomenar somni a les coses, aquestes han de ser grans obres, viatges llarguíssims, projectes enormes, gestes que semblen impossibles. En canvi, bona part dels meus somnis són coses petites. Que una cosa sigui petita no significa que no sigui important, potent o emocionant. De fet, un dels meus somnis no dura ni cinc minuts. I es va rodar en tres dies. És el primer videoclip del nou disc d'en Cesk Freixas, i porta per títol "Potser per tu". 

En Cesk i jo, fins poc abans d'aquesta trobada creativa, ens coneixíem poc; bàsicament dels concerts que havia programat amb ell a El Públic i d'alguna entrevista al Diaridelamusica.com. Va ser arrel del videoclip "Anòxia" que vaig rodar per a l'amic cantautor Jordi Montáñez a l'hivern del 2015 que vam retrobar-nos amb en Cesk. Ell n'estava entusiasmat -igual que jo i el propi Jordi- i després de parlar-ho, vam acordar que quan ell tragués nou disc, faríem junts el videoclip. De fet ens lligava la sensació que s'havia de fer un salt en el seu relat audiovisual. No tant a nivell de qualitat, sinó sobretot a nivell de discurs. Calia passar pantalla. Calia que el videoclip fos una ampliació del relat del seu disc, i per tant connectés estèticament i a nivell de discurs amb la resta de la seva obra. Per a mi són molt importants detalls com les aquarel·les de la Marta Bellvehí incrustades en els fotogrames. Del disseny gràfic a la lletra, passant pel video: tot es connecta.

El procés de creació ha estat fàcil, creatiu i compromès. Tal i com és en Cesk. Apostar pels paisatges cinètics de l'AP7 com a espina dorsal dels Països Catalans, tal i com sempre bromeja Borja Penalba. Retratar l'autèntic país sense cofoïsmes: la presó, la indústria, l'agricultura, el riu, el delta, l'albufera, les fàbriques, els blocs dels anys setanta, el montseny, montserrat, el canigó, la frontera, les fronteres, la gent en trànsit. I escollint un únic personatge, Josep Julien, el camioner Fidel, que sense dir res explica amb la mirada el drama del treballador isolat i alienat del nostre país de segle vint-i-u, i nosaltres, carregats de prejudicis, el jutgem i el suposem una cosa que potser no és. És un relat complex, com els que fem sovint a Clack.

Per a mi "Potser per tu" és un somni que pretén navegar entre la realitat -el tractament visual és volgudament de cinema verité- i la bellesa d'allò més quotidià. Amb tota aquesta aventura no només hem creat un nou relat audiovisual que jo trobo profund i bonic, sinó que sobretot, he fet un nou amic. Rodar amb en Cesk ha estat una aventura conjunta molt bonica. M'agrada rodar amb cantautors. Ho he fet amb en Marc Ràmia, amb en Jordi Montáñez i ara amb en Cesk Freixas. És una satisfacció treballar amb artesans com ells. Jo des de l'audiovisual, ells des de la cançó. Relació horitzontal. Relació sincera. Relació justa i honesta.

El videoclip pot ser una arma carregada de futur. Només cal trobar la munició adequada i els companys disposats a disparar-la. Ara mateix el resultat és aquesta peça. Gaudiu-la. Hi ha molts fotogrames i plans dedicats a persones. Estic convençut que tots els que el mireu hi sabreu reconèixer parts de vosaltres. Un paisatge, una universitat, uns camps d'oliveres, una platja, un prat. Aquesta és la màgia d'aquest videoclip. En realitat tots hi sortim una mica.

5 de gener de 2017

Any nou

Acabem un any i en comencem un altre. Un any de vertigen que marxa. Un any que arriba que s'apunta extraordinari. Hem deixat enrere coses. Algunes importants, com El Públic. Però com sempre diu la meva àvia, només pots obrir noves portes si ets capaç de tancar-ne d'altres. Hem tancat amb una barreja de tristesa, nostàlgia i esperança. Crec que això també deu ser madurar una mica. Les contradiccions. També n'hem obert de noves. L'oficina de la nostra cooperativa Clack al Cafè de Mar. O el documental Polifonia Vasca. O espectacles audiovisuals com VArecital, espots per l'Assemblea Nacional Catalana o el Dia Mundial de la Televisió o projectes com Avui Ovidi.

En aquest nou any no em marco molts propòsits. Deixar exposats, ordenats i polits els meus projectes pendents en una estanteria ben visible, al menjador lluminós, i tenir-los presents. Reordenar el meu temps quan un nen de cinc mesos et reclama cada gram de la teva energia. Saber esperar. Saber estimar. Intentar, com deia Almudena Grandes, viure sense tenir por. Fer una pila de llibres a l'estudi pendents de llegir. Mirar més als ulls d'en Simó. Continuar treballar en coses que m'agradin. Viatjar a París, a Berlín, agafar algun ferry. Anotar Joan Peiró, Josep Palau i Fabre o Cesc Freixas a la meva llista de persones a qui he passat el meu rasclet d'artesà audiovisual.

Hi penso. Serà un any nou ple de projectes antics, no pas nous. Any nou i idees velles. Any nou i memòries. Any nou només comprensible recollint totes les coses que ens empenyen des del darrera. Any nou amb la Maria en Simó agafats a les meves mans. Any nou per ser una mica més dignes.