26 de febrer del 2008

La granja.

La granja estava en una carretera apartada amb la part final de grava i fang. La van trobar per casualitat quan havien acabat fent una ruta perduda amb John, el dibuixant de còmics alcohòlic, Júlia i Sammy, les dues hippyes de Chicago exgruppies de Bob Dylan, Tom, l’actor de circ trapezista que fugia del seu passat com a boxejador de combats clandestins a pobles d’Ohio i Sunny, la gossa sorda vellíssima que se’ls havia enganxat en un campament de tendes i focs de camp a un bosc de Nou Mèxic. El dia que van arribar amb la furgoneta van aparcar al recer d’un roure enorme situat al costat dret del casalot. Era vespre i no van encendre cap foguera. Ningú va venir a rebre’ls ni a dir-los que aquella enorme era d’algú. L’endemà al matí es van llevar amb els xiscles d’uns pardals quan la boira, tímida, embolcallava lleument el prat. Els va semblar extraordinària la pau que hi havia. John dibuixava personatges esquelètics a la porta del conductor de la furgona, i Tom va rebentar la porta amb un cop d’espatlla. Semblava que feia molt de temps que ningú vivia en aquell lloc. A la part del davant, entre la carretera, el roure i el porxo, hi havia un gronxador rovellat que encara tenia rastres de pintura blau cel. La Júlia va pintar un cartell on posava “benvinguts a casa”. A l’hora de dinar mentres cuinaven unes pomes a l’ast i s’acabaven la darrera ampolla de vi rosat van clavar el cartell al marge esquerra del camí. De dia la llum era preciosa i els núvols blancs de tant en tant jugaven a fer dibuixos al cel.

[El tramvia de Sidhartta]

24 de febrer del 2008

palau i fabre o l'home que es construeix en base als somnis



Josep Palau i Fabre ha mort mentres jo estava a Montpellier. Figura de la literatura catalana desterrada de la oficialitat fins demà al matí, quan a les onze rebrà un enterrament al Palau de la Generalitat. L'any passat em vaig sentir molt atret per la seva obra i em vaig deborar els llibres que em va cedir amb apunts i recomanacions en Llorenç Soldevila.

Vaig parlar d'ell com a figura de l'home que es construeix en base als somnis. La seva vida, de París a Caldetes, de Barcelona a Eivissa, s'ha esgrafiat com una gran vocal rascada de tenacitat i geni en la realitat somorta.

18 de febrer del 2008

poema sense acabar

Tornaran a venir dies de pluja com aquest que ja s'acaba
I l'acera estarà xopa i els nens trepitjaran els bassiots

Quan la Júlia baixi la persiana pensant que no cal regar les flors
Que algú insospitat li ha fet la feina sense saber la raó

Tornaran a venir dies de cels tapats amb cendra fosca
I jo t'escriuré poemes sense acabar amb lletra tosca

Sense adonar-me'n es farà de nit i la llum taronja pintarà la cantonada
I jo t'escriuré poemes amb son a les parpelles

Com si tot plegat fós un sonet fluixíssim que em guardo per mi sol
Les teulades molles i el mar d'un gris somort

Tornaran a venir dies de pluja com aquest que ja s'acaba
I els poemes sense acabar tornaran a dibuixar-se a l'àmpit de la meva finestra blanca.

6 de febrer del 2008

Yes We Can



Perquè a casa nostra no tenim cap polític que es posi davant d'un atril i s'atreveixi a dir una cosa tant senzilla com la que diu Obama? Tant diàfana i fraternal com la que diu Obama? Tant esperançadora i sensata com la que diu Obama?

Que sí. Que sí que podem fer-ho. Que no som ni d'una banda ni de l'altra. Que som persones sense més ni més. Que volem pau i benestar per tothom. Que només units superem les adversitats. Que ens atrevim a parlar d'esperança, de mirar al futur amb valentia. Que no tinguem por. Que milions de voluntats ens permetran millorar les coses. Que s'ha acabat el bròquil. Que hem d'estat dempeus pel canvi. I que el canvi ha de ser ara.
Amb una urgència esfereïdora la gent està demanant a crits recomençar de nou.