Gairebé sempre
pensem que les nostres històries són
diferents. Que són úniques. Que no acabaran malament. Que malgrat tot, tindran
l’atzar, la fortuna i la trajectòria precisa que evitarà que aquestes nostres
històries acabin en hecatombe completa. En naufragi del Titanic. En avió
desaparegut del mapa del radar en algun indret de l’Oceà índic. I malgrat
pensar que som diferents, alguna cosa impossible d’entendre ens arrossega a
viure com tothom. Acabem vivint petits, pragmàtics i enlluernats en els marges
d’unes fronteres marcades per les grans decisions vitals que no ens permetrem
prendre.
Vicenç Pagès Jordà
(Figueres, 1963) explica amb Dies de
frontera (Proa, 2014) la història de dos personatges, en Pau i la Teresa,
que conviuen feliçment en parella en un pis de lloguer a la Figueres del 2013.
Dues persones que en la línia que voreja els trenta-i-molts i els
quaranta-i-pocs entren en crisi per una infidelitat d’ell. Això desencadenarà una catarsi, un trencament
de la relació, que els portarà a tots dos a reflexionar i a enfrontar-se a
totes les aduanes pendents.
La obra,
guanyadora del Premi Sant Jordi 2013, és una història coral, allargassada i
construïda en base a un collage d’èpoques
i moments que van des de finals dels setanta fins a l’actualitat. Un anar i
venir permanent, com qui salta d’un video a l’altre del Youtube. En ella veiem
al detall les vides d’en Pau i la Teresa. Descobrim els seus orígens familiars,
les seves relacions amb els amics i germans, les seves vocacions, i sobretot,
les seves renúncies. Perquè Dies de
frontera és també una enumeració de les renúncies –a no perdonar, a
recordar, a lluitar, a fer-se gran, a les obligacions.
Els
protagonistes de Dies de frontera són
el paradigma d’una generació concreta, la nascuda a finals dels setanta. La
generació que el propi autor denomina “la última generació”; la que ja no ha
viscut la joventut veient néixer Raimon o Jimi Hendrix, sinó escoltant Sopa de
Cabra o Oasis.. Una generació que s’ha quedat atrapada en una zona franca sense
saber massa cap a on creuar totes les fronteres pendents. I l’eterna sensació
d’arribar tard. Tard a estabilitzar-se econòmicament –el retrat de les
bambalines dels instituts de secundària des de la òptica d’en Pau com a professor
interí és demolidor- o a construir alguna cosa per sempre –l’enorme pes del
tenir fills plana durant tota l’obra en la jove parella. “Tenir fills? Aiaxò
encara no toca” diria relaxat en Pau des d’una terrassa de la Rambla de
Figueres o la Teresa fullejant un llibre d’artista en una galeria d’art del
call de Girona.
Menció a part
mereix la construcció de la geografia de la frontera que tant bé desenvolupa
Pagès. I no només perquè sigui empordanès. L’atlas literari de la novel·la es
desplega en aquesta desconeguda zona fronterera, a voltes amb noms francesos,
que es mou del Castell de Sant Ferran de Figueres fins a la Jonquera i Els
Límits. I ens ensenya una visió concreta i personal d’un Empordà que és absolutament
real però allunyat de la visió de postal a la que ens han acostumat els anuncis
d’Estrella Damm. Ni Cap de Creus ni Cadaqués ni la badia de Roses. Ni barbacoes
edulcorades ni passejos amb veler en un Mediterrani blau marí. Veurem una
comarca amb el vestit girat i les faldilles aixecades, que impúdicament mostra
cartells il·luminats amb neó, hipermercats a peu d’autopista, benzineres
abandonades, elefants roses, botigues de cigars i licors barats, hotels de
carretera, self-services Allyoucaneat, zones
d’aparcament plenes de turistes francesos i sobretot, el soroll de l’AP7 que
amb els seus llums il·lumina una història amb forts signes de desorientació per
part dels seus protagonistes enlluernats, ensimismats, enganxats en l’anar
fent. Per cert. No hi ha bosquets entranyables de l’Empordanet de Josep Pla,
sinó el rastre del gran incendi del 2012 va calcinar part de la comarca.
Aquests són els límits dels quals sembla que els personatges no siguin capaços
de sortir.
Pagès Jordà
manté amb Dies de frontera una
personalíssima i postmoderna mania que ja el va popularitzar amb el seu darrer
llibre Els jugadors de whist
(Empúries, 2009): les referències a la cultura pop. En molts moments sembla que
estiguem llegint un guió cinematogràfic o fins i tot un bloc de notes d’autor o
un story board. La novel·la està
escrita amb una prosa directa i fotogràfica. I sorprèn l’estructura: construïda
a partir d’un centenar llarg de petits capítols que mesclen el diàleg teatral,
l’enumeració de pàgines de Facebook, exercicis d’interpretació dirigits al
lector o recreació de converses de WhatsApp. L’aire pop senyoreja la novel·la.
I ho fa d’una manera natural i incrustada en les paraules. Com ara arrencar el
primer episodi amb una cita del músic de La Bisbal d’Empordà Mazoni. O
descriure una amant d’en Pau amb cent caràcters -“aquella noia no parlava,
tuitejava. Exhalava frases d'un màxim de dues línies, fosques i contundents”. O
citar els versos de Moustaki al darrer capítol, enmig d’un restaurant i una
ampolla de cava. Ens trobem davant un àlbum de cromos pop. I malgrat tot, la
història és trista, de coses pendents.
A
Dies de frontera es diu que en Pau és
més de mapes i la Teresa és més de música. Però això no importa quan parlem de
fronteres. Els mapes i les músiques de les seves vides estan plens de fronteres.
El silenci, els límits, les pors, els cansaments, les mares, les expectatives o
les renúncies. Les fronteres pendents acumulades són tantes que no sabrem mai
si seran capaços de traspassar-les.
[Exercici de Periodisme i crítica cultural sobre Dies de frontera (Vicenç Pagès Jordà, Editorial Proa 2014)]
