26 d’abril de 2010

El rebombori destaca per sobre l'habitual

"L'home que treballa fent de gos la vaig sentir per primera vegada dins una Renault Kangoo d'en Xandri, anat cap a una costellada a Sant Iscle de Vallalta. Des de llavors forma part de les meves cançons de loosers preferides.
El concert dels Amics de les Arts al Clap de Mataró és sens dubte el més viscut dels que vam enregistrar. També el més complexe a nivell tècnic, ja que vam comptar amb sis operadors de càmera, dos tècnics de so, tres persones de producció... i un total de deu càmeres enregistrant-ho tot.
Aprofitant al màxim el so del públic, en Ferran Garcia, el cap de so, ha fet una mescla digna i sentida on destaca molt per sobre de l'habitual el rebombori, xiscles, aplaudiments i corejaments del públic."

Eloi Aymerich
[Escrit que acompanya el segon nou tràiler viral del documental Cançons a la vora del Pop]

21 d’abril de 2010

Realitzar la nova música amb un nou punt de vista

"Un dels elements destacats del documental és la realització audiovisual atrevida que fem d'un tema sencer de cadascun dels grups de música protagonistes excepte els Manel.
Amb Anna Roig i L'Ombre de ton chien vam optar per unes càmeres mòbils, fragmentades, que ensenyéssin les ombres i els fragments que volten i emmarquen a l'autèntica protagonista. El retoc de color també és rellevant, i deixa tot el concert en un sèpia vermellós molt vintage i cabaretesc. La feina del realitzador tècnic dels directes, en Kiko Montoro, ha estat clau per aconseguir-ho i ajudar-me a explicar el que tenia dins el meu cap.
Creia, abans de fer aquest documental, que calia que optéssim per realitzar la nova música de casa nostra a través d'un punt de vista que també fós nou. Crec, humilment, que ho hem aconseguit."

Eloi Aymerich
Director "Cançons a la vora del Pop"
[Escrit que acompanya el nou tràiler viral del documental Cançons a la vora del Pop]

14 d’abril de 2010

Tillsammans

Corria el 2001 quan a mig matí d'un dia entre setmana, a la facultat de Rambles de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, en Joanot, un company de classe que cada matí venia de Vic amb tren, em va explicar que havia anat a veure una pel·lícula boníssima, que l'havia encantat. Es deia Juntos, i passava en una comuna de Suècia. En ella els seus habitants hi bevien, feien l'amor, parlaven de política, cultivaven les seves verdures i vivien sense televisió, construint un món millor.
En aquell moment ens vam conjurar d'intentar tornar al cinema a veure-la plegats, i després anar a fer un shawarma o unes cerveses i passejar i sentir-nos lliures. Era un moment en que descobríem Barcelona, allargàvem les tardes, les nits, viatjàvem de metro en metro i del Born a la Plaça del Teatre del Gòtic, del Raval als primers carrers de l'Eixample. Tot partint de les portes de la nostra facultat, a tocar de Drassanes i Colon.
Aquella conjura no va funcionar. Durant aquests nou anys he coincidit algunes vegades amb la pel·lícula. En algun videoclub. En algun servidor de video online. Algun amic que la tenia per casa en dvd. L'he llegida en revistes i algun diari. Però no havia tornat a trobar-me-la cara a cara.
Avui al vespre l'he anat a veure, finalment, a l'Altercinema, el cicle de cinema alternatiu que organitzen cada dimarts al Foment Mataroní. Quina gran pel·lícula. Al sortir del cinema, cap a les deu de la nit, el carrer buit, caminant tranquilament cap a casa, he sentit alguna cosa al meu voltant, com una sensació de relax especialíssima. Com si una quadratura del cercle que havia estat girant lentament durant nou anys al meu ventre es tanqués dins meu. Com si hagués confirmat moltes coses avui al vespre. Coses que he après a altres llocs i que la pel·lícula m'hauria pogut explicar el 2001. Més val tard que mai. Tillsammans.