9 de juny de 2011

Aquesta no és la pel·lícula de Les Santes

Ricard Navarro, de Caixa Laietana, alcalde Joan Antoni Baron, realitzadors i realitzadores, representants de M1 televisió, escola universitària politècnica de mataró, can xalant, mataró retro.

Molt bona nit i gràcies a tots per ser avui aquí.

Jo, avui, aquí, represento una nova generació de mataronins i mataronines. Que viu la festa amb absoluta normalitat i que l'explica d'una nova manera, amb imatges en moviment. Una manera, les imatges en moviment, que de fet, potser és menys nova del que ens pensem si recordem a gent com Lluís Lligonya, Lluís Josep Comeron o fins i tot el poeta Josep Punsola.

Avui aquí podreu veure en aquests quinze curts, propostes molt diferents entre si. Propostes que mereixen tot el meu reconeixement com a director de Santes15 i el de Clack, la productora que va decidir l'any passat -amb la complicitat inicial de Caixa Laietana i Ricard Navarro i Elisabet de Dòria- emprendre aquest projecte que tanta felicitat ens ha donat ja durant la seva gestació, que ha durat just 12 mesos.

Gràcies als quinze equips de realització que han treballat de valent durant tot aquest any. Gràcies a les 32 realitzadores i realitzadors, a l'equip de so, a l’equip de Making-Off, al de producció i comunicació, a l’equip de Direcció i Videografisme a qui vull agraïr públicament la seva implicació absoluta. Gràcies Jordi, gràcies Manuel per estar durant aquests mesos al meu costat. I no em vull deixar un agraïment també per una de les persones més joves de l’equip, la Clara Esparrach, la nostra secretària de producció, que és qui ha fet bona part de la feina entre bambalines, indispensable perquè iniciatives com aquesta vagin endavant. Clara, ja ho saps, t’ho vaig dir fa un any i et vaig prevenir: quan creiem fermament en fer una cosa amb Clack, el problema que té és que malauradament, sovint, s’acaba fent realitat.

I deixeu-me que acabi els agraïments amb un record especial per la meva família. Els meu pares, el meu germà Arnau i la meva àvia Montse. Vosaltres, que m’heu ensenyat que només sentint-nos d’un lloc podem estimar a la resta del món. Gràcies, com sempre, per estar al meu costat de forma incondicional.

Sovint penso que la majoria de somnis, d’una manera o altra, es poden fer realitat. Treballant. Posant blanc sobre negre allò que volem crear, allò que volem transformar. Hi ha qui en dirà guió. Hi ha qui en dirà story-board. Tant se val. Allò que em fa feliç és saber, és tenir la convicció, que treballant els somnis es fan realitat. I si no em creieu, mireu al vostre voltant. També vull afegir que tots aquells que vulgueu podeu adquirir per tant sols 10 euros el DVD de Santes15 que hem publicat en edició de luxe.

Deixeu-me que us aclareixi una cosa: aquesta no és la pel.licula de Les Santes. Aquesta és una pel.lícula sobre Les Santes, una més de les 124.000 possibles pel.lícules que hi poden haver de Les Santes. Això és el millor que té la Festa Major de casa nostra: que cadascú es pot muntar la seva pel.lícula. La que veieu aquí és la nostra, és la de nosaltres, els 32 realitzadors. Siusplau, preneu-ne tota la bona voluntat.

Vaig acabant. Aquests dies, a casa nostra, hi ha qui ens vol arrabassar el nostre tresor més preuat: la cohesió social. La convicció massiva, clara, inequívoca, de viure junts, malgrat que no sempre ens entenguem. Aquí està la qüestió: malgrat que no ens comprenguem sempre, els nostres avantpassats ens han llegat la decisió d'acollir aquells qui han vingut de fora, sense preguntar on hem nascut o de quin color tenim la pell.

En la festa els mataronins i mataronines dialoguem, compartim, sentim, ballem, parlem, estimem, recordem, ens emocionem, ens enamorem. Hem fet de la nostra festa el gran símbol que ens uneix com a poble. Som un sol poble amb una sola festa que és de tots i de totes. I no serem nosaltres, els homes i dones del segle xxi, els que portarem la contrària. Al revés. Més poble que mai. Més societat que mai. Més ciutat que mai.

Parlar d'això en una mostra de quinze curtmetratges documentals sobre la Festa Major penso que té tot el sentit del món: la Festa Major de Les Santes és la principal expressió de la cohesió social de Mataró. Una festa les arrels de la qual venen de lluny i ens portaran encara més lluny. Convertim la nostra principal cita anual en un compromís de convivència col.lectiva. No caiguem en la trampa que ens volen parar. Si caiem en aquesta trampa, la nostra Festa Major deixa de tenir la raó de ser.

Gràcies a tots. Glòria a Les Santes.

[Discurs que he realitzat durant la inauguració de l'Exposició Santes15 a L'Ateneu Caixa Laietana de Mataró aquesta nit]

2 de juny de 2011

Esport nacional. La merda se'ns menja.

Curiosament, s'acaba d'instaurar un nou esport nacional sorgit dels 160 caràcters del maleït twitter que tot ho viralitza: criticar pels 4 costats la gent de les Acampades. Em sembla injust.

Malgrat totes les contradiccions, estan posant el dit a la llaga en moltes coses. I això molesta i molt, als políticament correctes, als que somiaven fer la revolució i no l’han feta o als que simplement, els fa por expressar el que senten perquè són esclaus de mil trajectòries de servilisme, clientelisme o partidisme, per exemple.

Potser, en part, rebentar de forma radical la tapa del water ens permetrà que en surti a pressió tota la merda. No és còmode. No és bonic. No és elegant. Però considero que és imprescindible. Fora dels gourmets de la opinió pública la gent s’està ofegant i desesperant. I els desesperats no tenen res a perdre: ni sous, ni reputacions, ni propietats.

No parlo només dels acampats. Parlo, especialment, dels que passen a quarts de vuit del matí i a quarts de nou del vespre anant i tornant de les seves feines miserables, i es miren les acampades amb un punt d'orgull i curiositat. Sabent que mai en participaran. Però en les que hi confien les seves esperances que les coses canviïn. Perquè ara, la merda se'ls està menjant.