8 de desembre de 2013

La Jota, el Dixieland i Jack Johnson.


Avui és diumenge. I el diumenge al matí és un dels pocs moments de la setmana en que puc ordenar i repassar els meus apunts del Màster universitari en Producció i Comunicació Cultural que estic estudiant, buscar que no hi hagi cap correu electrònic extraviat o de forma serena mirar la meva agenda que m'espera en les properes setmanes.

Una de les tasques amb les que més disfruto és la de coordinador la programació musical del nostre espai cultural, El Públic. Jo planifico i després conjuntament en la comissió rectora de coordinació del projecte cultural amb en Joan i en Xandri acabem de confirmar o rectificar. La veritat és que sempre em deixen fer el que els hi proposo. És un luxe treballar així. Se'n refien molt. En la programació intento sobretot, respondre a tres grans línies. La primera té a veure amb música de casa nostra. Del territori, que en diem. Que conjunts de Mataró i el Maresme, així com del Vallès Oriental, tinguin el nostre petit escenari de 4 metres quadrats com a referència per a presentar-hi discs, noves cançons, nous formats innovadors o donar-se a conèixer. La segona es refereix a la llengua catalana. Som un espai catalanista. Ens estimem la nostra cultura en la seva complexitat, però especialment l'idioma que permet que el poeta Josep Pedrals ens reciti uns versos, Bernat Puigtobella ens analitza el panorama cultural del país o que Dídac Rocher canti a Espriu. Intento que regularment part de les melodies dels recitals es cantin en català. Per normalitzar-la. Per reivindicar-la. Perquè continuen faltant espais on sense treva soni la música en directe cantada en la llengua de Rodoreda, Porcel o Punsola. I finalment la tercera és una línia molt més complexa. El compromís. Què podem entendre per compromís? No només es tracta de portar a en Cesk Freixas versionant Lluís Llach. O que Les Sueques reinventin el rock en forma de cabaret. Es tracta d'un compromís profund, seriòs, pensat. D'anys, de militància. O d'experimentació, de risc. I en això El Públic també ha de ser un suport. De fet les properes Músiques Tranquil·les tindran molt aquest concepte, en alguns dels recitals que estem preparant.

Resulta que el proper 22 de desembre vindrà a cantar en Darlas Qwart, alter ego del mataroní Carles Duart [event al FB i a la web]. Ell fa cançó tranquila, pop lleuger que se'n diu ara. Canta amb una proximitat melòdica a les composicions dels grans del surf-song californians, com Jack Johnson, per exemple. Està apunt de treure nou disc, i vindrà acompanyat d'en Jordi Esquerra a la guitarra i Albert Manté a les percussions. Tots dos músics també han vingut ja a El Públic. En Jordi amb Good Time, i l'Albert amb Sambra Brothers. És el que deia abans. Generar espais regulars, no fogonades puntuals. Llocs estables. En Carles és un d'aquests músics persistents. Humils i treballadors. Amb un somriure a la cara permanent. I el programam molt orgullosos. Perquè és de Mataró. Però sobretot, perquè ho fa molt bé. I coincideix amb aquesta idea primera d'editorial de programació: el territori.
El dia 2 de gener muntem amb l'amic Ivó Oller i tots els músics de l'Associació Jazz Maresme una Christmas New Orleans Party [event al web d'El Públic]. Serà una espècie de show jazzístic fora de les habituals jam sessions que programem cada primer dijous de mes. Serà tot un invent a partir del concepte Dixieland. Versions de nadales, col·laboracions sorpresa, alguns dels millors músics de jazz de la comarca. Vincular el nostre Nadal de caganers i Sant Esteve amb el christmas més global. Es tracta d'això. De provar. D'experimentar amb fòrmules noves. I això lliga per mi amb aquesta idea de compromís.
I el 26 de gener serà un dia molt important. Una de les apostes d'aquest curs 2013-2014 era poder fer venir cicles d'abast nacional a Mataró a través del nostre escenari. I ho hem aconseguit. El Circuït Folc, impulsat pel Centre de Cultura Popular i el Grup Enderrock, aterrarà a El Públic amb dos molt grans: Pep Gimeno Botifarra i Miquel Gil [event al web d'El Públic]. La seva aposta per la música valenciana, amb un impecable historial de recuperació del patrimoni musicolingüístic que passa per les jotes o els fandangos els fan punta de llança de la música tradicional cantada en català a tots els Països Catalans. Un autèntic luxe. Un moment molt especial per mi, ja que Gil és qui a través del seu disc Orgànic amb el que vaig descobrir que el folk podia ser nova música per explicar moltes coses. Per tant, un concert que s'engloba clarament en una línia de programar música en llengua catalana.

En poc més de trenta dies tres cites musicals diverses però complementàries.Territori, llengua i compromís. Els eixos que aquest matí de diumenge he tornat a veure clars. De Jack Johnson a la Jota. Encaramelat pel Dixieland. Un recorregut al que nosaltres trobem sentit i que sobretot, volem compartir. Amb els músics i amb tota la gent que d'una manera o altra, de forma militant o puntual, fan possible la programació de música en directe d'El Públic.

[Fotografia feta des de l'escenari mentres muntàvem l'equip de so abans que arribés Núria Graham a fer el seu concert. 17 de novembre del 2013].

14 de novembre de 2013

Manresa-Cultura-Nuvol.com-Bibiana


Dissabte vaig anar a la Fira Mediterrània de Manresa. Hi vaig oferir una conferència-speed meeting de quinze minuts titulada "La música que es veu i s'escolta: de la televisió a l'iphone". Sabeu que dues de les meves grans dèries són la música i l'audiovisual connectat (televisió, cinema, documental, webtv). Vam estar parlant força estona sobre com l'audiovisual s'està traslladant ràpidament cap a nous paradigmes en l'espai musical. Gent coneguda i gent desconeguda de la Fira, que diàriament es troben en el debat sobre com els nous accessos a la cultura -totalment digital- i els múltiples suports -smartphones, tablets, laptops- estan refent el paradigma del video musical. En parlo en profunditat a força articles a Enderrock.cat, com a "Reinventar-se o morir", "La febrer videoclipera" o "Del videoclip al curtmetratge". Vaig acabar defensant que bona part del que passi amb la música, amb l'art sonor, serà cosa dels propis agents del sector però també dels seguidors, de la comunitat. Quina paraula, comunitat. 

Això em lliga a pensar que alguna cosa profunda i severa s'està movent en la cultura de base. Això ho parlàvem dimecres en l'acte que vaig presentar a El Públic, amb Bernat Puigtobella, editor de Núvol.com, el diari digital de cultura més important del país. Vam parlar sobre els brots verds culturals del Maresme. De la Fundació Palau d'en Pere Almeda a Caldes d'Estrac a la llibreria Dòria Llibres de la Núria, a Mataró.  De la presència "transhumant" de l'Hotel Elèctric a la Casa de la Música. D'editorials, de galeries d'art, de mitjans de comunicació. De sarsuela, de gravat, de poesia, de pintura, de concerts de petit format.

Una de les idees mare és que la mutualització de la cultura és una evidència. Que la cultura torna a mans de la societat civil, d'on crec que no hauria hagut de marxar mai tant com n'ha acabat marxant els últims 25 anys. Que l'administració pública segurament havia pres el control de forma excessiva sobre el que es produïa, s'exhibïa o es difonia. I ara ens adonem que tenim un ecosistema cultural local i comarcal -territorial, en definitiva- que com a molts altres llocs de Catalunya s'està reinventant de dalt a baix amb un paradigma clar: no hi ha diners públics o molts menys. I encara un altre que vam identificar, encara més bèstia: o ens ho fem nosaltres o això no ho farà ningú. Autogestió. Autoorganització. Cooperació. Diàleg. Tramar xarxes. Com deia a l'acte, "tramar complicitats". En Bernat parlava de "guerrilla cultural". Potser és això. Tornen els temps de les guerrilles.


Aquests dies la Bibiana Ballbè torna a ser acusada de frívola per dir que la televisió no ha de ser profunda, sinó sexy. En Joan M. Minguet escrivia precisament a Núvol.com sobre aquesta polèmica. Té força raó. És una frivolitat dir que la cultura ha de ser poc profunda i sexy. La televisió ha d'ensenyar una cultura d'una realitat edulcorada, superficial i sense vinculació social explícita? Crec que no. Si som en temps de guerrilles serà per alguna cosa. Serà perquè hem de tornar a reivindicar amb molta força valors que havien quedat guardats a la vitrina, al calaix o en el pitjor dels casos, a les golfes.  Deia en l'article en Joan "que l'art no és un mirall per reflectir la realitat, sinó un martell per donar-li forma". Doncs això. Toca picar amb el martell de l'art i la cultura per fer la realitat com més ens agradi. Tot i que a mi la Bibiana em caigui força simpàtica.


[Fotografies: la primera Bernat Puigtobella, Editor de Núvol.com i jo a l'acte de dimecres a El Públic (feta per Judith Vives), la segona jo a la sessió de dissabte a l'Espai Networking Pro Sessions de la Fira Mediterrània de Manresa (feta per Joan Salicrú)]

8 d’octubre de 2013

Personesf: m'agrada l'economia.


M'agrada l'economia. Recordo quan el meu avi -que durant trenta-set anys va ser comptable d'una instal·lació agrícola del Pla d'Urgell- em va regalar als onze anys la meva primera llibreta folrada de cuir vermell per a comptabilitzar els meus comptes. Era com una fulla d'excel impresa. Hi escrivia amb llapis ben afilat una entrada de 25 pessetes de la paga setmanal. O en feia sortir 200 pessetes per la revista Micromania que em comprava cada mes al quiosc del Carrer Gran d'Argentona.
Qui ens hauria de dir al meu avi i a mi que jo amb 31 anys hauria treballat per a 84 empreses diferents, faria anar l'excel amb el meu portàtil i que Micromania seria un portal web enlloc d'una revista de paper que parlaria de jocs com el Call of Duty Ghosts. Per cert, la majoria de diaris que comprava a l'antic quiosc ara els descarrego des del meu smartphone.
M'agrada l'economia. Però ella -i el món sencer al seu darrera- està canviant molt depressa. I l'economia continua sent una pedra angular des de la qual hem de poder comprendre (una mica) el món. Ens estem adonant que l'economia no només la fan els números, els índexs, les referències o els canvis. L'economia també es basteix a partir d'actituds i accions basades en fer les coses d'una manera poc tradicional o fins i tot convencional. Felicitat. Fusió. Formació. Filosofia. Són conceptes que a partir d'una mateixa lletra d'inici ens porten a entendre que l'economia també ha de ser divertida, creativa, sostenible, autèntica, humana o innovadora. El que anomenem el #factorf. Per això des de Clack treballem amb Tecnocampus i m1tv per impulsar un nou projecte que parli de l'economia des de totes les vessants que la composen. Especialment parlarem amb persones. Senzillament persones, que han estat capaces de multiplicar-se per aquest factor f. F de fenomen. F de feina. F, sobretot, de futur.
M'agrada l'economia. Perquè amb ella som capaços de canviar el món. Avui arrenquem Personesf entrevistant al pedagog Gregorio Luri, descobrint els emprenedors culturals de Verkami o reivindicant els Premis Cre@tic. I ho fem des del territori. A ritme de banda sonora original dels genials The Free Fall Band. I amb un joveníssim i gran equip humà i tècnic darrera la producció audiovisual, tècnica i de continguts.
Em reafirmo. M'agrada l'economia. L'economia que compta amb les persones. La real. La que sorgeix del territori. I també m'agrada la F. F de futur.

2 d’octubre de 2013

La cooperació ens fa més feliços

La cooperació ens fa més feliços. Aquesta frase meva va sortir a l'article que el digital econòmic Via Empresa va dedicar a la cooperació empresarial fa un parell de dies. En ell es parla sobre la necessitat de posar d'acord diferents empreses en moments difícils. I fer que cadascuna d'elles aporti el que millor sap fer per tirar endavant projectes compartits.

De fet, com gairebé tot, no és res de nou sota el sol. Cooperar -sigui en la forma jurídica que sigui- té més a veure amb una manera d'entendre el funcionament de la teva pròpia vida que no pas en tirar endavant una empresa, entitat o projecte empresarial. Horitzontalitat, transparència, proximitat... són paraules que tal com dic a l'article provenen d'una militància clara. Intentar ser més feliços amb cada cosa que fem. Clack i El Públic en són dos bons exemples. Intentar sumar en clau col·lectiva i no en clau individual. Batallar perquè les coses compartides arriben sempre molt més lluny. Continuar creient que una altra economia és possible, que no tot són males notícies. I que aquesta economia més creativa, més comunitària, més lliure... l'aixequem dia a dia, com la persiana.

27 de setembre de 2013

Nou curs d'El Públic: més connectats, més oberts i més diversos.


En parla en Joan Salicrú [aquí] i la pròpia web de l'espai cultural [aquí]. Avui hem presentat nova temporada a El Públic. A la fotografia que adjunto hi veureu en Xandri Calsapeu i jo mateix, fent un dels mano a mano que ens toca portar a terme de tant en tant en rodes de premsa. A mi m'agraden. Sempre em fa il·lusió poder explicar als companys dels mitjans de comunicació cara a cara els nostres propòsits.

Doncs això. Arrenquem nou curs, nova temporada. Farcida de propostes. La més rellevant, segurament, és que finalment portem a terme una dèria que fa molts mesos que tenia al cap i que els companys del projecte comparteixen totalment amb mi: ens obrim al país. I ho farem connectant-nos amb cicles i festivals que malgrat haver nascut a Barcelona poden trobar en el nostre espai cultural amb un aforament de 60 persones l'espai idoni per tenir una pota a Mataró i el Maresme. Avui hem anunciat que ens sumem al Circuït Folc, impulsat pel Grup Enderrock i el CAT (Centre Artesà Tradicionàrius), amb el suport de l'Obra Social 'La Caixa'. I programarem l'històric Miquel Gil a l'hivern. Com més connectats en clau nacional, millor. Volem que la ciutat tingui la oportunitat de gaudir d'aquests festivals. Esperem en poques setmanes donar més bones notícies. I sempre des de la òptica "made in elpublic". Optar per aquells cicles que siguin genuïns, propers, de petit format. Com el Cicle de Músiques Tranquil·les de la Casa de la Música. Amb ells repetim. Perquè són exactament el tipus d'iniciatives on volem estar. Cada vegada més connectats.

També hem tingut temps de parlar dels Amics de El Públic. Amb la idea base de mutualitzar-nos, d'obrir-nos a tota la gent que gira al voltant de l'òrbita del projecte cultural d'El Públic i que volem que se'l sentin encara més seu. I això passa per convocar-los un cop a l'any, asseure'ns i a través d'una assemblea escoltar què creuen que cal millorar, quines activitats cal impulsar, etc. La propera cita el dia 26 d'octubre. Cada cop, més oberts a escoltar, a debatre, a compartir.

Finalment, també hem repassat el curs que tancàvem. Quin curs! 80 activitats i 6000 participants directes (3.400 en les activitats exloent la Revetlla Popular de Sant Joan). Hem apostat per debats electorals, passis de documentals, teatre de petit format, concerts acústics, sessions de PD, presentacions de llibres, xerrades, exposicions, jam sessions, #publicpoètics o fins i tot l'inesborrable record de #elpublicdansa amb tres companyies que ja considero amigues. I volem continuar-hi apostant. Tant diversos com puguem.

Nou curs a El Públic. Hi continuem posant ganes. Perquè el que un dia era un petit somni ja és una petita realitat. Costa, no és fàcil. Però l'esforç compensa cada dia compartint amb tots els que d'una manera o altra hi traieu el cap. Més connectats, més oberts, més diversos. És l'únic camí per assegurar que el projecte continuarà tenint sentit.

23 de setembre de 2013

Construir des del principi

Passar tot un diumenge netejant amb el cunyat l'altell que tanta il·lusió et feia perquè potser allà t'hi pots posar un estudi des d'on vegis Burriac i el mar. Passar-te mig matí descarregant una nevera i una rentadora oxidades i velles i portar-les a la deixalleria. Sentir l'eco del martell en el menjador lluminós que pintaràs i que quedarà més ampli quan tiris a terra l'antiga paret de la cuina. Tornar a pujar al terrat de nou perquè et costa de creure que les vistes siguin tan i tan boniques. Pensar en quines rajoles posaràs al terra quan l'hagis de protegir contra humitats. Descollar antics prestatges setanteros del lavabo. Despenjar làmpares que portaven apagades quinze anys. Tafanejar des de la galeria enlluernada tots els patis interiors amb arbres fruiters i escalinates d'obra vista per primera vegada. És construir des del principi. Fer una casa nova començant per desmuntar la vella. Primera part de la obra.

El més curiós de tot és que aquesta setmana a casa hem estat de signatures de pisos. Només ens han separat dos dies entre la meva signatura davant de notari i el primer contracte de lloguer de pis del meu germà, que s'emancipa amb 26 anys. El moviment és vida. Doncs movem-nos. Construim des del principi.