42. Els vaig fer dimecres però ho celebrem amb tota la família el diumenge. De postres un pastís de pastanaga. El meu preferit. Com el que encarregàvem al Milola quan era una cafeteria, fa tants anys.
Al bufar les espelmes, abraçat a les tres criatures, pensava que aquest any m'he adonat que potser és bo no prendre-s'ho tot tant seriosament. O assumir els temporals. I pensar que les coses avui hi són i demà potser ja no, a pesar de tots els esforços. Després de repartir nou talls de pastís, el sol de tarda entrava meravellós per la finestra i banyava la taula i les meves estovalles preferides.
Les coses més petites que de cop es tornen les més importants. Un breu petó als llavis. Una carícia a l'espatlla del pare. Una mirada al teu germà. Una mica de sol il·luminant el menjador de casa un diumenge de sobretaula. Tenir-ho tot. Sentir-se en pau. Malgrat el temporal. Malgrat els pesars. Malgrat tot. El sol hi brillava.
