25 de febrer del 2005

Marina

Els dies que m'enyoro intento pensar en coses boniques, en coses belles. Hi ha tanta bellesa en aquesta terra, tanta bellesa que sovint no sóc capac de comprendre-la del tot. M'abruma per la seva diferència, i de vegades no l'entenc.
Quan penso en bellesa penso en les coses boniques que he deixat enrera, al sud, arran de mar, com una petxina ancorada enmig de la sorra humida de pet d'ones.
Penso en un petó, en un rellotge a la paret, en un carrer estret, en uns macarrons amb safrà, en el so de les campanes de Sant Julià, en un sofà enfonsat, en una noia amb els cabells negríssims al vent, en la fregadissa dels plats de la cuina, en una abrasada ben forta, en el cel de til.lers florits de Cirera.
Avui per no enyorar-me penso en la Marina. La Marina va néixer un 25 de juny. La Marina és rosada, menuda, molsuda, rodona, tova, dolsa. La infància s'emmiralla en el somriure de Marina, els ulls nines d'azur expulsen vitalitat diàfana, i en el silenci de les seves migdiades plàcides, es pot escoltar lleument el so de la germinació amb la que creix la criatura. És la meva fillola. Quan arribi el bon temps la batejarem a Fórnols. I farem un dinar a l'era de Can Casadet. I menjarem maduixes i torrades amb tomàquet. I tots estarem junts i ens sentirem part d'alguna cosa tan bonica.
Quan torni a casa un matí me l'emportaré a passeig fins a la platja. Allà jugarem a fer castells de sorra i ens esquitxarem amb l'aigua salada. Me la carregaré a les espatlles i deambularem fins que el sol decaigui cap al ponent escoltat per l'ombra granítica de Burriac. Algun gos bordarà en un pati de darrera de les cases del Callao, i llavors li acariciaré les manetes, els peuets, el naset, els cabellets, les orelletes de la meva nena.

Els dies que m'enyoro intento pensar en coses boniques. I Marina, per déu, és la cosa més boniqueta que he pogut estimar.

22 de febrer del 2005

Poker Erasmus

Fa uns dies ja vaig parlar dels Poquerissimos. Amb ells estem portant un ritme trepidant, de trobades, de cerveses, de rialles, de discussions, de sortides amb metro, partits emesos per televisió de la Juventus, la Roma o el FC Barcelona, partits de futbol sala, enjogassades amb noies boniques, futbolins, pastes a la carbonara, al pesto, al boccano, a la mantega, passejades nocturnes, escapades a Copenhaguen, gravacions de videocàmeres clandestines, sessions de lectura intensiva, impressió d'estranquis de fotocòpies en color, xerrades sobre la bellesa i el clima, fotografies absurdes, fotografies divertides, fotografies memorables, pubs, discoteques, cafès, sales d'estar, menjadors, pel.lícules en DVD amb subtítols en anglès, concerts amb entrada lliure al Gimle, el primer i l'últim billar, els trucs de cartes, els copets a l'espatlla, les rutes amb bicicleta, les cues al supermercat, els acudits, les bromes, les gracietes, les tonteries, les declaracions, les veritats, els desconeixement mutu, l'aprenentatge mutu, les mirades confiades, les llàgrimes solitàries, les borratxeres controlades, els abstemis descontrolats, les cigarretes que molesten, els porros de mitjanit, els ulls sincers, els ulls maliciosos, les samarretes negres amb el número de cadascú, els creppes de ressaca, els talls de cabells turcs, els shawarmes amb aigua d'aixeta, el fum de les tavernes irlandeses i escoceses i la música d'un buffet xinès, la guerra de boles de neu a la porta de la biblioteca, els missatges per mòbil, les trucades perdudes, la moqueta de casa en Neri i en Pepe, la connexió pirata a Internet de l'ordinador portàtil d'en Renaud, les fotografies enganxades a les parets del dormitori d'en Paolo, el meu escriptori ple de papers escrits amb bolígraf a les tantes de la matinada. Cinc somnis, una sola amistat. Poqueríssimo!

20 de febrer del 2005

Les habitacions buides

Al carrer Lepanto, arran de mar, hi havia una fàbrica de fustes, un edifici verdós i marró, al passar-hi, sovint podies olorar les serradures i la pols escorca del serrar de les làmines.
Can Maymí era una fàbrica de fustes que va tancar, i amb el temps va passar a ser un altre dels edificis oblidats, on hi niuen coloms, néixen gats i floreixen flors en la sorra dels patis sense tragí.
Un matí de juliol un grup de persones hi van entrar per convertir aquell solar residencial en un espai amb vida. Van arreglar les estructures, van netejar els antics despatxos de comandes, van escombrar els magatzems, van repintar les parets tacades d'humitat del taller i van construir un petit escenari. El van rebatejar amb el nom de l'Estella, i mica en mica es van anar guanyant un públic fidel, de gent jove i no tant jove, que hi acudia a fer tot tipus d'activitats; de concerts a passis de pel.lícules, de obres de teatre a tallers de dansa, de xerrades sobre medioambient, política internacional o moviments alternatius a incubadora de companyies teatrals. També servia per a acollir gent que estava disposada a demostrar que les coses es podien fer d'una altra manera, que l'autogestió i el treball en xarxa podien ser una alternativa real a les formes de viure habituals. Quantes hores de dedicació hi havien abocat desinteressadament dotzenes de joves?
I què cony, si aquell edifici abandonat que en un futur representaria un solar de futuribles inversions immobiliàries per a promoure encara més les promocions immobiliàries que estan expulsant els fills de la ciutat fora del lloc on vam néixer, es que no valia la pena ocupar-lo? Quin mal hi ha en omplir de vida un casalot polsós on no hi viu ningú?
El divendres van obligar a tancar l'Estella i en van expulsar els qui hi vivien, sense la cobertura legal necessària. Si ha guanyat alguna cosa? S'hi han perdut moltes coses.
Les habitacions buides de l'Estella no només deixen en l'aire les il.lusions de la Cristina, en Jaume, l'Enric, l'Helena, en Juli, l'Anna o en David.
Les habitacions buides de l'Estella són el símbol dels valors de l'especulació sense contemplacions. Els valors que ens perverteixen com a persones, ens devaluen com a ciutadans, i ens arrosseguen a canviar les regles d'aquest joc podrit que permet que la buidor prevalgui per sobre la vida.
Trenquem les finestres sense por perquè hi entri la llum. I ocupem les habitacions buides.

18 de febrer del 2005

30 + 1

Avui fa un mes i un dia que vaig arribar a Roskilde. Un mes, i tantes coses descobertes de la realitat que m'envolta i de mi mateix. Un mes i tan senzill adonar-me de com m'estimo en la distància el pare, l'àvia, l'amic, la companya, el germà, la mare, el tiet, l'amiga.
Quan vaig marxar ja sabia que segurament al tornar hi hauria coses que haurien canviat. Serà el cas del meu carrer, i d'un home que hi vivia, un home senzill, humil de veritat, clar de veritat, escolpit per la terra i la intempèrie. Parlo d'en Francisco Font, un pagès que vivia al meu carrer, una mica més avall, sota el garatge de Can Catà, en una petita casa arrebossada de blanc amb un garatge terrós i un primer pis on vivia el dia a dia sense presses.
Aquí he pres consciència del temps. El temps sempre passa diferent per a cadascú. I sé que per en Francisco el temps passava poquet a poquet, a passetes menudes, en el saber quefer de la lentitud segura, com el seu ritme al caminar quan al venir el bon temps el veia passar per davant de casa, barret solell de palla gastada i la silueta gepuda vacilant cap al tròs. O quan tornava carregat amb enciams, tomàquets o pastanagues, el ritual de la terra generosa que ell havia après de sons pares.
En Francisco va passar gana al acabar la guerra. Havíem parlat sovint d'aquell temps. De quan els fills de puta dels militars italians es van dedicar a saquejar a punta de pistola les bodegues i cellers de les masies de Sant Julià i Sant Jaume. A la nit, després de passar-se el dia festejant les mosses del poble que canviaven un petó a canvi d'una xocolatina o un bon tros de llonganissa. Ara ningú recorda que aquells joves alts forts i guapos eren soldats a sou de l'exèrcit feixista de Mussolini. Ara resten en la memòria com una anècdota divertida. Quan la tristesa passava de nit, trucant a cops de culata les portes dels casals.
Uns anys enrera la muller d'en Francisco es va morir un dia a casa, al menjador, es va desplomar sense dir res, com si un dit l'hagués assenyalat i li hagués segat la vida. Ell ho va acceptar amb resignació. Ell, que va acceptar amb la mateixa resignació la seva artrosis i cada passeig que feia el convertia en un acte d'exemple de cara als altres.
Francisco, descansa amb pau, veí. Saps que restaràs en la meva memòria fins que marxi com tu? Saps que en el teu rostre cicatriu de sol i terra aixecada amb paleta hi podia llegir el camí dels homes bons?
Francisco, descansa amb pau, home bo.

15 de febrer del 2005

Olympia

Rossa d'or, voluptuosa, arrecades turques de llapislàtzuli afganès. Somriu, parlem, ens mirem als ulls. Té 24 anys, i prové de Rejkavic, Islàndia. A fora neva. Trigo un parell d'hores a descobrir la Olympia que mica en mica es deixa veure. En trigo un parell més a notar la energia insadollable que porta a dins. Es fa de nit, bevem unes cerveses daneses i veiem l'amor de la mateixa manera.
A quarts de dues marxem a dormir per separat. Em deixa el seu correu electrònic. La tempesta de neu i el temporal de mar sacsegen Helsinbørg, el Bàltic brau, el cel nevat com la terra.
I tot allò que somiàvem es fa realitat davant de nosaltres mateixos. És que ser valent no significa també assumir totes les pors?

14 de febrer del 2005

21 centimeters

Ahir vam escurcar la sortida a Helsinbørg a causa de la intensa nevada que està assolant Jutlàndia i l'oest del Bàltic. Abans de tornar abans d'hora amb les furgonetes Volskwagen vermelles de nou places amb les que ens hem mogut per al nord de Sealand, vaig poder conduir-ne una durant una cinquantena de quilòmetres a través de carreteres gelades. Quina meravella, Dinamarca gelada, un immensa catifa de neu, un gran decorat de blancor impoluta, petites poblacions de cases de teulades afilades i esglèsies centenàries, tanques de fusta al marge de l'asfalt, el silenci del motor diesel i les converses dels companys de viatge. I el vent aixecant nuvols de pols de neu que s'arremolinen al pas de la meva Volkswagen vermella. Quina meravella, la terra de Sealand nevada com un miratge nòrdic. Després ens hem perdut un parell d'hores pels carrers de Copenhaguen, i allà hem recollit uns quants companys que havien anat a passar el cap de setmana a la ciutat danesa de Malmö. Jo llavors ja eh fet de copilot, i he viatjat en una furgoneta amb en Magnnus, noruec de 23 anys, fort com un roure, ros i rialler, grandíssim cor, antic membre de la guàrdia reial noruega.
Al arribar a la universitat he hagut d'agafar la bicicleta i fer els dos quilòmetres escassos fins a casa sota una autèntica nevada insuportable. He acabat caminant arrossegant la bici al meu costat. He arribat congelat i extenuat. El dia en que he passat més fred, per déu!
Ja a casa, una dutxa d'aigua calenta de quaranta minuts, una sopa ben calenteta i una bona amanida amb mozzarella fresca, blat de moro, escarola, tonyina curada i remolatxa. Després a escriure una estona i a rumiar sense presses sota la llum d'una espelma. Enfora, la neu queia silenciosament, permanentment, inexhorablement. Dos graus sota zero i toquen les onze de la nit.
L'endemà al matí... sorpresa! 21 centímetres de neu mig bloquegen la porta de casa meva. Els serveis municipals han treballat tota la nit, i els carrils bici i les carreteres estan transitables -sense còrrer gaire- gràcies als llevaneus. Mentres pedalejo cap a la Universitat m'adono que les coses mica en mica es posen a lloc, i que ni la neu ni el fred ni la distància ho impedeixen. És el camí del que construeix alguna cosa sense pressa.

11 de febrer del 2005

3 weeks: this is the party, c'est la vie

Avui fa poc més de tres setmanes que vaig arribar a Dinamarca. Ara ja puc certificar que mai en tota la meva vida havia estat tants dies seguits gaudint de la nocturnitat i l'ambient dels locals.
Potser perquè ens sentíem sols, potser perquè necessitàvem coneixe'ns més, la qüestió és que les festetes a pisos i apartaments, i les xerrades en anglès, francès i italià a les tauletes de bars, pubs i cafès han estat quantioses. Però han valgut molt la pena. Tot i que aquí una cervesa costa entre 10 i 30 corones (entre 1,3 i 3,9 euros) i l'ampolla de vi se´n va als 5 euros, si et controles pots sortir i no hi ha problema. Tinc amics que en una sola nit s'han gastat 200 i 300 corones... mare meva! No és casualitat que es digui que el poder adquisitiu i el nivell de vida català està per sota de l'europeu... el sou d'un rentaplats a mitja jornada a Dinamarca és el sou d'un funcionari a plena jornada a Catalunya.
El que són les coses. L'Abbas, un estudiant de Ciències Ambientals de Tanzània treballa cada nit de dues a set de la matinada repartint diaris. El nano s'està traient més de 1500 euros al mes treballant cinc hores al dia, de dilluns a divendres. Jo ja estic comensant a donar veus per a trobar alguna coseta. Em sembla que donar classes de castellà, cuidar nens, rentar pisos, jardins o plats o fer de cambrer semblen les opcions més factibles. Tot i això continuo cercant una guitarra espanyola o acústica de segona mà-el mercat és super limitat, no hi ha manera- per a poder tocar pels carrers "spanish songs". Aquí la rumba, el flamenc rascat i els tumbaos provoquen la sorpresa dels vianants, i no és gaire complicat fer-se 7 o 8 euros la hora. Potser prefereixo això a rentar plats. Ja veurem. Ara bé, el que és claríssim és que ens tracten com a immigrants del sud. Fa una setmana vam anar amb les dues catalanes a preguntar a l'oficina de treball municipal de Roskilde. Ens van dir que sense saber danès no podríem trobar gaires feines, i que el fet de ser estranger rebaixava els sous substancialment. Cullons. Però que no érem tots de la mateixa Europa?
Per altra banda, demà al matí marxo d'excursió dos dies al nord de l'illa de Sealand, a Helsinborg, una zona agresta i ventosa on es conserva el castell medieval més bonic de tota Dinamarca. Ho organitza l'International Club, una espècie d'associació d'estudiants que aglutina estudiants d'arreu del món. Som ni més ni menys que trenta-cinc. Em sembla retornar a l'època quan anàvem de rutes amb l'Esplai Garbí. Ens allotjarem en un alberg, i hi viatgem amb furgonetes de la Universitat (és curiosíssim, la RUC disposa d'un grapat de furgonetes de set places per als quefers de la comunitat educativa, per a excursions, visites guiades, projectes, treballs acadèmics...). El preu que paguem és ridícul, unes 230 corones, poc més de 30 euros. Quina sort, alguna activitat a Dinamarca que no em suposa gaires diners!

8 de febrer del 2005

17-A

Mai escric articles polítics, però ahir vaig llegir un post d'en Joan Safont sobre les eleccions al País Basc, en el que comenta els pros i els contres sobre aquest moviment tectònic a Euskalherria. En vaig fer un comentari breu que també publico al blog.

Per a mi hi ha tres grans temes a comentar:

1. És necessària una convocatòria d'eleccions per al 17 d'abril?
Afirmo rotundament que era necessari. El joc democràtic d'Ibarretxe ha estat batut a Madrid amb una actitud contundent del PSOE i el PP. Em sap molt de greu la postura dels diputats socialistes catalans. Vaig confiar en elles el catorze de mars, i en el meu cas no han sabut estar a l'altura de representar-me. No podem bloquejar irresponsablement els processos de revisió del pacte constitucional. Perquè davant el bloqueig, sí, sí, bloqueig dels socialistes aliats amb els populars, la única sortida digne, seriosa, ferma i democràtica d'Ibarretxe és la convocatòria d'eleccions.
Sempre ens hauríem d'alegrar de les convocatòries electorals: anunciem la possibilitat de fer present la permanència -sembla que a alguns els hi faci por sentir-la- de la sobirania popular. Que siguin els bascos els que es pronunciïn sobre si el procés del seu lehendakari és el correcte o no.

2. Resultats de les eleccions del 17A
No sóc estadista, però per moltes raons auguro una victòria incontestable del front basc PNB-EA. Em sembla una postura molt interessant el que s'ajuntin dos partits com EuskalArtasuna i Partit Nacionalista Basc; entenen que el moment és delicat. I ho demostren unint-se per tirar endavant polítiques pacifistes i de progrés. EL PSE té la opció de tenir les claus de la governabilitat del Parlament basc. Serà llavors quan hauran d'estar o no a l'altura de les circumstàncies. Han de recolzar i dialogar el Pla. Si cal, renegociar-lo, però recolzant-lo.
Per altra banda, crec que el PP serà sadollat. La seva política neoliberal i espanyolista no té horitzons per dibuixar. IU repetira resultats -és bo ser fidel a un projecte de convivència i constructiu i això els electors ho valoren-. UA i Aralar són les incògnites.

3. Batasuna: il.legal o rectificació?
Cal condemanar la violència, i sinó ser apartat de l'arena política. Deixem que Aralar substitueixi el fanatisme ambigu per a l'independentisme que sap diferenciar sense ambigüitats la via de la por i la via de la democràcia. És el moment d'Aralar. Batasuna, agradi o no, em sembla que ja forma part d'un present que ja és passat.

5 de febrer del 2005

Els cors taronges

Algú m'ofereix un cor taronja. És suau i esponjós. Hi ha escrites unes frases en danès. L'agafo i dóno les gràcies. Agafem els dos cors i els apretem un contra l'altre. No fa fred.

Copenhaguen africana

A primera hora del matí em planto a Kovenhavn H, la estació central de la capital danesa. Fa un fred que pela. Un home greixós i enorme arrossega un carro on ven entrepans amb salsitxes. Quan passo per davant de les parades d'autobús em trobo l'Abbas, l'únic estudiant africà del nostre grup.
Ens passem cinc hores passejant pels carrers cèntrics. Parlem de les nostres cultures, riem, em convida a un capuccino. Si a Àfrica neixen gaires Abbas, el seu futur és una mica menys pessimista.

4 de febrer del 2005

Caràcter llatí

Què seria d'un Erasmus sense la seva essència llatina? Mica en mica hem anat fent colleta, i dels més de quaranta ara em faig amb una quinzena... i evidentment, les arrels culturals són unes, i no precisament ens unim a través d'una gran i fantàstica ciutadania europea que va des de Lisboa fins a Tallin... No. És senzill veure qui prové d'eslavia, o del bàltic o del mediterrani. I les formes de comportar-se, entendre les relacions humanes o dir les coses varien substancialment. Repeteixo, substancialment, en essència. Segons com, em sento més proper a un company del Senegal que no pas a un company de Lituania.
Parlo del caràcter llatí, de la proximitat que sento amb italians i francesos principalment. Aquí d'italians n'hi ha un munt. Potser una dotzena. I jo m'he fet amic sobretot de quatre: en Giuseppe, en Paolo, en Neri i la Barbarita. Són de Bologna, Roma i Sardinia. Són gent afable, de tracte fàcil, que prefereixen la sinceritat a la complexitat, i que sempre estan disposats a trobar-se amb tu, a intercanviar plats culinaris i nits de festa desmesurada.
En Neri i en Giuseppe van venir de Roma el mateix dia que comencàvem les classes. Són dos senyorets italians de 23 i 24 anys, i mai deixen de banda la importància del vestir bé, tot i que sigui un pentinat despentinat i uns pantalons foradats per sota el genoll esquerra amb unes bambes Adidas gastades. M'encanten. El dilluns passat vam anar a jugar a un poliesportiu on un cop per setmana es troben una vintena d'estudiants internacionals -quants xinesos, increïble, tan preparats, tan educats, tan futuribles- per a fer partidets. Vam estar dues hores. I va i en Neri es presenta amb la samarreta de la Juventus! En Pepe -com diem popularment a en Giuseppe- és un fan del Roma. Estan bojos pel futbol. Serà amb ells amb qui mirarem a algun bar de Roskilde els partits del FC Barcelona contra el Chelsea -me'n moro de ganes, la malaltia "FCBarcelona Confidencial" no m'ha abandonat- i l'altra eliminatòria de la Champions League entre la Juventus i el Reial Madrid. De festa són dels millors. És el motor llatí que condueix les festes el que m'ha reportat algunes nits inolvidablement boniques, divertides i carinyoses.
Per altra banda hi ha en Paolo. Ens uneixen més coses de les que em pensava. No només som veïns -aquí ser veí significa viure a menys de dos-cents metres- sinó que ens interessen coses similars, i tenim un tarannà semblant. Estudia comunicació i media de masses a la Universitat de Bologna. És prim i alt, amb una arrecada a l'orella i de tant en tant parla un italianocastellà molt còmic. Parlem de política, de cultura, de comunicació, de viure pel teu compte, de dones, de noies, de viatjar, de gastronomia, d'estimar, de lluitar, d'Europa. M'hi sento molt còmode.
També hi ha la Babara, més coneguda per Barbarita, el nom amb la que la vaig batejar. I és que sembla una nina. Prové de la menuda illa de San Antiocco, a l'extrem sud de Sardenya. És fosca de cabells i d'ulls, i sempre somriu. És petitona, no deu fer més de metre i mig. Però és la noia més elegant que he conegut. I com vesteix! Li dic sovint que és una noia sarda que hauria hagut de néixer a Milano. Ella somriu, és molt tímida. Però almenys quan parla amb el seu somriure és sincera, és llatina.
Un altre gran tema són els francesos. Però es mereixen un post en solitari. Però faré una excepció amb en Renaud, canadenc quebequès, el meu altre gran puntal a Roskilde. Alt, guapo, ros, fort, sembla un super heroi. Té un nivell d'anglès semblant al meu... a casa seva sempre han parlat francès. I es nota que és de Quebec i no de Canadà, perquè els americans que he conegut -en Lenny i en Michael- són tant diferents, tant continentalment diferents... Renaud té encadilades unes quantes noies. És normal. Però sovint em parla de la seva nòvia que ha deixat a l'altra banda de l'Atlàntic. Diu que se l'estima, però que tot això és diferent a la seva realitat que coneixia, que està descol.locat. Tots ho estem una mica. Temps al temps. Ahir vam parlar sobre el seu avi, que va lluitar a Normandia i el dia D estava a les plages de Utah. Jo li parlo dels avis que van lluitar a la Guerra Civil. Li dic que el seu avi va ser guanyador de la guerra. Que els avis que van lluitar a la guerra civil la van perdre. I que com canvien les coses, per déu, quan es guanya o es perd!
Juntament amb en Pepe, en Neri, en Paolo i en Renaud hem creat el Poqueríssimo Group. És una espècie de comunitat identitària. Ens ho expliquem tot. Estem al corrent del que fan els altres. Som cinc asos que se la juguen a una terra estrangera tan freda. Però no passa res, perquè el nostre caràcter llatí ens uneix, ens ajuda, ens salva.