18 de febrer de 2005

30 + 1

Avui fa un mes i un dia que vaig arribar a Roskilde. Un mes, i tantes coses descobertes de la realitat que m'envolta i de mi mateix. Un mes i tan senzill adonar-me de com m'estimo en la distància el pare, l'àvia, l'amic, la companya, el germà, la mare, el tiet, l'amiga.
Quan vaig marxar ja sabia que segurament al tornar hi hauria coses que haurien canviat. Serà el cas del meu carrer, i d'un home que hi vivia, un home senzill, humil de veritat, clar de veritat, escolpit per la terra i la intempèrie. Parlo d'en Francisco Font, un pagès que vivia al meu carrer, una mica més avall, sota el garatge de Can Catà, en una petita casa arrebossada de blanc amb un garatge terrós i un primer pis on vivia el dia a dia sense presses.
Aquí he pres consciència del temps. El temps sempre passa diferent per a cadascú. I sé que per en Francisco el temps passava poquet a poquet, a passetes menudes, en el saber quefer de la lentitud segura, com el seu ritme al caminar quan al venir el bon temps el veia passar per davant de casa, barret solell de palla gastada i la silueta gepuda vacilant cap al tròs. O quan tornava carregat amb enciams, tomàquets o pastanagues, el ritual de la terra generosa que ell havia après de sons pares.
En Francisco va passar gana al acabar la guerra. Havíem parlat sovint d'aquell temps. De quan els fills de puta dels militars italians es van dedicar a saquejar a punta de pistola les bodegues i cellers de les masies de Sant Julià i Sant Jaume. A la nit, després de passar-se el dia festejant les mosses del poble que canviaven un petó a canvi d'una xocolatina o un bon tros de llonganissa. Ara ningú recorda que aquells joves alts forts i guapos eren soldats a sou de l'exèrcit feixista de Mussolini. Ara resten en la memòria com una anècdota divertida. Quan la tristesa passava de nit, trucant a cops de culata les portes dels casals.
Uns anys enrera la muller d'en Francisco es va morir un dia a casa, al menjador, es va desplomar sense dir res, com si un dit l'hagués assenyalat i li hagués segat la vida. Ell ho va acceptar amb resignació. Ell, que va acceptar amb la mateixa resignació la seva artrosis i cada passeig que feia el convertia en un acte d'exemple de cara als altres.
Francisco, descansa amb pau, veí. Saps que restaràs en la meva memòria fins que marxi com tu? Saps que en el teu rostre cicatriu de sol i terra aixecada amb paleta hi podia llegir el camí dels homes bons?
Francisco, descansa amb pau, home bo.

4 comentaris:

Joan Antoni ha dit...

Benvolgut Eloi: D'u ni do el fred que fa també a Catalunya. Però ja arribaran Les Santes i suarem la cansalada de valent.
M'emociona llegir els teus comentaris plens de sensibilitat i estima per les coses petites, per les coses quotidianes, tan importants per donar sentit a les nostres vides.
Saps que aquí ja han florit els ametllers i les mimoses?
Impossible obrir un blog, es moriria per manca d'aliment o sigui de temps per escriure.
Salut i compte amb les vikingues!

Eloi ha dit...

Benvolgut Joan Antoni:
Podríem parlar de producció musical, o comunicació política, o periodisme local o nacional, o política europea, o gestió cultural... però sovint prefereixo el desassosec de les veritats senzilles, la brisa tranquil.la i serena de quan les coses esdevenen diàfanes per la seva bellesa. Oi que m'entens?
Esclar que de vegades podrem girar la truita i parlar de coses importants, però mentres sigui possible olorarem les mimoses i els gesamins i prendrem un cafè amb llet a la tauleta de la cuina quan s'estigui encara fent de dia.
Suposo que baixaré a Mataró per Sant Jordi. Saps que cap a finals d'abril a les tardes el cel sempre és blau serè i les orenetes xisclen voletejant damunt La Riera?

PD: Prou que vigilo amb les vikingues. I arran del Mediterrani encara m'hi espera una gitana.

Arnau ha dit...

No recordo l'últim dia que en Francisco em va llançar un d'aquells lents "adeús" que allargava amb les mans a l'esquena. De fet, tampoc recordo quan el senyor Joan va saludar-me per últim cop des de la cadira de rodes, ni l'última vegada que vaig veure la dona d'en Catà, o la senyora Rosa... Aquells petits trossos del carrer on ens hem fet grans.

Un petó des del despatx.
El teu germà petit.

Anònim ha dit...

Sembla que la malenconia ha arribat allà on ets tu, i t'ha atrapat. Sapigues que m'ha agradat llegir-te (ton germà m'ha passat el link d'aquesta web pel messenger), i saber que som uns quants els que pensem que les coses realment valuoses són "aquelles petites coses", com molt bé va escriure en Serrat.

Cuida't molt,

Carry(petita)