Los años nuevos

 "Los años nuevos" m'ha tocat molt. La sensibilitat, la frescor, la quotidianitat, la forma tant neta de rodar. M'ha semblat veritat. M'ha fet plorar, riure, reconèixer tantes situacions. Petita gran joia. 

Formació Audiovisual=Eines>Impacte social

Formar-se és obtenir eines per a transformar la realitat. Ho escoltat avui al plató de tvmataró, durant l'acte de presentació del nou cicle formatiu de grau superior de Gràfica Audiovisual que impulsa la Fundació GEM amb un estol d'institucions i productores col·laboradores. La institució formadora, amb una història de gairebé seixanta anys, s'ha llançat a la piscina. Ho volen fer mancomunadament. I com deien la Montse Paradeda, la directora, i en Gerard, el gerent, ho volen fer formant els alumnes "d'una manera directa, creant, dialogant". Busquen impacte social. I per això ho volen fer en xarxa. "La formació és una eina per a transformar el territori" deia en Gerard. Convertir una cosa invisible amb una cosa visible. La Montse parlava d'espais d'aprenentatge en format living-lab, on afrontaran reptes que són reals. És una aposta per crear un itinerari formatiu al territori que fomenti un hub creatiu que projecti i estimuli. Una mirada d'ecosistema, on ens han demanat a Clack de ser-hi. Hi havia la Fundació Iluro, tvmataró o Microscopi. El nou cicle és també una notícia bona per la setena ciutat de Catalunya, que no tenia un circuit de formació superior especialitzat en audiovisuals que connectés la secundària amb els graus universitaris de Mitjans Audiovisuals i Videojocs de l'àrea d'indústries culturals del Tecnocampus. Relligat, i amb vocació d'impacte social, segur que en sortiran coses bones. 

El món espera

Recordo l’escena com si fos ara. Fent una copa de vi cap al tard, al nucli antic de Toulouse. La Sandrine, la coproductora francesa, em va confirmar que a França es roden cada any més de mil llargmetratges. Que el CNC té recursos enormes. Línies de suport de tota mena. Jo somreia, amb la copa a la mà, impressionat pel catàleg de subvencions, programes i línies que dona el gran estat cultural europeu. Però per dins pensava que la meva història com a productor audiovisual català –com la de tot el meu gremi –s’havia caracteritzat no per les facilitats sinó per les limitacions i els sacrificis.

Malgrat el lideratge en inversió audiovisual que fa la Generalitat si ho comparem amb altres administracions autonòmiques de l’estat espanyol, no cal fer una enquesta rigorosa per detectar el que la totalitat de productores de casa nostra diuen: hi ha falta d’inversió audiovisual des de l’administració pública. Hi ha coll d’ampolla. I això ofega. Econòmicament. Però també simbòlicament. La precarietat que han de viure moltes companyes i companys és inadmissible en un país que es vanagloria d’estrenar Alcarràs a la Berlinale. Els èxits s’han de celebrar (només faltaria!), però no poden amagar les misèries dels que abandonen, dels mileuristes eterns o el fet que l’accés a fer cinema sovint es limiti majoritàriament a una classe social determinada.

Davant de la precarietat i el coll d’ampolla que vivim a Catalunya i Espanya, el món espera. Atrevir-se a visitar el Marché du Film del Festival de Cannes. Aventurar-se amb el Programa Ibermedia i acabar rodant a l’Equador, Colòmbia o Xile. Coescriure amb una productora portuguesa, croata o belga. La coproducció minoritària internacional o la recerca de socis europeus d’una talla i lògica editorial semblant a la teva estan deixant de ser coses que fins ara la majoria veiem exòtiques. És una necessitat. Oxigen per a la sang. Oxigen per a les noves històries. Tot i que costi sortir de la zona de confort. El món, allà fora, espera.

[Article com a director i productor a Clack al Newsletter de PROA]

Diada Nacional amb un espot sota el braç

De cara a la Diada de l'onze de setembre d'aquest any, la gent de l'Assemblea ens va demanar a Clack de dirigir i rodar un espot. Havia de ser intimista, que connectés amb el compromís personal de tantíssima gent que veu en la consecució del procés sobiranista una millora de les seves vides. Per tant, es tractava de connectar aquest compromís íntim amb unes imatges càlides, properes i lluminoses de persones anònimes. Vam encarar l'encàrrec amb il·lusió; la feina de tot l'equip, a contrarrellotge de finals d'agost, va ser impol·luta. M'encanten el reflex del sol en la Júlia, el somriure relaxat de la nena, el contrasol de primera hora del matí a la balconada... La música original d'en Borja Penalba i la veu profunda d'en Joan Crosas van acabar de posar els remats finals a una peça que considero que ha quedat molt bonica. Treballar amb en Borja i amb en Joan. Qui m'ho havia de dir! Quin orgull, quina sort.

Tot i que no ho faig massa, m'agrada dirigir espots, perquè igual que els videoclips, et permeten crear petits universos que duren poc, tant en durada com en terminis de producció, molt diferents a llargmetratges o documentals, que acostumen a allargar els seus processos mesos i algunes vegades diversos anys i tot.

Recordar

Recordar Companys. Això he fet aquestes dues darreres setmanes, absolutament immers en la producció audiovisual que hem preparat per l'acte d'homenatge a Lluís Companys, Companys 75, impulsat pel Born Centre Cultural i amb la direcció artística del Grup Enderrock. Hem filmat en platós de Guinardó a personalitats com August Gil Matamala, Joan B. Culla o Josep Cruanyes. Després hem engegat la coctelera dels efectes de Super8 i hi hem afegit imatges d'arxiu virades a sèpia intens. De fons, la banda sonora minimalista i orgànica del músic Joan Díaz. El resultat es va projectar el passat dimecres 14 d'octubre en una pantalla de trenta metres quadrats al Born, davant de les ruïnes. Emocionava veure la lum dels fotogrames de la pantalla colorejar la pedra grisosa del jaciment; ara vermell, ara groc, ara taronja.
Recordar Companys. Escoltar-ne una trajectòria arriscada, prenent partit. Fugint de comoditats. Complicant-se la vida. Fins i tot Ítaca té les seves ítaques. Potser una bona Ítaca seria recordar Companys no només com un màrtir sinó com un advocat laboralista, un rabassaire, un antifeixista, un home llibertari i de justícia o un amant de la unitat de les forces progressistes a tota costa. Aquests dies, rumiant-hi molt, hi pensava. Recordar algú de forma diversa i transversal és, sovint, el millor homenatge.

Fer un espot que parli de revolució

Fer un espot parlant sobre la revolució. I malgrat tot, aconseguir que en els fotogrames només hi aparegui gent, gent, gent, gent. Gent dempeus, digne, amb el cap ben alt, alçant els punys, els braços, les mans, amb l'espurna als ulls dels que saben que gairebé res és impossible. Enarborant pancartes, banderes, cartells, butlletes. He rumiat molt si la metàfora entre fer la revolució i l'acte de la Meridiana d'aquest onze de setembre no era excessiva, pornogràfica o indigne. Hi he rumiat. I la conclusió és que no. La conclusió és que no perquè fa massa temps que el clam de molta gent al nostre país és poder exercir el seu dret bàsic d'autodeterminació. I aquest dret, que és negat des de fa tant de temps, es converteix mica en mica en una protesta a ple pulmó per canviar un status quo que limita drets bàsics com aquest i en limita molts d'altres. L'habitatge. L'educació gratuïta. La igualtat davant la justícia.
Fer un espot parlant sobre la revolució. La primera vegada en que, diria, parlo explícitament de revolució. I ensenyo sofàs buits, en travelling in, en una enumeració de moments en que la gent deia prou des del carrer. Fer un espot que parli de revolució i pensar què em diria l'avi. I n'estic convençut que em diria que quan algú ens prohibeix drets bàsics, a partir d'una certa altura, el més sensat és aixecar-se del sofà i sortir al carrer. Perquè agradi o no, és des del carrer, el malmès, maltractat, calumniat carrer, des d'on tot comença a canviar. Des del nostre espai comú i col·lectiu, des d'on ens reconeixem en igualtat de condicions i simplement som ciutadanes i ciutadans. Potser la revolució més gran que podem fer és perdre la por a que el carrer torni a ser no el final, sinó precisament el principi. 

Poesia en moviment.

El lema "+ poesia siusplau" amb el que la Fundació Palau crida als actes del Poesia i + d'aquest 2015 és molt suggeridor. En paraules del codirector del festival i director de la Fundació, en Pere Almeda, aquest lema és una manera de fer front a les coses. D'encarar-se amb  una realitat ambivalent. De reivindicar la sensibilitat i les petites coses davant un entorn complex, canviant, estrany, fins i tot de vegades una mica fosc i esquerp.

Durant aquest juny i juliol a Clack estem treballant amb el Poesia i +. Un dels encàrrecs que he dirigit és el teaser i l'espot de l'edició 2015. D'acord amb la idea gràfica dels Soon in Tokyo he aplicat blanc i negre i uns primers termes de ciutadans que exigeixen des de la seva localitat, el seu localisme, un món més poètic, més cultural, més bonic. La música que acompanya l'edició és la peça A 02 del grup Equipo Humano 1. Histriònic, experimental, electrònic i misteriós.

He posat poesia en moviment. L'Ari Vázquez em diu que li recorda una mica a fragments de la nouvelle vague. Potser sí. Però sobretot vol ser una aportació al festival que mescli disseny gràfic, música, audiovisual i poesia. Les imatges, els silencis, els fotogrames embrutats, també són poesia.

Posar el coll per una bona història

Aquest diumenge estrenem el documental "Desmuntant Laietana" al prestigiós programa de Televisió de Catalunya "30 minuts". És la consecució d'una feina de gairebé dos anys. En Jordi Rovira, en Joan Salicrú i l'Ariadna Vázquez dirigeixen aquest treball audiovisual que hem impulsat des de Clack. És el colofó d'una setmana intensíssima, perquè el dimecres preestrenàvem als Cinemes Girona de Barcelona el llargmetratge documental "Cap a la meta", una coproducció internacional amb Dominio Digital d'Equador i TV3 en la que jo firmo com a ajudant de direcció.

Però tornem a "Desmuntant Laietana". Per primera vegada en un documental de Clack exercia una espècie de càrrec inventat per nosaltres, fet a mida. Assessor visual. Tenint un realitzador com en Sergi Martí i un equip de fotografia i càmera amb en Marc Giner i en Genís Serra, el màxim que podia aportar era criteri. Vam estar discutint i pensant molt el to d'il·luminació artificial, neons i cartells il·luminats que finalment domina tot el videografisme. També vam marcar el tipus d'enquadrament i òptica que utilitzaríem per les entrevistes, vam localitzar els punts clau i preveure la planificació per quan es desmuntés el famós cartell de Caixa Laietana que dóna nom al projecte. I m'he encarregat d'una cosa que sempre intento controlar i que m'encanta. Marcar la textura, color i disposició del cartell o el disseny del DVD. M'agrada ajudar a que tot el procés de direcció visual es mantingui coherent. També això, en un producte audiovisual, és molt important, crec.

Ha estat un gran treball en equip. La Georgina i l'Helena produïnt, en Miguel portant la gerència, la Núria retocant el roller desplegable o la galeta del DVD, l'Uri desenvolupant la web... cadascú ha aportat el que millor sabia fer. Abans escrivia que des de Clack hem impulsat aquest "Desmuntant Laietana". I deia impulsar perquè es tractava d'empènyer la història perquè sortís a la llum. Creient-hi en primera persona del plural. Nosaltres volíem explicar una història. Clack volia explicar una història. Crec que comprometre'ns a explicar relats que valguin la pena és una de les conviccions que tenim més clares. En els temps que corren em fa feliç formar part d'una família professional que posa el coll perquè les bones històries puguin ser explicades.

Després d'aquesta història de Laietana en vindran d'altres. Necessitem vacances, doneu-nos unes setmanes de descans. Però no dubteu que mentres puguem, continuarem posant el coll per explicar bones històries. La propera, demà a les 21:35 als seus televisors.

Sardanejar

 Aquests mesos de febrer i març m'ha tocat ballar amb la sardana. Com a director audiovisual del DVD Verd de pi, blau de mar, distribuït per Discmedi (2015), i com a director artístic, conjuntament amb Francesc Cassú com a director musical, de l'espectacle central de la Capital de la Sardana 2015 d'aquest diumenge 15 de març. Ha estat un encàrrec poc habitual. No estic acostumat a posar en escena la Sardana a través del llenguatge cinematogràfic o televisiu. Estic més bregat en jugar en documentals o videoclips amb el pop, el rock o fins i tot el folk.

 L'experiència ha estat una passada. Sobretot perquè he pogut fer algunes voltes a idees que feia que temps ja tenia. Allò vell sovint és tingut de forma objectual, com un element referencial del que es poden agafar les formes, però que en cap cas ens ha de remetre simbòlicament a discursos que sovint considerem caducs. I crec que ens equivoquem.

 El dimarts vam presentar-ho en roda de premsa al restaurant Parellada de Barcelona, amb el conseller de cultura, Ferran Mascarell, l'alcaldessa de Calella, Montserrat Candini o el Director de la Cobla Sant Jordi, Francesc Cassú, entre d'altres. Vaig remarcar la importància que, com a creadors, "militem" en algunes idees. La música tradicional com una arrel des de la qual projectar-se. O considerar la cobla com l'orquestra catalana per excel·lència. O la necessària i urgent vinculació entre música tradicional i audiovisual com a eina de normalització. Fer videoclips de sardanes per al youtube hauria de ser normal en el país que imagino. Sardanejar en forma de clips. Realitzar fent l'agulla. Crec que malgrat tot, l'aventura ha volgut la pena. Entre d'altres coses, resten a internet els poemes i les sardanes enregistrades.

I el plaer de pensar que una música que enamorava el meu avi Joaquim l'he pogut realitzar al seu poble d'infantesa. Recordant l'Aplec, recordant la memòria, recuperant el nervi esbantat en el temps. Tot plegat també ha de servir per això.