Sardanejar

 Aquests mesos de febrer i març m'ha tocat ballar amb la sardana. Com a director audiovisual del DVD Verd de pi, blau de mar, distribuït per Discmedi (2015), i com a director artístic, conjuntament amb Francesc Cassú com a director musical, de l'espectacle central de la Capital de la Sardana 2015 d'aquest diumenge 15 de març. Ha estat un encàrrec poc habitual. No estic acostumat a posar en escena la Sardana a través del llenguatge cinematogràfic o televisiu. Estic més bregat en jugar en documentals o videoclips amb el pop, el rock o fins i tot el folk.

 L'experiència ha estat una passada. Sobretot perquè he pogut fer algunes voltes a idees que feia que temps ja tenia. Allò vell sovint és tingut de forma objectual, com un element referencial del que es poden agafar les formes, però que en cap cas ens ha de remetre simbòlicament a discursos que sovint considerem caducs. I crec que ens equivoquem.

 El dimarts vam presentar-ho en roda de premsa al restaurant Parellada de Barcelona, amb el conseller de cultura, Ferran Mascarell, l'alcaldessa de Calella, Montserrat Candini o el Director de la Cobla Sant Jordi, Francesc Cassú, entre d'altres. Vaig remarcar la importància que, com a creadors, "militem" en algunes idees. La música tradicional com una arrel des de la qual projectar-se. O considerar la cobla com l'orquestra catalana per excel·lència. O la necessària i urgent vinculació entre música tradicional i audiovisual com a eina de normalització. Fer videoclips de sardanes per al youtube hauria de ser normal en el país que imagino. Sardanejar en forma de clips. Realitzar fent l'agulla. Crec que malgrat tot, l'aventura ha volgut la pena. Entre d'altres coses, resten a internet els poemes i les sardanes enregistrades.

I el plaer de pensar que una música que enamorava el meu avi Joaquim l'he pogut realitzar al seu poble d'infantesa. Recordant l'Aplec, recordant la memòria, recuperant el nervi esbantat en el temps. Tot plegat també ha de servir per això.