Dies com el d'avui.

Ens veia en aquella taula grisa, enorme. A dos quarts de deu del matí. Nou persones de producció, realització i fotografia planejant un rodatge de diverses setmanes. Intentant trobar la fórmula per quadrar furgonetes, il·luminació, personatges i staff tècnic. Ens veia repassant l'edició d'un videoclip, deixant apunt la visita de la videografista perquè retoqui un pla i el converteixi en un super pla. Ens veia fent broma sobre si enfocaríem només el nas i la boca o els ulls, el nas i la boca. De si obriríem el diafragma a 2.8 o a 5.6. Ens veia temorosos, com si mai haguéssim rodat. Mirant la previsió meteorològica pel dimecres que ve i resar perquè no faci un dia esplèndid però que tampoc nevi ni plogui, simplement que faci núvol. Ens veia enllestint guions i discutint sobre si utilitzar un dron o un pla fixe amb duplicador i teleobjectiu a les taules d'El Públic. I sortíem d'aquest petit cafè que ens fa de casa i volàvem molt lluny. Dies com el d'avui són, sense que ens n'adonem massa, els dies importants. Quan ens posem en marxa plegats. Colze a colze. Disposats i convençuts a explicar històries que valguin la pena. Malgrat la grip, la febre o la feinada enorme. Dies com el d'avui són, n'estic convençut, els que resten dipositats en la difosa nostàlgia dels dies bons.