31 de juliol del 2008

De La Moneda a Uyuni - El pisco i les estrelles es troben a Vicuña

Després de deixar Santiago viatgem fent parada a la portuària Valparaíso -famosa pels seus ascensors antiquíssims que et traslladen de barranc en barranc, i des dels quals es divisa una extraordinària vista d'una ciutat que barreja una intensa activitat marinera i de mercaderies amb una certa decadència a la marsellesa: carrers brutíssims, cases ensorrades, vida al carrer, trafegueig mariner i immigrant. Acabem dinant en un petit cafè vegetarià al cerro Concepción, des d'on veiem com els petrolers i els vaixells de càrrega feinegen al golf de Valparaíso; la ciutat rosada pel sol ens acomiada i s'omple de llumets.

És hora de tirar cap amunt i començar a fer ruta. Marxem direcció nord; sis hores d'autocar i ens plantem a La Serena, una de les capitals del Norte Chico i on passem un parell de nits. I d'allà ens endinsem amb un microbus apunt de rebentar de persones que hi viatgem al Valle Elqui, una bellíssima consecució de petites valls que es van aproximant a la serralada andina. Arribem a Vicuña, una petita població de 20.000 habitants des d'on ens mourem. Acabem allotjats en una casa colonial espanyola reconstruida el 1905. En el pati interior hi ha un gran finestral des del que es poden veure les estrelles. Al menjador hi ha penjades les fotografies de l'avi de la propietària i constructor del casal. Valle Elqui gràcies a la seva absent humitat -molts dies propera a zero per cent- i un contrast de temperatures acusat, ha cobert les seves empinades valls de vinyes i més vinyes. Aquesta vall és una de les cunes del millor aiguardent que he provat, el pisco. Està ple de petites refineries, i a les tavernes de Vicuña diuen que pots beure del millor alcohol de Xile. Ho comprovo.

El Valle Elqui sempre ha tingut una llegenda de zona ufològica, plena d'energies magnètiques, avistaments extraterrestres, xamans amagats en coves solitàries, capvespres màgics on xiulen els núvols al passar per damunt les muntanyes... a la primera nit, i aprofitant una lluna gairebé nova pugem fins a l'Observatori Astronòmic Mamalluca. L'experiència és indefinible. Tot l'astrolabi possible, amb més nitidesa que mai, diàfan, davant nostre. Sembla que puguis dibuixar constelacions amb el dit. El silenci i l'absència de contaminació lumínica fa d'aquest lloc una finestra enorme a la grandesa dels astres. Aprenem les constel·lacions de l'Escorpí, la Cruz del Sur, les nebuloses de Magallanes i tot esdevé màgic davant tanta bellesa.

L'endemà, i sense haver vist cap ovni, amb un microbus ens arribem a Pisco Elqui, a més altura. A gairebé dos mil metres d'altura, i a peu de vinyes, serpentejant camps treballats per camperols silenciosos i petites poblacions amb nens riallers, el pisco i les estrelles es troben quan estem retornant a Vicuña i el sol ha pintat de rosat totes les muntanyes de la vall.

28 de juliol del 2008

De La Moneda a Uyuni - Santiago recorda

Hem arribat a Villa Grimaldi i la porta d'accés era tancada. Era diumenge abans de dinar i el taxista, un noi de vint-i-llargs veí de la Comuna de Nuñoa ens ha dit que possiblement tancaven perquè no hi venia ningú. Però jo he decidit baixar del vehicle. Ni una ànima. Li he demanat al taxista que toqués la botzina un parell de cops. Al cap d'un minut més enllà de la reixa he entrevist un home que lentament caminant s'ha apropat a la reixa. "Venimos a visitar el memorial" li he dit amb el meu accent català. "Estaba cerrado, desde las diez no venía nadie" m'ha dit el conserge.

Ens obre la porta i accedim al terreny -ara un jardí memorial- de l'espai que va acollir Villa Grimaldi, un dels principals centres de tortura i empresonament que durant la dictadura d'Augusto Pinochet va tenir la paramilitar DINA (policia secreta del règim feixista). Un autèntic lloc de l'horror, on es violaba sistemàticament a les dones i noies, es pegava fins a la mort, s'asfixiava o s'electrocutava. Abans d'entregar-ho, les forces militars van arrassar l'indret i el van deixar aplanat i sense proves. Villa Grimaldi ja no existeix, més enllà d'una petita maqueta ubicada al centre del lloc. Ara un jardí net, ordenat, pulcríssim, amb arbres i rosers arrenglerats, rememoren els llocs on hi havia el centre de recepció, la presó de les dones, la torre on executaven els presoners, l'aparcament, les sales de tortura... el lloc és tant bonic que sembla impossible que allà s'hi complís aquell horror.

Un mur de pedra gris recorda els centenars de noms d'assassinats i desapareguts a Villa Grimaldi. Restem en silenci, l'aire dels Andes sacseja lleument els desmais. Masses noms, penso. Massa sacrifici, penso. Massa injustícia, penso. De la calma desassossegada d'aquesta esplanada m'arriben els sorolls de la carretera de més enllà. La vida, al final, continua, sempre. La terra, acabada de regar, marca les nostres petjades quan passegem pels caminois rumiant sobre el que acabem de veure. Marxem i finalment, gràcies a déu, penso, apareixen dos visitants més. Una parella xilena jove amb la seva nena de mesos. El conserge juga amb l'infant i li agafa les mans petitones i rosadetes. Surt el sol i el jardí, verdíssim, net, brilla. Sortim per la porta en silenci i just perdem davant nostre un autobús de la línia 09 que ens ha de portar a Plaza Egaña per agafar el metro. La parada on ens esperem, deserta, destartalada, està enmig d'un descampat desolador i fa fred, tot i que fa sol, però no escalfa.

L'actual presidenta del país, la socialista Michelle Bachelet, va ser represaliada i torturada durant la dictadura. Però sembla que aquí recordar sigui encara, un petit sacrilegi. Santiago de Xile camina sense deixar de mirar enrera. La brutal dictadura que va patir el país llatinoamericà durant els anys setanta i vuitanta ha marcat el ritme propi d'un estat que continua tenint masses punts fràgils per fer el gran salt cap endavant. Santiago recorda, però obrint fosses amb els ulls mig clucs i reclamant justícia en veu baixa.

24 de juliol del 2008

De La Moneda a Uyuni - El viatge de les 30 hores‏

El primer dia del viatge comença a la primera escala del llarg vol que ens ha de portar de Barcelona a Madrid, de la capital espanyola a Buenos Aires i d'allà fins a la capital de Xile, Santiago de Xile. Ens diuen que el vol d'Aerolíneas Argentinas porta un retard de moltes hores i que a Madrid no ens asseguren poder continuar el viatge. Al arribar a Barajas, després de cues, una dona amb el vestit uniformat de blau celeste ens informa que el vol de les 22.05 sortirà l'endemà a les 07.05 i que ens convidem a dormir a l'Hotel Auditorium. Ens hi porten amb autobusos i arribem a un hotel ubicat al mig d'autopistes i la negror de l'estepa castellana. Un hotel enorme -el més gros d'Europa diu en els prospectes- amb més de 900 habitacions i grans menjadors. En el sopar coneixem una parella d'Argentins que venen de Barcelona i ens diuen que estan al·lucinats d'una Catalunya que han descobert tolerant, neta i molt progressada. La sobretaula s'allarga i dormim poc. Portem més de 8 hores de viatge.

Al llevar-nos portem més de 12 hores de viatge. El salt de l'Atlàntic es fa puntual, de matinada, amb un Boeign 747 enorme i vell. Amb un excel·lent servei de les asafates que amb accent porteño ens ofereixen esmorzar i dinar durant les més de 12 hores de vol. Atravessem un infinit tapís blau, el mar. Un immens tapís verd, Brasil. Tanta terra verge que espanta. Al arribar a Buenos Aires tenim temps de sortir a les portes de l'aeroport. Un carabinero, uniformat pulcríssim amb banda blanca i barret amb visera, armat amb una ametralladora antiquíssima, ens mira els peus. Encara portem les sandàlies de la estiuenca Europa i al canviar d'hemisferi allà som l'hivern! El fred ens enrogeix les galtes i ens sorprenem dexafardeig per les duty-free de la terminal A.

El vol cap a Xile surt a les 7 de la tarda i portem més de 26 hores de viatge. La serralada dels Andes es passa en silenci, negra, solitària. Estem rebentats. Coneixem uns estudiants xilens que arriben de Catalunya, d'una escola d'estiu de l'Escola de Cinema de Catalunya. De nou, l'enorme i bonic record que s'emporten de la nostra terra. Ens citem per veure'ns en un parell de dies. Arribem a Santiago de Xile de nit. Ens rep una pluja fina i incessant que no ha parat quan anem a dormir. La Maria, la mestressa de la casa d'hostes La Casa Amarilla, on dormirem, ens rep i ens ensenya una habitació doble sense calefacció. Tot és antic i decrèpit, però amb una bellesa especial. Ens adormim a l'instant. El viatge de les 30 hores s'ha acabat. Ara comença el de 5 setmanes de Santiago cap al nord de Xile i després a Perú i Bolívia. Fins ara tot era una terminal de transbord de chech-ins i menjar preescalfat en microones.

2 de juliol del 2008

Serem capaços d'assumir-ho?

"Hijos de los hombres" (2006) del director Alfonso Cuarón parla d'una terra el 2019 on les dones no es poden quedar embarassades. I el món està convuls, la immigració ilegal està en el seu zenit, el món s'omple de guerres i disturbis. Tot s'acaba, la humanitat, entesa com a solidaritat, alegria, amor, vida, s'acaba.

Hi ha una escena en la que el protagonista passa al costat d'una plaça plena de blocs de pisos des d'on cauen maletes, papers roba, de les finestres i els balcons. La policia armada es dedica a fer redades per trobar immigrants ilegals i els va agrupant a la plaça en gàbies. Mirant-la vaig pensar que quan això passés en la vida real a casa nostra ens hauríem tornat bojos. Tractar els altres com a animals només perquè els hi falta un paper.

Amb l'aprovació de les noves lleis i dictàmens sobre la immigració ilegal ens trobem amb escenes com la del 29 de juny al poble de Torre Pacheco. La policia va prendre el poble i es va dedicar a treure les persones -homes, dones, alguns nens, persones grans- de locutoris, mesquites, botigues, bars i els va anar concentrant a la plaça del poble tancada per valles i cotxes policials per comprovar la seva identitat i detenir els sense papers. No em pregunto si és necessària o no aquesta nova ordre de la Unió Europea sobre immigrants. No sóc economista ni macroeconomista ni polític ni legislador. Però com a ciutadà el que em pregunto, de debò, és: com a ciutadans i societat que hem lluitat tant pels drets humans, que hem fet tants sacrificis pel respecte als homes i les dones, podrem contemplar aquestes escenes de "depuració" legal? Serem capaços de quedar-nos tant amples? Serem capaços de mirar cap a un altre costat? Serem capaços de saber que a l'empara dels nostres impostos estem realitzant la caça a l'home? Serem capaços d'assumir-ho?

Segurament "Hijos de los hombres" només és una pel·lícula. Però la dita està feta, la realitat sempre supera la ficció.