De La Moneda a Uyuni - Santiago recorda

Hem arribat a Villa Grimaldi i la porta d'accés era tancada. Era diumenge abans de dinar i el taxista, un noi de vint-i-llargs veí de la Comuna de Nuñoa ens ha dit que possiblement tancaven perquè no hi venia ningú. Però jo he decidit baixar del vehicle. Ni una ànima. Li he demanat al taxista que toqués la botzina un parell de cops. Al cap d'un minut més enllà de la reixa he entrevist un home que lentament caminant s'ha apropat a la reixa. "Venimos a visitar el memorial" li he dit amb el meu accent català. "Estaba cerrado, desde las diez no venía nadie" m'ha dit el conserge.

Ens obre la porta i accedim al terreny -ara un jardí memorial- de l'espai que va acollir Villa Grimaldi, un dels principals centres de tortura i empresonament que durant la dictadura d'Augusto Pinochet va tenir la paramilitar DINA (policia secreta del règim feixista). Un autèntic lloc de l'horror, on es violaba sistemàticament a les dones i noies, es pegava fins a la mort, s'asfixiava o s'electrocutava. Abans d'entregar-ho, les forces militars van arrassar l'indret i el van deixar aplanat i sense proves. Villa Grimaldi ja no existeix, més enllà d'una petita maqueta ubicada al centre del lloc. Ara un jardí net, ordenat, pulcríssim, amb arbres i rosers arrenglerats, rememoren els llocs on hi havia el centre de recepció, la presó de les dones, la torre on executaven els presoners, l'aparcament, les sales de tortura... el lloc és tant bonic que sembla impossible que allà s'hi complís aquell horror.

Un mur de pedra gris recorda els centenars de noms d'assassinats i desapareguts a Villa Grimaldi. Restem en silenci, l'aire dels Andes sacseja lleument els desmais. Masses noms, penso. Massa sacrifici, penso. Massa injustícia, penso. De la calma desassossegada d'aquesta esplanada m'arriben els sorolls de la carretera de més enllà. La vida, al final, continua, sempre. La terra, acabada de regar, marca les nostres petjades quan passegem pels caminois rumiant sobre el que acabem de veure. Marxem i finalment, gràcies a déu, penso, apareixen dos visitants més. Una parella xilena jove amb la seva nena de mesos. El conserge juga amb l'infant i li agafa les mans petitones i rosadetes. Surt el sol i el jardí, verdíssim, net, brilla. Sortim per la porta en silenci i just perdem davant nostre un autobús de la línia 09 que ens ha de portar a Plaza Egaña per agafar el metro. La parada on ens esperem, deserta, destartalada, està enmig d'un descampat desolador i fa fred, tot i que fa sol, però no escalfa.

L'actual presidenta del país, la socialista Michelle Bachelet, va ser represaliada i torturada durant la dictadura. Però sembla que aquí recordar sigui encara, un petit sacrilegi. Santiago de Xile camina sense deixar de mirar enrera. La brutal dictadura que va patir el país llatinoamericà durant els anys setanta i vuitanta ha marcat el ritme propi d'un estat que continua tenint masses punts fràgils per fer el gran salt cap endavant. Santiago recorda, però obrint fosses amb els ulls mig clucs i reclamant justícia en veu baixa.