Som hereus (Peiró42)

Agraït i commocionat, m'abraço entre bambalines a la Cristina, a la Jessica, a la Maria. Surto a l'escenari i saludo i veig una platea dempeus amb el puny alçat. A Barcelona, a Montjuïc. Barcelona, Rosa de foc. I miro els companys amb qui hem aixecat el somni. I agafo el micro. I parlo en nom de tantes. I dic amb la veu una mica entretallada.

Som hereus d'un futur que ve del passat. Som hereus de dones valentes com la Guillermina Peiró o la Mercè Olives. Som hereus d'un poble decidit i obstinat a plantar cara al feixisme. I per tot això diem amb la veu ben alta i ben clara, que ho senti tothom; per la República, per l'amnistia, per la justícia social, per la cultura. Visca Joan Peiró!

[28 d'octubre del 2018. Sala Ovidi Montllor de l'Institut del Teatre, Barcelona]
(Foto d'Arnau Carbonell)

#Peiró42 01: quan el somni es fa realitat

Poques vegades tenim l'ocasió de veure com un somni pren forma corpòria i es fa realitat. Era dissabte 21 d'octubre del 2017, a quarts d'onze de la nit. Final de l'espectacle Peiró42. Centenars de persones dempeus, aplaudint, punys alçats, banderes al vent i la música sonant de A las barricadas ensorrant la platea i l'amfiteatre del Teatre Monumental. Emoció a flor de pell. Llàgrimes als ulls i rodolant per les galtes. Una nena de vuit anys amb el puny alçat, mirant al públic. Elèctric. Insuperable.

Recordo el dia del càsting, quan amb la Jéssica la vam escollir. Tant fràgil. Tant forta. Tant decidida. La Izaskun Larrera, la nena de metre trenta centímetres que interpretava la filla de Joan Peiró, Guillermina Peiró, es va rebel·lar extraordinària en el seu paper. Era la plasmació del somni de tot l'espectacle. Bell, poderós, nostàlgic, dolorós i esperançador. Era davant nostre. S'havia fet realitat. I allà, mirant des del fons de platea, al control de direcció, encara amb l'intercom col·locat i el braç damunt de la mescladora de vídeo, vaig voler donar les gràcies.

Gràcies Maria Salicrú-Maltas per haver tornat a superar-nos en la coordinació del projecte; per tantes aliances, per tanta energia, per tant d'entusiasme, per tant d'amor. Gràcies Jaume Bellvehí, Dolors Guillén, Carles Estapé i Miguel Guillén per haver coordinat la permanent de la Comissió ciutadana i haver-me donat tota la llibertat i confiança del món. Gràcies Clàudia Dubé per haver aixecat en setmanes un repertori difícil amb la quarantena de músics de l'orquestra de Mataró. Per la teva força, pel teu exemple, pel record del petit Jordi i per tots els sacrificis que sé que has fet. El teu lideratge és exemplar. Gràcies Pol Alfageme per tota l'aplicació gràfica, per la postproducció del so, per les fotografies. Hi ets sempre, fidel, silenciós i respectuós. Gràcies Helena Gonzáles per ajudar-nos a il·luminar a totes les historiadores que van voler desfilar en el nostre documental. Gràcies Berta, Adriana, Ainhoa i Carla per ajudar-nos a fer possible una feina impossible els últims dos dies al Teatre Monumental. Gràcies Adrià González pel ronin, per la mà esquerra, pels braços forts. Gràcies Jana per la teva mirada tranquil·la, per calmar la Cristina, per calmar-me a mi. Gràcies per restar entre bambalines. Gràcies Xavier Rodón per haver coordinat un grup coral i posar-hi tota l'ànima. Cantar cançons de llibertat sé que t'agrada, però enguany ha estat una autèntica lliçó de feina horitzontal i tenaç. Gràcies Mercè Barris per aquests mesos de complicitat en pràctiques, de paciència, de desenvolupar el making off i per ser sempre la primera en oferir-te. Pels teus somriures. Els veia. Gràcies. Gràcies a tots els músics i cantaires que vau venir. Gràcies per la vostra confiança i solidaritat. Gràcies Maria Arnal i Marcel Bagès per creure en el que un dia us vaig explicar en un bar del CCCB damunt d'una estovalla. Gràcies per llegir cartes a les fosques, editar cançons pròpies i posar-ho tot de part vostre per obrir l'espectacle a noves sonoritats. Intentarem repetir a casa vostra. Gràcies Jaume Ametller i David Pruna per posar tota la vostra professionalitat i emoció en els papers que us vam oferir. Per posar-hi ànima i sang. Per emocionar-vos. Per creure-ho. Per convertir-vos en víctimes i botxines i sobreviure. Gràcies Izaskun Larrea per convertir-te en un somni fet realitat. Gràcies Clara Federico per les fotos del dia del rodatge. Gràcies Anna Calderón per la claqueta. Tot suma, tot ajuda. Per petit que sigui. Gràcies a Josep Puig Pla, Miguel Garau, Margarida Colomer i Pere Gabriel per participar en el documental com a historiadors i experts en Peiró. Gràcies Guillermina Peiró per escoltar-me, per parlar, per riure plegats, per fer bromes, per ser tant autèntica. Jo també l'enyoro. Gràcies Núria Malagelada per la proximitat i obrir-nos les portes de casa vostra. Gràcies a l'Anna Roura per llegir al principi de l'espectacle, per la fulla amb el text escrit tremolant, per fer-te veure tant viva. Gràcies a les quaranta entitats i partits de la Comissió Ciutadana. Junts som forts i hem pogut impulsar aquest projecte. Gràcies Rafató Teatre per ser tant generosos. Per dir que sí tant ràpid. Per ajudar-nos. Jo me'n recordaré sempre. Gràcies Gerard Alís per haver fet possible una banda sonora des de Suècia amb baquetes i pals de banderes. Gràcies per escoltar-me i posar el teu enorme talent en el nostre projecte. Seguirem plegats, no ho dubtis. Gràcies Factos per ajudar-nos en els números. Gràcies Plàcid Garcia-Planas per creure en el nostre projecte, però sobretot per despenjar sempre el telèfon, per la cordialitat, per la sinceritat, per l'amor. Gràcies Jéssica Pérez Casas per dirigir als actors, interpretar el text, posar-lo on tocava. Per animar-me, per somriure tant, per no caure en el desencís, per estimar-me i abraçar-me tant. Una altra vegada ho hem fet possible. Fer equip amb tu és un luxe. Gràcies Glòria Brusati per totes les facilitats, per ser-hi sempre, per ser el que sempre havia esperat d'una directora de cultura. Gràcies per ajudar-me, per creure en el projecte, per posar Opis, taules, micros, tècnics, hores, dies i escenaris a uns papers que semblaven una bogeria. Gràcies Eulàlia Gelonch i Yolanda Jiménez per ajudar-nos a gestionar tant bé les entrades i les agendes d'un acte complex, canviant i populós. Gràcies Joaquim Fernández i David Bote per haver batallat que l'Ajuntament de Mataró fos element clau en el finançament del projecte. Gràcies Javier d'AggoCD per la rapidesa en la impressió i duplicació, pel servei, per ser bona gent. Gràcies als tècnics del Monumental per donar-ho tot. Gràcies Dani Cifuentes per la direcció de disseny gràfic feta des de Badalona, per les lletres de Peiró, pel disseny del cartell, l'opi o el digipack del dvd; la imatge de Peiró fragmentada i diversa ja forma part del seu imaginari. Gràcies Sergi Corbera i Laura Clos per la direcció d'art, les bombetes grogues, taronges i vermelles. Gràcies Cristina Moral per tot, per ser-hi tantes setmanes, per ajudar-me, per no cansar-te, per abraçar-me fort quan t'ho he demanat, per solucionar mil i un problemes, per dir-nos coses a l'orella quan tothom aplaudia, això només és el principi. Ets enorme. Gràcies Joan Salicrú per ser-hi sempre, per ser exigent i rigorós, per demanar sempre una mica més, per posar-te americana negra com jo el dia de l'estrena, per ser companys i socis i ser-ho sempre amb el cap ben alt. Gràcies Maria per tantes nits curtes, per tants dies d'arribar quan el nostre fill ja era al llit, per tanta comprensió, tant de respecte, tantes mirades, tanta paciència, tanta força, tanta complicitat. Gràcies Simó per mirar-me als ulls i somriure, i veure en ells la raó principal per lluitar i recordar i treballar en la cultura com a eina revolucionària sabent que el futur és nostre.

Gràcies a tots vosaltres. El passat dissabte el somni es va fer realitat. I va baixar de l'escenari de les idees a abraçar la nostra vida de carn i ossos. I l'abraçada ens ha donat tota la força del món. Tota. I no la vendrem a cap preu.

[L'actriu que acaba d'interpretar el paper de Guillermina Peiró, Izaskun Larrea, de nou anys, s'abraça a l'autèntica Guillermina, de noranta-dos anys, instants després de l'espectacle. (Fotografia de Joan Salicrú)].

Avui Ovidi: gràcies.

Ahir a la nit, quan havíem recollit, eren passades les dues de la matinada. Havia plogut i al terra de l'acera de Móra d'Ebre s'evaporava l'aigua.En Marc feia 27 anys. I ho havíem de celebrar. Al Freeman vam brindar per la vida amb cerveses i gintònics. Molt més tard creuàvem el pont vell damunt de l'Ebre per tornar a la fonda. Amb la sensació d'haver connectat amb el públic que ens havia acompanyat unes hores abans en el passi d'Avui Ovidi dins el Festival Litterarum.

Nosaltres havíem estat seleccionats amb una proposta molt clara. Apostant pel valor de la perifèria. Pensat i creat des de Mataró. Amb un concepte antieconòmic, amb vuit artistes a escena, sense microfonar. Amb una experiència en primera persona, gairebé a cau d'orella, no massiva. Optant per una proposta ideològica, política. Fidel a l'Ovidi. I creient que la posada en escena, la cançó, la poesia, la prosa, el teatre... podien sumar-se per a crear un espectacle petit, auster i bonic. Al final, molts aplaudiments. I tu aplaudint, mirant molt al fons dels ulls als artistes que acaben d'actuar amb tu i que t'acompanyen. Més tard la consternació d'adonar-te que fas una cosa en la que gent que no t'havia vist mai ni et coneix ni ha parlat amb tu tremola, plora, s'emociona, s'entusiasma. I venen i t'ho diuen i t'agafen de les mans i et miren als ulls i et diuen què bonic això que ens heu explicat aquesta nit.

Ho he dit des del principi d'aquesta història. Jo no comptava en fer de director d'un espectacle literari que té més de teatre i de cançó que d'audiovisual o guió. Ni hi comptava ni m'ho esperava. Però el retorn ha estat tant increïble! Em passa algunes vegades amb el que fem a Clack. Aquesta sensació de gratitud enorme. Ho he dit quan he tornat tard de la gira de Bon cop de falç o quan m'he posat a rodar videoclips amb els meus cantautors preferits. La Jessica deia que Avui Ovidi, que vam estrenar el novembre passat a El Públic amb l'ajuda d'Òmnium Maresme, era una cosa petita que s'havia fet gran a base d'amor. Crec que parlava de l'amor en intentar retornar a les coses més essencials. Segurament té raó. Crec que es tracta d'això. Apostar per uns valors, per un relat, per una història. Apretar ben forts els punys i simplement explicar-ho tant bé com sàpigues. Un dia serà un documental. Un dia serà un espot. Un dia serà un espectacle. I seguirem. Treballant i vivint així em sento ple de vida. Gràcies.

[Fotografia d'un moment de l'actuació d'Avui Ovidi ahir a la nit a l'Escola de Música Municipal de Móra d'Ebre, dins la Fira Litterarum. Cedida.]

Soliloquejar com a principi

Soliloquejar amb algú és l'obra que em va recomanar l'actor i amic Eric Balbàs. Estava en cartell a la sala Joan Brossa de La Seca - Espai Brossa, un recinte escènic de petit format ubicat al barri del Born que feia mesos que tenia pendent descobrir.

Signava la dramatúrgia i la direcció el joveníssim Roger Torns. Tinc especial predilecció per a descobrir nous autors, noves veus. Vaig entrar amb curiositat. I en vaig sortir sorprès. Sorprès per una posada en escena misteriosa i estranya, incòmode, efectiva.Sorprès per la capacitat de malgrat unes interpretacions irregulars i poc cohesionades, tenir la percepció d'haver entès el missatge escènic amb una rudesa inaudita.
Una companyia recent com EL EJE -plena de coses per polir, plena d'oportunitats per explotar- hauria d'estar molt satisfeta d'omplir la platea com ho va fer aquest passat dimecres de desembre. Però encara hauria d'estar més satisfeta per plantejar un espectacle de poc més d'una hora de durada que sap explicar ras i curt, que estem profundament sols, desencantats, morint-nos de ganes d'estimar però incapaços de saber-ho explicar als altres.

Teatre-Pantalla-Ideologia

Veure la obra de Fabrice Murgia a Ghost Road o Exil. I pensar com no l'havia descobert fins ara. I enamorar-me de la seva mescla de teatre, pantalla i ideologia.

Els veïns de dalt

Totes les parelles tenen vicis. I posar-les en escena pot ser divertit i punyent a la vegada. En la comèdia que el director Cesc Gay porta al Teatre Romea de Barcelona, Els veïns de dalt, allò que destaca més és l'enorme efecte mirall que genera. La incomunicació, els temors, les renúncies, les derrotes íntimes. Però també la ironia, els recolzaments mutus, l'amor que encara perdura. Tantes coses que un mateix ha viscut en primera persona... i en parella. La platea i l'amfiteatre, plens fins a la bandera, no van parar de riure. I en algun moment també de callar com si la sala fos buida. L'ambivalència, l'eterna sensació d'aquell espai on la parella pot fer-ho tot però també ho pot ensorrar tot.

L'experiència de Cesc Gay d'apropar-se a la posada en escena teatral em va semblar molt interessant. Com es troben el teatre i el cinema? Com canviem plans curts i plans generals amb moviments d'actors per l'escenari? Com canviem director de fotografia per un tècnic d'il·luminació? El resultat és molt pop, molt Cesc Gay, molt fàcil d'empassar. Què fàcil que ho fa això de dirigir una obra de 75 minuts com si fos una tele-movie costumista per a TV3! Tenia pendent parlar-ne, malgrat no entri a fons amb el paper dels actors. Avui volia parlar de la feina d'aquest director que diu ben alt que dirigir una història és allò realment important, obviant si anem per televisió, cinema o teatre.

Què uneix i què et separa als trenta anys

La setmana passada vaig poder assistir a la Sala Beckett a una de les darreres sessions de l'obra Viure sota vidre, escrita per l'austríac Ewald Palmetshofer i dirigida per Sarah Bernardy, que també havia traduït el text conjuntament amb la Mireia Pàmies.

Tres amics de l'època universitària es retroben després d'uns anys. I descobriran, entristits, eufòrics, nostàlgics, tot allò que què amb el pas del temps els uneix i els separa. Fins aquí, una història universal. Viscuda per moltíssims que com jo, rondant la trentena, cerquem i intentem retrobar i reconnectar amb certeses que pensàvem absolutes dels últims deu o quinze anys de vida.

Però l'autèntica sorpresa va ser la duresa amb que presenta aquesta presa de consciència. L'engany, el desig, l'expectativa o el silenci es converteixen en les directores d'una obra que deixa sobre la taula més reflexions inquietants que respostes concretes. En el programa de mà, unes fulles impreses, es cita un article de la revista alemanya Focus que porta per títol "Generation Ratlos". Parla de com la generació que ara té la trentena s'enfronta a una decisió tremenda. Combatre una crisi econòmica fortíssima. Prendre les regnes de la teva vida. Enterrar els vels i les cortines de l'autoengany. Mirar cara a cara la teva missió vital. Atrevir-se. Comprometre's. Fer-se gran. Entre les línies citades em quedo amb aquesta: "És la primera generació que no necessàriament ha de treballar per sobreviure, i això no li ha provat".

Celebrar els trenta anys és una fita que sovint et pot servir per comparar-te, escoltar-te, millorar-te, prendre consciència. I la obra planteja que aquest moment també pot servir per intentar recordar la terrible crisi que viurem quan ens adonem que malgrat poder tenir-ho gairebé tot, sovint renunciem a les coses més boniques. I si recordem els antics ideals, els somnis que ens construïem sent joves i forts, com els tres personatges de la obra, intentar saber què uneix i què et separa als trenta anys de la voluntat de ser feliç pot ser un autèntic repte.