22 de febrer de 2010

Estar vivint una road-movie


És la sensació que tinc aquestes últimes setmanes de febrer. Sensació que em sorprèn sempre al cotxe, dies que a primera hora del matí o ja de nit a les tantes anem o tornem de rodar el documental que estem preparant tant gelosament.

Sets de rodatge a locals musicals de Gràcia, a estudis de ràdios nacionals de Barcelona, a places de l'Alt Penedès o àrees de servei del Maresme. Discusions de plans i ritmes a bars davant la Luz de Gas, el Clap o el Vinil(). La sensació d'anar corrent endavant amb els millors companys de viatge hores i hores. Condueixi en Carles, l'Oriol, en Kiko o la Marta. Una successió divertida i esgotadora a la vegada de tot tipus de trobades, entrevistes, plans, contraplans, storyboards, escaletes i seguiments amb travelling o càmera en mà.

Suposo que començo a entendre què significa rodar. Sempre m'ho he pres com una cosa aliena, que no va amb mi, que els rodatges de veritat només els porten a terme els super directors de cinema i el seu món de Red Ones i celulòide de 35 o 16mm. Però ara m'hi trobo al bell mig, i només puc dir una cosa. Tinc la sensació d'estar vivint una road-movie.

13 de febrer de 2010

Els que van mantenir-se dempeus

Aquells que durant dècades de foscor van tenir la consciència i el valor d'alçar-se i mantenir-se dempsu. Aquells que van lluitar amb totes les seves forces quan ningú sabia quants anys duraria aquella dictadura dèspota i sòrdida. Aquest passat dijous se'ls va homenatjar a Mataró. En Joan Antoni se'n fa ressò aquí. Jo n'he conegut. Homes i dones valents, amb la mirada alçada i el cor fort. Homes i dones als que debem que avui el nostre futur sigui una mica més clar. Els que van mantenir-se dempeus són un exemple. Ahir ho parlava amb la historiadora Margarida Colomer a qui em vaig trobar casualment passejant. Recordar els que van suportar-ho tot per principis, per valors, per dignitat, per ideals. Honrar els que van mantenir-se dempeus és tant important... els que van mantenir viva la cançó de l'esperança enmig del silenci gris i opressor del franquisme.

10 de febrer de 2010

El dia que vaig confondre la pluja amb les llàgrimes

Ahir va ser el dia que vaig confondre la pluja amb les llàgrimes. Va ploure, i molt, i al vespre vaig sortir a tirar la brossa al contenidor d'orgànica que hi ha davant de la porta de casa. Encara queien gotes i em van mullar la cara. Feia fred, i l'aire que exhalava es convertia en petits nuvolets de vapor d'aigua. Abans de tornar a pujar a casa m'he quedat al portal mirant enlaire, observant com la farola il·luminava màgicament les petites gotes d'aigua. Per uns instants m'he pensat que les gotes que em regalimaven galtes avall eren llàgrimes de tristesa. Plovia a la meva plaça, era tard i fosc, i malgrat tot pensava únicament en les meves llàgrimes.