26 de novembre de 2004

S entre fars taronjes

Ens coneixíem de vista. Ens havíem vist dotzenes, centenars de vegades.
Fa un parell de caps de setmana, ho recordo bé, ens vam creuar a les escales de davant l'Atzucac. Feien el Barça-Milan per la tele i ens vam assentar de costat per veure'l a la tele de la taverna. Va anar a buscar una cervesa, una mitjana, i jo vaig ocupar tot el tamboret. Quan va tornar ens vam mirar, i somrients els dos, vam ocupar a mitges l'únic tamboret lliure. El coneixia de vista. Recordo la seva mirada fosca, els seus cabells negríssims.
Al marxar del local li vaig tocar lleument l'espatlla i vaig dir un adéu despistat, mentres m'embolicava amb la bufanda i obria la pesada porta.
Bon viatge, amic. Potser aquella va ser la millor manera de deixar-nos de veure per sempre. Bon viatge, nano. Bon viatge.

25 de novembre de 2004

Sonet del silenci (I)

Què estaràs fent, ara, quan t'esmeres en descossir i tornar a cosir aquest botó vermell d'aquella brusa blanca que et posaves els diumenges a la tarda, per anar al Clavé?
Què estaràs fent, ara, quan mires plorosa l'àmpit de la finestra on ell va deixar-hi una carta en forma d'avió de paper cada dimarts a les cinc del matí, quan passava amb la seva furgoneta citroên, i t'hi posava un "t'estimo", un "aviat" i un "esperança"?
Què estaràs fent, ara, quan assentada al sofà de quadres del teu baix del carrer del Carme mires per la finestra i mai passa cap pardal?
Què estaràs fent, ara, quan cansada d'escoltar el silenci t'apropes al passadís i encara et sembla olorar el perfum francès que aquell xiquei aragonès es posava els diumenges per anar al Clavé?
Què estaràs fent, ara, quan endiumenjada i els llavis pintats de vermell et mires al mirall i no hi veus aquella joveneta que esperava un farsant?

Aquell que vingué de fora

Sóc

24 de novembre de 2004

Amb A. vam arribar a ser molt amics. Compartíem tardes, matins, vespres i caps de setmana d'una forma diàfana. Viatjàvem, ens coneixíem, lluitàvem per una amistat germinal. Em va plorar que el seu amor no la podia estimar. Em va riure que els cafès amb espumeta són més bons. Em va explicar que volia explicar històries a la gent, que volia intentar volar.
Ara escriu una bitàcola i enumera principis filosòfics. Dedica línies de text a en Llibert i penso que les persones som estranyes.

Avui mentres recordava A. he plorat perquè el pardal ha volat del seu niu i jo no he fet res per saber cap a on marxava.

22 de novembre de 2004

J

És el meu millor amic. Me l'estimo d'una forma insensata. Ahir vam passejar per la platja. Som com germans, ens dèiem. Som espectres que comparteixen un espai i un temps. Tan sols això. Dos figures joves i rosses que ens escoltem el batre de les onades i parlem de viure, treballar, estimar, sentir, viatjar i entendre.
Éts el meu millor amic, J.

Aquest cap de setmana acabo acabant les nits massa tard.
El millor de tot és la sensació que tens quan corres sota la lluna, entres i surts de bars, locals nocturs. O et quedes a recer d'un portal i parles dues hores amb algú amb qui no t'havies pensat que hi parlaries mai.
El divendres acabo al Clak ballant amb un hedonista videojoquei i dues uruguaies rialleres. El dissabte acabo a Granollers, ballant dance a l'As de Copes amb en Marchall i l'Alzins.
Al final, la jaqueta de pana negra acaba empudegada de pudor de fum i malibú amb pinya que t'ha servit pel morro la cambrera que està boníssima però que no t'ha mirat als ulls quan li has demanat. Estrany comportament.
Diumenge al matí llegeixo el diari assentat a una terrassa de la Plaça Nova. M'agrada viure més d'una vida a la vegada. Qui no és oficinista gris i salvatge follador? Qui no és terrible xerraire feliçoi que a casa es xuta antidepressius per no penjar-se? Qui no és meravellós artista i beneit consentit? Qui no és un cos escultural explosiu i un cervell treballat, llegit i essencialista?
Passo un cap de setmana intens.
Divendres i Dissabte acabo acabant la nit, fins a altes hores, corrent sota la lluna.
La primera la tanco al Clak, amb en Cristian i la seva pandilla uruguaiana (Ximena, Adriana i Alejandro), on m'hi apunto després d'una tertúlia de vi i riotes amb en Gus al cafè Arcana. M'hi apunto com despenjat, arrossegat per una voluntat de no baixar les persianes, de no anar encara a dormir. Obro la porta del bar quan em penso que tot just serà entrar i adonar-se que no hi haurà ningú, i que podré marxar. I no. Entro i em quedo, i bec i ric, i confesso i declaro, i escolto i entenc, i em cito a fer un dinar amb en Gus aviat. El dissabte a les cinc l'Eloi marxava del Clak baixant les escales, embolicat amb una jaqueta de pana negra i la roba amb pudor de fum i malibú amb pinya regalat per la cambrera del primer pis.
La segona nit la començo a casa amb una penya mirant el futbol. Mengem pizzes quatre formatges, bevem vi Lambrusco, cocacoles i cerveses Estrella, piquem patates xips i ondulades... ah sí, també mirem el Barça-Madrid. Ens abracem, xisclem, ens desfoguem. Guanyem i marxem de festa. Baixo amb el cotxe d'en Nathan. Al carrer Sant Josep un grup de borratxos culés tallen el trànsit.
Passo pel BierBuilding, em trobo la generació del 82 del GEM que fan una festeta. Parlo amb la Montse, em topo amb la Maria Juanola. Vaig a l'Arcana. Entro a l'Atzurrat. Acabo amb en Marchalls i l'Alzin a l'As de Copes, a Granollers. Penso que tot comença amb a's. La música dance es mescla amb una noia amb un piercing als llavis que sentada mira com el seu nòvio juga al futbolín. Me la miro, em mira, somriem. Marxo.
S'acaba la nit tard. És tant tard però també tant d'hora. :)
Per sort no faig gaire mala cara.

18 de novembre de 2004

Avui dia de feina a Barcelona a la productora de documentals ALEA TV, per a qui faig tasques de producció.
Dino amb en Pau Castejón, director de fotografia de "Baltasar Porcel, ressons de les mediterrànies", i amb qui durant dues hores discutim del nostre futur laboral, de viatges, de noves formes d'expressió, d'antigues nòvies, del festival de cinema independent de Barcelona, del LOOP festival de video experimental i artístic... els bons amics no es deixen perdre mai. M'encanta la seva serenitat, i sobretot la seva sinceritat. Ens mirem sempre als ulls.
Avui un dia dur de feina a Barcelona. Quan torno estranyament no trobo caravana ni colapses circulatoris. Volo ràpid per l'autopista a ritme de Jarabe de Palo.

15 de novembre de 2004

Recordo que era un dissabte o un diumenge al matí. Entrava la llum del sol amb força a través de les cortines blanques. Vaig trobar una papallona que es moria a l'envà de la finestra de la meva habitació. Jo tenia quatre anys. Vaig obrir la portella i vaig recollir l'insecte amb les mans.
Va aletejar un parell de cops i es va quedar immòbil. Jo li vaig acostar els llavis i li vaig fer un petó. Has d'estimar els animals, sempre m'havia dit la mare.
Me la vaig guardar en una bosseta de plàstic que vaig amagar dins la motxilla d'anar a l'escola. Em vaig mirar les mans i les tenia plenes d'una purpurina brillant i de colors.
Què curios, als quatre anys ja vaig ser testimoni que la mort sempre amaga una bellesa essencial.