25 d’octubre del 2005

bus STOP

Surto de la feina a un quart tocat de deu. S'ha fet de nit. Camino somort, cansat de no moure'm, cansat de mirar i fixar la mirada en una pantalla d'ordinador durant tot el dia.
Em poso a esperar l'autobús cap a casa a la part de mar de la Plaça de les Tereses, passa poc trànsit.
L'autobús no arriba i fa tard, tanquen els llums de la forneria Valls que il·luminava l'acera.
Tanco els ulls i sospiro, i penso com m'agradaria ser a un altra lloc.

23 d’octubre del 2005

una història danesa

Va ser a mitjans de març, quan encara estàvem a zero graus durant bona part del dia. Al nord de Osterport, al darrera dels grans molls del port amb les inacabables naus de Maersk i els molins de vent construïts a finals dels vuitanta a sobre els prats i els pantans.
Hi vaig arribar amb el metro lleuger de color vermell, a la penúltima parada de la línia A+.
Allà hi havia una casa enorme amb un garatge enorme enmig d'una carretera esoltada per arbres pelats. El noi que m'acompanyava va obrir amb clau la porta del garatge i al obrir-se... eureka.
Una sorprenent construcció de dos pisos interns creaven un espai diàfan on mitja dotzena de joves danesos treballaven distrets cadascun en la seva cosa. Al costat de l'entrada, hi havia una modista, retalls de roba pel terra, un maniquí decapitat amb un vestit ataronjat i topos blau marí. Més enllà, observant per la finestra com nevava, un dissenyador multimèdia teclejava distret al damunt d'una taula llarguíssima d'Ikea, amb el seu ibook que punxava suau música lounge. Al primer pis una noieta menuda picava pedretes en silenci, era joiera. A l'altre costat de l'andami de fusta un prototip d'arquitecte intentava reconstruir amb maquetes 3D el futur complex universitari de Helsingor, una ciutat a l'extrem nord de Sealand, una regió danesa. Al fons de tot hi havia una noia bonica i extrovertida que al veure'ns entrar es va acostar cap al meu acompanyant i després de parlar en danés un minut em va dir en anglès que allà estaven creant el futur de l'economia danesa.
Jo primer no vaig entendre res de res. Però amb l'estona vaig arribar a comprendre que la manufactura artesanal i les tecnologies més punteres i revolucionàries podien anar de bracet. Estaven creant un viver autogestionat, on mesclaven els seus projectes artístics i professionals, la tecnologia i la manufactura, la màquina i l'enginy.
El més curiós de tot va ser que al cap de quatre setmanes vaig tornar al local per darrera vegada i em van dir que el govern danès els havia trucat per traslladar-se a una antiga caserna militar al sud de Copenhagen, on podrien tenir internet encara més ràpid, servei postal i calefacció gratis.
Em va agradar que el govern danès fos tant hàbil en veure que allò tenia força de canvi.
Tant important, la força de canvi. Aquells projectes que ajuden a que progressem com a individu i com a col·lectiu.

21 d’octubre del 2005

aRT C:/dir:

El dilluns, ahir i avui he sentit en Pere Coll. Potser l'he sentit massa, o potser jo en faig un grà massa.
M'agrada, perquè s'està parlant molt de com les noves tecnologies i el llenguatge artístic es mesclen, es troben, conversen, es procreen. En Russel Blakeborough, un videojòquei brutal "punxa" aquesta nit a la sala Clap. Hi aniré. La setmana passada també vaig anar a veure el jazz electrònic dels Urban Activity i vaig acabar fent una cervesa amb ells. La companyia Trànsit de la Maria Rovira vindrà la setmana que ve a demostrar que la dansa ja fa temps que balla al compàs de les creacions virtuals.
M'agrada que la Setmana es digni a parlar de l'art, quan es podria caure fàcilment en l'avorriment de les tecnologies aplicades al negoci, a la gestió, a la cohesió social...
Quan dic avorriment, vull dir falta de perspectiva. Perquè som davant d'un canvi global.
L'art ens dóna algunes respostes quan els grans canvis socials ens arrosseguen sense que nosaltres ho volguem del tot.
L'art ens defineix, també en moments estranys.
Per: eLOI (20/10/2005 20:49) [TecnoDiari.com]

19 d’octubre del 2005

Tecno + Eco + Socie + Cultur = tots IGUALS

Jan Annerstedt, un danès educat i dòcil explica que la tradició industrial serà clau per al futur de la ciutat. Que le clima és extraordinari, que tenim una ciutat compacta, que aquest lloc es pot convertir en el paradigma de la ciutat mediterrània floreixent, connectada al món però autèntica en sí mateixa.
Me'l crec però em costa de creure-me'l. Tal com van les coses, m'entren un munt de dubtes. Cohesió en el territori? Equilibri sostenible? Ajut als emprenedors? Societat en xarxa?
Cada cop tinc la sensació més acusada que estem invertint en una societat on agradi o no, es creen dues grans classes; els exclosos i els connectats. Els connectats tenen la informació, el poder de decisió, possibilitats reals de trobar vies més o menys clares en aquest batibull d'informació, en aquest marasme de la postmodernitat on per incompetència ens hem acabat abocant.
Els exclosos no estan connectats. No poseeixen la capacitat de destriar entre informació útil i soroll. No entenen que el que està passant ja ha canviat les maneres d'entendre els mecanismes de producció, la relació personal, el sistema de comerç, les jerarquies polítiques.
Continuem parlant de futur quan, mal em pesi, tenim deures pendents amb fronts que encara estan oberts. Si en Moha podrà trobar feina tant si és marroquí com si fós murcià. Si l'Antonio podrà desintoxicar-se de la cocaina i deixar de dormir al carrer. Si els nostres avis s'integraran de forma massiva als col·lectius de la gent gran i se'ls atendrà com se'ls mereix. Si els joves podrem viure sense la indiscriminada explotació i precarietat laboral a la que tant sovint se'ns sotmet. Si els polítics seran capaços d'adaptar-se a les demandes de les persones normals i escoltar-los.
Les noves tecnologies ens han de portar a una societat on tots tinguem les mateixes oportunitats. Si cal esperar els que van a poc a poc, cal esperar-los, entendre'ls, fer pedagogia. Tirar pel dret amb l'excusa que no hi ha temps per perdre seria un error. Un error que ens convertiria en còmplices d'una ciutat partida entre dos mons: el que està on i el que està off. Per a mi, una ciutat en xarxa és aquella on ningú s'ha quedat enrera. Ni tecnologica ni social ni cultural ni econòmicament.
Per: eLOI (19/10/2005 23:08)

18 d’octubre del 2005

incubadora de 30 metres quadrats

Avui m'he adonat d'una relació curiosa.
Les Incubadores, un sistema de promoció i dinamització per a crear noves empreses alternatives al sistema econòmic tradicional -la indústria i els seus serveis derivats- sovint treballen en mòduls prefabricats de 30 metres quadrats. És a dir, col·loquen a tots els emprenedors amb petits despatxets on els hi instal·len taules d'iKea de fusta clara, unes claraboies amb llum natural, connexió ADSL d'alta velocitat i un servei de lavabo gratuït. Tots els serveis tecnològics preparats per al gran canvi. Amanit amb speeches, workshops i meetings per a millorar les seves agendes de contactes, les seves capacitats de comunicació i relacions públiques i incrementar els volums de capital intel·lectual, aquest concepte tant de moda.
Aquest diumenge l'he passat al nord de Banyoles, a pocs quilòmetres de Vilamarí. Allà un amic meu s'ha instal·lat en un casalot menut, arrambat a la pendent d'un pujol ple d'herba, abraçat al nord per un boscam d'alzines i pins, obert al sud a una vall plena de prats verdíssims i carreteres de grava que sortegen tanques de granges de vedelles i sils d'aufalç. Allà el meu amic no té ni ADSL ni meetings ni portàtils Airis o iBook de darrera generació, amb tecnologia wifi, fireware i multigravadora DVD i CD-R.
Però s'ha llaurat la seva pròpia incubadora rural, on cultiva el seu hort de tomàquets, pebrots verds i vermells, enciams, bledes, albergínies, carbassons i melons. Quan ha de diversificar la seva oferta de productes ajança les parets arrobosades dels corrals, on hi viuen conills, tortugues, iguanes i tritons.
Insisteixo que en tot plegat, la innovació o el concepte d'emprenedor té molt més de factual que d'econòmic. El meu amic ha trobat la seva incubadora lluny de qualsevol parc tecnològic.
Tot i que sense el mòbil Amena amb cobertura no podria trucar-nos de tant en tant per a recordar-nos que a l'Alt Empordà enmig del silenci pensa llevar-se a veure com surt el sol a quarts de nou.

15 d’octubre del 2005

Una universitat que no estigui buida

Recordo perfectament el primer dia que vaig posar els meus a la meva universitat. Jo era un flamant estudiant de primer de carrera, amb bona nota de selectivitat, el cabell arrissat i sabates Marteens, segons com una mica arrogant, perquè em pensava que em menjaria les classes, que passaria matinades, nits, capvespres i migdies deambulant amb una jaqueta de pell girada els carrers del Gòtic i l'Eixample vivint despreocupadament la meva història estudiantil fent una mitjana a l'Apolo i xocolata amb xurros a l'Estudiantil, que em lligaria una que altra estudiant somrient de cabells llarguíssims a base de converses inacabables a les tauletes de la cafeteria de la facultat.
Recordo perfectament el que pensava que havia de ser la Universitat i el que va acabar sent.
Avui en Joan Majó ha inaugurat el curs acadèmic de l'Escola Universitària Politècnica de Mataró, un centre universitari aparegut després de la transició. En Majó diu que els humans som una espècie perillosa, i que hem de fer prevaldre uns valors superiors per a sobre de totes les coses; segons ell, aquests valors són els ètics en l'àmbit personal i els democràtics en l'àmbit col·lectiu.
Recordo perfectament i mai oblidaré les assamblees durant la guerra a l'Iraq, quan de sobte, tota la meva generació va tenir la sensació d'haver de respondre davant la història i dir clar i alt que no consentíem una barbaritat com aquella. Recordo les manifestacions, les vagues, les batucades amb en Richard; el seu djembe i la meva caixa ressonant per les parets de la Via Laietana, obrint camí, i darrera nostre mil estudiants que havien abandonat biblioteques, estrades i menjadors per a seguir-nos, tots a la una. Recordo quan ens vam tancar a la facultat, les cançons amb guitarra als passadissos, la pintada de pancartes. Recordo que aquells dies vaig aprendre la lliçó més gran que em podia donar la meva facultat; que som ciutadans amb llibertat d'expressió. I que a partir de la lluita pacífica d'idees es fa allò que anomenem societat en democràcia. Una universitat ha de ser, per sobre de tot, una fàbrica d'idees lliures.
Analitzar qui era Weber, Plató o Machado. Entendre Einstein, Marx o Estapé. Calcular les directrius, les analítiques o les fòrmules. Descriure Ford, Medem o Cezanne. Però per sobre de tot, entendre que la Universitat ha de ser sempre un referent de democràcia, pacifisme i educació. Els valors dels que parlava Majó han de regir els seus principis. Si no és així, totes les matrícules d'honor són un zero a l'esquerra. Com un arxiu de FreeHand de MAC quan tenim un PC amb el Photoshop.
Per: eLOI (15/10/2005 01:58)

14 d’octubre del 2005

La creative class

Redactant i transcrivint la primera entrevista del TecnoDiari.com a Jordi Marín en surten algunes idees força atractives.
Entre elles, que la innovació és un concepte emergent, és a dir, que passa a tenir importància clau en tot allò que fa referència a estratègies a mig i llarg termini. La idea és que tot passa per construir una xarxa de gent preparada per a tirar del carro. M'explico.
En la setmana del 2004 es va parlar de la ciutat creativa. En una frase, aquesta idea es basava en el futur de les ciutats europees en els propers anys estava íntimament lligat a la creació en cadascuna d'aquestes urbs d'una classe anomenada creative class, és a dir, un col·lectiu de professionals i persones que combinaven la creativitat i la innovació en cadascuna de les coses que feien.
La guapa Irene Tinagli no parlava de super herois, sinó de professionals que no han hagut de marxar dels seus llocs d'origen i han sabut desenvolupar projectes empresarials potents, creatius, capaços de ser pols d'atracció. Recordo una de les frases que va dir; "cal saber retendre el talent".
Aquests dies uns amics meus s'han instal·lat en un segon pis, en un local sense aire acondicionat. Tenen pocs recursos però moltíssimes ganes. Ells són un exemple d'aquesta creative class que la ciutat ha de saber retenir. Sinó, el futur de Mataró es perd entre la boira postmoderna. Com una barca sense ningú que la remi amb decisió cap a un horitzó ben clar.
Per: eLOI (11/10/2005 18:37)

13 d’octubre del 2005

Tecnodiari//Cibercultures del blog

A partir d'avui a les 00.00 s'ha activat el TecnoDiari.com, un projecte de portal multimèdia informatiu sobre noves tecnologies aplicades a bona part dels sectors; empresarial, cultural, social, ciutadà, artístic...
Cada dia publicaré un post en el weblog oficial del diari digital. Us remeto a http://www.tecnodiari.com/weblog . Intentaré publicar-ho tant allà com en el blogspot.

2 d’octubre del 2005

Canvi de règim

El sopar del Correllengua ahir al vespre no va ser un bany de masses, com es podia esperar. El divendres, mentres dinava amb un regidor de joventut, parlàvem que ara per ara, i molt especialment entre els sectors joves de la ciutat, l'associacionisme està en una situació deplorable, sense dinàmiques fortes ni entitats que es posin d'acord per confederar-se.
Les joventuts polítiques es mantenen, no sé si per qüestions de pes com ara la ferma rectitud dels aparells dels partits. Però ahir ho vaig tornar a constatar. Després vaig fer dringar de canyes amb un membre de la Recicladora Cultural, una iniciativa civil de produir audiovisuals de forma amateur des d'un centre instal·lat a les Esmandies, un casal de barri que pinta la mar de bé.
Després, i quan ja m'havia acabat una pomada amb gin xoriguer autèntic a la barra de l'Atzucac, parlo amb una noia que m'explica que per a ella els graffits no són una bretolada, sinó que són una nova manera -si es que nova- d'expressió de col·lectius que troben en els entorns on es reuneixen -un parc, una placeta, unes escales al costat d'una barana- i especialment en els murs l'espai evident i ideal per a fer-s'ho seu. Un tema a reflexionar, el de l'ús de l'espai públic com a espai privat.

CapGròs parla aquesta setmana del tema de les pintades. Crec que s'ha enfocat malament. Jo em remeto a InoCuo, un noi graffiter que ha acabat treballant per Levi's, PlayStation o Volkswagen. De vegades les cultures underground no són més que la punta de l'iceberg d'un canvi de conceptes: del casal al carrer, dels pamflets a les pintades, de les associacions als col·lectius.