29 de setembre del 2018

Cures; la revolució pendent



Avui el diari ARA ha estrenat el nou videoclip d'en Marc Ràmia. La cançó es diu Cures i forma part del seu últim treball discogràfic, Militants de la vida. He dirigit aquesta peça audiovisual musical acompanyat per la Cristina Moral i en Pol Alfageme de Clack. Volia fer cinc cèntims del perquè he rodat com he rodat Cures. M'agrada explicar perquè faig de director audiovisual, i les raons que em porten a filmar una cosa o una altra.  

Cures parla sobretot, d'una revolució pendent. D'una revolta imprescindible i latent que hem de portar a terme tant aviat com sigui possible. Començarem a guanyar quan recuperem la sobirania sobre els nostres cossos, els nostres afectes i els nostres prejudicis. Això ho he traduït amb enquadraments de cossos de dones i homes. De totes les edats. De totes les formes. Enquadraments monocromàtics que juguen amb relacions de poder marcades per les mirades, les mides i les posicions. Tot filmat en alta definició i a cent fotogrames per segon, per aconseguir subratllar la subtilitat i la delicadesa en els gestos. 

El videoclip Cures també ha volgut jugar des del primer moment amb una línia estètica que fos profundament continuïsta amb l'univers visual de la dissenyadora i companya de l'equip creatiu, la Carla Aledo. N'estic content, especialment amb el joc de les dobles exposicions fotogràfiques, que hem sabut traduir prou bé al format videogràfic.

Mirar-nos als ulls, despullar-nos, acariciar-nos, viure'ns una mica més els uns als altres, en definitiva. Petons que durin el que han de durar. Pells marcades per pigues, tatuatges, pircings. La bellesa de les coses nues. La força imparable de l'amor entre uns i altres. Per això he rodat Cures. Per reivindicar la revolució pendent.