28 de setembre de 2006

el tambor de Marsella


He passat tres dies intensíssims a Marseille, la bruta Marsella, la mestissa Marsella, l'apretada Marsella, la festiva Marsella, l'agitada Marsella, la ciutat marcada per l'enclavament portuari que uneix Europa i Àfrica.
Amb en Pol vam acompanyar a tot un reguitzell d'educadors del Taller d'Idees i Projectes, que voluntàriament treballen per fomentar espais de trobada entre persones discapacitades i persones que no ho són. En aquest cas era a través d'un grup de batucada, format per sis educadors i onze persones discapacitades. Vam formar part d'una rua dins les festes del popular barri de Plateau, zona de festa i xerinola, parets pintades, terrasses curulles de gent.
Quina passada tocar el tambor amb en Manuel, en Joan, en Jordi, l'Antònia, l'Olga, en Gabri, l'Edu, l'Anna, la Carme, en Xavi, la Yolanda...

17 de setembre de 2006

el molí d'en Palau i Fabre

El juliol del 1936, un joveníssim Josep Palau i Fabre viatja fins a Eivissa. Porta una bitlletera amb uns quants diners i una llibreta d'apunts per encetar. Porta una cartera carregada de llibres per llegir. Ha marxat de casa per viure sol per primera vegada en la seva vida.
Al cap de pocs dies troba un molí blanc a l'est de Sant Antoni, al bell mig d'un rocam agreste, retallant el marró clar de la roca i el blau opalí del mar. Està a la venda per 300 pessetes.
Durant uns dies rumia de comprar-lo. Decideix no fer-ho. Al cap de pocs dies esclata la Guerra Civil. Al cap de pocs dies tornarà a Barcelona. No posarà els peus a l'illa pitiüssa fins al cap de molts anys.
Les il·lusions de l'escriptor del Molí Blanc s'han esborrat.

14 de setembre de 2006

Ara serem els bons


La manera en com Joan Laporta ha convertit el Futbol Club Barcelona en alguna cosa més que un club quedarà escrita en la història del futbol mundial per sempre. Mai un equip que pot presumir de pagar sous de milions d'euros, que guanya milers d'euros per minut de drets de televisió, que ven centenars de samarretes per hora a les botigues oficials, que tanca acords amb multinacionals de primer ordre de la moda, l'esport o les apostes, mai havia decidit demostrar que els valors poden coronar-se al capdamunt d'un castell de diners. El tracte del FC Barcelona i Unicef posa cara moral al projecte esportiu i social barcelonista. Ronaldinho, Eto'o, Puyol, són futbolistes que portaran l'emblema de l'agència de les Nacions Unides que treballa per millorar les condicions dels infants en zones depauparades del planeta. Chapeau. Tal com deia Laporta, "ara serem els bons... i qui no vol anar amb els bons?".
Em penso comprar la samarreta del Barça per primera vegada a la vida, i pagaré religiosament els euros corresponents. Talla S, amb un Unicef d'or ben gran gravat damunt el pit. Prometo no posar-me-la fins que arribem a la final de la Champions d'aquest nou curs. Evidentment, tornarem a muntar una pantalla gegant.

2 de setembre de 2006

Cara al nord



Sis segons, sis minuts, sis hores, sis dies.
Quatre rodes, quatre direccions, quatre amics, quatre botons.
Tolosa, Foix, Alby i Saint Antonin de Nobile.
De vegades els viatges més improvitzats són els més bonics. Potser perquè quan hi ha ganes de fer una cosa, no cal pensar-la gaire. Ni planificar-la. Ni preveure-la. Ni anticipar-la. Com aquesta setmana que hem passat resseguint 1300 quilòmetres del sud de França. Inoblidable. Retrobar la convivència amb els amics com la millor recepta per recordar allò més important.