29 d’octubre del 2019

In-Edit

Recordo quan el 2005 vam anar amb en Marçal a l'antic Teatre Principal de La Rambles, davant per davant del que llavors era la meva facultat de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra. Vam anar a veure un documental d'un festival que acabava de començar, l'In-Edit. Recordo que vaig pensar; ostres, t'imagines que un dia hi estrenem, Marçal?
I tanco els ulls i allà érem. Estrenant Les Resilients al teatre del CCCB dins la programació de l'In-Edit Festival. Assegut en un seient on posava reservat. Veient a pantalla de cinema aquells fotogrames que durant setmanes hem estat polint i repassant amb en Joel, la Cristina, en Joan, en Jordi, la Carla, la Lídia o en Pol. Amb la pell de gallina. Encara sense acabar-me de creure el que hem estat capaços de fer. Des de la perifèria, des de la precarietat, des del respecte, des de la convicció, des de la cooperativa.
Han passat catorze anys; jo crec que per dins, no he canviat gaire. Per fora, puc dir que estrenem a l'In-Edit. Un somni fet realitat. Per dintre, continuo pensant que ho tinc gairebé tot per aprendre.

Cartes de Toulouse: Una foto antiga (X)

Avui hi he tornat, Ena. Al mateix lloc on ens vam fer aquella fotografia amb la meva vella reflex Olympus. Era finals de febrer del 2007. L'hivern era rigorós. Havíem decidit escapar-nos amb tren fins a Toulouse, en una línia que ja no es publicita, que sortia de l'Estació de França i passava per La Tour de Carol, travessant els Pirineus fins a Occitània. Quedava menys d'un mes per anar a viure junts al pis del Carrer Esplanada de Mataró. El temps volava. 
Vaig trobar la fotografia fa uns dies, ordenant el disc dur. Està borrosa, i una mica cremada. A la instantània se'ns veu reflectits en un vidre d'una petita estació d'autobús. Darrera nostre, es veu La Garona i tot de blocs vermellosos de la riba dreta. És un dia núvol. Però teníem 25 anys. I als 25 anys els dies de núvol no importen. De vegades encara envejo tenir 25 anys. Només de vegades. Envejo aquella sensació de no haver de desaprendre gaire. De viure molt. De tenir tota l'energia del món. De saber-se al principi de gairebé tot. De no preocupar-se gaire perquè la vida ve de cara. Vaig estar revisant la carpeta amb les 81 fotografies d'aquells quatre dies. Entre carrers, escales, cerveses i algun monument se t'hi veu amb una boina fosca i aquell abric verdós que tant m'agradava. Portes les botes marrons; recordo el dia que te les vas comprar. Estàs preciosa. Jo encara tenia cabell. I em permetia el luxe de portar-lo despentinat. No tot va a pitjor; estava més gras. L'estiu passat vaig donar el jersei de llana beix que porto a la imatge. I les sabates se'm van acabar trencant fa alguns anys. La camisa vermella gastada encara me la poso, de vegades. 
D'aquell viatge en recordo també una raglette en un restaurant petit i sorollós, de color vermell. I moltes converses. Una a la plaça Arnaud Bernard, on teníem l'hotel. Sobre com aconseguiríem lluitar pels nostres somnis. També vam comprar Le Figaro; a la portada hi havia la Ségolène Royal. Parlàvem de tot el que vindria; fèiem cafes au lait clandestins; tu dibuixaves en el teu bloc, jo escrivia notes en una llibreta. Sempre ho fèiem. A Menorca, a Xile o a Toulouse. Semblàvem invencibles. Quins temps.
Han passat anys, molts anys. Han passat moltes coses. Jo continuo fent la mateixa cara de despistat i parlo massa. Tu continues tenint la mateixa mirada fosca, valenta i salvatge. Tot això ho penso mentre m'assec damunt la mateixa barana de pedra, just a l'altura on calculo que vam treure la càmera i ens vam fer aquella selfie analògica. Hi he vingut sol, abans de marxar a la universitat amb bicicleta, a primera hora del matí. En dotze anys m'he casat, he tingut un fill, he pensat i dit i fet mil projectes que ni somiava llavors. També hem viscut, hem viatjat, hem lluitat i hem deixat d'estar junts. Però en aquesta història encara hi tenim espai per a tots dos. Com l'espai que hi dedico ara mateix. En ple estiu. En aquesta mateixa barana. Una estona.
Estimar-se és per sempre? Penso que moltes vegades per respondre a preguntes transcendentals o incòmodes viatgem a ciutats alienes; a ciutats que no ens parlin de nosaltres mateixos. Allà és més fàcil respondre preguntes dures o que poden arribar a fer mal. Sí, crec que si som una mica generosos, si ens perdonem algunes coses, si no oblidem del tot, podem dir que estimar-se és per sempre. Aquesta foto antiga ho demostra. De vegades la vida et sorprèn i et retorna, sense esperar-ho, a un mateix lloc en altres circumstàncies. I malgrat tot, el cor s'encongeix una mica i tremola: l'amor no s'acaba mai del tot. En aquella instantània, tu i jo érem molt feliços. Com ho soc ara, Ena. Vam guanyar, ho saps? Ens ho vam donar tot i al final de la història, les ferides es van curar. Aquesta foto antiga de Toulouse on sortim tu i jo m'ho recorda.