24 de desembre del 2015

Tancar gira. Tancar cicle.

Han passat setze mesos des de que vam estrenar a Televisió de Catalunya el llargmetratge documental Bon cop de falç. La història de l'himne. Des de llavors, amb els tres productors (L'Avenç, Enderrock i Clack) ens hem embrancat en una aventura de presentacions i projeccions, que ens ha portat arreu del país. Hem convertit el documental en minisèrie de televisió per La Xarxa de Comunicació Local, l'hem agafat de base per fer-ne un espectacle de cançons i himnes que es va titular "Seguem Arran!" i que vam estrenar al Born Centre Cultural just abans de la Diada Nacional i en vam elaborar una exposició, que es va instal·lar al mateix espai cultural i que després ha girat per Reus, Barcelona o Girona. Crec que hem fet un bon exercici de relat transmèdia. Hem convertit una idea en un relat que s'ha anat adaptant a múltiples formats. El que hi explicàvem s'ho valia. Televisió, cinema, exposició, espectacle musical, DVD, web interactiva... no hem estalviat eines ni canals.

El Bon cop de falç ha anat de ruta i s'ha presentat arreu del país. Això m'ha permès fer una de les coses que més plaer em dóna: viatjar i conèixer. Allà on arribàvem a projectar el documental hi hem conegut militants de base, gent disposada a tot per tal de tirar endavant un acte cultural o una taula rodona. Els imprescindibles. La Núria del Koitton Club de Sants. O l'Enric del Centre de Normalització Lingüística de Cornellà de Llobregat. O la Pia de l'Ateneu Igualadí. O en Joaquim de Sant Vicenç de Castellet. Hem fet una ruta de carretera i manta durant moltes mesos; des de Terrassa fins a Taradell, des de l'Espai Mallorca de Barcelona fins a Caldes de Montbui, des de Cardedeu fins a L'Hospitalet, des d'Argentona fins a Folgueroles. Hem parlat i debatut de música, documental i història al centre cívic de Can Fabra, a l'Escola de Música de Catalunya o als Cinemes Girona. El que deia abans. Descobrir un munt de llocs i un munt de gent. 

Ahir al vespre vam fer la darrera presentació. Va ser al Centre cultural de Mollerussa, al Pla d'Urgell. Acompanyats de la Meritxell Gené, cantautora i amiga, que ens va interpretar algunes cançons que s'han convertit en himnes, com Catalunya Comtat Gran o L'Estaca. Em va fer il·lusió realitzar la última de les presentacions just a una població on hi tinc una part de les meves arrels familiars. Acabar-ho amb alguns familiars barrejats entre el públic de la platea va ser una cirereta. La tertúlia de després de la projecció, com sempre ha estat, va ser plural i molt participada. L'exposició encara es podrà tornar a veure a un parell de llocs. A Argentona i a Mollerussa, de cara a finals d'hivern, però en principi ja no farem més projeccions. Aquesta passada matinada, tornant amb la Renault Kangoo per la Panadella, amb boira de desembre a l'autovia, amb en Joan de copilot parlàvem de com és d'important saber tancar gires. Perquè en definitiva, significa també tancar cicles. Gràcies a tots per haver-hi estat. Tot s'acaba perquè tot pugui tornar a començar.

16 de desembre del 2015

Cicle de Músiques Tranquil·les: brotar enmig de l'hivern

Aquest migdia hem presentat l'onzena edició del Cicle de Músiques Tranquil·les, que començarà a finals de gener. Com que ningú ens ha regalat res, valoro molt cada cosa que aconseguim. Per cinquè any consecutiu participem d'aquesta iniciativa única en tot l'any a la ciutat. Única perquè la música en directe -amb l'excepció de Les Santes i la seva hiperbòlica agenda de juliol farcida de concerts gratuïts- no té a Mataró cap altra ocasió per coordinar-se durant gairebé tres mesos i aparèixer a quatre espais diferents (Cafè de Mar, Clap, Monumental i El Públic).

He tingut un moment per mirar enrera i sorprendre'm. En parlava l'any passat: som fills de tot això. I ara també ho bastim nosaltres. Increïble. Asseguts a la taula de la roda de premsa he pensat en que fa tot just un any també ens acompanyava en Gustavo Herraiz de l'Arcàdia Cafè Cultural, un espai que va tancar aquest estiu passat, just abans del setembre. He pensat en el seu somriure murri. I l'he trobat a faltar.

Vivim uns moments en que donar per suposades les coses és una mala idea. Res és espontani, ni els projectes s'aguanten per art de màgia. Darrera cada concert hi ha una negociació, un esforç, un treball de mails, calendaris, planificacions. Ho he tornat a dir a la roda de premsa: el cicle de Músiques Tranquil·les és un petit gran miracle. Una primavera musical que brota a la ciutat enmig de l'hivern.

El cartell que presenta El Públic crec que és el més ric de tots els que hem presentat mai en la història de la nostra participació en el Tranquil·les. El bellíssim menorquí Cris Juanico, l'aposta de Bankrobber Ran Ran Ran, els retornats Glaucs, la poètica dels Sol i Menta, l'emergència d'Ian Sala i la proximitat de la bandautora de Sant Vicenç de Montalt Edurne Vega. Les entrades pels concerts es poden comprar de forma anticipada aquí.

Una vegada més, brotem enmig de l'hivern. M'agradaria començar a deixar l'hivern. I pensar més en la primavera. Arribar a viure la primavera. Però per això cal que brilli el sol. I també que els que toca reguin amb la regularitat i l'estima necessàries. La terra sembrada de la ciutat s'ho mereix.

8 de desembre del 2015

Soliloquejar com a principi

Soliloquejar amb algú és l'obra que em va recomanar l'actor i amic Eric Balbàs. Estava en cartell a la sala Joan Brossa de La Seca - Espai Brossa, un recinte escènic de petit format ubicat al barri del Born que feia mesos que tenia pendent descobrir.

Signava la dramatúrgia i la direcció el joveníssim Roger Torns. Tinc especial predilecció per a descobrir nous autors, noves veus. Vaig entrar amb curiositat. I en vaig sortir sorprès. Sorprès per una posada en escena misteriosa i estranya, incòmode, efectiva.Sorprès per la capacitat de malgrat unes interpretacions irregulars i poc cohesionades, tenir la percepció d'haver entès el missatge escènic amb una rudesa inaudita.
Una companyia recent com EL EJE -plena de coses per polir, plena d'oportunitats per explotar- hauria d'estar molt satisfeta d'omplir la platea com ho va fer aquest passat dimecres de desembre. Però encara hauria d'estar més satisfeta per plantejar un espectacle de poc més d'una hora de durada que sap explicar ras i curt, que estem profundament sols, desencantats, morint-nos de ganes d'estimar però incapaços de saber-ho explicar als altres.