25 de setembre de 2010

i noves coneixences

Ahir a la nit vaig estar amb en Blai tocant a l'andana de l'estació de Metro de Fontana. Era divendres de Festes de La Mercè, i a partir de mitjanit pujaven i baixaven dotzenes de persones que venien o anaven als diferents escenaris de la festa: al Fòrum, a la Plaça Reial, a la Plaça Sant Jaume.
Nosaltres dos a la nostra història: dues guitarres acústiques, cançó amunt i avall, que si arreglant un valset, que si arranjant una versió, que si repassant una cançó. Ens agrada tocar allà, passa gent, tenim la oportunitat de mostrar sense molestar gaire la música que fem. De tant en tant algú somriu, algú s'atura, algú deixa perdre un metro per poder escoltar el final d'una melodia. Un autèntic regal.
Ahir a la nit vaig trobar-me gent que feia dies que no veia. En Sigfrid, amb el que vam anar junts tota la vida a l'escola. La Irene, amb qui hem treballat rodant Santes15! aquest estiu. La Rosa, que vaig conèixer al Casal Les Vinyes feinejant amb el meu germà. I tot al costat d'en Blai, l'amic de l'ànima músic, geni i despistat, alegre i somiador, increïble i descregut.
Ahir a la nit, al tornar sol després de tocar tanta estona pensava en les noves coneixences. I pensava que sovint la vida és com una andana de Metro. Cada tres o quatre minuts para un tren i en baixen un munt de persones i passen pel costat teu. I des del banc has de saber escollir o deixar ser escollit. Tocant la teva pròpia música. Esperant que els que es parin siguin aquells que tenen parada l'orella a una melodia semblant.

3 de maig de 2010

Nit a Vic | Regust mataroní de docu i jazz

Un dia llarg, el d'aquest dissabte, en el que hem estrenat el nostre documental i hem participat d'un espectacle que per primera vegada al nostre país, mescla documental musical i música en directe. En parla en Joan al seu bloc en qualitat de productor del documental Cançons a la vora del Pop, que he dirigit i que hem produït amb Clack Música! i el Grup Enderrock.

Una tarda i una nit llargues, amb molts amics i coneguts que han volgut acompanyar-nos en l'estrena en un marc ideal i excel·lent, l'Atlàntida, un recinte que em fa sentir enveja i vergonya que a casa nostra no haguem estat capaços de tenir a hores d'ara res similar. Si volem cultura, hem de tenir les infrastructures. Una tarda i una nit amb moltes anècdotes, retrobament amb els grups - en Joan Pons, en Càndid i cia., els Amics de les Arts i el seu road-manager en plena voràgine, els simpàtics chiens i la seva brillant Anna Roig) i l'absència de la Maria Coma, amb afonia (recupera't!).

I al sortir a quarts de dues de la matinada de l'Atlàntida anem a parar a un altre espai mític del jazz català, la Jazz Cava de Vic, amb els seu cartell de neons vermell... i de sobte em trobo amb l'Ivó Oller i el seu Quintet en plens bisos del seu concert! Ens abracem amb l'Ivó, un músic collonut del que he parlat altres vegades , un autèntic fenomen i un bon amic. Fem unes cerveses amb ell i bona part de l'equip tècnic que es queda al bar. S'allarga tot plegat, amb conversa a tres bandes amb l'Oriol, l'ajudant de direcció, en Genís, el cap de so, i la Sandra, la futura auxiliar de direcció del proper documental. Intento convèncer a la Marta perquè organitzi una festa al seu pis del barri de Gràcia sense saber si la convenço. Acomiado l'Arnau i la Maria que tornen a Montmeló. Demanem uns quicos per acompanyar les noves rondes. S'allarga tot plegat, encara una miqueta.
Quant tornant amb el cotxe al seient del darrera, dormitejant i sentint la pluja picar contra el vidre, pensava, satisfet, que avui ha estat un dia bonic. Una nit a Vic amb regust mataroní per la banda del documental i la banda del jazz. Sigui com sigui, la música continua donant-me moltes alegries i em permet viure coses extraordinàries.

26 d’abril de 2010

El rebombori destaca per sobre l'habitual

"L'home que treballa fent de gos la vaig sentir per primera vegada dins una Renault Kangoo d'en Xandri, anat cap a una costellada a Sant Iscle de Vallalta. Des de llavors forma part de les meves cançons de loosers preferides.
El concert dels Amics de les Arts al Clap de Mataró és sens dubte el més viscut dels que vam enregistrar. També el més complexe a nivell tècnic, ja que vam comptar amb sis operadors de càmera, dos tècnics de so, tres persones de producció... i un total de deu càmeres enregistrant-ho tot.
Aprofitant al màxim el so del públic, en Ferran Garcia, el cap de so, ha fet una mescla digna i sentida on destaca molt per sobre de l'habitual el rebombori, xiscles, aplaudiments i corejaments del públic."

Eloi Aymerich
[Escrit que acompanya el segon nou tràiler viral del documental Cançons a la vora del Pop]

21 d’abril de 2010

Realitzar la nova música amb un nou punt de vista

"Un dels elements destacats del documental és la realització audiovisual atrevida que fem d'un tema sencer de cadascun dels grups de música protagonistes excepte els Manel.
Amb Anna Roig i L'Ombre de ton chien vam optar per unes càmeres mòbils, fragmentades, que ensenyéssin les ombres i els fragments que volten i emmarquen a l'autèntica protagonista. El retoc de color també és rellevant, i deixa tot el concert en un sèpia vermellós molt vintage i cabaretesc. La feina del realitzador tècnic dels directes, en Kiko Montoro, ha estat clau per aconseguir-ho i ajudar-me a explicar el que tenia dins el meu cap.
Creia, abans de fer aquest documental, que calia que optéssim per realitzar la nova música de casa nostra a través d'un punt de vista que també fós nou. Crec, humilment, que ho hem aconseguit."

Eloi Aymerich
Director "Cançons a la vora del Pop"
[Escrit que acompanya el nou tràiler viral del documental Cançons a la vora del Pop]

14 d’abril de 2010

Tillsammans

Corria el 2001 quan a mig matí d'un dia entre setmana, a la facultat de Rambles de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, en Joanot, un company de classe que cada matí venia de Vic amb tren, em va explicar que havia anat a veure una pel·lícula boníssima, que l'havia encantat. Es deia Juntos, i passava en una comuna de Suècia. En ella els seus habitants hi bevien, feien l'amor, parlaven de política, cultivaven les seves verdures i vivien sense televisió, construint un món millor.
En aquell moment ens vam conjurar d'intentar tornar al cinema a veure-la plegats, i després anar a fer un shawarma o unes cerveses i passejar i sentir-nos lliures. Era un moment en que descobríem Barcelona, allargàvem les tardes, les nits, viatjàvem de metro en metro i del Born a la Plaça del Teatre del Gòtic, del Raval als primers carrers de l'Eixample. Tot partint de les portes de la nostra facultat, a tocar de Drassanes i Colon.
Aquella conjura no va funcionar. Durant aquests nou anys he coincidit algunes vegades amb la pel·lícula. En algun videoclub. En algun servidor de video online. Algun amic que la tenia per casa en dvd. L'he llegida en revistes i algun diari. Però no havia tornat a trobar-me-la cara a cara.
Avui al vespre l'he anat a veure, finalment, a l'Altercinema, el cicle de cinema alternatiu que organitzen cada dimarts al Foment Mataroní. Quina gran pel·lícula. Al sortir del cinema, cap a les deu de la nit, el carrer buit, caminant tranquilament cap a casa, he sentit alguna cosa al meu voltant, com una sensació de relax especialíssima. Com si una quadratura del cercle que havia estat girant lentament durant nou anys al meu ventre es tanqués dins meu. Com si hagués confirmat moltes coses avui al vespre. Coses que he après a altres llocs i que la pel·lícula m'hauria pogut explicar el 2001. Més val tard que mai. Tillsammans.

18 de març de 2010

Passet a passet [Autoteràpia]

Passet a passet vaig fent el meu petit camí que em porta a ser cada dia una mica més feliç. Amb totes les equivocacions del món i els dubtes de l'univers. Amb tots els temors i les alegries a flor de pell. Vacilant com una espelma, com un llençol al terrat, com una oreneta, com un núvol descalçat. Passet a passet, avanço amb la cara ben alta, pel camí que em porta a ser cada dia una mica més feliç.

8 de març de 2010

2 maneres de fer

Per la música i pel disseny, Coqué Azcona i Joan Pons ens ensenyen com podem arribar a fer coses extraordinàries, contemporànies i arrelades a la nostra realitat més propera.

22 de febrer de 2010

Estar vivint una road-movie


És la sensació que tinc aquestes últimes setmanes de febrer. Sensació que em sorprèn sempre al cotxe, dies que a primera hora del matí o ja de nit a les tantes anem o tornem de rodar el documental que estem preparant tant gelosament.

Sets de rodatge a locals musicals de Gràcia, a estudis de ràdios nacionals de Barcelona, a places de l'Alt Penedès o àrees de servei del Maresme. Discusions de plans i ritmes a bars davant la Luz de Gas, el Clap o el Vinil(). La sensació d'anar corrent endavant amb els millors companys de viatge hores i hores. Condueixi en Carles, l'Oriol, en Kiko o la Marta. Una successió divertida i esgotadora a la vegada de tot tipus de trobades, entrevistes, plans, contraplans, storyboards, escaletes i seguiments amb travelling o càmera en mà.

Suposo que començo a entendre què significa rodar. Sempre m'ho he pres com una cosa aliena, que no va amb mi, que els rodatges de veritat només els porten a terme els super directors de cinema i el seu món de Red Ones i celulòide de 35 o 16mm. Però ara m'hi trobo al bell mig, i només puc dir una cosa. Tinc la sensació d'estar vivint una road-movie.

13 de febrer de 2010

Els que van mantenir-se dempeus

Aquells que durant dècades de foscor van tenir la consciència i el valor d'alçar-se i mantenir-se dempsu. Aquells que van lluitar amb totes les seves forces quan ningú sabia quants anys duraria aquella dictadura dèspota i sòrdida. Aquest passat dijous se'ls va homenatjar a Mataró. En Joan Antoni se'n fa ressò aquí. Jo n'he conegut. Homes i dones valents, amb la mirada alçada i el cor fort. Homes i dones als que debem que avui el nostre futur sigui una mica més clar. Els que van mantenir-se dempeus són un exemple. Ahir ho parlava amb la historiadora Margarida Colomer a qui em vaig trobar casualment passejant. Recordar els que van suportar-ho tot per principis, per valors, per dignitat, per ideals. Honrar els que van mantenir-se dempeus és tant important... els que van mantenir viva la cançó de l'esperança enmig del silenci gris i opressor del franquisme.

10 de febrer de 2010

El dia que vaig confondre la pluja amb les llàgrimes

Ahir va ser el dia que vaig confondre la pluja amb les llàgrimes. Va ploure, i molt, i al vespre vaig sortir a tirar la brossa al contenidor d'orgànica que hi ha davant de la porta de casa. Encara queien gotes i em van mullar la cara. Feia fred, i l'aire que exhalava es convertia en petits nuvolets de vapor d'aigua. Abans de tornar a pujar a casa m'he quedat al portal mirant enlaire, observant com la farola il·luminava màgicament les petites gotes d'aigua. Per uns instants m'he pensat que les gotes que em regalimaven galtes avall eren llàgrimes de tristesa. Plovia a la meva plaça, era tard i fosc, i malgrat tot pensava únicament en les meves llàgrimes.

26 de gener de 2010

Reflexió Laboral

Hi ha persones que es poden permetre el luxe de viure la vida sense fotre pràcticament ni brot. Sense pensar gaire en el valor de cada cosa. Sense fer el salt cap endavant. Sense pensar en aportar alguna cosa rellevant als altres. Ni ho envejo ni ho denuncio ni ho felicito.

Hi ha persones que es poden permetre el luxe de viure la vida mirant-la a la cara i deixant el millor de sí mateixos per tirar endavant. Sense voler viure de rendes ni privilegis. Sense deixar d'intentar cada cop fer-ho millor. Sense deixar de pensar en aportar alguna cosa rellevant a la seva família, a la seva ciutat o poble, al seu país. Això és el que envejo. Això és el que intento assenyalar amb el dit. Això és el que felicito.

Reflexió laboral:
Intentar cada dia en l'àmbit laboral fer-ho millor, treballar millor, esforçar-me tant com pugui.
Fer de la feina del dia a dia un petit gran miracle que em fagi sentir més feliç, més creatiu, més cooperatiu, més honest, més ciutadà, més compromès amb els homes i dones d'aquest petit país on visc. No em veig capaç de cap altre alternativa.

22 de gener de 2010

Quintana a La Sexta

D'alguna cosa ha de servir tenir un dels grups multimèdia més potents d'Europa amb seu a Barcelona. Aquesta setmana La Sexta ha fet un pas endavant. Gairebé històric, diria, en programar una actuació en directe d'un música cantant en català ¡en directe per les Espanyes!
Gerard Quintana és el pioner escollit per llançar-se al directe parlant de Barcelona i cantant en la nostra llengua. Quina felicitat normalitzar les coses. Quina felicitat que arreu de l'estat puguin gaudir de la clarividència de Barcelona en colors de Quintana. Quina felicitat comptar amb els sants Buenafuente, Berto, Roures i companyia que aposten per explicar a fora que aquí existim i tenim colors i sons propis.

21 de gener de 2010

Un dia qualsevol

09:30 Reunió a Mataró. 10:35 Marxo amb cotxe amb en Manel de rodatge a Sant Joan Despí. 11:45 Arribem a Tv3. 12:15 Entrevista i enregistrament amb la Mònica i en Manel a en Xavier Bosch d'Àgora. 13:35 Marxo cap a Barcelona. 14:15 Dino en un cafè petitó del carrer Aragó. 14:45 Corregeixo els darrers exàmens dels meus alumnes de televisió. 15:05 Reunió al CETA per preparar un video promocional. 17:10 Cafè amb la Victòria a Maria Cristina fent un Starbucks. 17:45 Marxo amb en Joan cap a Enderrock. 18:10 Reunió sobre el nou documental (en projecte). 19:55 Enfilem els ferrocarrils. 20:38 Em trobo en Sergio Morales al bus i xerrem de cooperativisme, empresa i com governar sense equivocar-se (impossible). 21:35 entro per la porta dels estudis de Televisió de Mataró. 21:40 Arrenca La Fàbrica amb un equip de gent professional i brutal. 22:50 Acabem el rodatge televisiu. 23:05 Sopem amb operadors, realitzadors i músics al Birrateka. 23:59 En Roger m'acompanya a casa amb cotxe. 00:07 Truco al timbre perquè m'he deixat les claus. 00:08 M'obren i pujo les escales. Malgrat tot, hem fet realitat un altre dia ple de persones i oportunitats. Un dia qualsevol.

8 de gener de 2010

Un 2010 ple d'oportunitats per la nostra música

El 2009 s’ha tancat en clau musical a casa nostra amb una notícia pèssima: la no celebració, el 2010, del festival Cruïlla de Cultures a la nostra ciutat, segurament l’element que més personalitat havia donat a la capital del Maresme aquests darrers anys. Un festival com el Cruïlla són paraules majors pels amants de la música diversa i desacomplexada. Gràcies a ell i a la gent de Visual Sonora que el fa possible, hem gaudit de noms enormes de la música catalana, llatina i global, amb noms com Omara Portuondo, Manu Chao, José Mercé, Coetus o Khaled. El cop de taula dut a terme per VisualSonora esperem que signifiqui tan sols un avís i des del Diaridelamusica.com urgim el govern municipal a buscar una solució definitiva que permeti la celebració del festival. El 2010 hem de tenir un nou Cruïlla al Maresme amb els seus fundadors al capdavant.

Més enllà d’aquest certamen, el 2010 es presenta amb la sensació que apareixen nous brots verds a l'escena musical del territori. En aquest sentit, cal assenyalar la irrupció de noves sales, amb força, a la comarca, com per exemple l'excel·lent Rubik de Vilassar de Mar o l’empenta que Caixa Laietana està donant a diverses activitats musicals, abandonat el seu tradicional autisme en aquest àmbit. Alguna mala notícia, com la marxa del Kalitja d'Arenys de Munt o la imminent de la Comuna de l'Art de Mataró.

Però la cosa avança. Hi comença a haver una espiral de trobades musicals importants durant l'any, com el Músiques Tranquil·les o el Nits de Jazz a Mataró, el Festival Esclat a Calella, el Jazz en la Nit a Premià de Dalt, el Petitsons a Caldetes, el Cafè Jazz a Calella o les 12 hores a Argentona. N'hi ha més. N'hi ha molts. N'hi haurà més. Per això és tant important que es vagi generant un pool musical a la comarca i que no se centri només en Mataró. En mica en mica, molt més lent del que alguns voldríem, es va teixint una escena musical pròpia a Mataró i la comarca, capaç d’atreure públic tant del Vallès Oriental com de la ciutat comtal. Una passejada noctàmbula un divendres a la nit qualsevol a la zona d’oci nocturn del Pla d’en Boet dóna bona mostra del que diem. La música ha fet Mataró capital d’alguna cosa.

El món és dinàmic -cada cop més, sortosament- i de la mateixa manera que moren coses en neixen de noves: no tenim cap dubte que si finalment es confirma l’anul·lació del Cruïlla 2010 Mataró i el Maresme –que han de caminar junts també en aquest camp des d’ara mateix- sabran substituir d’alguna manera el buit creat per la marxa –encara que sigui temporal del Cruïlla- Des del Diaridelamusica.com, almenys, qualsevol iniciativa en aquest sentit tindrà tot el nostre suport.

La música continua sent oportunitat de creació, de diàleg i també d'indústria cultural. Ara més que mai, hem d'apostar fort pel sector, per les sales, pels músics. Un territori amb una escena musical forta és un territori atractiu. Un territori viu i que avança. I amb les orelles parades a tot el que sona. Ens hi acompanyeu aquest 2010? Per nosaltres no quedarà. Com diem sempre: salut i molta música.

Article publicat com a Director del projecte multimèdia Diaridelamusica.com.

2 de gener de 2010

Lisboa je fuis

Lisboa je fuis
Vers l'incertain, vers l'infini
Vers des ailleurs chercher l'oubli
Comme un fuyard traqué, comme un proscrit.
J'ai gâché l'amour et détruit
Ma vie.

(Katia Guerreiro | Lisboa)