15 de setembre de 2014

Un himne bastit de baix cap a dalt

El documental Bon cop de falç. La història de l’himne és un llargmetratge documental que he dirigit aquesta primavera. Produït per la productora Clack i les editorials L’Avenç i Grup Enderrock, en coproducció amb Televisió de Catalunya i La Xarxa de Comunicació Local, el treball audiovisual està basat en el llibre de Jaume Ayats Els Segadors. De cançó eròtica a himne nacional.
Hi hem intentat bastir una narració que expliqués com va néixer una peça musical amb més de 120 anys d’història. Una història autènticament rica, perquè Els Segadors sempre ha estat relacionada amb les idees de llibertat, democràcia i justícia. S’ha cantat enmig de la Setmana Tràgica el 1909. O en les manifestacions contra la dictadura de Primo de Rivera. O entre les columnes de milicians marxant al front de la Guerra. O als camps de la mort nazis o a l’exili americà de la Generalitat. Fins i tot s’ha combinat amb La Internacional en els mítings de la resistència antifranquista a principis dels setanta. Ha estat una cançó que ha fet costat al poble.
I el poble, malgrat saber que estava prohibida, perseguida i multada, l’ha cantada. La voluntat del documental ha estat sobretot saber estar a l’alçada.  Perquè trigarem temps a tornar a fer una obra audiovisual d’aquestes dimensions on l’epicentre sigui l’himne.
La cançó, composada per Francesc Alió el 1892, trigarà més d’un segle a ser reconeguda oficialment com a himne nacional de Catalunya. Serà el 1993, després d’un llarg debat en el Parlament de Catalunya.
També crec que valia la pena fer un documental amb un cert caire generacional. Tot just passat els trenta anys, crec que jo –i la nostra generació– hem de fer memòria. Els Segadors ens recorda que Catalunya s’ha forjat en base al respecte a les classes populars i a la voluntat d’aquesta de ser. El nostre himne s’ha imposat de baix cap a dalt. S’ha bastit per voluntat popular. I he intentat que cada pla, cada seqüència, cada escena de ficció i entrevista, cada dibuix, ho expliqués amb un llenguatge audiovisual renovat, elegant i honest.

[Article publicat a Tribuna Maresme com a director del llargmetratge documental Bon cop de falç. La història de l'himne]

9 de setembre de 2014

Ara és l'hora!


Aquesta nit per Televisió de Catalunya estrenem Bon cop de falç. La història de l'himne. Fa un any ni sospitava que enguany estaríem enmig d'aquest moment. Ha estat un procés d'urgència, trepidant, que ens ha portat en sis mesos a tenir sobre la taula aquest llargmetratge documental d'una hora de durada i amb quatre actuacions musicals, vint entrevistes, animacions en rotoscopia i una línia de ficció que relliga tota la història.

Portem des de dissabte voltant pel país en preestrenes i tertúlies. De La Setmana del Llibre en català fins al Museu de la Vida Rural de l'Espluga de Francolí o el CAT de Gràcia. En Joan Salicrú, que és el productor executiu de Clack, ho documenta molt bé al seu bloc. I finalment, dins la programació especial de l'onze de setembre, avui es projectarà per TV3.

De vegades, fa anys, en temps de la universitat pensava "què deus sentir quan estrenes en prime time a la teletres?". I resulta que ara que estrenem una peça de la que sóc director, el que sento no és gaire diferent del que podria sentir quan he estrenat altres coses en altres escenaris i mitjans. L'agradable sensació de la feina ben feta. L'autèntica revolució, com citaria en Cesc Amat d'Albert Camus. Una feina ben feta compartida amb els coproductors, L'Avenç i el Grup Enderrock, i la coproducció de Televisió de Catalunya i La Xarxa de Comunicació Local.

Amb l'equip de Clack hem fet una feina de posar cadascú en el millor lloc del vaixell. La Georgina a producció, l'Ariadna bastint el guió, en Marc operant, en Jordi dibuixant, en Joan retocant. Malgrat les dificultats, m'ha agradat compartir la feina en equip. I destaco a dues persones que exemplifiquen molt bé el que vull dir. Per una banda l'Esteve Rovira, que ens ha assessorat en les escenes de ficció. La seva generositat cap a mi ha estat enorme. Un director més gran ajudant a un de més jove. I per l'altra en Gil Ayats. Un noi de vint anys estudiant del Grau en Mitjans Audiovisuals del Tecnocampus que ens ha portat la fotofixa durant tot el rodatge. Un director jove ajudant a un estudiant encara més jove. El procés de producció del documental ha estat una xarxa d'enormes complicitats.

També tinc records per gent que m'hauria agradat que haguessin gaudit aquest vespre amb aquesta història. L'avi Joaquim, que penjat a la paret del seu despatx tenia -i guardem encara- un quadre amb la senyera i les paraules "quan convé seguem cadenes". El professor Joaquim Jordà, que segur que em diria que es podia explicar millor la història si hagués fet tal cosa... o en Daniel Hernández, que m'hauria recordat que si no havia disfrutat i sigut feliç durant el procés no havia valgut la pena. És de gent honesta i treballadora com ells de qui em sento tant deutor.

Ara és l'hora d'ensenyar la història, el documental. Presentat per l'amic Jaume Ayats i amb l'enorme talla de la fotografia d'en Fèlix, el tall de la Lupe, la música d'en Toni, el so d'en Roger o el guió d'en Sergi. Em sento responsable d'explicar una bona història per ajudar a fer el país més conscient que només ens podem bastir de baix cap a dalt. I també em sento content d'haver-la pogut explicar al costat de desenes de tècnics i actors que han posat el millor de sí mateixos perquè aquesta nit tothom qui vulgui en pugui gaudir -en Full HD!! :)- a les seves televisions.

[Finals de juny del 2014, camps de blat aprop de Taradell. Sota la mirada d'Esteve Rovira dono indicacions als actors en una escena de ficció del llargmetratge documental].