2 de juliol de 2019

Cartes de Toulouse (IX): Bicicletes

A Toulouse vivim la vida sobre dues rodes. En el primer viatge de la mudança, a la furgoneta ja hi vam encabir la nostra bicicleta de passeig, alta, que la Maria s'havia comprat a Florència en els seus temps d'Erasmus. Una bicicleta amb alguna part rovellada, veterana, amb aires de Bianchi. Esvelta, elegant i pràctica. N'estic enamorat.

La ciutat és plana. Planíssima. Els desnivells arriben lluny, als afores. Cap a la Barriere de París, pujant les costes cap al cementiri, darrera la Médiathèque i passat el Canal du Midi. Al sud i a l'oest, l'horitzó pla. Això facilita enormement transportar-se damunt aquest invent de dues rodes; no arribem a la popularitat holandesa o danesa, però Toulouse, ho podem dir ben orgullosos, té una ciutadania animada en l'art de pedalejar. La majoria de carreteres disposen, pintat amb franges verdes, uns carrils bici amplis, separats clarament dels carrils per als cotxes de motor. Tots els carrils bus es poden franquejar amb bicicleta, i la immensa majoria de carrers i carrerons es poden circular contra direcció de forma legal si ho fas circulant amb velocípide. És en sí mateixa una manera de reduir la velocitat mitjana dels cotxes, furgonetes, motos i camions dins la ciutat: fent-los saber que en qualsevol moment una bicicleta pot venir en contra direcció. 

Els dies de pluja veus els herois amb capelina transportant-se entre els cotxes en caravana, per la rue Cugnaux o la route de Saint-Simon. Toulouse, com la gran majoria de capitals occidentals, té enormes problemes de retencions de trànsit. Després de viure mesos i mesos a la ciutat i cronometrar trajectes, a la majoria de llocs s'hi arriba abans en bicicleta que amb cotxe. No només fem exercici. Estalviem temps i contaminació. La vida, sobre dues rodes, està plena de satisfaccions.

Aquesta primavera vam pujar una segona bicicleta, ara l'elèctrica. Allà hi vam acoplar la cadireta on portem en Simó gairebé sempre que anem al mercat, al parc, al centre o a l'escola bressol. A ell li agrada molt anar comentant la jugada des del darrere. Comptem arbres, cantem cançons i de tant en tant assenyala i al·lucina amb els autobusos que ens avancen. Guardem les bicis en el pàrquing col·lectiu que tenim a la zona comunitària del nostre edifici. N'hi ha desenes, de totes mides i colors. La mare de la Carmen, del pis de baix, cada matí porta la seva filleta rossa a l'escola pedalejant. Un veí del número 17, Monsieur Pignon (verídic), es passeja elegant amb la seva bicicleta on no sé com, gairebé sempre sobresurt alguna baguette. A tres minuts a peu de casa, a Etienne Billières, hi tenim el taller de bicicletes de referència. Allà anem a inflar les rodes; també m'hi vaig comprar un casc gris molt elegant. És el nostre comerç de proximitat biciclista.

Toulouse té el seu propi bicing, el velo-Toulouse. En tenim dos abonaments, que compartim quan els amics ens vénen a visitar. Fem rutes ciclistes per la ciutat. De dia i de nit. Amb casc o sense. Cada matí per anar a la universitat faig un recorregut amb velo-toulouse, entre l'estació 183 i l'estació 221. Trigo entre 9 i 14 minuts pedalant. Em marco 3,200 quilòmetres. La vida en bicicleta està feta de sortides i arribades, metres recorreguts, estacions de velo-toulouse, clicades d'ull amb els ciclistes al creuar-se. La vida en bicicleta és bonica.

Amb l'arribada de l'estiu, els biciclistes es multipliquen. Les noies amb vestits de flors i cabàs a la cistella del darrera. Els nois amb ulleres de sol i la camisa descordada gairebé del tot. Algunes tardes, pel simple plaer de notar l'aire càlid fregar-nos les galtes, ens dediquem a deambular amb bicicleta entre els ponts de La Garona; pont Saint-Michel, pont de Saint-Pierre o l'Île du Grand Ramier. Pedalejant pel Quai de Tounis la vista sobre l'altra ribera, plena d'arbres altíssims, frondosos i verds, és extraordinària. I recito de memòria els versos de Pablo Neruda mentres pedalo;
Obreros y muchachas
a las fábricas
iban
entregando
los ojos
al verano,
las cabezas al cielo,
sentados
en los
élitros
de las vertiginosas
bicicletas
que silbaban
cruzando
puentes, rosales, zarza
y mediodía.

7 de juny de 2019

Cartes de Toulouse: Eleccions, Estat, Exili (VIII)

Eleccions. Saps que arriba una contesa electoral quan el dissabte, a la plaça del mercat de Sant Cyprien, es reparteixen fulletons amb logotips dels partits. A tocar de Rue Varsovia hi ha un petit cercle del Partit Comunista Francès; flyers vermells. Vells camarades amb cabells blancs i xupa negra. A tocar de Charles Lafitte un petit estand amb parasol de la France Insoumise; fulletons multicolor. Dues joves d'orígen magrebí, una àvia entranyable amb el cabell verd i una mare de família amb una xapa antinuclear. A la universitat els hiperactius del anticapitalistes NPA pengen cartells dia sí dia no. El dissabte fan una festa amb música i taquilla inversa, malgrat no es presenten a les eleccions. De tant en tant, al damunt dels seus pòsters s'hi troben enganxines guerrilleres que contraprogramen anunciant un míting de Melenchon a la Halle du Grains. Pels francesos les eleccions europees són molt més que una representació de diputats a Brussel·les o Estrasburg. És una qüestió particular. És el somni fundacional de la pau, de la fraternitat, de la unitat. En un país traumat per tantes guerres amb els seus veïns, Europa és justícia, però també, un projecte polític per evitar les guerres.

Estat. Toulouse, capital París. Un dilluns ennuvolat de maig arribem amb TGV a la Gare de Montparnasse. París és molt més que la capital de França. És la concentració de tota la simbologia del gran Estat-nació europeu. Des de París ens podem projectar al món. Això ho parlem a les tantes de la nit, al menjador de casa en Xevi i la Marina. En Xevi va marxar fa nou anys de Mataró per fer carrera d'actor. I ara finalment, al Theatre de Soleil, les coses li van bé. Un vespre assolellat el visitem, al bosc de Vincennes. Ser a Toulouse o a París, amb les possibilitats de projecció cultural que hi ha aquí, fa difícil que es pugui tornar a casa. L'Estat francès continua sent, malgrat tot, el gran Estat cultural. París és l'enorme i versallesc Jardí botànic. La flama de l'Arc de Triomf en un migdia de pluja. L'enorme bandera que oneja damunt de l'Hôtel des Invalides. O també l'espectacular Òpera de la Place Bastille o els centenars de teatrets, cinemes i llibreries. L'Estat és el seu pack simbòlic. I amb això França encara és una superpotència. Entre tot això ens queda temps de no sentir-nos tant petits. A la zona de jocs infantils del Parc Monceau en Simó no para de fer amics; fem una migdiada a les escales de Montmartre; sopem en un libanès aprop de Chemin Vert, ens menjarem una creppe a la rue Moufetard amb tota la canalla de la Marina, farem un cafe au lait amb baguette en una cafeteria a tocar de Gare d'Austerlitz i passarem un matí de sol primaveral resseguint gairebé tots els senderols del cementiri de Montparnasse. De lluny, de vegades, veiem la torre Eiffel.

Exili. El primer de maig sopem convidats a casa de K, amb el seu marit M i el seu fill S. Vaig conèixer K a la universitat; el seu despatx queda al costat del meu, en el mateix passadís. Allà de tant en tant dinem junts; parlem de menjar, de viatges, d'enyorança, dels nens petits. Coses normals. Al seu país K era catedràtica de teatre i literatura sirianes. Després de l'àpat, ens entretenim mirant plegats al seu ordinador videos de l'època en que vivien tranquil·lament a Latakia, una ciutat de la costa mediterrània siriana. Fa quatre anys que van arribar a Toulouse fugint de la guerra. En el vídeo pixelat que veiem a la pantalla, K aguanta amb les dues mans un pastís d'aniversari amb nou espelmes que S bufa somrient, mentres alguns amics, els avis, la tieta, canten i aplaudeixen i M filma amb la videocàmera. El menjador de la casa siriana està ple de quadres i fotografies, amb unes cortines molt boniques. K va ser la primera de marxar, amb visat d'estudiant. Més tard, M i S van  agafar un dels últims avions que van sortir de l'aeroport de Latakia. K somriu sovint; i malgrat tot no aconsegueix esborrar una sensació vidriosa i trista a la seva mirada. Alguna vegada em diu que quina sort, que jo puc tornar a casa sempre que vulgui. Guarden les claus de la seva casa del centre de  Latakia en un calaix. Algun dia esperen tornar.

15 de maig de 2019

La cultura com a oportunitat


Som moltes les que considerem que la cultura a la nostra ciutat es troba en un moment d’urgència. Cansats de veure com la cultura a la ciutat no rep el tracte que considerem necessari, hem decidit fer el pas reivindicant-la amb el manifest Cultura15, que s’acaba de fer públic.
Necessitem una cultura viva, diversa, comunitària i territorial. La cultura ha de ser també cohesió social i per això ha d’estar arrelada a tots els barris de la ciutat. Mataró necessita un impuls a la formació artística, ampliant i connectant l'oferta pública i privada existent: educació i cultura són un únic espai de trobada i per això hem de tractar millor els joves talents emergents; cal que tornin espais de promoció i incubació com van ser Can Xalant o la Mostra d'Art Jove.
Sovint es parla de la dimensió econòmica de la cultura. Reivindiquem-la: necessitem que Mataró exerceixi com a capital cultural. Necessita més festivals de música, de teatre i de dansa; elements centrals de capitalitat que la projectin arreu del país. La cultura és una font de riquesa no només intel·lectual, simbòlica i espiritual, sinó també econòmica. El tercer sector i la petita i mitjana indústria cultural poden ocupar centenars de mataronines i mataronins en una activitat neta i d'alt valor afegit. Mataró pot ser una ciutat d'oportunitats i de futur per als creadors i creadores. Ja siguin maresmencs, catalans, espanyols o internacionals. De la literatura a la dansa, del circ a la música, del gravat als dissenys. Tenim una oportunitat amb el cinema, l'audiovisual i els videojocs; cada any es graduen més de cent joves en els graus relacionats al Tecnocampus.
També cal perdre la por a acceptar idees i propostes que sovint han estat titllades de voluntaristes o utòpiques. Mataró té una llarga tradició d'autogestió en la cultura. Televisió de Mataró, Can Fugarolas o CSOA La Fibra en són només alguns exemples. Cal que els reivindiquem com a models vàlids de gestió cultural amb un clar impacte en les nostres comunitats. Connectar les velles tradicions i folklore amb els nous llenguatges hauria de ser la tònica general.
En moments en que l’extrema dreta s’ha fet present al carrer de forma impune i descarada, ara tornem a dir alt i fort que la cultura pot ser el millor argument per combatre el totalitarisme i la xenofòbia. Amb la cultura podem dialogar, reclamar les llibertats. I sobretot la cultura permet retrobar-nos, construir imaginaris comuns i cercar allò que ens uneix més que accentuar les nostres diferències.
Aquestes són algunes de les raons –n’hi ha més- que es troben en aquest manifest de Cultura15; l’hem fet arribar als partits i coalicions electorals que es presenten a les properes eleccions municipals del 2019. A ells també els hi hem demanat que es comprometin a incrementar de forma progressiva, durant els propers quatre anys, els recursos econòmics i materials destinats a la cultura local intentant arribar a un 15% del pressupost municipal. També demanem incrementar fins als 500.000 euros anuals els programes de subvencions i convenis culturals. I com a proposta final, reclamem posar a disposició del teixit cultural local espais de titularitat pública per a la seva gestió col·lectiva. Les fàbriques de Can Xalant, Can Minguell, Can Marfà i la Vapor Gordils entre altres haurien de ser espais, també i com a mínim, total o parcialment per a la cultura.
Som una trentena de creadores i creadors vinculats a la ciutat de Mataró els que ja hem signat el manifest; des de l’escriptora Care Santos al comissari Manel Guerrero; des de la llibretera Núria Dòria al músic Raul Sala; des de l’actriu Clara de Ramon a l’artista visual Josep Maria Codina; des del dramaturg Carles Maicas fins a la ballarina Bàrbara Martín; des de DJ Swet fins a la directora Lupe Pérez. Volem ser moltes més. La crida a sumar adhesions continua oberta.
La cultura és una de les grans oportunitats de la ciutat. Apostar-hi sense dilacions ni excuses i amb imaginació i generositat es converteix, en els temps actuals, en una prioritat política imprescindible. Ens hi va la pròpia noció de ciutat. La cultura és la nostra gran oportunitat.

Eloi Aymerich
Director audiovisual,  gestor cultural i professor univeristari
Signant del Manifest Cultura15
[Article d'opinió publicat al portal Capgros.com en motiu del Manifest Cultura15]

14 d’abril de 2019

Cartes de Toulouse: Diumenge de primavera (VII)

Diumenge de primavera. Clàudia arriba amb l’autobús de les 8:15 a l’estació de Pierre Semard. Arribo abans d'hora per recollir-la. Aquí a França, m'he assimilat culturalment en el que respecta als horaris de vida social. M'irrita arribar tard. Gairebé tant com ells. Ningú acostuma a fer tard, aquí. Miro al meu voltant; hi ha poca gent. Les estacions sempre m'han semblat un lloc extraordinari per matar les hores. Llocs de pas, plens d'històries desconegudes. Llocs dramàtics; on la gent se separa, on la gent es retroba, on la gent espera i espera. Una bona amiga sempre em diu que per conèixer bé una ciutat el millor és visitar els seus mercats, els seus cementiris i les seves estacions. De tot això en té Toulouse. Del mercat de Victor Hugo al de Saint Cyprien, passant pels de cel obert com Jeanne d'Arc. Del cementiri de Rapas al de Terre-Cabade.  Però si parlem d'estacions, Toulouse fluixeja. L'estació principal de tren, la de Matabiau, no és especialment bonica. Porta en obres molts mesos; asfalt aixecat, tanques provisionals, desordre. L'interior no és ni ampli ni lluminós. Això sí; hi ha un piano. A l'extrem occidental, al final del pavelló, abans d'arribar als lavabos, hi ha un piano a lliure disposició dels visitants. Alguns dies, mentre esperava l'arribada d'un TGV de Catalunya,  m'he parat a badar i parar l'orella. Recordo un dia en que un operari de neteja, al acabar el torn, es va asseure a tocar. I amb els ulls tancats, encara amb l'uniforme taronja, interpretava de memòria una peça que després em va comunicar que era de Bach.

I arriba l'autocar, al moll número 6. Clàudia baixa contenta. Ha acabat finalment la universitat. I ara, ja lliure, es mor de ganes de volar, de viatjar. Per això ens ve a veure. Ens abracem i agafem dues bicicletes. Atravessem Rue Concorde, Jeanne d'Arc, Rue Lois, i encarem Rue Pargaminières fins al pont Saint Pierre, que al travessar-lo ofereix la millor panoràmica del Garona i l'enorme i bella cúpula de coure de l'hospital. Ja a l'altra riba, recollim la Maria i en Simó, que se'ns sumen a l'excursió amb una bici amb cadireta.

Avui, diumenge de primavera, anirem al Jardin des Plantes a fer un picnic. Piquenique com en diuen aquí. Abans passarem pel mercat de Saint Aubin, ple de gent. Una banda de swing toca sota els plataners, entre les parades de fruita ecològica i les de llibres de segona mà. I en Simó, al·lucinat, pica de mans i mou els malucs entre les rialles de la gent. Clàudia tot ho mira. Obre molt els ulls; avui, aquí, sembla que tothom estigui apunt de fer-se un petó. L'ambient del mercat ambulant és llibertí, populós, una mica caòtic, però també amable, conegut, còmode. Ens sentim bé en aquest lloc popular i amb els de casa hi venim sovint. Els paradistes criden ofertes, els vianants xerren distrets. I de lluny, passa una sirena. Comprem hummus libanès, croquetes de carn de recepta senegalesa, panets francesos i uns pastissets marroquins.

La ciutat esperava amb delit l'arribada del bon temps. I la gent s'ha bolcat a les gespes dels parcs. Desenes, centenars de tolosencs i tolosenques s'estiren a l'herba a prendre el sol. Unes noies toquen una guitarra i mengen entrepans. Un matrimoni jubilat llegeix amb atenció sota un arbre. Una banda de joves que semblen trets d'un anunci de Benetton es reparteixen trossos de baguettes i formatges. Uns ganàpies juguen a petanca. Una parella de noies s'abraça i es fa petons damunt una tovallola. Encara, de lluny, se sent una acordió i les atraccions del parc que han obert puntuals a les dues del migdia. Mentres contemplo tot això, em poso la gorra grisa i penso; la vida és bonica. Mentres juguem a pilota amb en Simó, la Maria i la Clàudia parlen i parlen amb els peus descalços. Els amics de veritat els reconeixes per la facilitat amb la que connectes després de molt de temps.

Amb el nen adormit, m'escapo a buscar uns cafès amb llet al quiosc del mig del parc.  Silvousplait trois cafes au lait. Mercibeaucoup. Bonne journée. Bonne après-midi. Bonne genial après-midi avec une soleill marvelleux. Mentres torno als parterres amb els gots a la mà veig Clàudia, de lluny. Té uns impertinents 24 anys i és llarga i esbelta. Pren el sol mentre mou suaument els dits dels peus, amb les ungles pintades d'un vermell intens. Un vermell de vida. La vida que brota en aquesta primavera francesa. Ella encara no sap que aquella mateixa tarda acabarem al museu de Les Abattoirs, on hi ha una exposició frapant de Picasso i els artistes republicans exiliats. O que l'endemà  al vespre anirem a fer una Raclette al costat del riu. I que abans, mentres es pon el sol, farem unes cerveses asseguts a les escales de Saint Pierre, i que a ella i a la Maria els hi faré una foto. Una foto on totes dues semblen estudiants d'Erasmus. I sobretot, el que ella no sap, és que en aquest diumenge d'abril, és ella qui ens ha portat la primavera. La primavera ets tu, Clàudia. I aquest diumenge extraordinari ja serà teu per sempre.

18 de març de 2019

Cartes de Toulouse: RestoU (VI)

El RestoU és el nom que rep el menjador universitari de l'Universitat Toulouse 2 - Jean Jaurès. Obre a les 11:45 i tanca a les 14 hores en punt. De dilluns a divendres. És un edifici sencer, a l'oest del Campus, d'una sola planta i amb les parets grises i les portes vermelles. Té dues ales amb dotzenes de taules blanques i llargues. En un migdia hi poden arribar a servir dos mil àpats.
Entrant, plat du jour, panet integral i postres, 3,25 euros per la gràcia de la República Francesa. Aigua a voluntat en gerres a les taules, com si fóssim de colònies. L'ambient és sorollós, ple de veus diferents, totes barrejades. Al meu costat una parella d’estudiants d'Arts i Lingüística parlen sobre on marxar d'Erasmus el curs que ve. A la taula del davant un quartet de vint-i-pocs anys fan broma de forma sorollosa. És divendres. Comença el cap de setmana. Més enllà dues noies s'acaben les hamburgueses mentres repassen uns apunts. En solitari, davant un envàs buit de crema de xocolata, una noia amb faldilla vermella i un monyo al cap llegeix de forma elegantíssima un llibre sobre la història de la música.
Buido els plats i deixo la safata i els coberts a la guixeta de neteja. Abans de marxar passo a recollir un cafetó. El meu accent anima el cambrer a dir-me amb un castellà simpàtic que ell va estar un any vivint a Barcelona. "Tibidabo, los Búnquers, la Fiesta, Multicultural. Barcelona es guay". Jo somric, i penso com una ciutat pot acollir tantes ciutats. Em deixa el noisette curt de cafè a quatre-vingt-dix cèntims.
Quan surto del RestoU està espurnejant com espurneja a Toulouse. Molt a poc a poc, amb gotetes petitíssimes que es queden enganxades a la llana del meu jersei marró. Em mullaré quan torni amb velotoulouse, penso resignant-me. L’ambient, ja encarant la tarda, aquí, al mig del campus, és assossegat. Les facultats, separades per àmplies esplanades, es connecten per uns camins de ciment gris. Tothom, obedientment, hi passa.
Uns nois amb jupa negra i pantalons foscos reparteixen uns fulletons del cercle d’estudis marxistes. Camí de la biblioteca un grup de sis o set persones enganxen cartells de Go Vegan sobre una enorme cartellera. Un noi carregat amb la guitarra i una motxilla pleníssima passa fent equilibris amb la bicicleta, camí del centre. Com a reacció em poso la caputxa de l'abric verd. I penso que la vida universitària en  qualsevol campus públic té sempre aquest aire de convivència tranquil·la, de realitat heterogènia, de respecte mutu, d'ordre i aventura. Tot cohesionat per una certa precarietat que sembla, malgrat tot, feliç.

Cartes de Toulouse: L'anarquista (V)

Fa fred a Toulouse. Aquest final de gener ha portat gebra gairebé cada matí. A primera hora, quan encara s'està fent de dia, el baf dels cotxes, de les xemeneies, de les persones, confereix un aspecte irreal als carrers. A mig matí, els núvols compactes i grisos, com un tapís enorme, es concentren baixos, a prop de la terra. I la fredor sembla accentuar-se. Així cada dia.

Pensava en aquest fred mentres passejo en silenci per aquest cementiri desert de Rapas, situat entre el Garona i els barris de Saint Cyprien i Fer a Cheval. És un cementiri mitjà, amb la seva casa d'enterramorts i set avingudes transversals, envoltat de cases per totes bandes. Un mur de dos metres d'alt antic i ple de verdet fa de separador amb la zona dels vius. Des de la finestra de casa nostra el veiem, llunyà, el cementiri. Els xiprers i els castanyers estan plantats tant als vorals com a les seves avingudes.

S'hi respira un ambient relaxat. No és el primer dia que venim al cementiri. Poques setmanes després d'arribar a la ciutat, una tarda de dissabte, hi vam entrar, buscant la tomba de Federica Montseny. Cap planell indica on està enterrada una de les grans dirigents anarquistes europees del segle vint. Després de deambular una bona estona, el jardiner municipal va fer-me un planell al terra de sorra, amb un rasclet de ferro. La tomba de Montseny queda a segona fila, dissimulada, en un camí secundari, damunt un parterre esventrat per les arrels. No és la única anarquista de Toulouse. N'hi ha d'altres. N'hi ha hagut d'altres. Moltes altres. Per exemple l'aragonesa Amparo Poch, que passava visita clandestina com a metgessa al 44 de la rue Jonquieres. També hi havia dones d'esquerres, republicanes, que no van dubtar d'anar al front durant la Guerra Civil, com la mestra Natividad Yarza, la primera alcaldessa de l'estat espanyol. Natividad va acabar els seus dies fent de planxadora en un petit pis al centre de Toulouse i va acabar morint amb 87 anys pobre i sola. Com Yarza, centenars de dones exiliades republicanes van acabar malvivint treballant en l'economia submergida -cosint, rentant, plegant- i sobrevivint a base de la solidaritat entre les iguals. Una doble derrota. 

Amb l'hivern, el cementiri de Rapas és més colpidor. Al silenci, a la soledat, s'hi suma aquest fred gris. Penso en l'anarquista. La revolucionària. Aquelles dones que van donar la vida per una revolució i un model de societat fraternal, progressista, lliure. Que van decidir fer una guerra i després de combatre, marxar a l'exili. I que van resistir a l'estranger enmig del silenci, la misèria i la indiferència. Resistència, quina paraula tant bonica i actual i trista i carregada de futur a la vegada.

Malgrat el fred, soc aquí, passejant entre els xiprers del cementiri de Rapas un matí d'hivern. I en Simó em crida de lluny, abrigat amb l'anorac gris i un capell de llana negre, amb la veu d'un nen de dos anys i mig que no és capaç encara d'entendre tot l'horror de l'exili, de la guerra, del feixisme, de l'oblit. I em crida per jugar a perseguir-nos pels senderols del cementiri. No molestarem a ningú. No hi ha ningú a qui molestar.

Damunt la tomba de la Federica, cada cop que hi he anat, hi ha algun clavell, alguna flor resseca, algun mocador vermell i negre o banda tricolor republicana desgastada pel sol i la pluja. Sempre quedarà algú que recordi l'anarquista, penso, mentres es posa lleugerament a ploure. Sempre quedarà algú perquè mai hem estat sols del tot, malgrat tot. Malgrat tot. I perquè el que ens resta de la revolució és aquesta energia alliberadora, per sempre reparadora, que fa que inclús en els hiverns més terribles, acabis intuïnt que arribarà la primavera. A La Gazette Utopia escrivien l'altre dia; "Ce qui triomphe, c'est la force vitale, la joie en tant qu'énergie réparatrice, libératrice. Et c'est cet héritage que nous lègue".

Foto: Wikimedia Commons (llicència CC) [link de llicència CC: https://creativecommons.org/licenses/by-sa/2.0/deed.en]

13 de febrer de 2019

Cartes de Toulouse: El Nadal de Madame Martine (IV)

Només ha tancat el dia de Nadal i pel dinar d'any nou. Madame Martine passa ben llarg de la setantena i continua al peu del canó de la seva parada de cremes i formatges al mercat cobert del barri de Saint Cyprien. Puntualment, cada setmana hi passo a comprar el gouda sec descremat que em va seduir pocs dies després d'arribar. Des de llavors, cada matí esmorzo pa amb gouda sec descremat de Madame Martine. S'ha tornat tradició.
Martine tenia el pare de Valladolid i la mare de Sevilla. És mig espanyola, em va dir, el primer dia que ens vam conèixer. "Jo soc republicana espanyola i tu segur que ets espanyol, per l'accent que tens i per la mirada que poses. Tots els espanyols feu la mateixa cara al arribar a Toulouse; obriu molt els ulls i tanqueu molt la boca". Jo, per dissimular, vaig obrir la boca somrient i vaig aclucar una mica els ulls. Però sí. Ens vam reconèixer. Ella sabia, no sé com, que necessitava que algú em reconegués. No ho oblidaré mai; va ser la primera en donar-me la benvinguda al barri. Des de llavors crec que em té apreci, sobretot quan hi vaig amb el nano. Dolça, repeteix "quin bon minyó el teu fill!" mentre li regala un tros de formatge de cabra o una xocolatina o un bombonet.
Cada cop que la visito em comenta l'estat de la nació; la seva opinió sobre les coses. Les seves sentències. "Així estàs al cas, jove, que acabes d'arribar i no saps res de res" sempre feinejant darrera el taulell. Al costat, el seu marit, molt més envellit que ella, assenteix, somrient, sempre en silenci, sempre en segon terme. Madame Martine no m'ha parlat mai dels seus fills o dels seus nets. A primers de novembre la van operar de catarates i de resultes, va tenir glaucomes. Però ella, mig cega, va tornar a obrir la botiga. Madame Martine és forta, i no se n'amaga. La seva veu, robusta, cridanera, és de parada de mercat. Es fa entendre. Jo ho agraeixo.
Per Festes el mercat té un arbret vermell a la cruïlla de passadissos, i de fons sonen cançons nadalenques en anglès. Madame Martine em saluda contenta. Li encarrego el formatge. Li dóna un bombonet en forma de pare noel al meu fill. I mentre ell menja, parlem. "Sí, els gilets jaunes han arribat per quedar-se. Es que cada cop treballo més i arribem més just a finals de mes. Ara, la bretolada del dissabte passat a l'avinguda Etiennes Billieres no la trobo bé. Tampoc cal cremar-ho tot i alçar barricades, no? Les coses estan complicades. La gent és malhumorada i costa que et saludin i siguin cordials. Els espanyols encara ho respecteu una mica; però aquí això ja s'ha perdut. Sembla que a ningú li importi ningú. Treballaré fins que em quedin forces. La meva vida és aquest mercat; aquí hi he viscut moments inoblidables al costat del meu marit. Toulouse és acollidora pels que venen de fora; sempre diem que els que vivim en aquesta ciutat no som francesos, som tolosans. Som més llatins, més hospitalaris, més tolerants. Sí, em sento orgullosa de ser d'aquí. Pensa una cosa; tot això no acabarà bé. Ho veig cada dia davant del taulell: hi ha molta gent passant-ho malament. I quan la gent no ho passa bé no pots esperar res de bo... El poble és el poble!" em diu rient per sota del nas i tallant amb un ganivet enorme un formatge rodó.
Mentre surto del mercat penso de com els mercats són sempre un mirall del lloc on estan instal·lats. I de com, subtilment, m'ha demostrat la fraternitat francesa des del primer dia que ens vam conèixer. A la plaça Roguet una senyora disfressada de pare noel regala vals de descompte per un Intermarché de les afores. El Nadal de Madame Martine no em deixa d'entristir una mica. Per moments em sembla percebre que el seu món s'apaga lentament. El bon tracte, el barri, la família, la memòria, estan en crisi. No només a Toulouse ni a França. Al món sencer. Però el Nadal de Madame Martine també pot ser el moment oportú per constatar que gairebé mai res desapareix sense resistència. I que de vegades, reneix amb la primavera. No deixaré de comprar-hi formatge.

10 de desembre de 2018

Cartes de Toulouse: Jaune partout (III)

Dissabte. S'alcen columnes de fum negre. És un dissabte de tardor a la tarda i entre els llums elegantíssims de Nadal que van obrir la setmana passada es veu clarament la fumata fosca que arriba del nord de la ciutat. Els gilets jaunes estan de protesta als carrers.
Ens arribem, apressats pels sorolls, les corredisses i els crits fins a Jeanne d'Arc. "Han tancat la parada de Metro", crida una senyora jubilada amb una armilla groga i una màscara d'aquelles que et fan posar al centre d'atenció primària quan tens la grip. L'ambient fa pudor de cremat. Peuple leve toi! diu una pintada damunt l'asfalt del Boulevard de Strasbourg. Al costat, restes fumejants de contenidors. Uns metres enllà, girant la cantonada, hi ha l'estació d'autobusos. Flames de tres metres molt lluny. Una munió de gent. Una munió d'armilles. Gent de totes les edats. Criden. Una bandera de la CGT i una d'occitana onegen, llunyanes, entre nosaltres i el foc. Un grup d'encaputxats aixequen el terra i agafen llambordes apressadament. La gent fa fotos amb els mòbils. A terra hi ha molts cartutxos buits de gas lacrimògen. Em raspeja el coll i em couen els ulls. Marxem. Primark, Lafayette, Druni. Tots els grans magatzems d'Alsace Lorraine tenen les persianes abaixades. Al davant, em sorprèn, desenes de persones fan cua esperant la reobertura com si no s'adonessin que a cent-cinquanta metres es reparteix estopa, pedrada i gas.

Diumenge. Sirenes. Rue de Metz tancada al trànsit d'urgència. Una parella solitària de policies municipals fan senyals apressats als cotxes i autobusos. Fan cara d'espantats. Més sirenes. Jaune partout diu una pintada fresca en una persiana la costat del riu. El mercat de Nadal està tancat per prudència. París ha cremat. Els carrers del centre estan menys concorreguts que de costum. Passant el Pont Saint Pierre un helicòpter de la policia passa volant baix i sobrevola el Garona, cap a Compans Caffareli. La gent es para i el mira, amb temor i admiració. Alguns baixes de les bicicletes.

Dilluns. Al matí l'ambient és elèctric. Palais de Justice protegit per tanques. Palais Royal es lleva amb una vintena de policies a la porta. Alguns amb escuts. La Prefecture del Departement Haute-Garonne tancada amb pany i forrellat. A les escales d'entrada, una dotzena d'antiavalots. Crec que no entenen què hi fan. Hi ha un silenci incòmode, aquí, a tocar del Jardin Royal. El Grand Rond també està tallada al trànsit. 
Al migdia, a prop de Saint Aubin se senten udols i xiscles. Trencant la rutina d'un dilluns feiner plujós, els oficinistes que han sortit a fer el dejeuner i els repartidors de beguda i menjar amb les seves camionetes. Centenars d'adolescents passen corrents, com un miratge. Molts vestits de negre. "Les lycées sont bloqués" em diu excitada una adolescent amb un mocador blau elèctric al cap, sense parar de córrer.
El mercat de Nadal de Capitole ha tancat abans d'hora; al matí hi ha hagut incidents amb els gilets jaunes. Unes tanques metàl·liques de l'altura d'una persona tanquen el perímetre. Des de dins una segurata em mira mentres es mossega les ungles. El seu walkie-talkie no deixa d'emetre instruccions en francès d'altres segurates. Jaune partout. Només fa falta posar-se una armilla. La segurata em continua mirant. Jaune partout. Això anirà a més.

Dimarts. A primera hora del matí arribo en bicicleta al campus de la universitat. Em creuo la Lorreine al passadís del grup de recerca. "No ho saps? El metro no funciona. Els autobusos i el tramvia també han deixat d'operar. Hi ha diverses columnes d’estudiants per tota la ciutat!”. De fons, se senten sirenes tot el matí. Algunes rotllanes d’estudiants al campus, a prop de la cafeteria, criden a aturar classes. Em truca la Maria ben dinat. Saint Cyprien, el nostre barri, ara mateix és un A twitter veig el mercat on comprem la verdua envoltada per gasos lacrimògens. A l’avinguda on tenim la pizzeria preferida uns antiavalots avancen picant les porres amb els escuts. Davant del taller on portem a arreglar les bicis, a Avenue Etienne Billière, els manifestants despleguen en tot l’ample una barricada en flames.
La nit, humida i freda, summeix el barri en un ambient inhòspit. Sonen sirenes enllà. Des del balcó se senten clarament els crits. Una motocicleta amb dues persones passa volant Rue Cugnaux. El que fa de paquet enarbora una bandera francesa que amb la velocitat de la moto oneja preciosa sota les faroles taronges.

4 de desembre de 2018

Cartes de Toulouse: Armistice (II)

Centenari de l'Armistice, l'armistici, la signatura de la pau entre els Aliats i l'Imperi Alemany l'onze de novembre del 1918 al bosc francès de Compiègne. S'acabava la primera guerra mundial al front occidental europeu. El Capitoli, el bellíssim edifici que acull l'Ajuntament, s'ha engalanat amb banderes tricolor a cada finestral. Sembla, malgrat tot, una celebració feliç. En algunes pastisseries de Rue Taur o Rue Pergamineurs aquests dies es combinen els brioixos i els bombons amb uns pastissets allargats amb colors vermell, blanc i blau al damunt. Em diu un venedor que van farcits amb crema de llet.
De camí cap a la universitat, cada matí passo amb bicicleta pel costat l'école maternelle Billieres, al barri de Fontaine-Lestang. És un carrer tranquil, el Henry Desbals. Nom, per cert, d'un resistent antifeixista tolosenc. Davant d'aquesta escoleta hi ha la plaça Odontine Vigneau. Minsa, amb uns quants plataners de fa molts anys i uns quants bancs per seure. Una placeta discreta, arrambada al costat del carrer. Allà hi ha un monument-aux-morts, com en diuen a França. Al monument dels morts hi ha anotats 44 noms. És un monument més aviat petit, de tres metres i escaig d'alt. De pedra blanca. Hi llegeixo els noms, marcats a la roca. Alazet, François. Foreste, Ernest. Laffont, Marius. Pratmarty, Etienne. Prome, Simon. Igot, André. 44 noms de nois joves, amb tota la vida per endavant en un barri popular i rural del marge esquerre del Garona dóna dimensió del drama. M'assec en un banc de la placeta. És mig matí, fa sol, i aquest novembre és poc rigorós. S'hi està bé. De fons, se senten els nens i les nenes jugant. És l'hora del pati.
Al vespre del cap de setmana del nou, deu i onze de novembre es projecta damunt l'ajuntament un mapping amb imatges d'arxiu de les trinxeres i una música  instrumental grandiloqüent molt dramàtica. Els turistes, distrets, se'l miren. I s'hi fan selfies. Al final del video es projecten uns versos del poema Si je mourais là-bas, de Guillaume Apollinaire. Passen les lletres. Lentament. I jo penso no en el Capitole, no en aquest mapping ni en la música que ressona en tota la plaça quadrilàtera. Penso en els 44 noms dels enfants de la patrie escrits en el monument de Fontaine-Lestang. I penso si queda algú que els hi recordi la cara. La cara d'enfants donada a la mort absurda per la Patrie. Si després de les germanes, els pares, els fills, les dones, encara queda algú que es digni a posar cara i vida a tanta sang centenària...

Ô mon unique amour et ma grande folie / La nuit descend/ On y pressent / Un long destin de sang

9 de novembre de 2018

Seguirem remant junts

Bona nit. Nosaltres, els de Clack, allà on anem sempre diem que som de Mataró, instintivament. Al País Basc, a Anglaterra, a l’Equador, a Madrid. Com una mena d’acompanyament. “Som de Clack, som de Mataró i... el que convingui”. Algun dia algú ens ha dit: no cal, no, que dieu d'on veniu? Sou una productora audiovisual i cultural catalana i punt, no?

Doncs sí i no. Els nostres orígens són intensament locals. Acompanyats pels valents de Televisió de Mataró i en Lluís Lligonya, un lloc on vam aprendre a la pràctica conceptes com ciutat, comunicació o cooperació. Actualment no treballem massa per Mataró i la comarca però en canvi, gran part de les coses q fem o hi estan inspirades o hi tenen relació: per exemple un documental sobre les caixes d’estalvis a partir de la nostra caixa d'estalvis, un altre reportatge per aquest programa arran d'haver acollit el primer tren de la península, un projecte escènic documental sobre Joan Peiró o una iniciativa al voltant de Josep Palau i Fabre en format documental i també escènic... Això quan no són peces que parlen directament de Mataró, com un documental sobre els Capgrossos de Mataró o una sèrie de clips sobre la nostra Festa Major, com Santes15.

Sempre hem tingut clar que ser d'un lloc permet veure el món d'una determinada manera. Una manera mediterrània. Moderna. Incisiva. Bonica. Inconformista. De vegades precària. Com la nostra ciutat. Per això sempre hem tingut la nostra seu a la ciutat. I no tenim previst marxar-ne. Des de Mataró on faci falta. Però des de Mataró.

També ens sentim còmodes participant i animant la vida cultural: durant cinc anys vam coimpulsar l'espai cultural El Públic, on vam impulsar dotzenes de concerts, exposicions, fins i tot dues edicions d'una Revetlla Popular de Sant Joan que clama per tornar. O ara amb el cicle El documental del Mes al Cafè de Mar, on tenim la seu. Han estat molts, centenars, els companys de viatge. I les aventures. I els projectes. Tant institucionals com personals. Hem fet molt amics i amigues professionals. El premi també és seu.

Ens agrada, sí, fer cultura per Mataró des de l'àmbit privat o, més concretament, des del tercer sector. Som cooperativa. Però ho vivim amb normalitat. Donar exemple, ho sabeu els que heu treballat amb nosaltres, ens caracteritza; treballar, fer el que es diu, complir amb el que diem que farem. Gràcies pel premi en nom de totes les companyes i companys de la cooperativa Clack. Llarga vida a la cultura de Mataró! Seguirem remant junts amb tots vosaltres!  I seguirem aprenent a explicar històries plegats. Segurament aquest és un dels secrets que dóna sentit a fer cultura, a fer comunicació. I a sentir-nos, durant una estona, una mica més feliços i a prop els uns dels altres.
[Discurs escrit a quatre mans amb en Joan Salicrú, llegit durant la 2ª Nit de la Cultura de Mataró, on Clack va rebre el Premi a la Innovació i Emprenedoria]

29 d’octubre de 2018

Som hereus (Peiró42)



Agraït i commocionat, m'abraço entre bambalines a la Cristina, a la Jessica, a la Maria. Surto a l'escenari i saludo i veig una platea dempeus amb el puny alçat. A Barcelona, a Montjuïc. Barcelona, Rosa de foc. I miro els companys amb qui hem aixecat el somni. I agafo el micro. I parlo en nom de tantes. I dic amb la veu una mica entretallada.

Som hereus d'un futur que ve del passat. Som hereus de dones valentes com la Guillermina Peiró o la Mercè Olives. Som hereus d'un poble decidit i obstinat a plantar cara al feixisme. I per tot això diem amb la veu ben alta i ben clara, que ho senti tothom; per la República, per l'amnistia, per la justícia social, per la cultura. Visca Joan Peiró!

[28 d'octubre del 2018. Sala Ovidi Montllor de l'Institut del Teatre, Barcelona]
(Foto d'Arnau Carbonell)

10 d’octubre de 2018

Cartes de Toulouse: Arribar (I)

I arribes. Finalment, arribes. Arribes amb un cotxe carregat fins als límits, una matinada de primers de setembre. Els fanals encara encesos. Entres al vestíbul del bloc -cotxet, maletes, bosses de roba, un sac isotèrmic ple de menjar comprat allà que aquí serà molt car. Aquí hi viurem un any, ens diem. Entrem intentant no fer gaire soroll, amb la por de despertar els veïns. I mentres puges a l'ascensor et jures que des d'ara mateix t'afanyaràs a semblar l'estranger més educat del món. I diràs bonjour, merci i atutelheure d'una manera cordialíssima, acotant una mica el cap. Sí, acotant el cap perquè et sents de fora, nouvingut, una mica sota sospita. Al segon dia ens trobem la primera veïna, baix segona. Madame Cournede. Ens mira per sota el seu cabell blanquíssim sortit de perruqueria. I sou espanyols? Ah, esclar, catalans. Sí, vosaltres sou així. I parleu català? I aquest nen com es diu? I treballeu? Treballeu, esclar, tots dos? I ens allarga la mà i ens la dona, amb distància. Mercibucup Madame Cournede. Oui Madame Cournede. Ens mira des de fora el vidre quan pugem a l'ascensor.

I comencen els dies de dubtes. I preguntes. Trobar una bicicleta. Trobar escola bressol pel nen. Quin és el supermercat més aprop de casa. Com es diu la veïna que viu al teu replà. Necessitarem internet? El roaming funcionarà? A quina hora s'han de treure les escombraries? On està el metro més aprop de casa? Passaran molt els revisors? Ens farem fans d'algun cafè? Trobarem el nostre jardí on passar el final de les tardes? Quina serà la nostra llibreria preferida? Farem amics? Tot amb un nus al fons del pit.

Mentrestant, entre les preguntes, ens esforcem a aprendre'ns els noms dels carrers. Rue du Chad. Rue Varsovie. Rue desarcsdesaintcyprien. Place du Ravelin. De sobte, noms que són llocs concrets. On els dissabtes es fa mercat de segona mà. On hi ha un petit super Casino. On hi ha una placa de record a un noi caigut el 18 d'agost del 1944. Tot ho memoritzem amb una certa ànsia. Qui se saps els noms dels carrers del barri potser ja n'és una mica, pensem. I de sobte, al cap d'uns dies, passejant amb bicicleta per sobre del Pont Saint Michel, camí del Jardin des Plantes, mentres passa un tramvia, la Maria diu "això sembla un Erasmus, Eloi". I en Simó em mira des de la cadireta de la bicicleta i somriu, mirant cap al riu.

Al vespre, a casa, quan baixa el sol, surts al balcó sense samarreta, buscant la fresca. Viure en un setè té els seus avantatges, com veure mitja ciutat als teus peus. Passa un avió d'Airbus en ple descens. I mires cap al sud, i penses en casa teva, la d'abans. I et sembla intuir els Pirineus entre els núvols i la calitja taronja. I et sents lluny. Lluny però més lliure. Que estrany. I amb els ulls humits sents que et criden a sopar. Que sí, que això d'anar a viure a Toulouse és una passada. Però el principi de tot, l'arribar, també és una putada.

29 de setembre de 2018

Cures; la revolució pendent



Avui el diari ARA ha estrenat el nou videoclip d'en Marc Ràmia. La cançó es diu Cures i forma part del seu últim treball discogràfic, Militants de la vida. He dirigit aquesta peça audiovisual musical acompanyat per la Cristina Moral i en Pol Alfageme de Clack. Volia fer cinc cèntims del perquè he rodat com he rodat Cures. M'agrada explicar perquè faig de director audiovisual, i les raons que em porten a filmar una cosa o una altra.  

Cures parla sobretot, d'una revolució pendent. D'una revolta imprescindible i latent que hem de portar a terme tant aviat com sigui possible. Començarem a guanyar quan recuperem la sobirania sobre els nostres cossos, els nostres afectes i els nostres prejudicis. Això ho he traduït amb enquadraments de cossos de dones i homes. De totes les edats. De totes les formes. Enquadraments monocromàtics que juguen amb relacions de poder marcades per les mirades, les mides i les posicions. Tot filmat en alta definició i a cent fotogrames per segon, per aconseguir subratllar la subtilitat i la delicadesa en els gestos. 

El videoclip Cures també ha volgut jugar des del primer moment amb una línia estètica que fos profundament continuïsta amb l'univers visual de la dissenyadora i companya de l'equip creatiu, la Carla Aledo. N'estic content, especialment amb el joc de les dobles exposicions fotogràfiques, que hem sabut traduir prou bé al format videogràfic.

Mirar-nos als ulls, despullar-nos, acariciar-nos, viure'ns una mica més els uns als altres, en definitiva. Petons que durin el que han de durar. Pells marcades per pigues, tatuatges, pircings. La bellesa de les coses nues. La força imparable de l'amor entre uns i altres. Per això he rodat Cures. Per reivindicar la revolució pendent. 

21 d’agost de 2018

VL6WA8 (Berlín-Mataró)

VL6WA8 és el codi que vaig teclejar per a continuar l'obra de l'artista Maja Gratzfeld. The dispersal project és un projecte artístic de memòria històrica que, a partir de repartir 500 peces d'un puzzle arreu del món, reflexiona sobre el concepte de diàspora.
Una iniciativa que es pot comprar com a souvenir al Jewish Museum de Berlín, dins la sèrie "Art Kunst", que vol dir art degenerat, una política impulsada pels nazis a la dècada del 1930 basada en perseguir i eliminar aquell art que no els hi agradava.
"Nacionalisme, guerra, racisme, fam, pobresa [...] són només algunes de les causes de l'ample espectre de dispersions" explica Gratzfeld. Una proposta de cultura interactiva immersa dins una lògica digital. Des de Mataró ja hem retornat digitalment una de les 500 peces al puzzle. El podeu veure, a mig reconstruir, aquí

13 de juny de 2018

Restituir el valor de l'economia

El 2 de juny passat vaig moderar, com a membre de Clack Audiovisual, SCCL, una taula rodona sobre Municipalisme i economia social i solidària. L'acte estava inclòs dins el Mes de l'Economia Social i Solidària de Mataró, organitzat per la XES Mataró i l'Ateneu Cooperatiu del Maresme.

Vam comptar amb la presència de tres participants que representen molt bé la diversitat de l'acció local d'aquells que volen impulsar una economia més humana. De tots ells, el que em va sorprendre més va ser Oscar Rando, activista social d'El Prat de Llobregat i membre fundador de Som Connexió.Tots vam estar d'acord en que vivim un moment històric.On hem vist que cal respondre a un capitalisme poc humà i que genera enormes desigualtats. Cal humanitzar el capitalisme, doncs. I respondre, com deia Rando, a través dels veïns i els barris. I defensava que per sobre de tot, més que una acció jeràrquica, de dalt cap a baix, molt típic de les administracions públiques, calia "generar substrat". "El suport mutu, l'emprenedoria col·lectiva... són els autèntics canvis" deia. I jo somreia, convençut. Explicava també que a El Prat ja hi ha cedits 2400 metres quadrats des de l'Ajuntament per a l'economia social. I revelava la xifra del dia: "hem calculat que per cada euro d'inversió pública en l'economia social i solidaria de la nostra ciutat, aquesta en genera 21". Multiplicant per 21. Ja ho veieu.
La Betlem, de l'Ajuntament de Manlleu, va defensar una economia no dogmàtica, l'economia plural. I explicava que una de les claus és poder crear punts de trobada i connectar. "Connectar també és una tasca clau. Hem de defensar la feina del connectar". Tots coincidíem en que la discriminació positiva cap a un tipus d'economia ara ja és vàlid. "Tècnicament, des de l'administració pública també és lògic, és factible, és defensable" afegia. 

El tercer convidat va ser el tècnic del Comissionat d'Economia Cooperativa Social i Solidària de l'Ajuntament de Barcelona. Rubio va deixar clar que ja es fa política pública des de la ciutadania. "En el meu cas es tractava de crear una àrea de política pública, que impulsés allò que ja existia amb més o menys força". El comissionat d'economia social de Barcelona és una de les perles de Colau. I Rubio la dirigeix amb entusiasme. "Sabem de més de 5000 iniciatives de l'economia social i solidària a Barcelona. Volem enfortir el que ja existeix i promoure que se'n creï de nou". Però no és fàcil. Segons ell, el missatge a donar és: "pot ser fàcil viure a Barcelona amb l'ESS". I jo pensava si això ho podríem dir a ciutats mitjanes, on potser el canvi és més ràpid i fàcil de veure. Aquí tenim una oportunitat amb Mataró, Sabadell, Granollers, Vic, Santa Coloma de Gramenet o Manresa.
Entre les conclusions comunes, la més important és molt unànime: cal restituir el valor central de l'economia. I qui ho hauria de vetllar, especialment són els poders públics. Els locals, els primers. Restituir el valor central de l'economia significa explicar a la gent que depèn dels propis ciutadans i ciutadanes tenir una economia al seu servei, no al servei de grans multinacionals i capitals. Apoderar el territori perquè s'autogestioni. Posar l'economia al servei del treball de qualitat, de la inversió local, del retorn social, del sentiment feminista, del respecte al medi ambient, de l'amor cap a la cultura i l'educació. Restituir l'economia per dignificar paraules com empresa, treball, cooperativisme o solidaritat. En definitiva, aixecar des dels municipis la bandera d'una economia diferent. La que deixa espai als somnis, a la vida, i a les esperances.

29 de maig de 2018

Estimar-nos

Potser són les teves mans tranquil·les damunt la falda, quan parlem algun vespre d'hivern, la llum taronja dels fanals a les finestres. O els teus cabells llarguíssims que a l'estiu es tornen daurats, i que m'atrapen perdudament cada agost en qualsevol tarda a contrallum. O la cantarella serena mentres prepares un shushi, un arròs o una amanida al pedrís de la cuina, combatent els dies feixucs.
Qui sap si tot plegat són foteses, coses de poca importància. La teva mirada, el teu somriure, els teus ulls negats quan ens mirem en silenci. Sentir-te pujar les escales al nostre àtic mentres el gosset del primer borda. Fer-nos l'amor en tants llocs i sempre retrobar la mateixa pell, el mateix aire, la teva forma inconfusible.

La vida passa en el quotidià essencial, sovint invisible als ulls i que tant ens costa de valorar. Que si hauríem de viure més. Que si no ens deixem somnis a mitges. Que encara som molt joves per aparcar les nostres esperances. Que si ja som grans per això i per allò. Les normes i els límits. Les ordres i els dies. Ja ho veus. Tots dos davant de tot i sempre agafant-nos de la mà.

Perquè suposo que bona part de la història es basa en acompanyar-nos, estimar-nos mentres avancem en aquest món brutal, terrible, meravellós i trepidant a la vegada. Saber-nos memòries. Saber-nos dona. Saber-nos home. Saber-nos filles i fills. Saber-nos treballadors. Saber-nos d'una ciutat i d'un mar. Saber-nos alguna cosa. Saber-nos. Existir-nos. 

Tot això ens ho hem donat i ens ho hem compartit. Quantes coses. I malgrat tot, tenim la certesa que les coses senzilles continuen sent les coses més boniques. Que un petó, una tarda, un clavell, són revolucions alçades al cel si tots dos ho estimem amb força. Tot això ho recordo mentres tu estens la roba al terrat. I m'obsessiono en regar els geranis. I tu rius, com sempre fas, amb aquell somriure que m'estima per sobre de totes les coses i em qüestiona per sobre de totes les coses, i m'interroga, i m'apreta, i em commou. I em preguntes el perquè. I tu ja saps el perquè. Sembrar, regar, contemplar el sol i el cel, les tiges fortes i febles, esporgar quan toqui o cuidar els nous brots... tot això són parts d'un ritual molt més gran que hem decidit compartir.

Els dies i els anys passaran. I tu i jo, que haurem entès ja algunes coses, potser encara compartim els dies i els anys. Però el record encès de quan vam decidir volar plegats no el podrà esborrar mai ningú. I continuarem brindant per tot allò que ens agrada. Brindar amb una copa de vi. Esperar un fill. Omplir de dedicatòries un llibre de poemes. Trobar-nos amb els amics. Abraçar-nos fort, molt fort. I recordar que no canviaríem per res del món tot el que lliurement hem decidit. De deixar el món una mica millor. De ser forts. D'ajudar-nos. De no tenir por. D'alçar el cap. De ser exemple. D'estimar-nos. D'estimar-nos. Sobretot d'estimar-nos.

28 d’abril de 2018

Començar des de les coses petites


Comencem per les coses petites. Unes bombetes enceses. Una petita impremta clandestina. Uns llumets de taula. Un cinematògraf abecedari. I molts llibres abandonats. La Nit de les Lletres Maresmenques ha estat pensada com una reflexió sobre el poder de les coses que ens pensàvem que no eren essencials.

Una reflexió que també vol proclamar que les lletres, la cultura, són molt més que un poeta o un escriptor. Les lletres són un cantautor recitant un poema. Una filòloga cantant teatre. Un periodista narrant un conte.Una llibretera llegint un post de blog. Les lletres són una turba incontrolable. Una legió estrangera impura i barrejada. Sense fronteres ni límits. Per això hi ha, més enllà de la lletra pura, la dansa contemporània de Natàlia Prior, la música de Dídac Rocher o Ebri Knight, el teatre de Laia Alsina o el video de Marc Giner.

Només em veig en cor de treballar amb aquelles coses que tinc molt per la mà. La paraula, una mica de gest, una mica de llum, algunes imatges. Recordeu els nens Belai, Cèlia i Izaskun. Recordeu els llibres tacats de vermell. Recordeu les cançons sense amplificador. Recordeu les lletres impreses a mà enmig de la foscor. Tot això ara també us pertany.

Durant aquests mesos de preparació vaig anar al teatre. Un diumenge vaig anar a veure "Sopa de pollastre amb ordi", d'Arnold Wesker, a la Biblioteca de Catalunya. Al final de la obra, la mare de Roonie, Sara, li diu al seu fill; "si no et preocupes per les coses, et moriràs". Si no ens preocupem per les coses, ens morirem. 
Aquesta tercera Nit de les Lletres Maresmenques parla, sobretot, d'això. De les coses petites. De les coses importants. De les coses que ens fan més forts, més entrellaçats, més maresmencs. De les coses que no es poden empresonar, ni prohibir, ni assassinar, ni emmordassar. Malgrat la foscor. Malgrat els moments difícils. Malgrat tot. La cultura es manté viva, comunitària i resistent. Invencible. Renasquem de nou en les coses petites.

Eloi Aymerich
Director artístic 3a. Nit de les Lletres Maresmenques

[Aquest text ha estat publicat al llibret de la 3a. Nit de les Lletres Maresmenques]

19 de març de 2018

La casa invisible de Grifeu

Sense voler, de vegades et trobes realitats que no coneix ningú. Això ens va passar a Llançà a primera hora del matí del 28 de novembre. Allà, en un turonet, amb vistes a la platja de Grifeu, a principis dels seixanta Josep Palau i Fabre s'hi va comprar un terreny i s'hi va manar edificar una petita casa amb un porxo i una primera planta. Un cubicle llis, blanc, pensat per a llegir, escriure, rumiar i treballar. Una cova d'eremita. Una coordenada mediterrània per a la creació.

La casa va ser batejada amb el nom de L'Alba. Allà Palau i Fabre hi va viure molts anys, al retornar del seu exili intel·lectual a França. Hi van passar centenars de visitants, amics, poetes, escriptors, gestors culturals... a l'estiu, la vida era un regal, com bé explica Julià Guillamon a l'entranyable còmic La joia de viure, escrit per ell i il·lustrat per Toni Benaiges. Com explica el mateix Guillamon, "Palau havia acomplert el somni d’adolescència i joventut: viure en contacte amb la natura, en pau amb ell mateix, i escriure la seva obra." En el documental hi ha un parell de seqüències dedicades a aquesta casa. Apareixen imatges d'arxiu de Pere Vilà rodades el 2001 a Grifeu en efecte Super 8. En elles s'hi veu un Palau feliç. Al damunt s'escolta un petit fragment del mateix escriptor, recitat per Cesk Freixas, on parla d'aquest indret i la felicitat que li genera.

Tornem al 28 de novembre. Aquell matí, al anar a filmar la casa de Grifeu de Palau i Fabre en la part alta d'un veïnat amb cases amb jardí, vam adonar-nos que aquesta havia estat enderrocada. De fet, ja sabíem que la casa havia estat comprada en el seu moment per uns inversors alemanys. El que no teníem clar era que no només va ser derruïda, sinó que l'espai que ocupava va ser deixat com un solar. Van serrar d'arrel els arbres. Van eliminar fins als fonaments de la casa. I el descampat va quedar així. El motiu era molt bèstia. Tenir millors vistes per la casa del costat. No tenir veïns. Guanyar hores de sol. Guanyar centímetres de mediterrani blau a l'skyline del menjador.

Vam saltar la tanca de ferro i ens vam passejar pel pati buit. A aquella hora, quarts de vuit del matí, amb el fred d'hivern al cos, l'ambient era sorprenentment desassossegat. Vam filmar amb el directot de fotgorafia, en Marc Giner, les restes d'un forjat que deuria haver aguantat alguna de les columnes de l'edificació. La insinuació d'una renglera de formigó a un altre extrem, ja mig tapat per les males herbes. Els set o vuit troncs de xiprers serrats a mig centímetre del terra. Una autèntica al·lucinació. De sobte el somni de Palau s'havia fet fonedís. I només el record d'alguns textos, uns fotogrames de film, ho recordaven. La casa de Grifeu s'havia convertit en la casa invisible de Grifeu. La realitat, sempre superant la ficció.