5 de juny de 2020

Gràcies.

Jo crec que tenies encara no set anys, perquè jo vaig arribar al Carrer Sant Julià número 52 d'Argentona al febrer del 1987. I un nen de cinc anys, quan sent que hi ha nens al carrer de casa seva jugant, el primer que fa és sortir a jugar-hi. Si et digués que portaves una pilota sota el braç, seria possible. Envoltat de l'Uri, en Jofre, en Pau i potser en Marçal encara més mocós que jo. Pantalons curts, les teves ulleres enormes, el teu nas punxegut i el teu cabell insultantment ros. Segur que aquest record és possible, perquè tu i el futbol, durant molts anys, éreu disassociables. Des dels còmics de super herois futbolistes que dibuixaves amb tanta atenció fins a les tardes de PC Fútbol a l'estudi del primer pis de casa teva, veient com passava la tarda per les fulles dels arbres del pati que veiem des del finestral. Des de les portades del diari Sport que vas comprar anys i anys al quiosc del Carrer Gran fins als vespres de partit de sofà i pizza amb la iaia Pepita en el seu palco particular. També teníem temps per les activitats socioculturals. Recordo clarament aquelles obres de teatre, darrera el teatrí, i tu disfressat amb un vestit multicolor, amb bandes grogues i verdes i uns picarols. Recordo l'obra de teatre en fulls picats a màquina d'escriure. El soterrani. El teu entusiasme una mica irritant. Jo m'avorria molt, francament. Però m'hi apuntava per estar amb els meus amics del carrer. Ja se sap. O juguem tots o trenquem la baralla. O tots o ningú. En canvi, sí que recordo amb diversió les nostres escapades a la piscina municipal. O un dia que vam anar d'excursió amb bicicleta; vam arribar als camps de Sant Sebastià, i un pagès ens va fotre fora a crits. Jo vaig plorar perquè tenia por. Potser tenir set o vuit anys. I tu et vas esperar amb la teva bici (tu sempre has estat més àgil i més àgil que jo) a que arribés jo, cagat de por. I vam escapar-nos junts. Fixa't. I des de llavors, en bici, en cotxe, a peu o amb guitarra, de dia o de nit, d'hivern o d'estiu, sempre, un al costat de l'altre. Han passat anys. Molts anys. Han passat moltes coses. Em costa acceptar que tot aquell univers nostre ja no tornarà. Com ja no tornaran els avis i àvies, o el carrer de pedres i sorra, o els primers llargs estius d'adolescència en que ens vam fer tant grans plegats, o esl vespres al Centru d'en Padrós, en Soy, en Pep Alsina o la Lourdes. Amb la broma d'allò ja en fa dècades. Hem rigut molt. Hem plorat molt, també. Tots dos ens sabem les ferides i les cicatrius. Les més amagades i secretes que només coneixen un grapat de persones. Hem passat fred en una matinada a Girona i hem tocat sota les estrelles a l'Hort del Rector. Hem fet càmping a Zarautz, estrenat al Clap o passejat en silenci per una carretera de Fòrnols. I hem brindat, hem brindat a tots els terrats del món, mirant Santa Maria, el mar o unes guirnaldes de colors. Com et deia, jo crec que tenies encara no set anys quan et vaig conèixer. L'aventura des de llavors, amb tu, ha valgut la pena. Gràcies.

24 de maig de 2020

41ºN/2ºE

A les set tocades de la tarda, a les coordenades 41°32'36.4"N 2°27'22.6"E, he vist la millor tanca de la ciutat, rovellada i senyorial, que emmarcava un camp d'herba verda esclatant i un mar blau fosc preciós. Quan me n'he adonat en Simó, amb la boina blau cel posada, em cridava perquè anés a veure un cau de formigues que hi havia al mig del camí. I damunt meu, portava l'Èlia adormida. Allà era feliç.

29 d’octubre de 2019

In-Edit

Recordo quan el 2005 vam anar amb en Marçal a l'antic Teatre Principal de La Rambles, davant per davant del que llavors era la meva facultat de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra. Vam anar a veure un documental d'un festival que acabava de començar, l'In-Edit. Recordo que vaig pensar; ostres, t'imagines que un dia hi estrenem, Marçal?
I tanco els ulls i allà érem. Estrenant Les Resilients al teatre del CCCB dins la programació de l'In-Edit Festival. Assegut en un seient on posava reservat. Veient a pantalla de cinema aquells fotogrames que durant setmanes hem estat polint i repassant amb en Joel, la Cristina, en Joan, en Jordi, la Carla, la Lídia o en Pol. Amb la pell de gallina. Encara sense acabar-me de creure el que hem estat capaços de fer. Des de la perifèria, des de la precarietat, des del respecte, des de la convicció, des de la cooperativa.
Han passat catorze anys; jo crec que per dins, no he canviat gaire. Per fora, puc dir que estrenem a l'In-Edit. Un somni fet realitat. Per dintre, continuo pensant que ho tinc gairebé tot per aprendre.

Cartes de Toulouse: Una foto antiga (X)

Avui hi he tornat, Ena. Al mateix lloc on ens vam fer aquella fotografia amb la meva vella reflex Olympus. Era finals de febrer del 2007. L'hivern era rigorós. Havíem decidit escapar-nos amb tren fins a Toulouse, en una línia que ja no es publicita, que sortia de l'Estació de França i passava per La Tour de Carol, travessant els Pirineus fins a Occitània. Quedava menys d'un mes per anar a viure junts al pis del Carrer Esplanada de Mataró. El temps volava. 
Vaig trobar la fotografia fa uns dies, ordenant el disc dur. Està borrosa, i una mica cremada. A la instantània se'ns veu reflectits en un vidre d'una petita estació d'autobús. Darrera nostre, es veu La Garona i tot de blocs vermellosos de la riba dreta. És un dia núvol. Però teníem 25 anys. I als 25 anys els dies de núvol no importen. De vegades encara envejo tenir 25 anys. Només de vegades. Envejo aquella sensació de no haver de desaprendre gaire. De viure molt. De tenir tota l'energia del món. De saber-se al principi de gairebé tot. De no preocupar-se gaire perquè la vida ve de cara. Vaig estar revisant la carpeta amb les 81 fotografies d'aquells quatre dies. Entre carrers, escales, cerveses i algun monument se t'hi veu amb una boina fosca i aquell abric verdós que tant m'agradava. Portes les botes marrons; recordo el dia que te les vas comprar. Estàs preciosa. Jo encara tenia cabell. I em permetia el luxe de portar-lo despentinat. No tot va a pitjor; estava més gras. L'estiu passat vaig donar el jersei de llana beix que porto a la imatge. I les sabates se'm van acabar trencant fa alguns anys. La camisa vermella gastada encara me la poso, de vegades. 
D'aquell viatge en recordo també una raglette en un restaurant petit i sorollós, de color vermell. I moltes converses. Una a la plaça Arnaud Bernard, on teníem l'hotel. Sobre com aconseguiríem lluitar pels nostres somnis. També vam comprar Le Figaro; a la portada hi havia la Ségolène Royal. Parlàvem de tot el que vindria; fèiem cafes au lait clandestins; tu dibuixaves en el teu bloc, jo escrivia notes en una llibreta. Sempre ho fèiem. A Menorca, a Xile o a Toulouse. Semblàvem invencibles. Quins temps.
Han passat anys, molts anys. Han passat moltes coses. Jo continuo fent la mateixa cara de despistat i parlo massa. Tu continues tenint la mateixa mirada fosca, valenta i salvatge. Tot això ho penso mentre m'assec damunt la mateixa barana de pedra, just a l'altura on calculo que vam treure la càmera i ens vam fer aquella selfie analògica. Hi he vingut sol, abans de marxar a la universitat amb bicicleta, a primera hora del matí. En dotze anys m'he casat, he tingut un fill, he pensat i dit i fet mil projectes que ni somiava llavors. També hem viscut, hem viatjat, hem lluitat i hem deixat d'estar junts. Però en aquesta història encara hi tenim espai per a tots dos. Com l'espai que hi dedico ara mateix. En ple estiu. En aquesta mateixa barana. Una estona.
Estimar-se és per sempre? Penso que moltes vegades per respondre a preguntes transcendentals o incòmodes viatgem a ciutats alienes; a ciutats que no ens parlin de nosaltres mateixos. Allà és més fàcil respondre preguntes dures o que poden arribar a fer mal. Sí, crec que si som una mica generosos, si ens perdonem algunes coses, si no oblidem del tot, podem dir que estimar-se és per sempre. Aquesta foto antiga ho demostra. De vegades la vida et sorprèn i et retorna, sense esperar-ho, a un mateix lloc en altres circumstàncies. I malgrat tot, el cor s'encongeix una mica i tremola: l'amor no s'acaba mai del tot. En aquella instantània, tu i jo érem molt feliços. Com ho soc ara, Ena. Vam guanyar, ho saps? Ens ho vam donar tot i al final de la història, les ferides es van curar. Aquesta foto antiga de Toulouse on sortim tu i jo m'ho recorda.

2 de juliol de 2019

Cartes de Toulouse (IX): Bicicletes

A Toulouse vivim la vida sobre dues rodes. En el primer viatge de la mudança, a la furgoneta ja hi vam encabir la nostra bicicleta de passeig, alta, que la Maria s'havia comprat a Florència en els seus temps d'Erasmus. Una bicicleta amb alguna part rovellada, veterana, amb aires de Bianchi. Esvelta, elegant i pràctica. N'estic enamorat.

La ciutat és plana. Planíssima. Els desnivells arriben lluny, als afores. Cap a la Barriere de París, pujant les costes cap al cementiri, darrera la Médiathèque i passat el Canal du Midi. Al sud i a l'oest, l'horitzó pla. Això facilita enormement transportar-se damunt aquest invent de dues rodes; no arribem a la popularitat holandesa o danesa, però Toulouse, ho podem dir ben orgullosos, té una ciutadania animada en l'art de pedalejar. La majoria de carreteres disposen, pintat amb franges verdes, uns carrils bici amplis, separats clarament dels carrils per als cotxes de motor. Tots els carrils bus es poden franquejar amb bicicleta, i la immensa majoria de carrers i carrerons es poden circular contra direcció de forma legal si ho fas circulant amb velocípide. És en sí mateixa una manera de reduir la velocitat mitjana dels cotxes, furgonetes, motos i camions dins la ciutat: fent-los saber que en qualsevol moment una bicicleta pot venir en contra direcció. 

Els dies de pluja veus els herois amb capelina transportant-se entre els cotxes en caravana, per la rue Cugnaux o la route de Saint-Simon. Toulouse, com la gran majoria de capitals occidentals, té enormes problemes de retencions de trànsit. Després de viure mesos i mesos a la ciutat i cronometrar trajectes, a la majoria de llocs s'hi arriba abans en bicicleta que amb cotxe. No només fem exercici. Estalviem temps i contaminació. La vida, sobre dues rodes, està plena de satisfaccions.

Aquesta primavera vam pujar una segona bicicleta, ara l'elèctrica. Allà hi vam acoplar la cadireta on portem en Simó gairebé sempre que anem al mercat, al parc, al centre o a l'escola bressol. A ell li agrada molt anar comentant la jugada des del darrere. Comptem arbres, cantem cançons i de tant en tant assenyala i al·lucina amb els autobusos que ens avancen. Guardem les bicis en el pàrquing col·lectiu que tenim a la zona comunitària del nostre edifici. N'hi ha desenes, de totes mides i colors. La mare de la Carmen, del pis de baix, cada matí porta la seva filleta rossa a l'escola pedalejant. Un veí del número 17, Monsieur Pignon (verídic), es passeja elegant amb la seva bicicleta on no sé com, gairebé sempre sobresurt alguna baguette. A tres minuts a peu de casa, a Etienne Billières, hi tenim el taller de bicicletes de referència. Allà anem a inflar les rodes; també m'hi vaig comprar un casc gris molt elegant. És el nostre comerç de proximitat biciclista.

Toulouse té el seu propi bicing, el velo-Toulouse. En tenim dos abonaments, que compartim quan els amics ens vénen a visitar. Fem rutes ciclistes per la ciutat. De dia i de nit. Amb casc o sense. Cada matí per anar a la universitat faig un recorregut amb velo-toulouse, entre l'estació 183 i l'estació 221. Trigo entre 9 i 14 minuts pedalant. Em marco 3,200 quilòmetres. La vida en bicicleta està feta de sortides i arribades, metres recorreguts, estacions de velo-toulouse, clicades d'ull amb els ciclistes al creuar-se. La vida en bicicleta és bonica.

Amb l'arribada de l'estiu, els biciclistes es multipliquen. Les noies amb vestits de flors i cabàs a la cistella del darrera. Els nois amb ulleres de sol i la camisa descordada gairebé del tot. Algunes tardes, pel simple plaer de notar l'aire càlid fregar-nos les galtes, ens dediquem a deambular amb bicicleta entre els ponts de La Garona; pont Saint-Michel, pont de Saint-Pierre o l'Île du Grand Ramier. Pedalejant pel Quai de Tounis la vista sobre l'altra ribera, plena d'arbres altíssims, frondosos i verds, és extraordinària. I recito de memòria els versos de Pablo Neruda mentres pedalo;
Obreros y muchachas
a las fábricas
iban
entregando
los ojos
al verano,
las cabezas al cielo,
sentados
en los
élitros
de las vertiginosas
bicicletas
que silbaban
cruzando
puentes, rosales, zarza
y mediodía.

7 de juny de 2019

Cartes de Toulouse: Eleccions, Estat, Exili (VIII)

Eleccions. Saps que arriba una contesa electoral quan el dissabte, a la plaça del mercat de Sant Cyprien, es reparteixen fulletons amb logotips dels partits. A tocar de Rue Varsovia hi ha un petit cercle del Partit Comunista Francès; flyers vermells. Vells camarades amb cabells blancs i xupa negra. A tocar de Charles Lafitte un petit estand amb parasol de la France Insoumise; fulletons multicolor. Dues joves d'orígen magrebí, una àvia entranyable amb el cabell verd i una mare de família amb una xapa antinuclear. A la universitat els hiperactius del anticapitalistes NPA pengen cartells dia sí dia no. El dissabte fan una festa amb música i taquilla inversa, malgrat no es presenten a les eleccions. De tant en tant, al damunt dels seus pòsters s'hi troben enganxines guerrilleres que contraprogramen anunciant un míting de Melenchon a la Halle du Grains. Pels francesos les eleccions europees són molt més que una representació de diputats a Brussel·les o Estrasburg. És una qüestió particular. És el somni fundacional de la pau, de la fraternitat, de la unitat. En un país traumat per tantes guerres amb els seus veïns, Europa és justícia, però també, un projecte polític per evitar les guerres.

Estat. Toulouse, capital París. Un dilluns ennuvolat de maig arribem amb TGV a la Gare de Montparnasse. París és molt més que la capital de França. És la concentració de tota la simbologia del gran Estat-nació europeu. Des de París ens podem projectar al món. Això ho parlem a les tantes de la nit, al menjador de casa en Xevi i la Marina. En Xevi va marxar fa nou anys de Mataró per fer carrera d'actor. I ara finalment, al Theatre de Soleil, les coses li van bé. Un vespre assolellat el visitem, al bosc de Vincennes. Ser a Toulouse o a París, amb les possibilitats de projecció cultural que hi ha aquí, fa difícil que es pugui tornar a casa. L'Estat francès continua sent, malgrat tot, el gran Estat cultural. París és l'enorme i versallesc Jardí botànic. La flama de l'Arc de Triomf en un migdia de pluja. L'enorme bandera que oneja damunt de l'Hôtel des Invalides. O també l'espectacular Òpera de la Place Bastille o els centenars de teatrets, cinemes i llibreries. L'Estat és el seu pack simbòlic. I amb això França encara és una superpotència. Entre tot això ens queda temps de no sentir-nos tant petits. A la zona de jocs infantils del Parc Monceau en Simó no para de fer amics; fem una migdiada a les escales de Montmartre; sopem en un libanès aprop de Chemin Vert, ens menjarem una creppe a la rue Moufetard amb tota la canalla de la Marina, farem un cafe au lait amb baguette en una cafeteria a tocar de Gare d'Austerlitz i passarem un matí de sol primaveral resseguint gairebé tots els senderols del cementiri de Montparnasse. De lluny, de vegades, veiem la torre Eiffel.

Exili. El primer de maig sopem convidats a casa de K, amb el seu marit M i el seu fill S. Vaig conèixer K a la universitat; el seu despatx queda al costat del meu, en el mateix passadís. Allà de tant en tant dinem junts; parlem de menjar, de viatges, d'enyorança, dels nens petits. Coses normals. Al seu país K era catedràtica de teatre i literatura sirianes. Després de l'àpat, ens entretenim mirant plegats al seu ordinador videos de l'època en que vivien tranquil·lament a Latakia, una ciutat de la costa mediterrània siriana. Fa quatre anys que van arribar a Toulouse fugint de la guerra. En el vídeo pixelat que veiem a la pantalla, K aguanta amb les dues mans un pastís d'aniversari amb nou espelmes que S bufa somrient, mentres alguns amics, els avis, la tieta, canten i aplaudeixen i M filma amb la videocàmera. El menjador de la casa siriana està ple de quadres i fotografies, amb unes cortines molt boniques. K va ser la primera de marxar, amb visat d'estudiant. Més tard, M i S van  agafar un dels últims avions que van sortir de l'aeroport de Latakia. K somriu sovint; i malgrat tot no aconsegueix esborrar una sensació vidriosa i trista a la seva mirada. Alguna vegada em diu que quina sort, que jo puc tornar a casa sempre que vulgui. Guarden les claus de la seva casa del centre de  Latakia en un calaix. Algun dia esperen tornar.

15 de maig de 2019

La cultura com a oportunitat


Som moltes les que considerem que la cultura a la nostra ciutat es troba en un moment d’urgència. Cansats de veure com la cultura a la ciutat no rep el tracte que considerem necessari, hem decidit fer el pas reivindicant-la amb el manifest Cultura15, que s’acaba de fer públic.
Necessitem una cultura viva, diversa, comunitària i territorial. La cultura ha de ser també cohesió social i per això ha d’estar arrelada a tots els barris de la ciutat. Mataró necessita un impuls a la formació artística, ampliant i connectant l'oferta pública i privada existent: educació i cultura són un únic espai de trobada i per això hem de tractar millor els joves talents emergents; cal que tornin espais de promoció i incubació com van ser Can Xalant o la Mostra d'Art Jove.
Sovint es parla de la dimensió econòmica de la cultura. Reivindiquem-la: necessitem que Mataró exerceixi com a capital cultural. Necessita més festivals de música, de teatre i de dansa; elements centrals de capitalitat que la projectin arreu del país. La cultura és una font de riquesa no només intel·lectual, simbòlica i espiritual, sinó també econòmica. El tercer sector i la petita i mitjana indústria cultural poden ocupar centenars de mataronines i mataronins en una activitat neta i d'alt valor afegit. Mataró pot ser una ciutat d'oportunitats i de futur per als creadors i creadores. Ja siguin maresmencs, catalans, espanyols o internacionals. De la literatura a la dansa, del circ a la música, del gravat als dissenys. Tenim una oportunitat amb el cinema, l'audiovisual i els videojocs; cada any es graduen més de cent joves en els graus relacionats al Tecnocampus.
També cal perdre la por a acceptar idees i propostes que sovint han estat titllades de voluntaristes o utòpiques. Mataró té una llarga tradició d'autogestió en la cultura. Televisió de Mataró, Can Fugarolas o CSOA La Fibra en són només alguns exemples. Cal que els reivindiquem com a models vàlids de gestió cultural amb un clar impacte en les nostres comunitats. Connectar les velles tradicions i folklore amb els nous llenguatges hauria de ser la tònica general.
En moments en que l’extrema dreta s’ha fet present al carrer de forma impune i descarada, ara tornem a dir alt i fort que la cultura pot ser el millor argument per combatre el totalitarisme i la xenofòbia. Amb la cultura podem dialogar, reclamar les llibertats. I sobretot la cultura permet retrobar-nos, construir imaginaris comuns i cercar allò que ens uneix més que accentuar les nostres diferències.
Aquestes són algunes de les raons –n’hi ha més- que es troben en aquest manifest de Cultura15; l’hem fet arribar als partits i coalicions electorals que es presenten a les properes eleccions municipals del 2019. A ells també els hi hem demanat que es comprometin a incrementar de forma progressiva, durant els propers quatre anys, els recursos econòmics i materials destinats a la cultura local intentant arribar a un 15% del pressupost municipal. També demanem incrementar fins als 500.000 euros anuals els programes de subvencions i convenis culturals. I com a proposta final, reclamem posar a disposició del teixit cultural local espais de titularitat pública per a la seva gestió col·lectiva. Les fàbriques de Can Xalant, Can Minguell, Can Marfà i la Vapor Gordils entre altres haurien de ser espais, també i com a mínim, total o parcialment per a la cultura.
Som una trentena de creadores i creadors vinculats a la ciutat de Mataró els que ja hem signat el manifest; des de l’escriptora Care Santos al comissari Manel Guerrero; des de la llibretera Núria Dòria al músic Raul Sala; des de l’actriu Clara de Ramon a l’artista visual Josep Maria Codina; des del dramaturg Carles Maicas fins a la ballarina Bàrbara Martín; des de DJ Swet fins a la directora Lupe Pérez. Volem ser moltes més. La crida a sumar adhesions continua oberta.
La cultura és una de les grans oportunitats de la ciutat. Apostar-hi sense dilacions ni excuses i amb imaginació i generositat es converteix, en els temps actuals, en una prioritat política imprescindible. Ens hi va la pròpia noció de ciutat. La cultura és la nostra gran oportunitat.

Eloi Aymerich
Director audiovisual,  gestor cultural i professor univeristari
Signant del Manifest Cultura15
[Article d'opinió publicat al portal Capgros.com en motiu del Manifest Cultura15]

14 d’abril de 2019

Cartes de Toulouse: Diumenge de primavera (VII)

Diumenge de primavera. Clàudia arriba amb l’autobús de les 8:15 a l’estació de Pierre Semard. Arribo abans d'hora per recollir-la. Aquí a França, m'he assimilat culturalment en el que respecta als horaris de vida social. M'irrita arribar tard. Gairebé tant com ells. Ningú acostuma a fer tard, aquí. Miro al meu voltant; hi ha poca gent. Les estacions sempre m'han semblat un lloc extraordinari per matar les hores. Llocs de pas, plens d'històries desconegudes. Llocs dramàtics; on la gent se separa, on la gent es retroba, on la gent espera i espera. Una bona amiga sempre em diu que per conèixer bé una ciutat el millor és visitar els seus mercats, els seus cementiris i les seves estacions. De tot això en té Toulouse. Del mercat de Victor Hugo al de Saint Cyprien, passant pels de cel obert com Jeanne d'Arc. Del cementiri de Rapas al de Terre-Cabade.  Però si parlem d'estacions, Toulouse fluixeja. L'estació principal de tren, la de Matabiau, no és especialment bonica. Porta en obres molts mesos; asfalt aixecat, tanques provisionals, desordre. L'interior no és ni ampli ni lluminós. Això sí; hi ha un piano. A l'extrem occidental, al final del pavelló, abans d'arribar als lavabos, hi ha un piano a lliure disposició dels visitants. Alguns dies, mentre esperava l'arribada d'un TGV de Catalunya,  m'he parat a badar i parar l'orella. Recordo un dia en que un operari de neteja, al acabar el torn, es va asseure a tocar. I amb els ulls tancats, encara amb l'uniforme taronja, interpretava de memòria una peça que després em va comunicar que era de Bach.

I arriba l'autocar, al moll número 6. Clàudia baixa contenta. Ha acabat finalment la universitat. I ara, ja lliure, es mor de ganes de volar, de viatjar. Per això ens ve a veure. Ens abracem i agafem dues bicicletes. Atravessem Rue Concorde, Jeanne d'Arc, Rue Lois, i encarem Rue Pargaminières fins al pont Saint Pierre, que al travessar-lo ofereix la millor panoràmica del Garona i l'enorme i bella cúpula de coure de l'hospital. Ja a l'altra riba, recollim la Maria i en Simó, que se'ns sumen a l'excursió amb una bici amb cadireta.

Avui, diumenge de primavera, anirem al Jardin des Plantes a fer un picnic. Piquenique com en diuen aquí. Abans passarem pel mercat de Saint Aubin, ple de gent. Una banda de swing toca sota els plataners, entre les parades de fruita ecològica i les de llibres de segona mà. I en Simó, al·lucinat, pica de mans i mou els malucs entre les rialles de la gent. Clàudia tot ho mira. Obre molt els ulls; avui, aquí, sembla que tothom estigui apunt de fer-se un petó. L'ambient del mercat ambulant és llibertí, populós, una mica caòtic, però també amable, conegut, còmode. Ens sentim bé en aquest lloc popular i amb els de casa hi venim sovint. Els paradistes criden ofertes, els vianants xerren distrets. I de lluny, passa una sirena. Comprem hummus libanès, croquetes de carn de recepta senegalesa, panets francesos i uns pastissets marroquins.

La ciutat esperava amb delit l'arribada del bon temps. I la gent s'ha bolcat a les gespes dels parcs. Desenes, centenars de tolosencs i tolosenques s'estiren a l'herba a prendre el sol. Unes noies toquen una guitarra i mengen entrepans. Un matrimoni jubilat llegeix amb atenció sota un arbre. Una banda de joves que semblen trets d'un anunci de Benetton es reparteixen trossos de baguettes i formatges. Uns ganàpies juguen a petanca. Una parella de noies s'abraça i es fa petons damunt una tovallola. Encara, de lluny, se sent una acordió i les atraccions del parc que han obert puntuals a les dues del migdia. Mentres contemplo tot això, em poso la gorra grisa i penso; la vida és bonica. Mentres juguem a pilota amb en Simó, la Maria i la Clàudia parlen i parlen amb els peus descalços. Els amics de veritat els reconeixes per la facilitat amb la que connectes després de molt de temps.

Amb el nen adormit, m'escapo a buscar uns cafès amb llet al quiosc del mig del parc.  Silvousplait trois cafes au lait. Mercibeaucoup. Bonne journée. Bonne après-midi. Bonne genial après-midi avec une soleill marvelleux. Mentres torno als parterres amb els gots a la mà veig Clàudia, de lluny. Té uns impertinents 24 anys i és llarga i esbelta. Pren el sol mentre mou suaument els dits dels peus, amb les ungles pintades d'un vermell intens. Un vermell de vida. La vida que brota en aquesta primavera francesa. Ella encara no sap que aquella mateixa tarda acabarem al museu de Les Abattoirs, on hi ha una exposició frapant de Picasso i els artistes republicans exiliats. O que l'endemà  al vespre anirem a fer una Raclette al costat del riu. I que abans, mentres es pon el sol, farem unes cerveses asseguts a les escales de Saint Pierre, i que a ella i a la Maria els hi faré una foto. Una foto on totes dues semblen estudiants d'Erasmus. I sobretot, el que ella no sap, és que en aquest diumenge d'abril, és ella qui ens ha portat la primavera. La primavera ets tu, Clàudia. I aquest diumenge extraordinari ja serà teu per sempre.

18 de març de 2019

Cartes de Toulouse: RestoU (VI)

El RestoU és el nom que rep el menjador universitari de l'Universitat Toulouse 2 - Jean Jaurès. Obre a les 11:45 i tanca a les 14 hores en punt. De dilluns a divendres. És un edifici sencer, a l'oest del Campus, d'una sola planta i amb les parets grises i les portes vermelles. Té dues ales amb dotzenes de taules blanques i llargues. En un migdia hi poden arribar a servir dos mil àpats.
Entrant, plat du jour, panet integral i postres, 3,25 euros per la gràcia de la República Francesa. Aigua a voluntat en gerres a les taules, com si fóssim de colònies. L'ambient és sorollós, ple de veus diferents, totes barrejades. Al meu costat una parella d’estudiants d'Arts i Lingüística parlen sobre on marxar d'Erasmus el curs que ve. A la taula del davant un quartet de vint-i-pocs anys fan broma de forma sorollosa. És divendres. Comença el cap de setmana. Més enllà dues noies s'acaben les hamburgueses mentres repassen uns apunts. En solitari, davant un envàs buit de crema de xocolata, una noia amb faldilla vermella i un monyo al cap llegeix de forma elegantíssima un llibre sobre la història de la música.
Buido els plats i deixo la safata i els coberts a la guixeta de neteja. Abans de marxar passo a recollir un cafetó. El meu accent anima el cambrer a dir-me amb un castellà simpàtic que ell va estar un any vivint a Barcelona. "Tibidabo, los Búnquers, la Fiesta, Multicultural. Barcelona es guay". Jo somric, i penso com una ciutat pot acollir tantes ciutats. Em deixa el noisette curt de cafè a quatre-vingt-dix cèntims.
Quan surto del RestoU està espurnejant com espurneja a Toulouse. Molt a poc a poc, amb gotetes petitíssimes que es queden enganxades a la llana del meu jersei marró. Em mullaré quan torni amb velotoulouse, penso resignant-me. L’ambient, ja encarant la tarda, aquí, al mig del campus, és assossegat. Les facultats, separades per àmplies esplanades, es connecten per uns camins de ciment gris. Tothom, obedientment, hi passa.
Uns nois amb jupa negra i pantalons foscos reparteixen uns fulletons del cercle d’estudis marxistes. Camí de la biblioteca un grup de sis o set persones enganxen cartells de Go Vegan sobre una enorme cartellera. Un noi carregat amb la guitarra i una motxilla pleníssima passa fent equilibris amb la bicicleta, camí del centre. Com a reacció em poso la caputxa de l'abric verd. I penso que la vida universitària en  qualsevol campus públic té sempre aquest aire de convivència tranquil·la, de realitat heterogènia, de respecte mutu, d'ordre i aventura. Tot cohesionat per una certa precarietat que sembla, malgrat tot, feliç.

Cartes de Toulouse: L'anarquista (V)

Fa fred a Toulouse. Aquest final de gener ha portat gebra gairebé cada matí. A primera hora, quan encara s'està fent de dia, el baf dels cotxes, de les xemeneies, de les persones, confereix un aspecte irreal als carrers. A mig matí, els núvols compactes i grisos, com un tapís enorme, es concentren baixos, a prop de la terra. I la fredor sembla accentuar-se. Així cada dia.

Pensava en aquest fred mentres passejo en silenci per aquest cementiri desert de Rapas, situat entre el Garona i els barris de Saint Cyprien i Fer a Cheval. És un cementiri mitjà, amb la seva casa d'enterramorts i set avingudes transversals, envoltat de cases per totes bandes. Un mur de dos metres d'alt antic i ple de verdet fa de separador amb la zona dels vius. Des de la finestra de casa nostra el veiem, llunyà, el cementiri. Els xiprers i els castanyers estan plantats tant als vorals com a les seves avingudes.

S'hi respira un ambient relaxat. No és el primer dia que venim al cementiri. Poques setmanes després d'arribar a la ciutat, una tarda de dissabte, hi vam entrar, buscant la tomba de Federica Montseny. Cap planell indica on està enterrada una de les grans dirigents anarquistes europees del segle vint. Després de deambular una bona estona, el jardiner municipal va fer-me un planell al terra de sorra, amb un rasclet de ferro. La tomba de Montseny queda a segona fila, dissimulada, en un camí secundari, damunt un parterre esventrat per les arrels. No és la única anarquista de Toulouse. N'hi ha d'altres. N'hi ha hagut d'altres. Moltes altres. Per exemple l'aragonesa Amparo Poch, que passava visita clandestina com a metgessa al 44 de la rue Jonquieres. També hi havia dones d'esquerres, republicanes, que no van dubtar d'anar al front durant la Guerra Civil, com la mestra Natividad Yarza, la primera alcaldessa de l'estat espanyol. Natividad va acabar els seus dies fent de planxadora en un petit pis al centre de Toulouse i va acabar morint amb 87 anys pobre i sola. Com Yarza, centenars de dones exiliades republicanes van acabar malvivint treballant en l'economia submergida -cosint, rentant, plegant- i sobrevivint a base de la solidaritat entre les iguals. Una doble derrota. 

Amb l'hivern, el cementiri de Rapas és més colpidor. Al silenci, a la soledat, s'hi suma aquest fred gris. Penso en l'anarquista. La revolucionària. Aquelles dones que van donar la vida per una revolució i un model de societat fraternal, progressista, lliure. Que van decidir fer una guerra i després de combatre, marxar a l'exili. I que van resistir a l'estranger enmig del silenci, la misèria i la indiferència. Resistència, quina paraula tant bonica i actual i trista i carregada de futur a la vegada.

Malgrat el fred, soc aquí, passejant entre els xiprers del cementiri de Rapas un matí d'hivern. I en Simó em crida de lluny, abrigat amb l'anorac gris i un capell de llana negre, amb la veu d'un nen de dos anys i mig que no és capaç encara d'entendre tot l'horror de l'exili, de la guerra, del feixisme, de l'oblit. I em crida per jugar a perseguir-nos pels senderols del cementiri. No molestarem a ningú. No hi ha ningú a qui molestar.

Damunt la tomba de la Federica, cada cop que hi he anat, hi ha algun clavell, alguna flor resseca, algun mocador vermell i negre o banda tricolor republicana desgastada pel sol i la pluja. Sempre quedarà algú que recordi l'anarquista, penso, mentres es posa lleugerament a ploure. Sempre quedarà algú perquè mai hem estat sols del tot, malgrat tot. Malgrat tot. I perquè el que ens resta de la revolució és aquesta energia alliberadora, per sempre reparadora, que fa que inclús en els hiverns més terribles, acabis intuïnt que arribarà la primavera. A La Gazette Utopia escrivien l'altre dia; "Ce qui triomphe, c'est la force vitale, la joie en tant qu'énergie réparatrice, libératrice. Et c'est cet héritage que nous lègue".

Foto: Wikimedia Commons (llicència CC) [link de llicència CC: https://creativecommons.org/licenses/by-sa/2.0/deed.en]

13 de febrer de 2019

Cartes de Toulouse: El Nadal de Madame Martine (IV)

Només ha tancat el dia de Nadal i pel dinar d'any nou. Madame Martine passa ben llarg de la setantena i continua al peu del canó de la seva parada de cremes i formatges al mercat cobert del barri de Saint Cyprien. Puntualment, cada setmana hi passo a comprar el gouda sec descremat que em va seduir pocs dies després d'arribar. Des de llavors, cada matí esmorzo pa amb gouda sec descremat de Madame Martine. S'ha tornat tradició.
Martine tenia el pare de Valladolid i la mare de Sevilla. És mig espanyola, em va dir, el primer dia que ens vam conèixer. "Jo soc republicana espanyola i tu segur que ets espanyol, per l'accent que tens i per la mirada que poses. Tots els espanyols feu la mateixa cara al arribar a Toulouse; obriu molt els ulls i tanqueu molt la boca". Jo, per dissimular, vaig obrir la boca somrient i vaig aclucar una mica els ulls. Però sí. Ens vam reconèixer. Ella sabia, no sé com, que necessitava que algú em reconegués. No ho oblidaré mai; va ser la primera en donar-me la benvinguda al barri. Des de llavors crec que em té apreci, sobretot quan hi vaig amb el nano. Dolça, repeteix "quin bon minyó el teu fill!" mentre li regala un tros de formatge de cabra o una xocolatina o un bombonet.
Cada cop que la visito em comenta l'estat de la nació; la seva opinió sobre les coses. Les seves sentències. "Així estàs al cas, jove, que acabes d'arribar i no saps res de res" sempre feinejant darrera el taulell. Al costat, el seu marit, molt més envellit que ella, assenteix, somrient, sempre en silenci, sempre en segon terme. Madame Martine no m'ha parlat mai dels seus fills o dels seus nets. A primers de novembre la van operar de catarates i de resultes, va tenir glaucomes. Però ella, mig cega, va tornar a obrir la botiga. Madame Martine és forta, i no se n'amaga. La seva veu, robusta, cridanera, és de parada de mercat. Es fa entendre. Jo ho agraeixo.
Per Festes el mercat té un arbret vermell a la cruïlla de passadissos, i de fons sonen cançons nadalenques en anglès. Madame Martine em saluda contenta. Li encarrego el formatge. Li dóna un bombonet en forma de pare noel al meu fill. I mentre ell menja, parlem. "Sí, els gilets jaunes han arribat per quedar-se. Es que cada cop treballo més i arribem més just a finals de mes. Ara, la bretolada del dissabte passat a l'avinguda Etiennes Billieres no la trobo bé. Tampoc cal cremar-ho tot i alçar barricades, no? Les coses estan complicades. La gent és malhumorada i costa que et saludin i siguin cordials. Els espanyols encara ho respecteu una mica; però aquí això ja s'ha perdut. Sembla que a ningú li importi ningú. Treballaré fins que em quedin forces. La meva vida és aquest mercat; aquí hi he viscut moments inoblidables al costat del meu marit. Toulouse és acollidora pels que venen de fora; sempre diem que els que vivim en aquesta ciutat no som francesos, som tolosans. Som més llatins, més hospitalaris, més tolerants. Sí, em sento orgullosa de ser d'aquí. Pensa una cosa; tot això no acabarà bé. Ho veig cada dia davant del taulell: hi ha molta gent passant-ho malament. I quan la gent no ho passa bé no pots esperar res de bo... El poble és el poble!" em diu rient per sota del nas i tallant amb un ganivet enorme un formatge rodó.
Mentre surto del mercat penso de com els mercats són sempre un mirall del lloc on estan instal·lats. I de com, subtilment, m'ha demostrat la fraternitat francesa des del primer dia que ens vam conèixer. A la plaça Roguet una senyora disfressada de pare noel regala vals de descompte per un Intermarché de les afores. El Nadal de Madame Martine no em deixa d'entristir una mica. Per moments em sembla percebre que el seu món s'apaga lentament. El bon tracte, el barri, la família, la memòria, estan en crisi. No només a Toulouse ni a França. Al món sencer. Però el Nadal de Madame Martine també pot ser el moment oportú per constatar que gairebé mai res desapareix sense resistència. I que de vegades, reneix amb la primavera. No deixaré de comprar-hi formatge.

10 de desembre de 2018

Cartes de Toulouse: Jaune partout (III)

Dissabte. S'alcen columnes de fum negre. És un dissabte de tardor a la tarda i entre els llums elegantíssims de Nadal que van obrir la setmana passada es veu clarament la fumata fosca que arriba del nord de la ciutat. Els gilets jaunes estan de protesta als carrers.
Ens arribem, apressats pels sorolls, les corredisses i els crits fins a Jeanne d'Arc. "Han tancat la parada de Metro", crida una senyora jubilada amb una armilla groga i una màscara d'aquelles que et fan posar al centre d'atenció primària quan tens la grip. L'ambient fa pudor de cremat. Peuple leve toi! diu una pintada damunt l'asfalt del Boulevard de Strasbourg. Al costat, restes fumejants de contenidors. Uns metres enllà, girant la cantonada, hi ha l'estació d'autobusos. Flames de tres metres molt lluny. Una munió de gent. Una munió d'armilles. Gent de totes les edats. Criden. Una bandera de la CGT i una d'occitana onegen, llunyanes, entre nosaltres i el foc. Un grup d'encaputxats aixequen el terra i agafen llambordes apressadament. La gent fa fotos amb els mòbils. A terra hi ha molts cartutxos buits de gas lacrimògen. Em raspeja el coll i em couen els ulls. Marxem. Primark, Lafayette, Druni. Tots els grans magatzems d'Alsace Lorraine tenen les persianes abaixades. Al davant, em sorprèn, desenes de persones fan cua esperant la reobertura com si no s'adonessin que a cent-cinquanta metres es reparteix estopa, pedrada i gas.

Diumenge. Sirenes. Rue de Metz tancada al trànsit d'urgència. Una parella solitària de policies municipals fan senyals apressats als cotxes i autobusos. Fan cara d'espantats. Més sirenes. Jaune partout diu una pintada fresca en una persiana la costat del riu. El mercat de Nadal està tancat per prudència. París ha cremat. Els carrers del centre estan menys concorreguts que de costum. Passant el Pont Saint Pierre un helicòpter de la policia passa volant baix i sobrevola el Garona, cap a Compans Caffareli. La gent es para i el mira, amb temor i admiració. Alguns baixes de les bicicletes.

Dilluns. Al matí l'ambient és elèctric. Palais de Justice protegit per tanques. Palais Royal es lleva amb una vintena de policies a la porta. Alguns amb escuts. La Prefecture del Departement Haute-Garonne tancada amb pany i forrellat. A les escales d'entrada, una dotzena d'antiavalots. Crec que no entenen què hi fan. Hi ha un silenci incòmode, aquí, a tocar del Jardin Royal. El Grand Rond també està tallada al trànsit. 
Al migdia, a prop de Saint Aubin se senten udols i xiscles. Trencant la rutina d'un dilluns feiner plujós, els oficinistes que han sortit a fer el dejeuner i els repartidors de beguda i menjar amb les seves camionetes. Centenars d'adolescents passen corrents, com un miratge. Molts vestits de negre. "Les lycées sont bloqués" em diu excitada una adolescent amb un mocador blau elèctric al cap, sense parar de córrer.
El mercat de Nadal de Capitole ha tancat abans d'hora; al matí hi ha hagut incidents amb els gilets jaunes. Unes tanques metàl·liques de l'altura d'una persona tanquen el perímetre. Des de dins una segurata em mira mentres es mossega les ungles. El seu walkie-talkie no deixa d'emetre instruccions en francès d'altres segurates. Jaune partout. Només fa falta posar-se una armilla. La segurata em continua mirant. Jaune partout. Això anirà a més.

Dimarts. A primera hora del matí arribo en bicicleta al campus de la universitat. Em creuo la Lorreine al passadís del grup de recerca. "No ho saps? El metro no funciona. Els autobusos i el tramvia també han deixat d'operar. Hi ha diverses columnes d’estudiants per tota la ciutat!”. De fons, se senten sirenes tot el matí. Algunes rotllanes d’estudiants al campus, a prop de la cafeteria, criden a aturar classes. Em truca la Maria ben dinat. Saint Cyprien, el nostre barri, ara mateix és un A twitter veig el mercat on comprem la verdua envoltada per gasos lacrimògens. A l’avinguda on tenim la pizzeria preferida uns antiavalots avancen picant les porres amb els escuts. Davant del taller on portem a arreglar les bicis, a Avenue Etienne Billière, els manifestants despleguen en tot l’ample una barricada en flames.
La nit, humida i freda, summeix el barri en un ambient inhòspit. Sonen sirenes enllà. Des del balcó se senten clarament els crits. Una motocicleta amb dues persones passa volant Rue Cugnaux. El que fa de paquet enarbora una bandera francesa que amb la velocitat de la moto oneja preciosa sota les faroles taronges.

4 de desembre de 2018

Cartes de Toulouse: Armistice (II)

Centenari de l'Armistice, l'armistici, la signatura de la pau entre els Aliats i l'Imperi Alemany l'onze de novembre del 1918 al bosc francès de Compiègne. S'acabava la primera guerra mundial al front occidental europeu. El Capitoli, el bellíssim edifici que acull l'Ajuntament, s'ha engalanat amb banderes tricolor a cada finestral. Sembla, malgrat tot, una celebració feliç. En algunes pastisseries de Rue Taur o Rue Pergamineurs aquests dies es combinen els brioixos i els bombons amb uns pastissets allargats amb colors vermell, blanc i blau al damunt. Em diu un venedor que van farcits amb crema de llet.
De camí cap a la universitat, cada matí passo amb bicicleta pel costat l'école maternelle Billieres, al barri de Fontaine-Lestang. És un carrer tranquil, el Henry Desbals. Nom, per cert, d'un resistent antifeixista tolosenc. Davant d'aquesta escoleta hi ha la plaça Odontine Vigneau. Minsa, amb uns quants plataners de fa molts anys i uns quants bancs per seure. Una placeta discreta, arrambada al costat del carrer. Allà hi ha un monument-aux-morts, com en diuen a França. Al monument dels morts hi ha anotats 44 noms. És un monument més aviat petit, de tres metres i escaig d'alt. De pedra blanca. Hi llegeixo els noms, marcats a la roca. Alazet, François. Foreste, Ernest. Laffont, Marius. Pratmarty, Etienne. Prome, Simon. Igot, André. 44 noms de nois joves, amb tota la vida per endavant en un barri popular i rural del marge esquerre del Garona dóna dimensió del drama. M'assec en un banc de la placeta. És mig matí, fa sol, i aquest novembre és poc rigorós. S'hi està bé. De fons, se senten els nens i les nenes jugant. És l'hora del pati.
Al vespre del cap de setmana del nou, deu i onze de novembre es projecta damunt l'ajuntament un mapping amb imatges d'arxiu de les trinxeres i una música  instrumental grandiloqüent molt dramàtica. Els turistes, distrets, se'l miren. I s'hi fan selfies. Al final del video es projecten uns versos del poema Si je mourais là-bas, de Guillaume Apollinaire. Passen les lletres. Lentament. I jo penso no en el Capitole, no en aquest mapping ni en la música que ressona en tota la plaça quadrilàtera. Penso en els 44 noms dels enfants de la patrie escrits en el monument de Fontaine-Lestang. I penso si queda algú que els hi recordi la cara. La cara d'enfants donada a la mort absurda per la Patrie. Si després de les germanes, els pares, els fills, les dones, encara queda algú que es digni a posar cara i vida a tanta sang centenària...

Ô mon unique amour et ma grande folie / La nuit descend/ On y pressent / Un long destin de sang

9 de novembre de 2018

Seguirem remant junts

Bona nit. Nosaltres, els de Clack, allà on anem sempre diem que som de Mataró, instintivament. Al País Basc, a Anglaterra, a l’Equador, a Madrid. Com una mena d’acompanyament. “Som de Clack, som de Mataró i... el que convingui”. Algun dia algú ens ha dit: no cal, no, que dieu d'on veniu? Sou una productora audiovisual i cultural catalana i punt, no?

Doncs sí i no. Els nostres orígens són intensament locals. Acompanyats pels valents de Televisió de Mataró i en Lluís Lligonya, un lloc on vam aprendre a la pràctica conceptes com ciutat, comunicació o cooperació. Actualment no treballem massa per Mataró i la comarca però en canvi, gran part de les coses q fem o hi estan inspirades o hi tenen relació: per exemple un documental sobre les caixes d’estalvis a partir de la nostra caixa d'estalvis, un altre reportatge per aquest programa arran d'haver acollit el primer tren de la península, un projecte escènic documental sobre Joan Peiró o una iniciativa al voltant de Josep Palau i Fabre en format documental i també escènic... Això quan no són peces que parlen directament de Mataró, com un documental sobre els Capgrossos de Mataró o una sèrie de clips sobre la nostra Festa Major, com Santes15.

Sempre hem tingut clar que ser d'un lloc permet veure el món d'una determinada manera. Una manera mediterrània. Moderna. Incisiva. Bonica. Inconformista. De vegades precària. Com la nostra ciutat. Per això sempre hem tingut la nostra seu a la ciutat. I no tenim previst marxar-ne. Des de Mataró on faci falta. Però des de Mataró.

També ens sentim còmodes participant i animant la vida cultural: durant cinc anys vam coimpulsar l'espai cultural El Públic, on vam impulsar dotzenes de concerts, exposicions, fins i tot dues edicions d'una Revetlla Popular de Sant Joan que clama per tornar. O ara amb el cicle El documental del Mes al Cafè de Mar, on tenim la seu. Han estat molts, centenars, els companys de viatge. I les aventures. I els projectes. Tant institucionals com personals. Hem fet molt amics i amigues professionals. El premi també és seu.

Ens agrada, sí, fer cultura per Mataró des de l'àmbit privat o, més concretament, des del tercer sector. Som cooperativa. Però ho vivim amb normalitat. Donar exemple, ho sabeu els que heu treballat amb nosaltres, ens caracteritza; treballar, fer el que es diu, complir amb el que diem que farem. Gràcies pel premi en nom de totes les companyes i companys de la cooperativa Clack. Llarga vida a la cultura de Mataró! Seguirem remant junts amb tots vosaltres!  I seguirem aprenent a explicar històries plegats. Segurament aquest és un dels secrets que dóna sentit a fer cultura, a fer comunicació. I a sentir-nos, durant una estona, una mica més feliços i a prop els uns dels altres.
[Discurs escrit a quatre mans amb en Joan Salicrú, llegit durant la 2ª Nit de la Cultura de Mataró, on Clack va rebre el Premi a la Innovació i Emprenedoria]

29 d’octubre de 2018

Som hereus (Peiró42)



Agraït i commocionat, m'abraço entre bambalines a la Cristina, a la Jessica, a la Maria. Surto a l'escenari i saludo i veig una platea dempeus amb el puny alçat. A Barcelona, a Montjuïc. Barcelona, Rosa de foc. I miro els companys amb qui hem aixecat el somni. I agafo el micro. I parlo en nom de tantes. I dic amb la veu una mica entretallada.

Som hereus d'un futur que ve del passat. Som hereus de dones valentes com la Guillermina Peiró o la Mercè Olives. Som hereus d'un poble decidit i obstinat a plantar cara al feixisme. I per tot això diem amb la veu ben alta i ben clara, que ho senti tothom; per la República, per l'amnistia, per la justícia social, per la cultura. Visca Joan Peiró!

[28 d'octubre del 2018. Sala Ovidi Montllor de l'Institut del Teatre, Barcelona]
(Foto d'Arnau Carbonell)

10 d’octubre de 2018

Cartes de Toulouse: Arribar (I)

I arribes. Finalment, arribes. Arribes amb un cotxe carregat fins als límits, una matinada de primers de setembre. Els fanals encara encesos. Entres al vestíbul del bloc -cotxet, maletes, bosses de roba, un sac isotèrmic ple de menjar comprat allà que aquí serà molt car. Aquí hi viurem un any, ens diem. Entrem intentant no fer gaire soroll, amb la por de despertar els veïns. I mentres puges a l'ascensor et jures que des d'ara mateix t'afanyaràs a semblar l'estranger més educat del món. I diràs bonjour, merci i atutelheure d'una manera cordialíssima, acotant una mica el cap. Sí, acotant el cap perquè et sents de fora, nouvingut, una mica sota sospita. Al segon dia ens trobem la primera veïna, baix segona. Madame Cournede. Ens mira per sota el seu cabell blanquíssim sortit de perruqueria. I sou espanyols? Ah, esclar, catalans. Sí, vosaltres sou així. I parleu català? I aquest nen com es diu? I treballeu? Treballeu, esclar, tots dos? I ens allarga la mà i ens la dona, amb distància. Mercibucup Madame Cournede. Oui Madame Cournede. Ens mira des de fora el vidre quan pugem a l'ascensor.

I comencen els dies de dubtes. I preguntes. Trobar una bicicleta. Trobar escola bressol pel nen. Quin és el supermercat més aprop de casa. Com es diu la veïna que viu al teu replà. Necessitarem internet? El roaming funcionarà? A quina hora s'han de treure les escombraries? On està el metro més aprop de casa? Passaran molt els revisors? Ens farem fans d'algun cafè? Trobarem el nostre jardí on passar el final de les tardes? Quina serà la nostra llibreria preferida? Farem amics? Tot amb un nus al fons del pit.

Mentrestant, entre les preguntes, ens esforcem a aprendre'ns els noms dels carrers. Rue du Chad. Rue Varsovie. Rue desarcsdesaintcyprien. Place du Ravelin. De sobte, noms que són llocs concrets. On els dissabtes es fa mercat de segona mà. On hi ha un petit super Casino. On hi ha una placa de record a un noi caigut el 18 d'agost del 1944. Tot ho memoritzem amb una certa ànsia. Qui se saps els noms dels carrers del barri potser ja n'és una mica, pensem. I de sobte, al cap d'uns dies, passejant amb bicicleta per sobre del Pont Saint Michel, camí del Jardin des Plantes, mentres passa un tramvia, la Maria diu "això sembla un Erasmus, Eloi". I en Simó em mira des de la cadireta de la bicicleta i somriu, mirant cap al riu.

Al vespre, a casa, quan baixa el sol, surts al balcó sense samarreta, buscant la fresca. Viure en un setè té els seus avantatges, com veure mitja ciutat als teus peus. Passa un avió d'Airbus en ple descens. I mires cap al sud, i penses en casa teva, la d'abans. I et sembla intuir els Pirineus entre els núvols i la calitja taronja. I et sents lluny. Lluny però més lliure. Que estrany. I amb els ulls humits sents que et criden a sopar. Que sí, que això d'anar a viure a Toulouse és una passada. Però el principi de tot, l'arribar, també és una putada.

29 de setembre de 2018

Cures; la revolució pendent



Avui el diari ARA ha estrenat el nou videoclip d'en Marc Ràmia. La cançó es diu Cures i forma part del seu últim treball discogràfic, Militants de la vida. He dirigit aquesta peça audiovisual musical acompanyat per la Cristina Moral i en Pol Alfageme de Clack. Volia fer cinc cèntims del perquè he rodat com he rodat Cures. M'agrada explicar perquè faig de director audiovisual, i les raons que em porten a filmar una cosa o una altra.  

Cures parla sobretot, d'una revolució pendent. D'una revolta imprescindible i latent que hem de portar a terme tant aviat com sigui possible. Començarem a guanyar quan recuperem la sobirania sobre els nostres cossos, els nostres afectes i els nostres prejudicis. Això ho he traduït amb enquadraments de cossos de dones i homes. De totes les edats. De totes les formes. Enquadraments monocromàtics que juguen amb relacions de poder marcades per les mirades, les mides i les posicions. Tot filmat en alta definició i a cent fotogrames per segon, per aconseguir subratllar la subtilitat i la delicadesa en els gestos. 

El videoclip Cures també ha volgut jugar des del primer moment amb una línia estètica que fos profundament continuïsta amb l'univers visual de la dissenyadora i companya de l'equip creatiu, la Carla Aledo. N'estic content, especialment amb el joc de les dobles exposicions fotogràfiques, que hem sabut traduir prou bé al format videogràfic.

Mirar-nos als ulls, despullar-nos, acariciar-nos, viure'ns una mica més els uns als altres, en definitiva. Petons que durin el que han de durar. Pells marcades per pigues, tatuatges, pircings. La bellesa de les coses nues. La força imparable de l'amor entre uns i altres. Per això he rodat Cures. Per reivindicar la revolució pendent. 

21 d’agost de 2018

VL6WA8 (Berlín-Mataró)

VL6WA8 és el codi que vaig teclejar per a continuar l'obra de l'artista Maja Gratzfeld. The dispersal project és un projecte artístic de memòria històrica que, a partir de repartir 500 peces d'un puzzle arreu del món, reflexiona sobre el concepte de diàspora.
Una iniciativa que es pot comprar com a souvenir al Jewish Museum de Berlín, dins la sèrie "Art Kunst", que vol dir art degenerat, una política impulsada pels nazis a la dècada del 1930 basada en perseguir i eliminar aquell art que no els hi agradava.
"Nacionalisme, guerra, racisme, fam, pobresa [...] són només algunes de les causes de l'ample espectre de dispersions" explica Gratzfeld. Una proposta de cultura interactiva immersa dins una lògica digital. Des de Mataró ja hem retornat digitalment una de les 500 peces al puzzle. El podeu veure, a mig reconstruir, aquí