Aquest dimarts al matí El Dau Cafè Cultural ha anunciat que tanca després de quatre anys. Un espai que programava concerts, exposicions, obres de teatre, màgia, actuacions de monologuistes i tastets gastronòmics, entre altres. Hereu de l'històric Arcàdia Cafè Cultural, El Dau ha estat una petita flama dins el precari ambient cultural del centre de la capital maresmenca.
El centre històric de Mataró pot comptar amb els dits d'una mà els espais d'idees en un sentit ampli que des de la iniciativa privada es tiren endavant: el Foment, El Públic o l'Atzucac en són tres exemples. Molt diferents, però a la vegada molt complementaris.
És evident que tirar endavant un projecte cultural al casc antic d'una ciutat mitjana catalana avui en dia és una heroïcitat. Per dos principals motius.
El primer, la idiosincràcia de la cultura d'autor (la que floreix al marge de les grans discogràfiques, dels grans grups editorials, la que aposta per músics, companyies, poetes o propostes culturals que arrisquen, apareixen de nou o simplement, queden relegades fora del que mal anomenem "interés general"). Aquesta cultura d'autor sovint fa molt complicat que surtin els números. No estem parlant d'hamburgueses del Frankfurt's. Ni d'smartphones de Phone House. Ni d'americanes del Pull&Bear. Parlem de la imprescindible cultura que ajuda a preguntar-se i a construir relats més enllà dels més populars, televisius i comercials. I això dóna pocs diners. Sempre ha estat així.
El segon motiu és molt més senzill. Un projecte cultural és moviment. És soroll. És gent entrant i sortint. És intercanvi, diàlegs, recitals, monòlegs, melodies, aplaudiments. És vida. És, puntualment, allargar algun vespre. I sovint, amb un sentit estricte de les ordenances de civisme municipals, la vida cultural passa a ser objecte a fiscalitzar amb zel. I això porta problemes. Sempre ha estat així.
A Mataró el govern municipal de Convergència i Unió té un deure imprescindible: vetllar perquè el centre de la capital del Maresme no continuï patint una desertització cultural. A les portes de l'estiu tancava La Rambla Cultural. Ara li toca el torn a El Dau. Per motius molt diversos (econòmics, de gestió o per fins de cicle). Però als fets em remeto: estem perdent capitalitat cultural.
El nostre alcalde Joan Mora repeteix sovint que la concertació público-privada és la línia que vol fomentar. Ara per ara, això no està sent així. Cal concertar la cultura, cal coprogramar activitats, cal fomentar voluntats entre botiguers, programadors culturals i ciutadans, cal agilitzar tràmits burocràtics. Cal, sobretot, mediar amb els veïns. Des de la legalitat absoluta. Però tenint present que la cultura és una cosa massa important per deixar-la només en mans de les ordenances. Si hi ha projectes culturals des de la iniciativa privada que aposten per la nostra ciutat i el seu eix urbà, cal l'absoluta complicitat i solidaritat dels nostres governants.
Cultura és capitalitat i oportunitat. També és indústria cultural i llocs de treball amb valor afegit. I evidentment, cultura és llengua i identitat. Tenim una mala notícia per la cultura de la meva ciutat. Si els agents culturals del centre de la ciutat i el govern municipal fem els deures, les males notícies deixaran pas a les bones. N'estic convençut.
12.13.2011
Per la música tranquil·la
Aquest matí a quarts de dotze a El Públic hem presentat amb l'Ajuntament de Mataró i la Casa de la Música Popular de Mataró el Cicle de Músiques Tranquil·les 2012.
Des de El Públic ja vam dir que volíem treballar per la cultura de la ciutat. Ens sumem amb la Casa de la Música Popular -amb qui col·laborem en diversos projectes- i ens sumem a un certamen que porta funcionant set anys i que ha portat a la capital del Maresme algunes de les millors propostes musicals del nostre país. Un honor.
I col·laborem programant música d'un perfil molt concret: petit format i en clau de músics emergents i del territori. De casa nostra artistes com Goodtime, Dídac Rocher o Francesc Ribera, i en clau nacional les finalistes del Concurs Sona 9, The Mamzelles.
I de fet ho fem des de El Públic, el nostre petit altaveu cultural que hem bastit entre Clack i en Xandri Calsapeu. El centre de la ciutat ha de tenir una programació estable de música en directe. De petit format, que complementi aquella oferta que ja es porta a terme en sales de concerts com el Clap o Privat al Polígon del Pla d'en Boet.
Tot plegat crec que ha de servir per a reclamar que la cultura continuï sent un valor de cohesió social i de capitalitat territorial. A Mataró hem d'apostar per la cultura com a element de promoció. El Músiques Tranquil·les demostra que quan anem tots a la una, des de la ciutat podem oferir al país propostes engrescadores i de qualitat.
Des de El Públic ja vam dir que volíem treballar per la cultura de la ciutat. Ens sumem amb la Casa de la Música Popular -amb qui col·laborem en diversos projectes- i ens sumem a un certamen que porta funcionant set anys i que ha portat a la capital del Maresme algunes de les millors propostes musicals del nostre país. Un honor.
I col·laborem programant música d'un perfil molt concret: petit format i en clau de músics emergents i del territori. De casa nostra artistes com Goodtime, Dídac Rocher o Francesc Ribera, i en clau nacional les finalistes del Concurs Sona 9, The Mamzelles.
I de fet ho fem des de El Públic, el nostre petit altaveu cultural que hem bastit entre Clack i en Xandri Calsapeu. El centre de la ciutat ha de tenir una programació estable de música en directe. De petit format, que complementi aquella oferta que ja es porta a terme en sales de concerts com el Clap o Privat al Polígon del Pla d'en Boet.
Tot plegat crec que ha de servir per a reclamar que la cultura continuï sent un valor de cohesió social i de capitalitat territorial. A Mataró hem d'apostar per la cultura com a element de promoció. El Músiques Tranquil·les demostra que quan anem tots a la una, des de la ciutat podem oferir al país propostes engrescadores i de qualitat.
9.30.2011
Benvinguts a casa vostra (El Públic)*
Avui és un gran dia, per nosaltres.
Ens ha costat molt arribar-hi. Però ha valgut la pena. Sobretot perquè el fer-ho ens ha reportat treballar amb un munt de gent. Persones que ens han ajudat sense demanar res a canvi. Especialment les nostres famílies. No només els nostres pares, mares, germans i germanes. També aquella família de companys i companyes que ens han ajudat a arribar fins a on som ara. Són moltes i molts. Moltes gràcies a tots.
Què és el Públic?
Una iniciativa que, des de l'àmbit particular o privat, vol sumar en clau cultural i territorial. En clau pública. En un espai tranquil, de relació, proper.
Obrim aquest espai de cultura amb la voluntat de fer-nos el nostre lloc, en complicitat amb l'entorn, el conjunt de la ciutat i la comarca. Amb la voluntat de cooperar amb totes aquelles entitats i col•lectius que ho vulguin en l'art, la música, el teatre, la literatura o la comunicació. L'Associació Jazz Maresme, la Casa de la Música Popular de Mataró o El Dimarts del llimoner en són tres exemples. Volem acollir tots aquells que ho vulguin, El Públic té les portes obertes.
Estem vivint temps de crisi total: econòmica, nacional, ètica. Nosaltres, ara i aquí, volem aportar el nostre gra de sorra per crear un nou futur. Per a tots. Volem sumar, aportar, promoure, estimular, intercanviar, crear. Des de la iniciativa privada però en clau pública. Ens importa l'àmbit col•lectiu. Ens importa el nostre país.
Els Manel canten: "A vegades ens en sortim". Però si ens en sortim, no ens equivoquem, és en base a treballar, a esforçar-se i, sobretot, a ser fraternals i tenaços. Tot allò que hem heretat de generacions passades i que avui també reivindiquem aquí.
Avui inaugurem aquest espai refiant-nos de l'experiència passada -de l'Arcàdia, per exemple- i, sobretot, confiant en el futur. Regalem-nos tots plegats un futur, és la millor manera d'encarar el present.
Construint i treballant junts, colze a colze uns amb els altres, ens en sortirem. Compartint els nostres somnis, somnis humils i esperançats com el que presentem avui aquí. No en tingueu cap mena de dubte. Junts tot és possible. Gràcies a tots per la vostra assistència i benvinguts a casa vostra.
*Discurs llegit aquest vespre com a president de Clack Produccions Culturals en l'acte d'inauguració de El Públic.
Ens ha costat molt arribar-hi. Però ha valgut la pena. Sobretot perquè el fer-ho ens ha reportat treballar amb un munt de gent. Persones que ens han ajudat sense demanar res a canvi. Especialment les nostres famílies. No només els nostres pares, mares, germans i germanes. També aquella família de companys i companyes que ens han ajudat a arribar fins a on som ara. Són moltes i molts. Moltes gràcies a tots.
Què és el Públic?
Una iniciativa que, des de l'àmbit particular o privat, vol sumar en clau cultural i territorial. En clau pública. En un espai tranquil, de relació, proper.
Obrim aquest espai de cultura amb la voluntat de fer-nos el nostre lloc, en complicitat amb l'entorn, el conjunt de la ciutat i la comarca. Amb la voluntat de cooperar amb totes aquelles entitats i col•lectius que ho vulguin en l'art, la música, el teatre, la literatura o la comunicació. L'Associació Jazz Maresme, la Casa de la Música Popular de Mataró o El Dimarts del llimoner en són tres exemples. Volem acollir tots aquells que ho vulguin, El Públic té les portes obertes.
Estem vivint temps de crisi total: econòmica, nacional, ètica. Nosaltres, ara i aquí, volem aportar el nostre gra de sorra per crear un nou futur. Per a tots. Volem sumar, aportar, promoure, estimular, intercanviar, crear. Des de la iniciativa privada però en clau pública. Ens importa l'àmbit col•lectiu. Ens importa el nostre país.
Els Manel canten: "A vegades ens en sortim". Però si ens en sortim, no ens equivoquem, és en base a treballar, a esforçar-se i, sobretot, a ser fraternals i tenaços. Tot allò que hem heretat de generacions passades i que avui també reivindiquem aquí.
Avui inaugurem aquest espai refiant-nos de l'experiència passada -de l'Arcàdia, per exemple- i, sobretot, confiant en el futur. Regalem-nos tots plegats un futur, és la millor manera d'encarar el present.
Construint i treballant junts, colze a colze uns amb els altres, ens en sortirem. Compartint els nostres somnis, somnis humils i esperançats com el que presentem avui aquí. No en tingueu cap mena de dubte. Junts tot és possible. Gràcies a tots per la vostra assistència i benvinguts a casa vostra.
*Discurs llegit aquest vespre com a president de Clack Produccions Culturals en l'acte d'inauguració de El Públic.
9.17.2011
ddM - Vic - Música - tv - xarxa
Gràcies Marc Melillas, director general de la Xarxa Audiovisual Local;
Joan Catà, director-gerent de m1tv, la televisió pública comarcal del Maresme; i Lluís Gendrau, director editorial del Grup Enderrock, que col•labora en el projecte.
Ens ha costat molt i molt, però gràcies a les complicitat de moltes i moltes persones, entitats i empreses finalment ho hem aconseguit: el projecte Diaridelamusica.com, nascut a Mataró el 2006 entre Joan Salicrú i un servidor a redós de l'emissora pública Mataró Ràdio i que s'ha anat consolidant durant aquests darrers cinc anys en diversos formats, fa aquest setembre el salt a tot Catalunya a través de l'emissió de la seva versió televisiva a la Xarxa de Televisions Locals (XTVL). Fins ara l'espai s'emetia a m1tv, la televisió local de Mataró i el Maresme, i VOTV, la televisió homònima del Vallès Oriental, però a partir d'aquest divendres dia 16 a la mitjanit el Diaridelamusica.com s’incorpora a la graella de tardor de la Xarxa de Televisions Locals. El programa és una coproducció de l’XTVL i m1tv, amb la participació periodística del Grup Enderrock, amb el qual intentem treballar cada vegada més plegats des de Clack Música!, la productora de continguts musicals que impulsem des de Clack i que és qui dirigeix i realitza el programa.
El Diaridelamusica.com fa el salt a tot Catalunya però en cap cas rebaixa la seva aposta territorial, justament al contrari. Un exemple és presentar-lo aquí, a Vic, dins el MMVV, un fet que ens fa moltíssima ilusió. El ddM seguirà buscant la concertació amb els agents musicals -programadors públics i privats, grups i públic- del territori per tal de dinamitzar la música feta al país i, sensible a la realitat local i comarcal, el Diaridelamusica.com cada setmana oferirà cròniques enregistrades en les principals sales de concerts del país, així com agendes personalitzades per cada territori, dins la voluntat de no fer un programa musical més sinó posant en valor les iniciatives sorgides del conjunt del territori. Sorgim del territori i ens creiem la missió d’explicar allò que passa fora del circuït més massiu i a la qual presten tota la seva atenció els grans mitjans catalans.
El país, musicalment parlant, és ric i ple, i ara més que mai, hem de reivindicar-ne els escenaris, els intèrprets, les sales, els cicles i les iniciatives més enllà també de la gran urb que és Barcelona. De Girona a Granollers. De Lleida a Tarragona. De L’Hospitalet a Manresa. La música pot ser, perfectament, una de les formes de cohesionar el país.
En farem cinc, d'agendes diferents, territorials, una amb caràcter general i quatre d’específiques que abastaran les següents zones: Comarques Gironines, Catalunya Central, Maresme - Vallès Oriental i Barcelona Metropolitana. Aquesta divisió territorial s’ha fet prenent com a referència les seus cinc seus de la Xarxa de Cases de la Música Popular, que es troben a L’Hospitalet de Llobregat, Manresa, Mataró, Salt i Terrassa.
Diaridelamusica.com és un projecte multimèdia que inclou també versions radiofòniques a Mataró Ràdio, Ràdio Calella i Ràdio Premià de Mar així com insercions a les publicacions setmanals Capgròs de Mataró i El Tot Granollers a la capital del Vallès Oriental, així com una web amb el mateix títol del projecte on es reagrupen tots els materials generats. També aquesta plataforma web experimentarà un gran canvi a partir d’aquest divendres, quan passarà a tenir quatre àmbits d'informació en base als territoris descrits anteriorment. El programa es difon també a través del xiptv de la XTVL, un canal youtube propi i comunitats de seguidors a les xarxes socials Twitter i Facebook. Una difusió a la que ens ajuda gent de primera línia, com el webmaster Uri Alsina, la realització de Claraboia o la producció de Georgina Altarriba.
La música és un art ideal pel diàleg, l’intercanvi i l’expressió de les realitats culturals. El nostre petit país necessita conèixer aquests diàlegs, aquests intercanvis, aquestes realitats culturals. De la rumba catalana a la cançó d’autor. Del rap contestari al jazz elegant. De l’electrònica experimental al folk cumba. És el nostre deure. La realitat musical local i comarcal del país és enorme i ara ho podrem explicar també a tot el país, a través del fenomen nacional de les cadenes de la Xarxa de Televisions Locals de Catalunya. I ho farem amb tota la qualitat i creativitat audiovisual i tot el rigor periodístic del que som capaços.
Salut i molta música.
Joan Catà, director-gerent de m1tv, la televisió pública comarcal del Maresme; i Lluís Gendrau, director editorial del Grup Enderrock, que col•labora en el projecte.
Ens ha costat molt i molt, però gràcies a les complicitat de moltes i moltes persones, entitats i empreses finalment ho hem aconseguit: el projecte Diaridelamusica.com, nascut a Mataró el 2006 entre Joan Salicrú i un servidor a redós de l'emissora pública Mataró Ràdio i que s'ha anat consolidant durant aquests darrers cinc anys en diversos formats, fa aquest setembre el salt a tot Catalunya a través de l'emissió de la seva versió televisiva a la Xarxa de Televisions Locals (XTVL). Fins ara l'espai s'emetia a m1tv, la televisió local de Mataró i el Maresme, i VOTV, la televisió homònima del Vallès Oriental, però a partir d'aquest divendres dia 16 a la mitjanit el Diaridelamusica.com s’incorpora a la graella de tardor de la Xarxa de Televisions Locals. El programa és una coproducció de l’XTVL i m1tv, amb la participació periodística del Grup Enderrock, amb el qual intentem treballar cada vegada més plegats des de Clack Música!, la productora de continguts musicals que impulsem des de Clack i que és qui dirigeix i realitza el programa.
El Diaridelamusica.com fa el salt a tot Catalunya però en cap cas rebaixa la seva aposta territorial, justament al contrari. Un exemple és presentar-lo aquí, a Vic, dins el MMVV, un fet que ens fa moltíssima ilusió. El ddM seguirà buscant la concertació amb els agents musicals -programadors públics i privats, grups i públic- del territori per tal de dinamitzar la música feta al país i, sensible a la realitat local i comarcal, el Diaridelamusica.com cada setmana oferirà cròniques enregistrades en les principals sales de concerts del país, així com agendes personalitzades per cada territori, dins la voluntat de no fer un programa musical més sinó posant en valor les iniciatives sorgides del conjunt del territori. Sorgim del territori i ens creiem la missió d’explicar allò que passa fora del circuït més massiu i a la qual presten tota la seva atenció els grans mitjans catalans.
El país, musicalment parlant, és ric i ple, i ara més que mai, hem de reivindicar-ne els escenaris, els intèrprets, les sales, els cicles i les iniciatives més enllà també de la gran urb que és Barcelona. De Girona a Granollers. De Lleida a Tarragona. De L’Hospitalet a Manresa. La música pot ser, perfectament, una de les formes de cohesionar el país.
En farem cinc, d'agendes diferents, territorials, una amb caràcter general i quatre d’específiques que abastaran les següents zones: Comarques Gironines, Catalunya Central, Maresme - Vallès Oriental i Barcelona Metropolitana. Aquesta divisió territorial s’ha fet prenent com a referència les seus cinc seus de la Xarxa de Cases de la Música Popular, que es troben a L’Hospitalet de Llobregat, Manresa, Mataró, Salt i Terrassa.
Diaridelamusica.com és un projecte multimèdia que inclou també versions radiofòniques a Mataró Ràdio, Ràdio Calella i Ràdio Premià de Mar així com insercions a les publicacions setmanals Capgròs de Mataró i El Tot Granollers a la capital del Vallès Oriental, així com una web amb el mateix títol del projecte on es reagrupen tots els materials generats. També aquesta plataforma web experimentarà un gran canvi a partir d’aquest divendres, quan passarà a tenir quatre àmbits d'informació en base als territoris descrits anteriorment. El programa es difon també a través del xiptv de la XTVL, un canal youtube propi i comunitats de seguidors a les xarxes socials Twitter i Facebook. Una difusió a la que ens ajuda gent de primera línia, com el webmaster Uri Alsina, la realització de Claraboia o la producció de Georgina Altarriba.
La música és un art ideal pel diàleg, l’intercanvi i l’expressió de les realitats culturals. El nostre petit país necessita conèixer aquests diàlegs, aquests intercanvis, aquestes realitats culturals. De la rumba catalana a la cançó d’autor. Del rap contestari al jazz elegant. De l’electrònica experimental al folk cumba. És el nostre deure. La realitat musical local i comarcal del país és enorme i ara ho podrem explicar també a tot el país, a través del fenomen nacional de les cadenes de la Xarxa de Televisions Locals de Catalunya. I ho farem amb tota la qualitat i creativitat audiovisual i tot el rigor periodístic del que som capaços.
Salut i molta música.
6.09.2011
Aquesta no és la pel·lícula de Les Santes
Ricard Navarro, de Caixa Laietana, alcalde Joan Antoni Baron, realitzadors i realitzadores, representants de M1 televisió, escola universitària politècnica de mataró, can xalant, mataró retro.
Molt bona nit i gràcies a tots per ser avui aquí.
Jo, avui, aquí, represento una nova generació de mataronins i mataronines. Que viu la festa amb absoluta normalitat i que l'explica d'una nova manera, amb imatges en moviment. Una manera, les imatges en moviment, que de fet, potser és menys nova del que ens pensem si recordem a gent com Lluís Lligonya, Lluís Josep Comeron o fins i tot el poeta Josep Punsola.
Avui aquí podreu veure en aquests quinze curts, propostes molt diferents entre si. Propostes que mereixen tot el meu reconeixement com a director de Santes15 i el de Clack, la productora que va decidir l'any passat -amb la complicitat inicial de Caixa Laietana i Ricard Navarro i Elisabet de Dòria- emprendre aquest projecte que tanta felicitat ens ha donat ja durant la seva gestació, que ha durat just 12 mesos.
Gràcies als quinze equips de realització que han treballat de valent durant tot aquest any. Gràcies a les 32 realitzadores i realitzadors, a l'equip de so, a l’equip de Making-Off, al de producció i comunicació, a l’equip de Direcció i Videografisme a qui vull agraïr públicament la seva implicació absoluta. Gràcies Jordi, gràcies Manuel per estar durant aquests mesos al meu costat. I no em vull deixar un agraïment també per una de les persones més joves de l’equip, la Clara Esparrach, la nostra secretària de producció, que és qui ha fet bona part de la feina entre bambalines, indispensable perquè iniciatives com aquesta vagin endavant. Clara, ja ho saps, t’ho vaig dir fa un any i et vaig prevenir: quan creiem fermament en fer una cosa amb Clack, el problema que té és que malauradament, sovint, s’acaba fent realitat.
I deixeu-me que acabi els agraïments amb un record especial per la meva família. Els meu pares, el meu germà Arnau i la meva àvia Montse. Vosaltres, que m’heu ensenyat que només sentint-nos d’un lloc podem estimar a la resta del món. Gràcies, com sempre, per estar al meu costat de forma incondicional.
Sovint penso que la majoria de somnis, d’una manera o altra, es poden fer realitat. Treballant. Posant blanc sobre negre allò que volem crear, allò que volem transformar. Hi ha qui en dirà guió. Hi ha qui en dirà story-board. Tant se val. Allò que em fa feliç és saber, és tenir la convicció, que treballant els somnis es fan realitat. I si no em creieu, mireu al vostre voltant. També vull afegir que tots aquells que vulgueu podeu adquirir per tant sols 10 euros el DVD de Santes15 que hem publicat en edició de luxe.
Deixeu-me que us aclareixi una cosa: aquesta no és la pel.licula de Les Santes. Aquesta és una pel.lícula sobre Les Santes, una més de les 124.000 possibles pel.lícules que hi poden haver de Les Santes. Això és el millor que té la Festa Major de casa nostra: que cadascú es pot muntar la seva pel.lícula. La que veieu aquí és la nostra, és la de nosaltres, els 32 realitzadors. Siusplau, preneu-ne tota la bona voluntat.
Vaig acabant. Aquests dies, a casa nostra, hi ha qui ens vol arrabassar el nostre tresor més preuat: la cohesió social. La convicció massiva, clara, inequívoca, de viure junts, malgrat que no sempre ens entenguem. Aquí està la qüestió: malgrat que no ens comprenguem sempre, els nostres avantpassats ens han llegat la decisió d'acollir aquells qui han vingut de fora, sense preguntar on hem nascut o de quin color tenim la pell.
En la festa els mataronins i mataronines dialoguem, compartim, sentim, ballem, parlem, estimem, recordem, ens emocionem, ens enamorem. Hem fet de la nostra festa el gran símbol que ens uneix com a poble. Som un sol poble amb una sola festa que és de tots i de totes. I no serem nosaltres, els homes i dones del segle xxi, els que portarem la contrària. Al revés. Més poble que mai. Més societat que mai. Més ciutat que mai.
Parlar d'això en una mostra de quinze curtmetratges documentals sobre la Festa Major penso que té tot el sentit del món: la Festa Major de Les Santes és la principal expressió de la cohesió social de Mataró. Una festa les arrels de la qual venen de lluny i ens portaran encara més lluny. Convertim la nostra principal cita anual en un compromís de convivència col.lectiva. No caiguem en la trampa que ens volen parar. Si caiem en aquesta trampa, la nostra Festa Major deixa de tenir la raó de ser.
Gràcies a tots. Glòria a Les Santes.
[Discurs que he realitzat durant la inauguració de l'Exposició Santes15 a L'Ateneu Caixa Laietana de Mataró aquesta nit]
Molt bona nit i gràcies a tots per ser avui aquí.
Jo, avui, aquí, represento una nova generació de mataronins i mataronines. Que viu la festa amb absoluta normalitat i que l'explica d'una nova manera, amb imatges en moviment. Una manera, les imatges en moviment, que de fet, potser és menys nova del que ens pensem si recordem a gent com Lluís Lligonya, Lluís Josep Comeron o fins i tot el poeta Josep Punsola.
Avui aquí podreu veure en aquests quinze curts, propostes molt diferents entre si. Propostes que mereixen tot el meu reconeixement com a director de Santes15 i el de Clack, la productora que va decidir l'any passat -amb la complicitat inicial de Caixa Laietana i Ricard Navarro i Elisabet de Dòria- emprendre aquest projecte que tanta felicitat ens ha donat ja durant la seva gestació, que ha durat just 12 mesos.
Gràcies als quinze equips de realització que han treballat de valent durant tot aquest any. Gràcies a les 32 realitzadores i realitzadors, a l'equip de so, a l’equip de Making-Off, al de producció i comunicació, a l’equip de Direcció i Videografisme a qui vull agraïr públicament la seva implicació absoluta. Gràcies Jordi, gràcies Manuel per estar durant aquests mesos al meu costat. I no em vull deixar un agraïment també per una de les persones més joves de l’equip, la Clara Esparrach, la nostra secretària de producció, que és qui ha fet bona part de la feina entre bambalines, indispensable perquè iniciatives com aquesta vagin endavant. Clara, ja ho saps, t’ho vaig dir fa un any i et vaig prevenir: quan creiem fermament en fer una cosa amb Clack, el problema que té és que malauradament, sovint, s’acaba fent realitat.
I deixeu-me que acabi els agraïments amb un record especial per la meva família. Els meu pares, el meu germà Arnau i la meva àvia Montse. Vosaltres, que m’heu ensenyat que només sentint-nos d’un lloc podem estimar a la resta del món. Gràcies, com sempre, per estar al meu costat de forma incondicional.
Sovint penso que la majoria de somnis, d’una manera o altra, es poden fer realitat. Treballant. Posant blanc sobre negre allò que volem crear, allò que volem transformar. Hi ha qui en dirà guió. Hi ha qui en dirà story-board. Tant se val. Allò que em fa feliç és saber, és tenir la convicció, que treballant els somnis es fan realitat. I si no em creieu, mireu al vostre voltant. També vull afegir que tots aquells que vulgueu podeu adquirir per tant sols 10 euros el DVD de Santes15 que hem publicat en edició de luxe.
Deixeu-me que us aclareixi una cosa: aquesta no és la pel.licula de Les Santes. Aquesta és una pel.lícula sobre Les Santes, una més de les 124.000 possibles pel.lícules que hi poden haver de Les Santes. Això és el millor que té la Festa Major de casa nostra: que cadascú es pot muntar la seva pel.lícula. La que veieu aquí és la nostra, és la de nosaltres, els 32 realitzadors. Siusplau, preneu-ne tota la bona voluntat.
Vaig acabant. Aquests dies, a casa nostra, hi ha qui ens vol arrabassar el nostre tresor més preuat: la cohesió social. La convicció massiva, clara, inequívoca, de viure junts, malgrat que no sempre ens entenguem. Aquí està la qüestió: malgrat que no ens comprenguem sempre, els nostres avantpassats ens han llegat la decisió d'acollir aquells qui han vingut de fora, sense preguntar on hem nascut o de quin color tenim la pell.
En la festa els mataronins i mataronines dialoguem, compartim, sentim, ballem, parlem, estimem, recordem, ens emocionem, ens enamorem. Hem fet de la nostra festa el gran símbol que ens uneix com a poble. Som un sol poble amb una sola festa que és de tots i de totes. I no serem nosaltres, els homes i dones del segle xxi, els que portarem la contrària. Al revés. Més poble que mai. Més societat que mai. Més ciutat que mai.
Parlar d'això en una mostra de quinze curtmetratges documentals sobre la Festa Major penso que té tot el sentit del món: la Festa Major de Les Santes és la principal expressió de la cohesió social de Mataró. Una festa les arrels de la qual venen de lluny i ens portaran encara més lluny. Convertim la nostra principal cita anual en un compromís de convivència col.lectiva. No caiguem en la trampa que ens volen parar. Si caiem en aquesta trampa, la nostra Festa Major deixa de tenir la raó de ser.
Gràcies a tots. Glòria a Les Santes.
[Discurs que he realitzat durant la inauguració de l'Exposició Santes15 a L'Ateneu Caixa Laietana de Mataró aquesta nit]
6.02.2011
Esport nacional. La merda se'ns menja.
Curiosament, s'acaba d'instaurar un nou esport nacional sorgit dels 160 caràcters del maleït twitter que tot ho viralitza: criticar pels 4 costats la gent de les Acampades. Em sembla injust.
Malgrat totes les contradiccions, estan posant el dit a la llaga en moltes coses. I això molesta i molt, als políticament correctes, als que somiaven fer la revolució i no l’han feta o als que simplement, els fa por expressar el que senten perquè són esclaus de mil trajectòries de servilisme, clientelisme o partidisme, per exemple.
Potser, en part, rebentar de forma radical la tapa del water ens permetrà que en surti a pressió tota la merda. No és còmode. No és bonic. No és elegant. Però considero que és imprescindible. Fora dels gourmets de la opinió pública la gent s’està ofegant i desesperant. I els desesperats no tenen res a perdre: ni sous, ni reputacions, ni propietats.
No parlo només dels acampats. Parlo, especialment, dels que passen a quarts de vuit del matí i a quarts de nou del vespre anant i tornant de les seves feines miserables, i es miren les acampades amb un punt d'orgull i curiositat. Sabent que mai en participaran. Però en les que hi confien les seves esperances que les coses canviïn. Perquè ara, la merda se'ls està menjant.
Malgrat totes les contradiccions, estan posant el dit a la llaga en moltes coses. I això molesta i molt, als políticament correctes, als que somiaven fer la revolució i no l’han feta o als que simplement, els fa por expressar el que senten perquè són esclaus de mil trajectòries de servilisme, clientelisme o partidisme, per exemple.
Potser, en part, rebentar de forma radical la tapa del water ens permetrà que en surti a pressió tota la merda. No és còmode. No és bonic. No és elegant. Però considero que és imprescindible. Fora dels gourmets de la opinió pública la gent s’està ofegant i desesperant. I els desesperats no tenen res a perdre: ni sous, ni reputacions, ni propietats.
No parlo només dels acampats. Parlo, especialment, dels que passen a quarts de vuit del matí i a quarts de nou del vespre anant i tornant de les seves feines miserables, i es miren les acampades amb un punt d'orgull i curiositat. Sabent que mai en participaran. Però en les que hi confien les seves esperances que les coses canviïn. Perquè ara, la merda se'ls està menjant.
5.28.2011
Avui tots tornem a ser un
Bona tarda Mataró!
Ja ha arribat el moment tant esperat. Des de l'organització, formada per diferents entitats de la ciutat, us volem dir: moltes gràcies! De veritat gràcies per acudir massivament a la cita que us hem fet des del Capgròs, des del Facebook, des de correu electrònic. Gràcies per fer-ho còrrer, per convertir aquest acte en el vostre acte. Gràcies per ser avui més de 3000 persones que gaudirem d'un equip de futbol que ha portat el barcelonisme a tocar el cel.
També gràcies perquè en un moment de crisi com el que estem vivint, en que hem trobat portes que no s'obrien, mans tancades, esquenes girades, hem trobat empreses, institucions i patrocinadors, que ha cregut en nosaltres, que ha tingut fe en que aquesta Pantalla Gegant es portés terme. A tots ells, també gràcies.
I ara si, acabem, ja comença l'espectacle.
Perquè ara no importarà de quin color tinguem la pell, si fosca, blanca o negra. No importarà quin idioma parlem, si el català, l'amazigh, el wolof o el castellà. No importarà de quin barri de la ciutat vinguem, si de Rocafonda, Cirera o l'Eixample. Només importa que ara i aquí tots serem un per viure com una sola afició aquesta cita històrica.
Amb les banderes al vent i el civisme al cap, connectem amb Wembley amb la fe en un equip que ens ha recordat que només junts arribem a tocar els somnis.
Cridem junts. Visca el Barça. Visca Mataró. Visca Catalunya.
Ja ha arribat el moment tant esperat. Des de l'organització, formada per diferents entitats de la ciutat, us volem dir: moltes gràcies! De veritat gràcies per acudir massivament a la cita que us hem fet des del Capgròs, des del Facebook, des de correu electrònic. Gràcies per fer-ho còrrer, per convertir aquest acte en el vostre acte. Gràcies per ser avui més de 3000 persones que gaudirem d'un equip de futbol que ha portat el barcelonisme a tocar el cel.
També gràcies perquè en un moment de crisi com el que estem vivint, en que hem trobat portes que no s'obrien, mans tancades, esquenes girades, hem trobat empreses, institucions i patrocinadors, que ha cregut en nosaltres, que ha tingut fe en que aquesta Pantalla Gegant es portés terme. A tots ells, també gràcies.
I ara si, acabem, ja comença l'espectacle.
Perquè ara no importarà de quin color tinguem la pell, si fosca, blanca o negra. No importarà quin idioma parlem, si el català, l'amazigh, el wolof o el castellà. No importarà de quin barri de la ciutat vinguem, si de Rocafonda, Cirera o l'Eixample. Només importa que ara i aquí tots serem un per viure com una sola afició aquesta cita històrica.
Amb les banderes al vent i el civisme al cap, connectem amb Wembley amb la fe en un equip que ens ha recordat que només junts arribem a tocar els somnis.
Cridem junts. Visca el Barça. Visca Mataró. Visca Catalunya.
5.27.2011
Un cafè, una oficina, un punt de trobada.
Sovint tinc la sensació que no sé explicar prou bé l'entusiasme permanent que em mou i m'agita per dins.
En parla molt bé en Joan Salicrú al seu blog de la signatura i presentació pública del nou projecte que impulsem amb Clack: un nou espai de treball i cultural amb cafè a Can Xammar, al cor de Mataró i a 3 minuts de la platja.
Hem vingut per quedar-nos. Perquè ens estimem el lloc on vivim.
Per construir alternatives de cultura, autogestió, treball i convivència.
Benvinguts a un projecte que voldrem compartir intensament amb tots vosaltres.
En parla molt bé en Joan Salicrú al seu blog de la signatura i presentació pública del nou projecte que impulsem amb Clack: un nou espai de treball i cultural amb cafè a Can Xammar, al cor de Mataró i a 3 minuts de la platja.
Hem vingut per quedar-nos. Perquè ens estimem el lloc on vivim.
Per construir alternatives de cultura, autogestió, treball i convivència.
Benvinguts a un projecte que voldrem compartir intensament amb tots vosaltres.
3.31.2011
Carretera
Carretera és el que vam fer el passat setembre mentres rodàvem "Nosaltres els Maresmencs", la sèrie documental que fins ahir va estar passant M1 Televisió. Un viatge de tres dies amb Albert Calls, genial poeta i militant cultural de base. Encara ha de ser hora de sentir-lo queixar-se que tot va malament. Un exemple d'actitud.
Carretera és el que faig cada quinze dies anant a la Universitat de Vic a donar classe als alumnes de quart, a intentar compartir amb ells com crear formats televisius, com buscar una bona trama i una posada en escena, com raptar alguns dels somnis i miratges que ens volten damunt el cap i els convertim en històries per a ser compartides i explicades als altres.
Carretera el que he fet avui, reunint-me amb en Marçal, l'Oriol i en Ramon per pensar una nova web amb fotografies d'autor, treballant amb la Clara Santes15 que arribarà amb l'estiu, repassant amb en Joan i la Georgina el guió d'un espot per a Òmnium Cultural.
Carretera i manta. Però sempre compartida. Sempre amb destinacions. Sempre conduint mirant fixament a l'horitzó. Disfrutant del viatge.
Carretera és el que faig cada quinze dies anant a la Universitat de Vic a donar classe als alumnes de quart, a intentar compartir amb ells com crear formats televisius, com buscar una bona trama i una posada en escena, com raptar alguns dels somnis i miratges que ens volten damunt el cap i els convertim en històries per a ser compartides i explicades als altres.
Carretera el que he fet avui, reunint-me amb en Marçal, l'Oriol i en Ramon per pensar una nova web amb fotografies d'autor, treballant amb la Clara Santes15 que arribarà amb l'estiu, repassant amb en Joan i la Georgina el guió d'un espot per a Òmnium Cultural.
Carretera i manta. Però sempre compartida. Sempre amb destinacions. Sempre conduint mirant fixament a l'horitzó. Disfrutant del viatge.
3.16.2011
Premi Enderrock
En Joan ho explica la mar de bé en el seu apunt al seu bloc.
Amb moltíssima ilusió. Amb moltes ganes de compartir-lo al màxim. Amb un munt d'històries i anècdotes, des de la conversa al lavabo amb en Joan Pons fins a l'entrepà a les tantes amb en David i en Marc en un Paralel de Nasty Mondays.
Cançons a la vora del pop premiat amb el Premi Enderrock del Públic al Millor DVD musical del 2010.
Tornant amb la Kangoo a les tantes cap a Mataró pensava que de nou la vida em retorna amb escreix el que li dono.
Gràcies.
Amb moltíssima ilusió. Amb moltes ganes de compartir-lo al màxim. Amb un munt d'històries i anècdotes, des de la conversa al lavabo amb en Joan Pons fins a l'entrepà a les tantes amb en David i en Marc en un Paralel de Nasty Mondays.
Cançons a la vora del pop premiat amb el Premi Enderrock del Públic al Millor DVD musical del 2010.
Tornant amb la Kangoo a les tantes cap a Mataró pensava que de nou la vida em retorna amb escreix el que li dono.
Gràcies.
9.25.2010
i noves coneixences
Ahir a la nit vaig estar amb en Blai tocant a l'andana de l'estació de Metro de Fontana. Era divendres de Festes de La Mercè, i a partir de mitjanit pujaven i baixaven dotzenes de persones que venien o anaven als diferents escenaris de la festa: al Fòrum, a la Plaça Reial, a la Plaça Sant Jaume.
Nosaltres dos a la nostra història: dues guitarres acústiques, cançó amunt i avall, que si arreglant un valset, que si arranjant una versió, que si repassant una cançó. Ens agrada tocar allà, passa gent, tenim la oportunitat de mostrar sense molestar gaire la música que fem. De tant en tant algú somriu, algú s'atura, algú deixa perdre un metro per poder escoltar el final d'una melodia. Un autèntic regal.
Ahir a la nit vaig trobar-me gent que feia dies que no veia. En Sigfrid, amb el que vam anar junts tota la vida a l'escola. La Irene, amb qui hem treballat rodant Santes15! aquest estiu. La Rosa, que vaig conèixer al Casal Les Vinyes feinejant amb el meu germà. I tot al costat d'en Blai, l'amic de l'ànima músic, geni i despistat, alegre i somiador, increïble i descregut.
Ahir a la nit, al tornar sol després de tocar tanta estona pensava en les noves coneixences. I pensava que sovint la vida és com una andana de Metro. Cada tres o quatre minuts para un tren i en baixen un munt de persones i passen pel costat teu. I des del banc has de saber escollir o deixar ser escollit. Tocant la teva pròpia música. Esperant que els que es parin siguin aquells que tenen parada l'orella a una melodia semblant.
Nosaltres dos a la nostra història: dues guitarres acústiques, cançó amunt i avall, que si arreglant un valset, que si arranjant una versió, que si repassant una cançó. Ens agrada tocar allà, passa gent, tenim la oportunitat de mostrar sense molestar gaire la música que fem. De tant en tant algú somriu, algú s'atura, algú deixa perdre un metro per poder escoltar el final d'una melodia. Un autèntic regal.
Ahir a la nit vaig trobar-me gent que feia dies que no veia. En Sigfrid, amb el que vam anar junts tota la vida a l'escola. La Irene, amb qui hem treballat rodant Santes15! aquest estiu. La Rosa, que vaig conèixer al Casal Les Vinyes feinejant amb el meu germà. I tot al costat d'en Blai, l'amic de l'ànima músic, geni i despistat, alegre i somiador, increïble i descregut.
Ahir a la nit, al tornar sol després de tocar tanta estona pensava en les noves coneixences. I pensava que sovint la vida és com una andana de Metro. Cada tres o quatre minuts para un tren i en baixen un munt de persones i passen pel costat teu. I des del banc has de saber escollir o deixar ser escollit. Tocant la teva pròpia música. Esperant que els que es parin siguin aquells que tenen parada l'orella a una melodia semblant.
5.03.2010
Nit a Vic | Regust mataroní de docu i jazz
Un dia llarg, el d'aquest dissabte, en el que hem estrenat el nostre documental i hem participat d'un espectacle que per primera vegada al nostre país, mescla documental musical i música en directe. En parla en Joan al seu bloc en qualitat de productor del documental Cançons a la vora del Pop, que he dirigit i que hem produït amb Clack Música! i el Grup Enderrock.
Una tarda i una nit llargues, amb molts amics i coneguts que han volgut acompanyar-nos en l'estrena en un marc ideal i excel·lent, l'Atlàntida, un recinte que em fa sentir enveja i vergonya que a casa nostra no haguem estat capaços de tenir a hores d'ara res similar. Si volem cultura, hem de tenir les infrastructures. Una tarda i una nit amb moltes anècdotes, retrobament amb els grups - en Joan Pons, en Càndid i cia., els Amics de les Arts i el seu road-manager en plena voràgine, els simpàtics chiens i la seva brillant Anna Roig) i l'absència de la Maria Coma, amb afonia (recupera't!).
I al sortir a quarts de dues de la matinada de l'Atlàntida anem a parar a un altre espai mític del jazz català, la Jazz Cava de Vic, amb els seu cartell de neons vermell... i de sobte em trobo amb l'Ivó Oller i el seu Quintet en plens bisos del seu concert! Ens abracem amb l'Ivó, un músic collonut del que he parlat altres vegades , un autèntic fenomen i un bon amic. Fem unes cerveses amb ell i bona part de l'equip tècnic que es queda al bar. S'allarga tot plegat, amb conversa a tres bandes amb l'Oriol, l'ajudant de direcció, en Genís, el cap de so, i la Sandra, la futura auxiliar de direcció del proper documental. Intento convèncer a la Marta perquè organitzi una festa al seu pis del barri de Gràcia sense saber si la convenço. Acomiado l'Arnau i la Maria que tornen a Montmeló. Demanem uns quicos per acompanyar les noves rondes. S'allarga tot plegat, encara una miqueta.
Quant tornant amb el cotxe al seient del darrera, dormitejant i sentint la pluja picar contra el vidre, pensava, satisfet, que avui ha estat un dia bonic. Una nit a Vic amb regust mataroní per la banda del documental i la banda del jazz. Sigui com sigui, la música continua donant-me moltes alegries i em permet viure coses extraordinàries.
Una tarda i una nit llargues, amb molts amics i coneguts que han volgut acompanyar-nos en l'estrena en un marc ideal i excel·lent, l'Atlàntida, un recinte que em fa sentir enveja i vergonya que a casa nostra no haguem estat capaços de tenir a hores d'ara res similar. Si volem cultura, hem de tenir les infrastructures. Una tarda i una nit amb moltes anècdotes, retrobament amb els grups - en Joan Pons, en Càndid i cia., els Amics de les Arts i el seu road-manager en plena voràgine, els simpàtics chiens i la seva brillant Anna Roig) i l'absència de la Maria Coma, amb afonia (recupera't!).
I al sortir a quarts de dues de la matinada de l'Atlàntida anem a parar a un altre espai mític del jazz català, la Jazz Cava de Vic, amb els seu cartell de neons vermell... i de sobte em trobo amb l'Ivó Oller i el seu Quintet en plens bisos del seu concert! Ens abracem amb l'Ivó, un músic collonut del que he parlat altres vegades , un autèntic fenomen i un bon amic. Fem unes cerveses amb ell i bona part de l'equip tècnic que es queda al bar. S'allarga tot plegat, amb conversa a tres bandes amb l'Oriol, l'ajudant de direcció, en Genís, el cap de so, i la Sandra, la futura auxiliar de direcció del proper documental. Intento convèncer a la Marta perquè organitzi una festa al seu pis del barri de Gràcia sense saber si la convenço. Acomiado l'Arnau i la Maria que tornen a Montmeló. Demanem uns quicos per acompanyar les noves rondes. S'allarga tot plegat, encara una miqueta.
Quant tornant amb el cotxe al seient del darrera, dormitejant i sentint la pluja picar contra el vidre, pensava, satisfet, que avui ha estat un dia bonic. Una nit a Vic amb regust mataroní per la banda del documental i la banda del jazz. Sigui com sigui, la música continua donant-me moltes alegries i em permet viure coses extraordinàries.
4.26.2010
El rebombori destaca per sobre l'habitual
"L'home que treballa fent de gos la vaig sentir per primera vegada dins una Renault Kangoo d'en Xandri, anat cap a una costellada a Sant Iscle de Vallalta. Des de llavors forma part de les meves cançons de loosers preferides.
El concert dels Amics de les Arts al Clap de Mataró és sens dubte el més viscut dels que vam enregistrar. També el més complexe a nivell tècnic, ja que vam comptar amb sis operadors de càmera, dos tècnics de so, tres persones de producció... i un total de deu càmeres enregistrant-ho tot.
Aprofitant al màxim el so del públic, en Ferran Garcia, el cap de so, ha fet una mescla digna i sentida on destaca molt per sobre de l'habitual el rebombori, xiscles, aplaudiments i corejaments del públic."
Eloi Aymerich
[Escrit que acompanya el segon nou tràiler viral del documental Cançons a la vora del Pop]
El concert dels Amics de les Arts al Clap de Mataró és sens dubte el més viscut dels que vam enregistrar. També el més complexe a nivell tècnic, ja que vam comptar amb sis operadors de càmera, dos tècnics de so, tres persones de producció... i un total de deu càmeres enregistrant-ho tot.
Aprofitant al màxim el so del públic, en Ferran Garcia, el cap de so, ha fet una mescla digna i sentida on destaca molt per sobre de l'habitual el rebombori, xiscles, aplaudiments i corejaments del públic."
Eloi Aymerich
[Escrit que acompanya el segon nou tràiler viral del documental Cançons a la vora del Pop]
4.21.2010
Realitzar la nova música amb un nou punt de vista
"Un dels elements destacats del documental és la realització audiovisual atrevida que fem d'un tema sencer de cadascun dels grups de música protagonistes excepte els Manel.
Amb Anna Roig i L'Ombre de ton chien vam optar per unes càmeres mòbils, fragmentades, que ensenyéssin les ombres i els fragments que volten i emmarquen a l'autèntica protagonista. El retoc de color també és rellevant, i deixa tot el concert en un sèpia vermellós molt vintage i cabaretesc. La feina del realitzador tècnic dels directes, en Kiko Montoro, ha estat clau per aconseguir-ho i ajudar-me a explicar el que tenia dins el meu cap.
Creia, abans de fer aquest documental, que calia que optéssim per realitzar la nova música de casa nostra a través d'un punt de vista que també fós nou. Crec, humilment, que ho hem aconseguit."
Eloi Aymerich
Director "Cançons a la vora del Pop"
[Escrit que acompanya el nou tràiler viral del documental Cançons a la vora del Pop]
Amb Anna Roig i L'Ombre de ton chien vam optar per unes càmeres mòbils, fragmentades, que ensenyéssin les ombres i els fragments que volten i emmarquen a l'autèntica protagonista. El retoc de color també és rellevant, i deixa tot el concert en un sèpia vermellós molt vintage i cabaretesc. La feina del realitzador tècnic dels directes, en Kiko Montoro, ha estat clau per aconseguir-ho i ajudar-me a explicar el que tenia dins el meu cap.
Creia, abans de fer aquest documental, que calia que optéssim per realitzar la nova música de casa nostra a través d'un punt de vista que també fós nou. Crec, humilment, que ho hem aconseguit."
Eloi Aymerich
Director "Cançons a la vora del Pop"
[Escrit que acompanya el nou tràiler viral del documental Cançons a la vora del Pop]
4.14.2010
Tillsammans
Corria el 2001 quan a mig matí d'un dia entre setmana, a la facultat de Rambles de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, en Joanot, un company de classe que cada matí venia de Vic amb tren, em va explicar que havia anat a veure una pel·lícula boníssima, que l'havia encantat. Es deia Juntos, i passava en una comuna de Suècia. En ella els seus habitants hi bevien, feien l'amor, parlaven de política, cultivaven les seves verdures i vivien sense televisió, construint un món millor.
En aquell moment ens vam conjurar d'intentar tornar al cinema a veure-la plegats, i després anar a fer un shawarma o unes cerveses i passejar i sentir-nos lliures. Era un moment en que descobríem Barcelona, allargàvem les tardes, les nits, viatjàvem de metro en metro i del Born a la Plaça del Teatre del Gòtic, del Raval als primers carrers de l'Eixample. Tot partint de les portes de la nostra facultat, a tocar de Drassanes i Colon.
Aquella conjura no va funcionar. Durant aquests nou anys he coincidit algunes vegades amb la pel·lícula. En algun videoclub. En algun servidor de video online. Algun amic que la tenia per casa en dvd. L'he llegida en revistes i algun diari. Però no havia tornat a trobar-me-la cara a cara.
Avui al vespre l'he anat a veure, finalment, a l'Altercinema, el cicle de cinema alternatiu que organitzen cada dimarts al Foment Mataroní. Quina gran pel·lícula. Al sortir del cinema, cap a les deu de la nit, el carrer buit, caminant tranquilament cap a casa, he sentit alguna cosa al meu voltant, com una sensació de relax especialíssima. Com si una quadratura del cercle que havia estat girant lentament durant nou anys al meu ventre es tanqués dins meu. Com si hagués confirmat moltes coses avui al vespre. Coses que he après a altres llocs i que la pel·lícula m'hauria pogut explicar el 2001. Més val tard que mai. Tillsammans.
En aquell moment ens vam conjurar d'intentar tornar al cinema a veure-la plegats, i després anar a fer un shawarma o unes cerveses i passejar i sentir-nos lliures. Era un moment en que descobríem Barcelona, allargàvem les tardes, les nits, viatjàvem de metro en metro i del Born a la Plaça del Teatre del Gòtic, del Raval als primers carrers de l'Eixample. Tot partint de les portes de la nostra facultat, a tocar de Drassanes i Colon.
Aquella conjura no va funcionar. Durant aquests nou anys he coincidit algunes vegades amb la pel·lícula. En algun videoclub. En algun servidor de video online. Algun amic que la tenia per casa en dvd. L'he llegida en revistes i algun diari. Però no havia tornat a trobar-me-la cara a cara.
Avui al vespre l'he anat a veure, finalment, a l'Altercinema, el cicle de cinema alternatiu que organitzen cada dimarts al Foment Mataroní. Quina gran pel·lícula. Al sortir del cinema, cap a les deu de la nit, el carrer buit, caminant tranquilament cap a casa, he sentit alguna cosa al meu voltant, com una sensació de relax especialíssima. Com si una quadratura del cercle que havia estat girant lentament durant nou anys al meu ventre es tanqués dins meu. Com si hagués confirmat moltes coses avui al vespre. Coses que he après a altres llocs i que la pel·lícula m'hauria pogut explicar el 2001. Més val tard que mai. Tillsammans.
3.18.2010
Passet a passet [Autoteràpia]
Passet a passet vaig fent el meu petit camí que em porta a ser cada dia una mica més feliç. Amb totes les equivocacions del món i els dubtes de l'univers. Amb tots els temors i les alegries a flor de pell. Vacilant com una espelma, com un llençol al terrat, com una oreneta, com un núvol descalçat. Passet a passet, avanço amb la cara ben alta, pel camí que em porta a ser cada dia una mica més feliç.
3.08.2010
2 maneres de fer
Per la música i pel disseny, Coqué Azcona i Joan Pons ens ensenyen com podem arribar a fer coses extraordinàries, contemporànies i arrelades a la nostra realitat més propera.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
