Divendres 16 de maig a dos quarts de nou del vespre es presenta al Teatre Monumental de Mataró el documental de 40 minuts "Dignitat", produït per Clack Produccions i encarregat per Càritas Interparroquial de Mataró. Un projecte audiovisual amb el que he comptat amb joves creatius de casa nostra com l'Esteban Seras a la fotografia, en Jordi Navarro al videografisme, en Ferran Garcia al so, l'Anna Carbonell al maquillatge, Ivó Oller a la música... tots ells m'han ajudat a dirigir aquest documental del qual intentaré penjar algun clip. Mentrestant... quedeu tots convidats a l'estrena!
Dignitat és una reflexió sobre el sentit de la solidaritat i la lluita per la dignitat en llocs on sembla que tot ha fallat. Sobre la tasca de persones que ajuden sense esperar res a canvi i la història de persones que lluiten per tirar endavant. En una societat opulenta i rica com la nostra queda espai per la pobresa? Com són les històries de dignitat humana en una època on no triomfar en totes les vessants personals és sinònim de fracàs? Es pot recomençar després de caure? Amb els darrers quaranta anys d'història de Càritas de Mataró com a teló de fons, coneixerem com ajudar i ser ajudat es converteix en una lluita per la dignitat.
Amb el bon temps comencen les festes al terrat... la primera el passat dissabte. Davant l'allau de demandes per venir a la propera organitzarem una macrofesta de Primavera... seguirem informant...
Avui he assistit a la presentació en societat de la Fundació TCM Audiovisual. Una bona notícia, veure sector privat -mins, petit, poc visible i poc liderat, però present-, sector públic i universitat anant de la mà en un projecte ambiciós. Estant a la sala d'actes de la EUPMT, pensava en si sabrem generar una cosa que no es compra, no es ven, no es genera fàcilment, no es pot prefabricar: la creativitat i la ilusió. Dos elements que, en la meva petita i humil experiència com a creador audiovisual, se m'han revelat absolutament imprescindibles per generar projectes amb cara i ulls.
He escoltat coses com que Internet suposa un desafiament davant els continguts audiovisuals i els seus drets d'autor -fals quan gairebé el 50% del material penjat a la xarxa es fa sota llicència copy-left o creative commons, especialment penjat per joves creadors que han trobat en Internet la millor plataforma de projecció- o que el sector públic ha apostat sempre pel sector emergent de l'audiovisual -quan fa quatre dies l'Ajuntament de Manel Mas rebutjava frontalment la creació d'una ràdio municipal.
M'ha agradat veure engegar aquesta institució, però caldrà estar atents a començar amb bon peu: tocant de peus a terra i no donant tribuna a coses que no són veritat. Apostant des del dia 1 per les iniciatives que treballin amb saba nova, amb energia dels que pugen. Ho he dit moltes vegades. Cal donar oportunitats als que estem començant. Cal donar oportunitats a la creativitat i a la ilusió.
Aquesta setmana, sota la batuta del mataroní Ivó Oller, hem enregistrat els temes de la Banda Sonora del documental Dignitat. Guitarra d'en Leo i Flugger de l'Ivó per plans de carrers grisos.
Una dona jove ha mort, sense miraments, i em quedo perplex. No pensava que m'afectaria tant. Perquè no era la meva cap. Ni era companya de feina diària des de feia anys. Ni teníem una amistat còmplice. La tarda del diumenge a Televisió de Mataró era àgria, sotragada, de recaiguda. Sense gaire clar què dir, què fer, a on anar. Quan puc, a quarts de nou, ja de fosca, m'acosto a Can Marfà, pujo les escales metàl·liques. A dins hi deambulen periodistes, operadors de càmera, productors, presentadors, algun polític. No sé què dir, què fer, m'arrepenjo a una taula de redacció. A l'Eli li toca fer segurament un dels informatius més durs de la seva vida. I l'Oriol dicta a la Cristina com muntar una de les peces. I l'Esteban dispara l'ordinador i apareix la careta del 24 hores. I en Jaume apuja el so de la taula des de la peixera i li tremola la mà. Ho veig des del costat de realització. Li tremola la mà però apuja el volum. Mentres es veu per les pantalles l'especial informatiu en silenci ara en Pep, ara l'Eva, ara en Jaume, entren a la realització. S'acaba l'especial informatiu i l'Esteban abaixa la mà. S'acaba el noticiari. Es baixa la barra de la taula de mescles, s'abaixa el volum, entra la continuïtat. Em quedo perplex. La mort d'aprop. Una mort molt injusta, molt injusta, molt injusta. Segurament ahir diumenge al vespre el millor era ser allà, en silenci, mirant els monitors de tub mentres l'Eli deia amb serenitat que la nostra companya/amiga/filla Anna Palà ha mort amb dignitat després d'una llarga malaltia. En silenci, junts, aguantant el xàfec, cadascú a la seva manera. Aguantant el xàfec i pensant com li hauria agradat a l'Anna sentir el que ahir tanta gent va dir d'ella. Com t'hauria agradat veure quanta gent et troba de sobte a faltar, Anna.
Encaro la Setmana Santa amb el rodatge del documental de Càritas Dignitat gairebé enllestit. Hem treballat dur, amb algunes jornades de 10 hores, però els resultats m'agraden. Avui, al matí sessió de muntatge amb en jordi amb interludis de l'advocadessa voluntària que atent immigrants i del voluntari jubilat que ens explica perquè col·labora ajudant als altres. Ben dinat, reunió de treball amb el compositor de la banda sonora, Ivó Oller, amb qui hem estat més estona reflexionant al terrat de casa sobre com ha de sonar que mirant les primeres imatges que li he passat en dvd. Porto quatre setmanes totalment capficat amb el documental: la història, els personatges, el ritme, el color, els plans, el so, les sensacions. El meu guió ja comença a estar ple de guixots amb llapis vermell i això és bona senyal, perquè les seqüències enllestides i editades les marco per saber quant em queda. A la imatge el voluntari Joan Lobera, en una localització curiosa i quotidiana que vam enregistrar dimecres passat: el bar L'Esplanada, just sota casa, on gairebé cada dia passo una estoneta per reconciliar-me amb la premsa escrita de pagament -un dels pocs bars aprop de casa on tenen La Vanguardia i El Periódico de Catalunya. Dignitat, si tot va bé, veurà la llum a mitjans de maig.
Joan Herrera està protagonitzant una campanya allunyada dels duels cara a cara, els discursos del vot útil, l'eix Catalunya-Espanya o la descualificació de la por. La campanya d'Herrera està basada en propostes senzilles i concretes -amb un cert punt utòpic, això sí- però què seria de la lluita per la transformació social sense un horitzó on encaminar-nos? El seu espot de campanya -aquí poso el primer d'una sèrie de tres- és una excel·lent contribució d'aire fresc en l'encaramelat discurs audiovisual que tant PP com PSOE estan realitzant aquests dies i que sense miraments parlen molt més de sensacions i contraposicions etèries que no pas de propostes per millorar el benestar de la majoria.
La granja estava en una carretera apartada amb la part final de grava i fang. La van trobar per casualitat quan havien acabat fent una ruta perduda amb John, el dibuixant de còmics alcohòlic, Júlia i Sammy, les dues hippyes de Chicago exgruppies de Bob Dylan, Tom, l’actor de circ trapezista que fugia del seu passat com a boxejador de combats clandestins a pobles d’Ohio i Sunny, la gossa sorda vellíssima que se’ls havia enganxat en un campament de tendes i focs de camp a un bosc de Nou Mèxic. El dia que van arribar amb la furgoneta van aparcar al recer d’un roure enorme situat al costat dret del casalot. Era vespre i no van encendre cap foguera. Ningú va venir a rebre’ls ni a dir-los que aquella enorme era d’algú. L’endemà al matí es van llevar amb els xiscles d’uns pardals quan la boira, tímida, embolcallava lleument el prat. Els va semblar extraordinària la pau que hi havia. John dibuixava personatges esquelètics a la porta del conductor de la furgona, i Tom va rebentar la porta amb un cop d’espatlla. Semblava que feia molt de temps que ningú vivia en aquell lloc. A la part del davant, entre la carretera, el roure i el porxo, hi havia un gronxador rovellat que encara tenia rastres de pintura blau cel. La Júlia va pintar un cartell on posava “benvinguts a casa”. A l’hora de dinar mentres cuinaven unes pomes a l’ast i s’acabaven la darrera ampolla de vi rosat van clavar el cartell al marge esquerra del camí. De dia la llum era preciosa i els núvols blancs de tant en tant jugaven a fer dibuixos al cel.
palau i fabre o l'home que es construeix en base als somnis
Josep Palau i Fabre ha mort mentres jo estava a Montpellier. Figura de la literatura catalana desterrada de la oficialitat fins demà al matí, quan a les onze rebrà un enterrament al Palau de la Generalitat. L'any passat em vaig sentir molt atret per la seva obra i em vaig deborar els llibres que em va cedir amb apunts i recomanacions en Llorenç Soldevila.
Vaig parlar d'ell com a figura de l'home que es construeix en base als somnis. La seva vida, de París a Caldetes, de Barcelona a Eivissa, s'ha esgrafiat com una gran vocal rascada de tenacitat i geni en la realitat somorta.
Perquè a casa nostra no tenim cap polític que es posi davant d'un atril i s'atreveixi a dir una cosa tant senzilla com la que diu Obama? Tant diàfana i fraternal com la que diu Obama? Tant esperançadora i sensata com la que diu Obama?
Que sí. Que sí que podem fer-ho. Que no som ni d'una banda ni de l'altra. Que som persones sense més ni més. Que volem pau i benestar per tothom. Que només units superem les adversitats. Que ens atrevim a parlar d'esperança, de mirar al futur amb valentia. Que no tinguem por. Que milions de voluntats ens permetran millorar les coses. Que s'ha acabat el bròquil. Que hem d'estat dempeus pel canvi. I que el canvi ha de ser ara. Amb una urgència esfereïdora la gent està demanant a crits recomençar de nou.
La cançó "Falling slowly" està nominada als Oscars. De vegades una història senzilla, una càmera vacilant i un joc de mirades serveixen per posar en escena una petita gran pel·lícula. Ahir la vaig veure al Foment. Once, preciosa.
El meu germà Arnau em va fer la fotografia quan sortíem d'Eivissa amb el ferry a primera hora del dia 30 de desembre. S'havia fet de dia i el sol escalfava. Ens vam posar a la coberta i jo mirava el mar encara una mica de color taronja. Allà em vaig sentir en pau. Aprop del meu germà, viatjant junts, sentint-nos un al costat de l'altre. De vegades em costa sentir-me com aquell matí de desembre. De vegades em costa sentir-me en pau.
