9 de novembre de 2018

Seguirem remant junts

Bona nit. Nosaltres, els de Clack, allà on anem sempre diem que som de Mataró, instintivament. Al País Basc, a Anglaterra, a l’Equador, a Madrid. Com una mena d’acompanyament. “Som de Clack, som de Mataró i... el que convingui”. Algun dia algú ens ha dit: no cal, no, que dieu d'on veniu? Sou una productora audiovisual i cultural catalana i punt, no?

Doncs sí i no. Els nostres orígens són intensament locals. Acompanyats pels valents de Televisió de Mataró i en Lluís Lligonya, un lloc on vam aprendre a la pràctica conceptes com ciutat, comunicació o cooperació. Actualment no treballem massa per Mataró i la comarca però en canvi, gran part de les coses q fem o hi estan inspirades o hi tenen relació: per exemple un documental sobre les caixes d’estalvis a partir de la nostra caixa d'estalvis, un altre reportatge per aquest programa arran d'haver acollit el primer tren de la península, un projecte escènic documental sobre Joan Peiró o una iniciativa al voltant de Josep Palau i Fabre en format documental i també escènic... Això quan no són peces que parlen directament de Mataró, com un documental sobre els Capgrossos de Mataró o una sèrie de clips sobre la nostra Festa Major, com Santes15.

Sempre hem tingut clar que ser d'un lloc permet veure el món d'una determinada manera. Una manera mediterrània. Moderna. Incisiva. Bonica. Inconformista. De vegades precària. Com la nostra ciutat. Per això sempre hem tingut la nostra seu a la ciutat. I no tenim previst marxar-ne. Des de Mataró on faci falta. Però des de Mataró.

També ens sentim còmodes participant i animant la vida cultural: durant cinc anys vam coimpulsar l'espai cultural El Públic, on vam impulsar dotzenes de concerts, exposicions, fins i tot dues edicions d'una Revetlla Popular de Sant Joan que clama per tornar. O ara amb el cicle El documental del Mes al Cafè de Mar, on tenim la seu. Han estat molts, centenars, els companys de viatge. I les aventures. I els projectes. Tant institucionals com personals. Hem fet molt amics i amigues professionals. El premi també és seu.

Ens agrada, sí, fer cultura per Mataró des de l'àmbit privat o, més concretament, des del tercer sector. Som cooperativa. Però ho vivim amb normalitat. Donar exemple, ho sabeu els que heu treballat amb nosaltres, ens caracteritza; treballar, fer el que es diu, complir amb el que diem que farem. Gràcies pel premi en nom de totes les companyes i companys de la cooperativa Clack. Llarga vida a la cultura de Mataró! Seguirem remant junts amb tots vosaltres!  I seguirem aprenent a explicar històries plegats. Segurament aquest és un dels secrets que dóna sentit a fer cultura, a fer comunicació. I a sentir-nos, durant una estona, una mica més feliços i a prop els uns dels altres.
[Discurs escrit a quatre mans amb en Joan Salicrú, llegit durant la 2ª Nit de la Cultura de Mataró, on Clack va rebre el Premi a la Innovació i Emprenedoria]

29 d’octubre de 2018

Som hereus (Peiró42)



Agraït i commocionat, m'abraço entre bambalines a la Cristina, a la Jessica, a la Maria. Surto a l'escenari i saludo i veig una platea dempeus amb el puny alçat. A Barcelona, a Montjuïc. Barcelona, Rosa de foc. I miro els companys amb qui hem aixecat el somni. I agafo el micro. I parlo en nom de tantes. I dic amb la veu una mica entretallada.

Som hereus d'un futur que ve del passat. Som hereus de dones valentes com la Guillermina Peiró o la Mercè Olives. Som hereus d'un poble decidit i obstinat a plantar cara al feixisme. I per tot això diem amb la veu ben alta i ben clara, que ho senti tothom; per la República, per l'amnistia, per la justícia social, per la cultura. Visca Joan Peiró!

[28 d'octubre del 2018. Sala Ovidi Montllor de l'Institut del Teatre, Barcelona]
(Foto d'Arnau Carbonell)

10 d’octubre de 2018

Cartes de Toulouse: Arribar (I)

I arribes. Finalment, arribes. Arribes amb un cotxe carregat fins als límits, una matinada de primers de setembre. Les faroles encara enceses. Entres al vestíbul del bloc -cotxet, maletes, bosses de roba, un sac hisotèrmic ple de menjar comprat allà que aquí serà molt car. Aquí hi viurem un any, ens diem. Entrem intentant no fer gaire soroll, amb la por de despertar els veïns. I mentres puges a l'ascensor et jures que des d'ara mateix t'afanyaràs a semblar l'estranger més educat del món. I diràs bonjour, merci i atutelheure d'una manera cordialíssima, acotant una mica el cap. Sí, acotant el cap perquè et sents de fora, nouvingut, una mica sota sospita. Al segon dia ens trobem la primera veïna, baix segona. Madame Cournede. Ens mira per sota el seu cabell blanquíssim sortit de perruqueria. I sou espanyols? Ah, esclar, catalans. Sí, vosaltres sou així. I parleu català? I aquest nen com es diu? I treballeu? Treballeu, esclar, tots dos? I ens allarga la mà i ens la dona, amb distància. Mercibucup Madame Cournede. Oui Madame Cournede. Ens mira des de fora el vidre quan pugem a l'ascensor.

I comencen els dies de dubtes. I preguntes. Trobar una bicicleta. Trobar escola bressol pel nen. Quin és el supermercat més aprop de casa. Com es diu la veïna que viu al teu replà. Necessitarem internet? El roaming funcionarà? A quina hora s'han de treure les escombraries? On està el metro més aprop de casa? Passaran molt els revisors? Ens farem fans d'algun cafè? Trobarem el nostre jardí on passar el final de les tardes? Quina serà la nostra llibreria preferida? Farem amics? Tot amb un nus al fons del pit.

Mentrestant, entre les preguntes, ens esforcem a aprendre'ns els noms dels carrers. Rue du Chad. Rue Varsovie. Rue desarcsdesaintcyprien. Place du Ravelin. De sobte, noms que són llocs concrets. On els dissabtes es fa mercat de segona mà. On hi ha un petit super Casino. On hi ha una placa de record a un noi caigut el 18 d'agost del 1944. Tot ho memoritzem amb una certa ànsia. Qui se saps els noms dels carrers del barri potser ja n'és una mica, pensem. I de sobte, al cap d'uns dies, passejant amb bicicleta per sobre del Pont Saint Michel, camí del Jardin des Plantes, mentres passa un tramvia, la Maria diu "això sembla un Erasmus, Eloi". I en Simó em mira des de la cadireta de la bicicleta i somriu, mirant cap al riu.

Al vespre, a casa, quan baixa el sol, surts al balcó sense samarreta, buscant la fresca. Viure en un setè té els seus avantatges, com veure mitja ciutat als teus peus. Passa un avió d'Airbus en ple descens. I mires cap al sud, i penses en casa teva, la d'abans. I et sembla intuir els Pirineus entre els núvols i la calitja taronja. I et sents lluny. Lluny però més lliure. Què estrany. I amb els ulls humits sents que et criden a sopar. Que sí, que això d'anar a viure a Toulouse és una passada. Però el principi de tot, l'arribar, també és una putada.

29 de setembre de 2018

Cures; la revolució pendent



Avui el diari ARA ha estrenat el nou videoclip d'en Marc Ràmia. La cançó es diu Cures i forma part del seu últim treball discogràfic, Militants de la vida. He dirigit aquesta peça audiovisual musical acompanyat per la Cristina Moral i en Pol Alfageme de Clack. Volia fer cinc cèntims del perquè he rodat com he rodat Cures. M'agrada explicar perquè faig de director audiovisual, i les raons que em porten a filmar una cosa o una altra.  

Cures parla sobretot, d'una revolució pendent. D'una revolta imprescindible i latent que hem de portar a terme tant aviat com sigui possible. Començarem a guanyar quan recuperem la sobirania sobre els nostres cossos, els nostres afectes i els nostres prejudicis. Això ho he traduït amb enquadraments de cossos de dones i homes. De totes les edats. De totes les formes. Enquadraments monocromàtics que juguen amb relacions de poder marcades per les mirades, les mides i les posicions. Tot filmat en alta definició i a cent fotogrames per segon, per aconseguir subratllar la subtilitat i la delicadesa en els gestos. 

El videoclip Cures també ha volgut jugar des del primer moment amb una línia estètica que fos profundament continuïsta amb l'univers visual de la dissenyadora i companya de l'equip creatiu, la Carla Aledo. N'estic content, especialment amb el joc de les dobles exposicions fotogràfiques, que hem sabut traduir prou bé al format videogràfic.

Mirar-nos als ulls, despullar-nos, acariciar-nos, viure'ns una mica més els uns als altres, en definitiva. Petons que durin el que han de durar. Pells marcades per pigues, tatuatges, pircings. La bellesa de les coses nues. La força imparable de l'amor entre uns i altres. Per això he rodat Cures. Per reivindicar la revolució pendent. 

21 d’agost de 2018

VL6WA8 (Berlín-Mataró)

VL6WA8 és el codi que vaig teclejar per a continuar l'obra de l'artista Maja Gratzfeld. The dispersal project és un projecte artístic de memòria històrica que, a partir de repartir 500 peces d'un puzzle arreu del món, reflexiona sobre el concepte de diàspora.
Una iniciativa que es pot comprar com a souvenir al Jewish Museum de Berlín, dins la sèrie "Art Kunst", que vol dir art degenerat, una política impulsada pels nazis a la dècada del 1930 basada en perseguir i eliminar aquell art que no els hi agradava.
"Nacionalisme, guerra, racisme, fam, pobresa [...] són només algunes de les causes de l'ample espectre de dispersions" explica Gratzfeld. Una proposta de cultura interactiva immersa dins una lògica digital. Des de Mataró ja hem retornat digitalment una de les 500 peces al puzzle. El podeu veure, a mig reconstruir, aquí

13 de juny de 2018

Restituir el valor de l'economia

El 2 de juny passat vaig moderar, com a membre de Clack Audiovisual, SCCL, una taula rodona sobre Municipalisme i economia social i solidària. L'acte estava inclòs dins el Mes de l'Economia Social i Solidària de Mataró, organitzat per la XES Mataró i l'Ateneu Cooperatiu del Maresme.

Vam comptar amb la presència de tres participants que representen molt bé la diversitat de l'acció local d'aquells que volen impulsar una economia més humana. De tots ells, el que em va sorprendre més va ser Oscar Rando, activista social d'El Prat de Llobregat i membre fundador de Som Connexió.Tots vam estar d'acord en que vivim un moment històric.On hem vist que cal respondre a un capitalisme poc humà i que genera enormes desigualtats. Cal humanitzar el capitalisme, doncs. I respondre, com deia Rando, a través dels veïns i els barris. I defensava que per sobre de tot, més que una acció jeràrquica, de dalt cap a baix, molt típic de les administracions públiques, calia "generar substrat". "El suport mutu, l'emprenedoria col·lectiva... són els autèntics canvis" deia. I jo somreia, convençut. Explicava també que a El Prat ja hi ha cedits 2400 metres quadrats des de l'Ajuntament per a l'economia social. I revelava la xifra del dia: "hem calculat que per cada euro d'inversió pública en l'economia social i solidaria de la nostra ciutat, aquesta en genera 21". Multiplicant per 21. Ja ho veieu.
La Betlem, de l'Ajuntament de Manlleu, va defensar una economia no dogmàtica, l'economia plural. I explicava que una de les claus és poder crear punts de trobada i connectar. "Connectar també és una tasca clau. Hem de defensar la feina del connectar". Tots coincidíem en que la discriminació positiva cap a un tipus d'economia ara ja és vàlid. "Tècnicament, des de l'administració pública també és lògic, és factible, és defensable" afegia. 

El tercer convidat va ser el tècnic del Comissionat d'Economia Cooperativa Social i Solidària de l'Ajuntament de Barcelona. Rubio va deixar clar que ja es fa política pública des de la ciutadania. "En el meu cas es tractava de crear una àrea de política pública, que impulsés allò que ja existia amb més o menys força". El comissionat d'economia social de Barcelona és una de les perles de Colau. I Rubio la dirigeix amb entusiasme. "Sabem de més de 5000 iniciatives de l'economia social i solidària a Barcelona. Volem enfortir el que ja existeix i promoure que se'n creï de nou". Però no és fàcil. Segons ell, el missatge a donar és: "pot ser fàcil viure a Barcelona amb l'ESS". I jo pensava si això ho podríem dir a ciutats mitjanes, on potser el canvi és més ràpid i fàcil de veure. Aquí tenim una oportunitat amb Mataró, Sabadell, Granollers, Vic, Santa Coloma de Gramenet o Manresa.
Entre les conclusions comunes, la més important és molt unànime: cal restituir el valor central de l'economia. I qui ho hauria de vetllar, especialment són els poders públics. Els locals, els primers. Restituir el valor central de l'economia significa explicar a la gent que depèn dels propis ciutadans i ciutadanes tenir una economia al seu servei, no al servei de grans multinacionals i capitals. Apoderar el territori perquè s'autogestioni. Posar l'economia al servei del treball de qualitat, de la inversió local, del retorn social, del sentiment feminista, del respecte al medi ambient, de l'amor cap a la cultura i l'educació. Restituir l'economia per dignificar paraules com empresa, treball, cooperativisme o solidaritat. En definitiva, aixecar des dels municipis la bandera d'una economia diferent. La que deixa espai als somnis, a la vida, i a les esperances.

29 de maig de 2018

Estimar-nos

Potser són les teves mans tranquil·les damunt la falda, quan parlem algun vespre d'hivern, la llum taronja dels fanals a les finestres. O els teus cabells llarguíssims que a l'estiu es tornen daurats, i que m'atrapen perdudament cada agost en qualsevol tarda a contrallum. O la cantarella serena mentres prepares un shushi, un arròs o una amanida al pedrís de la cuina, combatent els dies feixucs.
Qui sap si tot plegat són foteses, coses de poca importància. La teva mirada, el teu somriure, els teus ulls negats quan ens mirem en silenci. Sentir-te pujar les escales al nostre àtic mentres el gosset del primer borda. Fer-nos l'amor en tants llocs i sempre retrobar la mateixa pell, el mateix aire, la teva forma inconfusible.

La vida passa en el quotidià essencial, sovint invisible als ulls i que tant ens costa de valorar. Que si hauríem de viure més. Que si no ens deixem somnis a mitges. Que encara som molt joves per aparcar les nostres esperances. Que si ja som grans per això i per allò. Les normes i els límits. Les ordres i els dies. Ja ho veus. Tots dos davant de tot i sempre agafant-nos de la mà.

Perquè suposo que bona part de la història es basa en acompanyar-nos, estimar-nos mentres avancem en aquest món brutal, terrible, meravellós i trepidant a la vegada. Saber-nos memòries. Saber-nos dona. Saber-nos home. Saber-nos filles i fills. Saber-nos treballadors. Saber-nos d'una ciutat i d'un mar. Saber-nos alguna cosa. Saber-nos. Existir-nos. 

Tot això ens ho hem donat i ens ho hem compartit. Quantes coses. I malgrat tot, tenim la certesa que les coses senzilles continuen sent les coses més boniques. Que un petó, una tarda, un clavell, són revolucions alçades al cel si tots dos ho estimem amb força. Tot això ho recordo mentres tu estens la roba al terrat. I m'obsessiono en regar els geranis. I tu rius, com sempre fas, amb aquell somriure que m'estima per sobre de totes les coses i em qüestiona per sobre de totes les coses, i m'interroga, i m'apreta, i em commou. I em preguntes el perquè. I tu ja saps el perquè. Sembrar, regar, contemplar el sol i el cel, les tiges fortes i febles, esporgar quan toqui o cuidar els nous brots... tot això són parts d'un ritual molt més gran que hem decidit compartir.

Els dies i els anys passaran. I tu i jo, que haurem entès ja algunes coses, potser encara compartim els dies i els anys. Però el record encès de quan vam decidir volar plegats no el podrà esborrar mai ningú. I continuarem brindant per tot allò que ens agrada. Brindar amb una copa de vi. Esperar un fill. Omplir de dedicatòries un llibre de poemes. Trobar-nos amb els amics. Abraçar-nos fort, molt fort. I recordar que no canviaríem per res del món tot el que lliurement hem decidit. De deixar el món una mica millor. De ser forts. D'ajudar-nos. De no tenir por. D'alçar el cap. De ser exemple. D'estimar-nos. D'estimar-nos. Sobretot d'estimar-nos.

28 d’abril de 2018

Començar des de les coses petites


Comencem per les coses petites. Unes bombetes enceses. Una petita impremta clandestina. Uns llumets de taula. Un cinematògraf abecedari. I molts llibres abandonats. La Nit de les Lletres Maresmenques ha estat pensada com una reflexió sobre el poder de les coses que ens pensàvem que no eren essencials.

Una reflexió que també vol proclamar que les lletres, la cultura, són molt més que un poeta o un escriptor. Les lletres són un cantautor recitant un poema. Una filòloga cantant teatre. Un periodista narrant un conte.Una llibretera llegint un post de blog. Les lletres són una turba incontrolable. Una legió estrangera impura i barrejada. Sense fronteres ni límits. Per això hi ha, més enllà de la lletra pura, la dansa contemporània de Natàlia Prior, la música de Dídac Rocher o Ebri Knight, el teatre de Laia Alsina o el video de Marc Giner.

Només em veig en cor de treballar amb aquelles coses que tinc molt per la mà. La paraula, una mica de gest, una mica de llum, algunes imatges. Recordeu els nens Belai, Cèlia i Izaskun. Recordeu els llibres tacats de vermell. Recordeu les cançons sense amplificador. Recordeu les lletres impreses a mà enmig de la foscor. Tot això ara també us pertany.

Durant aquests mesos de preparació vaig anar al teatre. Un diumenge vaig anar a veure "Sopa de pollastre amb ordi", d'Arnold Wesker, a la Biblioteca de Catalunya. Al final de la obra, la mare de Roonie, Sara, li diu al seu fill; "si no et preocupes per les coses, et moriràs". Si no ens preocupem per les coses, ens morirem. 
Aquesta tercera Nit de les Lletres Maresmenques parla, sobretot, d'això. De les coses petites. De les coses importants. De les coses que ens fan més forts, més entrellaçats, més maresmencs. De les coses que no es poden empresonar, ni prohibir, ni assassinar, ni emmordassar. Malgrat la foscor. Malgrat els moments difícils. Malgrat tot. La cultura es manté viva, comunitària i resistent. Invencible. Renasquem de nou en les coses petites.

Eloi Aymerich
Director artístic 3a. Nit de les Lletres Maresmenques

[Aquest text ha estat publicat al llibret de la 3a. Nit de les Lletres Maresmenques]

19 de març de 2018

La casa invisible de Grifeu

Sense voler, de vegades et trobes realitats que no coneix ningú. Això ens va passar a Llançà a primera hora del matí del 28 de novembre. Allà, en un turonet, amb vistes a la platja de Grifeu, a principis dels seixanta Josep Palau i Fabre s'hi va comprar un terreny i s'hi va manar edificar una petita casa amb un porxo i una primera planta. Un cubicle llis, blanc, pensat per a llegir, escriure, rumiar i treballar. Una cova d'eremita. Una coordenada mediterrània per a la creació.

La casa va ser batejada amb el nom de L'Alba. Allà Palau i Fabre hi va viure molts anys, al retornar del seu exili intel·lectual a França. Hi van passar centenars de visitants, amics, poetes, escriptors, gestors culturals... a l'estiu, la vida era un regal, com bé explica Julià Guillamon a l'entranyable còmic La joia de viure, escrit per ell i il·lustrat per Toni Benaiges. Com explica el mateix Guillamon, "Palau havia acomplert el somni d’adolescència i joventut: viure en contacte amb la natura, en pau amb ell mateix, i escriure la seva obra." En el documental hi ha un parell de seqüències dedicades a aquesta casa. Apareixen imatges d'arxiu de Pere Vilà rodades el 2001 a Grifeu en efecte Super 8. En elles s'hi veu un Palau feliç. Al damunt s'escolta un petit fragment del mateix escriptor, recitat per Cesk Freixas, on parla d'aquest indret i la felicitat que li genera.

Tornem al 28 de novembre. Aquell matí, al anar a filmar la casa de Grifeu de Palau i Fabre en la part alta d'un veïnat amb cases amb jardí, vam adonar-nos que aquesta havia estat enderrocada. De fet, ja sabíem que la casa havia estat comprada en el seu moment per uns inversors alemanys. El que no teníem clar era que no només va ser derruïda, sinó que l'espai que ocupava va ser deixat com un solar. Van serrar d'arrel els arbres. Van eliminar fins als fonaments de la casa. I el descampat va quedar així. El motiu era molt bèstia. Tenir millors vistes per la casa del costat. No tenir veïns. Guanyar hores de sol. Guanyar centímetres de mediterrani blau a l'skyline del menjador.

Vam saltar la tanca de ferro i ens vam passejar pel pati buit. A aquella hora, quarts de vuit del matí, amb el fred d'hivern al cos, l'ambient era sorprenentment desassossegat. Vam filmar amb el directot de fotgorafia, en Marc Giner, les restes d'un forjat que deuria haver aguantat alguna de les columnes de l'edificació. La insinuació d'una renglera de formigó a un altre extrem, ja mig tapat per les males herbes. Els set o vuit troncs de xiprers serrats a mig centímetre del terra. Una autèntica al·lucinació. De sobte el somni de Palau s'havia fet fonedís. I només el record d'alguns textos, uns fotogrames de film, ho recordaven. La casa de Grifeu s'havia convertit en la casa invisible de Grifeu. La realitat, sempre superant la ficció.

Miquel Barceló: com un germà gran

A l'hora de pensar la llista de persones a ser entrevistades en un documental sempre procures que sigui tant heterogènia i equilibrada com sigui possible. Fa uns quants anys, sempre pensava que no faltés aquell personatge exòtic, que donés color. Ara, per exemple, em preocupo molt per la presència de dones, i si són de la meva generació o més joves, encara millor. També projecto que apareguin noms de primera fila. Gent que per mèrit propi és coneguda, popular, i que sovint complementen de forma breu però profunda el relat coral que es construeix en qualsevol documental amb entrevistes múltiples.

En el cas de Retrat cubista, des del principi vam pensar que incloure Miquel Barceló seria una cirereta al pastís documental. Un dels artistes plàstics més importants del món, que va tenir una relació sincera i amigable amb el poeta Josep Palau i Fabre. Una persona de qui tothom en parla com un creador afable, senzill, obert. Estem mesos perseguint l'entrevista. Sempre, amb persones amb agendes apretades, costa. Finalment les gestions donen el seu fruit, i arriba el moment. Ens disposem a entrevistar-lo. El viatge des de Catalunya amb cotxe per autopista es fa més ràpid del que ens pensàvem. Matí de rodatge a l'est de París. I ben dinat, puntuals, arribem a l'estudi de Barceló, al cor del Marais.

Ens deixen preparant la il·luminació i la càmera a l'estudi de gravat i dibuix que hi ha a una ala de la planta noble on l'artista té l'estudi. El silenci es trenca pel gemec de les gavines que caminen inquietantment damunt la teulada. Al nostre voltant, un esclat de l'univers del creador mallorquí. Animals dissecats, ceràmiques, esbossos pertot, taules, tauletes, cadires, butaques, tamborets. El color crema i terrós ho envolten tot. Arriba, vestit amb una bata blava. I parlem com si la conversa estigués pendent de fa anys.

"L'alquímia, l'escatologia, l'art en brut, són una tradició universal en la que Palau es trobava còmode. I aquí van connectar amb Barceló" em va explicar Vicenç Altaió fa temps. "Des de Dalí fins a Miró, arribant als francesos Mallarmé o Artaud... Palau i Barceló s'inspiren en ells, i juguen amb l'art, el trenquen" afegia Altaió. Amb Barceló comentem aquesta idea i moltes d'altres. La història del porro nocturn a Mallorca. La recerca d'un espai mediterrani per la Fundació. Els viatges fulgurants cap enrere. Les connexions entre poesia i plàstica. El diàleg franc entre dos alquimistes de la cultura.

Me n'adono que aquesta reivindicació de l'art pobre, trencat, natural, que emana d'un poder irracional, és segurament la gran idea que aporta Miquel Barceló al documental. I que viure la creació així et projecta encara més als altres.

12 de febrer de 2018

Guerrilla: la revolta està carregada de futur


De vegades tinc imatges al cap, que em ressonen de forma insistent. Són imatges que puc tenir a dins dies, setmanes, mesos o fins i tot un grapat d'anys. I de sobte, un dia, es plasmen en els fotogrames que filmo. Això ha passat amb el videoclip Guerrilla d'Ebri Knight, que he dirigit i que fa poques setmanes que es va estrenar.

Amb la gent de Clack hem rodat els primers dies de gener del 2018 a la platja del Callao de Mataró. Hem buscat una estètica molt vinculada a la direcció d’art del disc: blanc i negre molt contrastat i embrutat, amb reforç del vermell; això ens permet mantenir una línia entre el disseny de la Sit Cantallops de tot el disc físic i el to cromàtic i de textura de l’audiovisual. La banda actua enmig de draps vermells al vent, dempeus. La bandera roja, persistent en molts moments del metratge, és també un símbol clar del que intenta explicar la cançó. L’horitzó mediterrani també vol recordar el mar enllà que ens recorda que no estem sols, i des de la nostra riba, ens projectem al món.

Una curiositat del videoclip és que totes les persones del càsting són anònimes. De diferents edats, diferents races i també diferents condicions físiques. Això li dóna molta força expressiva. Des de gent gran fins a infants, amb estètiques diferents que van des dels cabells arrissats fins als tatuatges, dels pircings fins al color de la pell... expliquem la idea d’un poble divers que mira sense por a la càmera. Aquesta era la meva imatge insistent dins el meu cap. Nenes, dones, homes, mirant fixes a la càmera, resistint. Hem volgut reivindicar la idea de revolta i la idea de comunitat. Una sense l’altre no tenen sentit. Ens revoltem si som comunitat i veiem que els nostres drets no són reconeguts. Aquesta és la idea que sobrevola tota la peça. Comunitat, revolta i dignitat.

També estic content perquè per primera vegada he rodat un videoclip en 4K i alguns fragments van ser enregistrats amb slowmotion a 100 fotogrames per segon, perquè les teles vermelles i les expressions dels actors quedéssin més dramàtiques. Però vaja, això és anecdòtic.

A la darrera escena del videoclip hi apareixen la Maria i el meu fill Simó. M'havia promès que no el posaria a cap peça meva. Però no m'he pogut resistir. Almenys he esperat disset mesos.  Aquest darrer pla, de fet, vol dir moltes més coses de les que sembla. Acabar amb un pla amb una mare alletant el seu fill embolcallat amb un drap roig és posar la força en la mateixa simbologia que va presentar Orlando Valenzuela en la famosa fotografia de la mare guerrillera el 1984 a Nicaragua. No coneixia la foto, però en Ruben Taltavull m'ho va fer descobrir via tuit. M'emociona pensar que sense voler-ho, hem homenatjat també a la Blanca, la noia sandinista de la fotografia de Valenzuela. La revolta, la dignitat, la Guerrilla, està carregada de futur. En això pensava quan he estat pensant i rodant aquesta petita peça dibuixada a tres colors: blanc, negre i roig revolució.

15 de desembre de 2017

Localització #03 [F1 Paris Porte de Montreuil]

Rue Etienne Marcel, 290, Bagnolet, 93170. El termòmetre marca cinc graus i ja és de nit. Davant nostre, una avinguda doble de quatre carrils per banda amb una processó inacabable de llums taronges i grocs. El pàrquing gratuït on aparquem està banyat per l'enorme rètol vermell d'un Carrefour i d'un vertical d'un hotel Ibis de quinze plantes.
El recepcionista de l'hotel ens saluda "Bienvenue à le Banlieue". Ell no sap que nosaltres dormim aquí per dues raons. La primera, perquè és barat. Però sobretot perquè a una seqüència del documental que estem rodant hi posa textualment:

21B. EXT. NIT. CARRERS PERIFERIA PARÍS.
Imatges de París no idíl·liques, no folklòrica. Bruta. Efecte videogràfic distorsionat i render píxelat. 

Quan acabem de gravar les imatges pertinents busquem un restaurant obert. Trobem un bistrot amb un magribí a la barra. Sopem per 8 euros cadascun. Cuscús. Pollastre grillé. Aigua freda. El termòmetre ja marca un grau. De fons, llunyana, Cretéil inacabable. 

14 de desembre de 2017

Localització #02 [Sanatori d'Ivry]

23 Avenue Georges-Gosnat, Ivry-sur. 94200, França. "El sanatori d´Ivry-sur-Seine, estava llavors al 23 rue de la Mairie, avui avenue Georges-Gosnat, davant l´ajuntament" m'escriu l'Alícia Vacarizo per correu electrònic. Busquem per l'arqueologia del Google Maps en 2D, 3D, Street View. La mirada incompleta, la recerca d'allò que ja no hi és, com uns arqueòlegs, intuint des de la mirada de satèl·lit on és el parterre de gespa on estava el pavelló del sanatori on va morir Artaud i on Palau va pelegrinar els anys 1946 i 1947. L'escena ens ordena.

23. EXT. SANATORI D’IVRY SUR SEINE
Sobre les imatges del sanatori d’Ivry en Julià Guillamón ens explica aquest episodi clau de la vida de Palau i Fabre, el de la trobada amb Artaud. Mostra imatges del sanatori.

Arribem amb temps, i amb l'Axel baixem del cotxe. Primera parada ja en terres metropolitanes parisines. La Berta es queda al cotxe, en un estrany càrrega i descàrrega sense rellotge. Enfilem unes tanques. Gespa verda, fulles al terra. Ni una ànima. Dubto de si és davant l'ajuntament o al número 23, més a l'est. Filmem a la primera localització. Una caseta buida, uns bancs gastats per la humitat. Ens movem i passat un enorme edifici d'habitatges socials de maó vista (racionalista, taronjós, quadrat) ens apareix el que sembla l'entrada del parc on hi havia hagut el centre sanitari.
I la màgia s'esdevé. Uns cavallets resten grisos i abandonats al mig de l'esplanada. La càmera filma a 4K els animals de ferro pintat. Les seves cares espantades. Els ulls sortint de les òrbites. La bogeria de les boques obertes. L'elefant foll. El cavall desbocat. El gat en estat de xoc. De fons, una xemeneia d'una incineradora urbana sembla que alimenti el cel gris i ple de núvols gruixuts d'aquest migdia de desembre.

13 de desembre de 2017

Localització #01 [Première Classe Clermont-Ferrand Aubière]

16 Rue Lavoisier, Aubière. 63170, França. Tocades les set baixem a esmorzar en el cubicle prefabricat de la planta baixa de l'hotel. Una noia amb el nas molt gros ens cobra els 5 euros per cap i ens posem a les safates uns panets, unes mantegues amb sal, un cafè amb llet, un suc de taronja de màquina.
A la televisió penjada d'una paret, el canal informatiu France Info explica amb un roller d'última hora que ha mort el músic Johnny Hallyday als 74 anys d'edat. Ressaltat vermellós a la part inferior de pantalla.
El silenci és incòmode. Som deu o dotze comensals en un espai petit. A fora, la boira, el fred, el gel. Posen un fragment d'una entrevista de Hallyday. I li veig la mateixa cara de cera que la que tenen els meus companys de menjador. La Berta i l'Axel acaben ràpid, també. I marxem de seguida a agafar l'A71 direcció París.


8 de novembre de 2017

Basquiat. La lliçó de la perifèria.

La història de Jean-Michel Basquiat sempre m'ha semblat paradigmàtica de l'absurditat del mercat artístic. Un squad amant del graffity que passeja pel Soho i el Low Manhattan de finals dels setanta es converteix, en una eclosió que ja està escrita en els llibres de la història de l'art, en un geni de les arts visuals. 
La seva enorme força cromàtica, el seu traç destripat, la seva tipografia escrita en línies de text convuls, l'art-en-brut que traspuen totes les seves composicions... no deixen de recordar el seu orígen tortuós i perifèric. 
Aquests dies, preproduint el documental sobre Palau i Fabre, he parlat i visitat els tallers d'artistes com Harry Bones, Eduard Novellas o Sit Cantallops. Ells participaran en el documental sobre el poeta català, i de seguida percebo el valor d'allò que resta a les afores, lluny del centre. 
La lliçó de la perifèria. És allà on hi ha l'enorme talent, que espera, tranquil, a ser redescobert i rebatejat com a genial i ser tutelat pel mercat artístic.

[Obra 50 cent Piece de Jean-Michel Basquiat (1983)]

31 d’octubre de 2017

Café au lait à emporter. Poitiers.

Portàvem uns quants dies de ruta per França. Dies de Kangoo i càmping. Baixant des de la Baixa Normandia, desembarcant a Cherbourg i destinació final a Castelnaudary, en ple Midi francès, mil quilòmetres més al sud.
Era un dissabte, diria que era 5 d'agost. I érem a Poitiers. Passejant vam veure la petita edificació verda i quadrada del Cafè du Parc de Blossac. I allà, a les 15:38 ens vam demanar dos cafès amb llet per emportar. Passejàvem relaxats per un parc ordenat i polit, amb aires versallescos. Avingudes rectilínies, la parada d'atraccions col·locada exactament en un lateral del pas central. Alguna bicicleta, algun picnic, algun gos ben educat. Els cafès amb llet ens van costar tres euros cadascun. En guardo el tiquet, que ja té la majoria de lletres esborrades pel pas del temps.
Aquella tarda ja era estiu, després de molts dies de pluja al nord, Atlàntic enllà. Recordo que vaig agafar un petit programa de mà de color rosa del cinema Le Diétrich. I mentres deambulàvem tots tres, anònims i despreocupats per uns jardins francesos molt lluny de tot, rumiava sobre resistència cultural, cinemes i allò que fa de França un lloc tant especial.

24 d’octubre de 2017

#Peiró42 01: quan el somni es fa realitat

Poques vegades tenim l'ocasió de veure com un somni pren forma corpòria i es fa realitat. Era dissabte 21 d'octubre del 2017, a quarts d'onze de la nit. Final de l'espectacle Peiró42. Centenars de persones dempeus, aplaudint, punys alçats, banderes al vent i la música sonant de A las barricadas ensorrant la platea i l'amfiteatre del Teatre Monumental. Emoció a flor de pell. Llàgrimes als ulls i rodolant per les galtes. Una nena de vuit anys amb el puny alçat, mirant al públic. Elèctric. Insuperable.

Recordo el dia del càsting, quan amb la Jéssica la vam escollir. Tant fràgil. Tant forta. Tant decidida. La Izaskun Larrera, la nena de metre trenta centímetres que interpretava la filla de Joan Peiró, Guillermina Peiró, es va rebel·lar extraordinària en el seu paper. Era la plasmació del somni de tot l'espectacle. Bell, poderós, nostàlgic, dolorós i esperançador. Era davant nostre. S'havia fet realitat. I allà, mirant des del fons de platea, al control de direcció, encara amb l'intercom col·locat i el braç damunt de la mescladora de vídeo, vaig voler donar les gràcies.

Gràcies Maria Salicrú-Maltas per haver tornat a superar-nos en la coordinació del projecte; per tantes aliances, per tanta energia, per tant d'entusiasme, per tant d'amor. Gràcies Jaume Bellvehí, Dolors Guillén, Carles Estapé i Miguel Guillén per haver coordinat la permanent de la Comissió ciutadana i haver-me donat tota la llibertat i confiança del món. Gràcies Clàudia Dubé per haver aixecat en setmanes un repertori difícil amb la quarantena de músics de l'orquestra de Mataró. Per la teva força, pel teu exemple, pel record del petit Jordi i per tots els sacrificis que sé que has fet. El teu lideratge és exemplar. Gràcies Pol Alfageme per tota l'aplicació gràfica, per la postproducció del so, per les fotografies. Hi ets sempre, fidel, silenciós i respectuós. Gràcies Helena Gonzáles per ajudar-nos a il·luminar a totes les historiadores que van voler desfilar en el nostre documental. Gràcies Berta, Adriana, Ainhoa i Carla per ajudar-nos a fer possible una feina impossible els últims dos dies al Teatre Monumental. Gràcies Adrià González pel ronin, per la mà esquerra, pels braços forts. Gràcies Jana per la teva mirada tranquil·la, per calmar la Cristina, per calmar-me a mi. Gràcies per restar entre bambalines. Gràcies Xavier Rodón per haver coordinat un grup coral i posar-hi tota l'ànima. Cantar cançons de llibertat sé que t'agrada, però enguany ha estat una autèntica lliçó de feina horitzontal i tenaç. Gràcies Mercè Barris per aquests mesos de complicitat en pràctiques, de paciència, de desenvolupar el making off i per ser sempre la primera en oferir-te. Pels teus somriures. Els veia. Gràcies. Gràcies a tots els músics i cantaires que vau venir. Gràcies per la vostra confiança i solidaritat. Gràcies Maria Arnal i Marcel Bagès per creure en el que un dia us vaig explicar en un bar del CCCB damunt d'una estovalla. Gràcies per llegir cartes a les fosques, editar cançons pròpies i posar-ho tot de part vostre per obrir l'espectacle a noves sonoritats. Intentarem repetir a casa vostra. Gràcies Jaume Ametller i David Pruna per posar tota la vostra professionalitat i emoció en els papers que us vam oferir. Per posar-hi ànima i sang. Per emocionar-vos. Per creure-ho. Per convertir-vos en víctimes i botxines i sobreviure. Gràcies Izaskun Larrea per convertir-te en un somni fet realitat. Gràcies Clara Federico per les fotos del dia del rodatge. Gràcies Anna Calderón per la claqueta. Tot suma, tot ajuda. Per petit que sigui. Gràcies a Josep Puig Pla, Miguel Garau, Margarida Colomer i Pere Gabriel per participar en el documental com a historiadors i experts en Peiró. Gràcies Guillermina Peiró per escoltar-me, per parlar, per riure plegats, per fer bromes, per ser tant autèntica. Jo també l'enyoro. Gràcies Núria Malagelada per la proximitat i obrir-nos les portes de casa vostra. Gràcies a l'Anna Roura per llegir al principi de l'espectacle, per la fulla amb el text escrit tremolant, per fer-te veure tant viva. Gràcies a les quaranta entitats i partits de la Comissió Ciutadana. Junts som forts i hem pogut impulsar aquest projecte. Gràcies Rafató Teatre per ser tant generosos. Per dir que sí tant ràpid. Per ajudar-nos. Jo me'n recordaré sempre. Gràcies Gerard Alís per haver fet possible una banda sonora des de Suècia amb baquetes i pals de banderes. Gràcies per escoltar-me i posar el teu enorme talent en el nostre projecte. Seguirem plegats, no ho dubtis. Gràcies Factos per ajudar-nos en els números. Gràcies Plàcid Garcia-Planas per creure en el nostre projecte, però sobretot per despenjar sempre el telèfon, per la cordialitat, per la sinceritat, per l'amor. Gràcies Jéssica Pérez Casas per dirigir als actors, interpretar el text, posar-lo on tocava. Per animar-me, per somriure tant, per no caure en el desencís, per estimar-me i abraçar-me tant. Una altra vegada ho hem fet possible. Fer equip amb tu és un luxe. Gràcies Glòria Brusati per totes les facilitats, per ser-hi sempre, per ser el que sempre havia esperat d'una directora de cultura. Gràcies per ajudar-me, per creure en el projecte, per posar Opis, taules, micros, tècnics, hores, dies i escenaris a uns papers que semblaven una bogeria. Gràcies Eulàlia Gelonch i Yolanda Jiménez per ajudar-nos a gestionar tant bé les entrades i les agendes d'un acte complex, canviant i populós. Gràcies Joaquim Fernández i David Bote per haver batallat que l'Ajuntament de Mataró fos element clau en el finançament del projecte. Gràcies Javier d'AggoCD per la rapidesa en la impressió i duplicació, pel servei, per ser bona gent. Gràcies als tècnics del Monumental per donar-ho tot. Gràcies Dani Cifuentes per la direcció de disseny gràfic feta des de Badalona, per les lletres de Peiró, pel disseny del cartell, l'opi o el digipack del dvd; la imatge de Peiró fragmentada i diversa ja forma part del seu imaginari. Gràcies Sergi Corbera i Laura Clos per la direcció d'art, les bombetes grogues, taronges i vermelles. Gràcies Cristina Moral per tot, per ser-hi tantes setmanes, per ajudar-me, per no cansar-te, per abraçar-me fort quan t'ho he demanat, per solucionar mil i un problemes, per dir-nos coses a l'orella quan tothom aplaudia, això només és el principi. Ets enorme. Gràcies Joan Salicrú per ser-hi sempre, per ser exigent i rigorós, per demanar sempre una mica més, per posar-te americana negra com jo el dia de l'estrena, per ser companys i socis i ser-ho sempre amb el cap ben alt. Gràcies Maria per tantes nits curtes, per tants dies d'arribar quan el nostre fill ja era al llit, per tanta comprensió, tant de respecte, tantes mirades, tanta paciència, tanta força, tanta complicitat. Gràcies Simó per mirar-me als ulls i somriure, i veure en ells la raó principal per lluitar i recordar i treballar en la cultura com a eina revolucionària sabent que el futur és nostre.

Gràcies a tots vosaltres. El passat dissabte el somni es va fer realitat. I va baixar de l'escenari de les idees a abraçar la nostra vida de carn i ossos. I l'abraçada ens ha donat tota la força del món. Tota. I no la vendrem a cap preu.

[L'actriu que acaba d'interpretar el paper de Guillermina Peiró, Izaskun Larrea, de nou anys, s'abraça a l'autèntica Guillermina, de noranta-dos anys, instants després de l'espectacle. (Fotografia de Joan Salicrú)].

25 de juliol de 2017

Peiró en el cel de juliol

Hem arribat a un quart tocat de sis de la tarda. En Simó dormia dins el cotxet i jo suava de valent sota un sol de juliol després de pujar la costa de Cabanelles. Davant meu i darrera, altra gent. Silenciosa, concentrada en l'esforç. Semblava una processó, com la que se celebra el Divendres Sant. De fet, era una processó. Una processó laica.

L'ala dreta del cementiri dels Caputxins plena de cadires i gent, al fons un petit escenari i al costat el nínxol de Joan Peiró i Belis. Amics, coneguts i saludats a dotzenes. Al entrar membres de la Comissió ciutadana repartien clavells vermells i les lletres de les cançons que es cantarien. Algunes banderes onejant al vent. Les més vistoses, les de la CNT. Discretament, dues o tres estelades. Encaixem ràpid amb en Pep Puig impolut amb una camisa blanca, sabent que la seva dissertació sobre Peiró serà escoltada per la presidenta del Parlament, diputats, alcalde i la família. Cop a l'espatlla a en Jaume Vellvehí que farà de presentador. Petons per la Neus Pinart que llegirà un fragment. Abraçada amb en Safont, que avui tuiteja orgullós un article on recorda Josep Benet i la seva devoció per un "català universal" com l'anarcosindicalista. En Carles Estapé d'Òmnium, pendent de tot fins a l'últim moment, la Salicrú repassant les cançons que dispararan a taula. Els vells cooperativistes amb el posat més relaxat que de costum. Les claques convergents, socialistes, esquerranoses i psuqueres. La Margarida Colomer que no s'acaba de creure tanta gentada i em saluda amb el seu somriure lluminós. Cadascú amb la seva raó per ser allà.

El meu era el besavi Ferran, conegut com l'avi Ferran. El que abans s'havia dit Fernando i havia estat un miserable immigrant empès per la fam i vingut amb sorra a les butxaques des d'Almeria. Fernando, qui Joan Peiró va trobar un dia per casualitat, amb catorze anys, treballant en una fàbrica a Badalona en unes condicions duríssimes i va decidir emportar-se a Mataró. Allà el va cuidar com a un fill. Fernando es va tornar Ferran, va aprendre la dignitat de l'ofici, es va casar amb una noia jove, pobre i bonica que es deia Maria i va obrir una botiga al carrer Vermell. Ferran, amic íntim de Niabel Belis, marit d'Aurora, filla de Joan Peiró. Niabel va acabar sent el padrí de la meva àvia, al esclatar la guerra civil tot just una nena de cinc anys. En Niabel era la persona que acompanyava Peiró quan van ser detinguts i entregats als nazis a la tardor del 1940 a França. La meva àvia encara guarda com un tresor cartes escrites des de l'exili de Niabel, i els records espantosos de Dachau.

A l'acte s'ha parlat, s'ha recordat, emoció a flor de pell. Alguns punys alçats, càntics tímids, molts rams de roses i clavells. Amb la meva àvia, apunt de fer els 86 anys, hem esperat al final de les ofrenes, per no esperar dempeus. Parada a saludar la Guillermina Peiró i recta final fins al peu del nínxol d'en Peiró. Avui li hem deixat plegades un clavell vermell. L'àvia no plorava, somreia. En canvi jo plorava en silenci, intentant dissimular. Cap a les sis de la tarda han sonat lentament els set coets de tro -un per cada afusellat aquella tarda del 1942 a Paterna- en el cel impertèrrit del juliol. I jo amb el meu fill als braços, ell mirant despreocupat els arbres del pati, pensava que el millor homenatge possible era ser allà per reafirmar que els seus valors són presents en les nostres conviccions. Com ha dit Josep Puig Pla, glòria i honor a Joan Peiró. 75 anys després resta present en allò més profund dels homes. En els propers mesos ho viuré també professionalment amb Peiró42. Serà un viatge a flor de pell del qual ja estic traient moltes lliçons.