31 de maig de 2005

Els cavallers de l'esglèsia d'Alban

Sempre he considerat que una de les grans virtuts que podem desenvolupar quan formem part d'un col·lectiu és la de ser lleials.
Ho podríem aplicar a un equip de futbol; em recordo jugant a l'infantil B del Futbol Club Argentona, quan després d'una lliga sencera en Barnades, Rovira, Rabassa, Fran, Òscar, Sergi, Narcís i companyia no erem moltes coses, però almenys havíem après a ser un equip. Em recordo jugant tants matins de dissabte, la per molts desconeguda rutina de les dotzenes d'equips de nens i adolescents en ruta per la comarca per a disputar noranta minuts de tremenda activitat futbolística. Sovint va ser una manera de freqüentar llocs que no freqüentaria sense una excusa com aquella. Quina sort poder anar fins a Sant Vicenç de Montalt, Arenys de Mar, Cabrils, Premià de Dalt, i tant barris de Mataró.
El mànager del club era un tal Emili -?- Moliner, home dur, enfutbolat, acostumat a bramar des de la línia de la banqueta, traçut en l'art d'ensenyar als nanos a còrrer darrere una pilota. Sempre recordaré el profund terror que em despertava, sobretot, perquè mirava directament als ulls com poques persones he conegut després. Mirava amb uns ulls blau clars, que desprenien una transparència animal, sense contemplacions. Mira que des de llavors he tractat amb periodistes, polítics, empresaris, directius, presentadors, artistes i xulos de barretina. Però pocs han estat capaços d'assaltar-me amb la mirada d'una forma tant inapelable com ho feia en Moliner.
Dons la qüestió és que jo amb tretze i catorze anys jugava enquadrat en l'infantil B, el segon equip de la categoria. I recordo com ens ensenyaven a jugar en formació, mostrant-nos com cadascú havia de desenvolupar una activitat concreta per donar sentit al conjunt; l'entramat de la defensa, el mig camp i l'atac per ser efectius. El parlar, el comunicar-se per a obrir espais, atacar les bandes, crear fores de joc, promoure les triangulacions, acabar marcant gols. Just abans dels partits, i també just al acabar-los, en Moliner ens feia posar en rotllana i ajuntar tots les mans. I cridàvem, veus encara engallades i agudes, "Què Som? Un equip! Què Som? Un Equip! Què és un Equip? El que Som!". I ens acabàvem creient.
Ahir, ja de tornada del viatge per Jutlàndia, vaig estar a la petita catedral gòtica de la ciutat d'Odense -quins carrers, quins cafès, quines façanes, quines noies. Odense, amable, enjardinada, bella, ordenada, netíssima dins de la netedat, envejable en la seva distribució sobre un relleu suau farcit de bosquets, prats, parcs i llacs, resulta venir del nom Odin, déu dels deus viquings.
Abans de ser catedral, allà hi havia hagut una modesta esglesiota anomenada d'Alban, on els serfs de la zona honraven encara els deus de l'espasa escandinava i els deus de la creu romana. Va ser allà on el juliol del 1086, en plena visita del rei danès Knute Primer, va esclatar una revolta de pagesos, cansats de patir fam i esclavatge. Aclaparadorament superats en nombre, el rei i el seu seguici de cavallers es van intentar refugiar dins la esglèsia, però en poca estona la gentada va irrompre en el temple, cremant-ho i esqueixant-ho tot.
El rei Knute i els seus disset cavallers van decidir lluitar fins al final, rabiosos davant la turba que els apunyalava i els feria, el caos miserable. Els disset cavallers, amb Knute també espasa en mà, rodejats, ensangonats, exhaustos, van caure un rera l'altre a l'altar de l'esglèsia, lleials al seu rei fins a les últimes conseqüències. Fins al darrer moment.
Des de la meva tornada del viatge, reemprenent amb força la meva tasca d'escriptura, el concepte de la lleialtat m'assalta sovint. La lleialtat a la família, a la persona que estimes, als amics, als companys de projecte, als teus representants, a les teves idees, als teus principis.
La lleialtat com a terme indispensable.

28 de maig de 2005

Jutlàndia

Escric quatre ratlles des d'un ordinador atrotinadíssim d'un porxo d'un alberg de joventut al costat del fiord d'Aalborg.
Des de dijous estic en ruta per Jutlàndia, la península europea de Dinamarca. Amb dotze companys (4 francesos, 2 quebequesos, 2 italians, 1 americà, 1 alemany, una polaca i una holandesa) estem viatjant amb una furgoneta de nou places i un cotxe de color groc. Dijous vam passar de Sæjland -la gran illa de Dinamarca on hi ha la capital Copenhaguen i la ciutat on visc, Roskilde- a Jutlàndia amb un ferry enorme des del port de Kalundborg, grandiós complex portuari - em sembla que aquí Lars Von Trier hi va filmar unes escenes de Rompiendo las Olas-.
Ahir vam estar a Eskågen, la punta nòrdica de Jutlàndia, on sense més, veus com el mar Bàltic i el mar del Nord es troben, i literalment, xoquen. Avui estem a Aalborg, un dels grans ports danesos a dins de fiords, i on avui se celebra un Carnaval amb dotzenes de comparses. Ahir ens en vam trobar una de batucada brasilera i no em vaig poder estar de improvitzar una estoneta amb ells... allò que la cultura serveixi per sentir-se lliure. :)
A la tarda estem preparant de marxar a Åarhus, la segona ciutat més important de ciutat de Dinamarca. El diumenge passarem per Bïllund, on a pocs quilòmetres hi ha Legoland... i dilluns, ja de tornada, atravessarem Fionia, anomenada també el jardí de Dinamarca i on no ens perdrem Odense, la ciutat on va néixer Hans Christian Andersen.
Em criden des de la furgoneta, en Paolo diu que té un plàtan per a esmorzar. La Kasha es prèn un cafè de màquina de deu corones.

25 de maig de 2005

Un lloc per crear

Admeto que aquest és un post una mica llarg i potser molt descriptiu. Però em ve de gust deixar-ne constància. La setmana passada a Mataró es va inaugurar el Centre de Creació per a Joves de Can Xalant, que entrarà en funcionament després de l'estiu i que compta amb la col.laboració del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Per a informació més precisa podeu consultar www.mataro.org a la secció de notícies.
Fins ara, perquè ja ho ha estat fent tothom -des del curiós silenci d'Internet-, m'he abstingut de comentar i repassar de cap per amunt i de cap per avall, del dret i del revés, la inauguració de Can Xalant. Vam ser un grup de joves, els que ell 1996 -o 97?- ja estavem fent la corrua al voltant del Pla Jove, una iniciativa de la regidora cerdanyolenca Consol Prados, que en aquell temps tenia encarregada el cartipàs de Joventut. Recordo perfectament la dedicació d'hores i esforsos a fer propostes viables i serioses. I una de les que va sorgir amb més empenta -potser per la novetat- va ser la de Can Xalant; fer realitat l'apropament de noves eines de creació i difusió cultural per a la joventut de casa nostra.
D'aquell treball del Pla Jove en va sortir el Consell Municipal de Joventut, format per gent treballadora i que de forma desinteressada representava associacions d'estudiants, joventuts polítiques, entitats culturals, clubs esportius... En aquell consell fins el 1999 vaig estar representant l'Associació d'Estudiants del Satorras, que en aquella època, federada a la Federació d'Associacions d'Estudiants de Mataró (FAEM) van representar un dels moments àlgids del moviment estudiantil a la ciutat. Vull comentar l'anècdota d'una manifestació a favor d'una aplicació de la LOGSE amb els fons necessaris i una redefinició de la política de beques per a estudiants. Recordo que em van trucar el dia abans al vespre al telèfon de casa. Era una veu que em parlava amb català amb un accent sureny. Era en Joan Antoni Baron, en aquell moment regidor d'educació que em volia preguntar a quina hora passaríem per davant l'Ajuntament, que volia ser-hi per a rebre'ns ni que fós un moment, i per a rebre el nostre manifest de les nostres pròpies mans. Recordo que l'endemà vam fer portada de diari a El Punt, amb l'Oriol i jo a primera línia de pancarta, amb cinc-cents estudiants més. Armats amb fotocòpies amb les reivindicacions i un megàfon de color vermell.
Can Xalant és una gran oportunitat. Aquesta tardor se'm va encarregar la coordinació d'una de les comissions del Pla Jove per a Mataró que s'ha de posar en pràctica a partir d'ara, i que substituirà el que fins ara ha servit de full de ruta, i en el qual, com ja he explicat, vaig ajudar -modestament- a crear. Al que anava. Aquesta tardor vaig fer de dinamitzador de la comissió de creació jove. I de nou van sortir propostes super interessants; viver d'empreses de gestió cultural, mapa de zones per art urbà, propostes concretes i especificades per a becar joves artistes locals en l'art de la fotografia, les arts escèniques o les arts plàstiques...
Can Xalant podrà ser u centre de referència. Però que sobretot ho sigui per joves - i no tant joves- mataronins i mataronines que vulguin descobrir noves formes d'expressió. Des de que es va iniciar aquest projecte de centre de creació, he dedicat esforsos extres a intentar fer un seguiment acurat del projecte, fins i tot en moments en que per l'allargament de les obres o la inoperància burocràtica ningú li parava atenció. L'Alicia Romera -que curiosament, acaba de deixar la regidoria de Joventu- pot explicar com durant aquests anys sovint he demanat a la secretària del Consell de Joves informació i comptes sobre com avansava Can Xalant.
Ara ja tenim l'espai, i si seguim mínimament el pla d'usos que entre molts altres representats del consell, jo vaig votar, Can Xalant serà un bon lloc per aprendre, ensenyar i entendre. Un bon lloc per fer-se grans, madurar, comprendre, obrir la ment. Un bon lloc per debatre, analitzar, suggerir.
En definitiva, un bon lloc per a crear.

19 de maig de 2005

La puta i el sandwich

Avui a Copenhaguen feia un sol que enamorava. He sortit de treballar d'una primera planta on viuen una parella de comercials immobiliàris a qui els hi rento la casa. Evidentment, la seva tasca de comercialització urbanística els exculpa de treure la brossa als contenidors del pati del darrera, fregar amb lleixiu la part interna del wàter o fer desaparèixer les telaranyes dels sostres dels vestidors.
I avui feia molt de bo a Copenhaguen, i quan he plegat, a quarts de tres, he decidit passejar, i des del barri de Svanemøllen he anat derivant sense pressa i amb els ulls ben oberts. He vist un vell arrambat a la punta d'un banc que movia lentament una ampolla de cervesa Tuborg buida. Estava brut, llardós, feia pudor de licor vomitat. Pel seu costat passaven amb bici noies rosses amb faldilles voladores que miraven a l'horitzó, les direccions de la mirada, les voluntats de la mirada.
M'he introduït al Fællenparken, un enorme parc de més de cent hectàrees. Allà m'he dedicat a recòrrer caminois, camins, vials i viaranys, que passaven entre falgueres, roures enormes, desmais florits. Arreu la gent jugava a futbol, dormia prenent el sol, es feia petons, passejava el gos, es prenia un refresc, llegia sobra una tovallola. He estat una bona estona llegint la Rayuela de Julio Cortázar -l'hàbit de llegir el mantinc i cada cop l'avivo més- i quan el cap ja se m'havia escalfat he encarat cap al Jardí Botànic, un autèntic oasi de bellesa botànica, espectacle de flors i naturalesa en perfecta conservació.
Abans d'arribar-hi m'he parat a un semàfor. És curiós, als carrers, entre cotxes i bicicletes els vianants som comptats. De lluny, a l'altra banda de l'acera, m'ha sorprès la mirada lasciva, potser perduda, molt en el fons de les ninetes, d'una puta. S'estava a prop de la cantonada, davant d'una galeria d'art en reformes, mastegant un xiclet escandalosament. Vestia unes malles roses, una minifaldilla de mig pam i es tapava els sostens amb un jersei de pèls blancs, pelut, acolxat, massa curt, el melic a l'aire. Entre ella i jo ens han aparegut tres o quatre cotxes que ens han fet perdre el contacte visual durant dos o tres segons. Quan l'he tornat a veure estava d'esquena i entrant a un petit establiment de gelats per emportar i entrepans preparats que feia cantonada. Me la he quedat mirant, ella ja despistada, i he vist que s'asseia amb un home de mitjana edat, trenta-cinc, quaranta, cabell clarisser, rostre flàccid, jaqueta negra amb sueter gris, sabates envellides que fa temps que no s'enllustren. Estaven assentats un davant de l'altre en una tauleta amb dos tamborets que estava empotrada a un dels vitralls de la botiga. Els veia perfectament, com si fóssin una televisió emetent. Ella ha comensat a menjar-se delerosa un sandwich amb maionesa, una maionesa que li queia gotejant pels costats del paper d'embolicar amb el que sostenia el pa. Menjava a grans mossegades, amb les galtes plenes, com si fés moltes hores, potser dies, que no menjava.
Ell, heroi anònim, se la mirava en silenci, amb la mirada cansada, assentat al tamboret des de l'altre extrem de la tauleta per menjar en cinc minuts. Davant seu un entrepà de qualsevol cosa i un got amb coca-cola l'esperaven. Davant seu, una puta i un sandwich. Me n'he anat.

18 de maig de 2005

article a la revista Valors

M'han encarregat un article per la revista Valors, una interessant publicació que cada mes presenta reflexions i exemples de com entendre valors tan dispars com l'autoritat, la mort, el silenci.
He pensat que podia estar bé penjar l'article. Pels nouvinguts al blog, es podran fer una idea de com m'ha anat tot fins ara.

La independència

Dinamarca és un país on la vida se succeeix de forma plàcida i cíclica, sense sobresalts. Escric aquesta carta des de l'escriptori de l'apartament ampli i lluminós en el que visc, en una zona residencial enjardinada a les afores de Roskilde, una petita ciutat a l'oest de Copenhaguen, la capital de Dinamarca. Roskilde, antiga capital viquinga fins al segle setze, està escampada al llarg de la riba d'un fiord llarguíssim que entra més de trenta quilòmetres terra endins.
Vaig arribar aquí el passat gener amb una beca Erasmus de la Unió Europea sota el braç, per a estudiar a la Roskilde University (RUC) un programa de comunicació internacional fins a l'estiu. La trobada amb estudiants d'arreu del món -tot i que majoritàriament europeus- és una experiència fantàstica que m'ha reportat un munt d'anècdotes còmiques, converses interessantíssimes, mogudes irrepetibles i amics inoblidables. La minsa beca que rebo no em cobreix les necessitats bàsiques, i passades unes setmanes d'arribar, vaig entrar a treballar en una empresa de neteja per la qual passo l'aspiradora, frego i trec la pols a mitja dotzena de cases particulars i oficines de l'àrea metropolitana de Copenhaguen. Aquí els catalans estem considerats igual que els turcs, els rumanesos o els iraquians, som del sud, d’una realitat diferent. La majoria dels meus amics estudiants que treballen -italians, grecs o espanyols- renten plats, escombren habitacions d’hotel o reparteixen diaris gratuïts a la matinada. És tota una lliçó d’humilitat.
Les brises del Bàltic i del Mar del Nord han convertit tot el país en una espècie de pista de patinatge, on els vents s'ensenyoren del cel, i cada dia, en un moment o altra, agiten i acompassen les branques dels roures i els pollancres. Així mateix els núvols atravessen aquestes terres a una velocitat vertiginosa, i en un mateix dia pot fer sol, núvol i ploure diverses vegades. El llarg hivern -el qual he hagut de patir fins a principis de maig- amb temperatures gèlides i neu durant setmanes influeix en el funcionament d'aquesta societat culta, rica i benestant que ha sabut construïr una societat del benestar gairebé sense fissures, on la pobresa és inexistent, els serveis públics són abrumadorament excel·lents i les ajudes als joves, a la maternitat, a la gent gran o als emprenedors són quantioses i universals.
Venir a Dinamarca per un fill d’una ciutat mediterrània com jo està resultant tot un experiment. Val la pena, això ho diré els cops que faci falta, que els joves viatgem. La única cosa que fa falta són ganes de treure´s la son de les orelles i ser valent. La quantitat de coses que s’aprenen t’obren la ment, i almenys a mi, el marxar lluny de casa, i treballar, i estudiar, m’ha fet experimentar el valor únic de la independència. El sentir-se lliure, el veure com en la distància el que queda de la terra d’on vens és l’amor, l’amistat, les ilusions. El sentir-se com el soldadet de plom del conte d’Andersen; que comença a caminar. Vacil·lant, però amb el pas ferm.

11 de maig de 2005

Història guionitzada

De vegades ens apareixen vides cinematogràfiques davant els nostres nassos. El que ha passat amb l'Enric Marco -un exprès de la Gestapo que durant des de la transició i durant trenta anys ha estat dient que va estar en un camp de concentració i que ara resulta que tot era una farsa, després de ser president de l'associació amical Mathaussen, rebre una creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, fer centenars de conferències a escoles, instituts, centres cívics i ajuntaments, aparèixer en documentals, reportatges i programes radiofònics i televisius- em porta a rumiar molt. Primer, la decepció de veure que tot allò que semblava real de sobte, no ho és. Penso en el meu pare, que el tenia com una persona íntegra, valedora de la lluita per a sobreviure. I ara, irònic, rocambolesc, és un dels grans actors de la Catalunya del postfranquisme.
La història de Marco sembla extreta d'un guió, la capacitat de recrear una vida de près republicà en un camp de concentració, la paråafrasi de detalls, des del número de presidiari fins a les anècdotes inventades dels cabells ralats, la pudor de merda i mugre, la partida d'escacs contra un oficial de les SS.
Em sembla tant increïble que considero que Marco no ha de ser insultat ni atac.

Perquè ens ha demostrat que la frontera entre la realitat i la imaginació és tan fràgil i fins i tot tant inexistent que ens fa por acceptar-ho. I no vull deixar passar que aquest vell amb veu rogallosa, ulleres paposes i mirada encara fixe va suportar setmanes de confinament en una presó alemanya durant el Reich nazi, en plena guerra. Tots aquests periodistes que l'ataquen perquè avui en toca fer sang, haurien estat capasos d'aguantar dies i dies les descàrregues elèctriques als testicles, els cops de puny als ronyons, les fuetejades a les natges, l'arrencada de pèls púbics amb pinces i les asfíxies en cossis d'aigua bullint?
Perquè potser la dignitat no només es guanya d'una sola manera.

8 de maig de 2005

La tàpia

Ahir em vaig submergir en una nit qualsevol de dissabte, en una ciutat liada arran de mar. Vam començar a quarts d'onze sopant amb el meu germà en un cafè on fan entrepans a la planxa exquisitis, al carrer de Cuba, preus barats i local petit, una delícia per a fer-la petar sense presses. L'Arnau, el meu germà, li queden pocs mesos per a fer divuit anys. Se'l veu fort, valent, alt, jove, desafiant, desacomplexat, amb un espurneig als ulls d'aquell que tot just enceta i acaricia i intueix que la vida se li presenta amb els seus camins ignots tot just per a obrir.
Després vaig anar a parar a una antiga drogueria ocupada de la Plaça Gran, on una cinquantena de persones celebraven una nit de flamenc punxat per en Quim Spà. El vi horrorosament novell em va sentar malament, i atabalat i endormiscat en vaig sortir amb la Gemma, amb qui la vam fer petar mentres discorríem, ara relaxats en la tranquilitat de la plaça Xica i el carrer Pujol, passejant en la nit avançada, quan no importa si els minuts de xerrameca són cinc, o deu, o cent. Em despedeixo de la meva millor amiga i admirant els fanals i els carrerons estrets que tant enyoro a Dinamarca recullo a mon germà i la seva xicota que s'havien instal·lat al fons de l'Arcàdia, entre una tauleta de marbre , dos tes amb gel i una coca-cola. Fumant, tots dos, abraçadets, són la estampa de la adolescència de l'institut, de tot un munt de coses que els esperen. Ens topem amb en Joan, content de sangria i nàufrag nocturn, que convidem a acostar a casa. Parlem de Gerard Quintana, d'una discoteca que ja no existeix.
M'arribo al Clap, i en les escales, música somorta en l'acer de les baranes, em trobo amb l'Oriol, en Ferran, en Pol, en Sigfrid. Retrobo la Cristinita, l'Anna, l'Helena, en Codina, persones que segurament s'haurien merescut converses llargues, cites fora de l'embalum de gent apretada, els altaveus que ens tornen gairebé sords i gairebé muts, la calor i el fum enganxat a la punta dels llavis. Em deixo portar pel ritme i ens deixem portar amb els meus amics, a ritme de pop americà, rumba ravalera, funky anglosaxó. I em sento tant estranyament enlairat, en silenci dins de la cúspide de la discoteca, cossos retrobats arreu, mirades, petons, gots amb cubates i glassons, flaixos i parpellejos dels focus de colors.

I fujo de tot això, i tot el que recordo més és quan torno a casa amb el cotxe, i passo pel costat del cementiri vell, amb la tàpia emblanquinada de la tardor passada. I recordo tots aquells dels que tant hauríem hagut d'aprendre i escoltar, i que ara ens esperen en silenci, pacients, rera la tàpia. I nosaltres, ilusos i descreguts, ballem embriagats enmig del no-res.

2 de maig de 2005

La primera vegada

Avuit et faré l'amor com si fós la primera vegada.
Et besaré els pits com si fóssin els primers pits que beso,
Et repassaré els cabells com si fossin els primers flocs que recompto,
Et lleparé el pern de l'orella delicada com si fós la primera pell replegada que conec,
Et penetraré amb dolçor com si dós la primera tebior esclatant al baixventre,
Et gemegaré el teu nom com si fós el primer nom que pronuncio,

Només quan no pensi que és la primera vegada.
Només llavors seré capaç d'entendre que t'estimo.