19 de maig de 2005

La puta i el sandwich

Avui a Copenhaguen feia un sol que enamorava. He sortit de treballar d'una primera planta on viuen una parella de comercials immobiliàris a qui els hi rento la casa. Evidentment, la seva tasca de comercialització urbanística els exculpa de treure la brossa als contenidors del pati del darrera, fregar amb lleixiu la part interna del wàter o fer desaparèixer les telaranyes dels sostres dels vestidors.
I avui feia molt de bo a Copenhaguen, i quan he plegat, a quarts de tres, he decidit passejar, i des del barri de Svanemøllen he anat derivant sense pressa i amb els ulls ben oberts. He vist un vell arrambat a la punta d'un banc que movia lentament una ampolla de cervesa Tuborg buida. Estava brut, llardós, feia pudor de licor vomitat. Pel seu costat passaven amb bici noies rosses amb faldilles voladores que miraven a l'horitzó, les direccions de la mirada, les voluntats de la mirada.
M'he introduït al Fællenparken, un enorme parc de més de cent hectàrees. Allà m'he dedicat a recòrrer caminois, camins, vials i viaranys, que passaven entre falgueres, roures enormes, desmais florits. Arreu la gent jugava a futbol, dormia prenent el sol, es feia petons, passejava el gos, es prenia un refresc, llegia sobra una tovallola. He estat una bona estona llegint la Rayuela de Julio Cortázar -l'hàbit de llegir el mantinc i cada cop l'avivo més- i quan el cap ja se m'havia escalfat he encarat cap al Jardí Botànic, un autèntic oasi de bellesa botànica, espectacle de flors i naturalesa en perfecta conservació.
Abans d'arribar-hi m'he parat a un semàfor. És curiós, als carrers, entre cotxes i bicicletes els vianants som comptats. De lluny, a l'altra banda de l'acera, m'ha sorprès la mirada lasciva, potser perduda, molt en el fons de les ninetes, d'una puta. S'estava a prop de la cantonada, davant d'una galeria d'art en reformes, mastegant un xiclet escandalosament. Vestia unes malles roses, una minifaldilla de mig pam i es tapava els sostens amb un jersei de pèls blancs, pelut, acolxat, massa curt, el melic a l'aire. Entre ella i jo ens han aparegut tres o quatre cotxes que ens han fet perdre el contacte visual durant dos o tres segons. Quan l'he tornat a veure estava d'esquena i entrant a un petit establiment de gelats per emportar i entrepans preparats que feia cantonada. Me la he quedat mirant, ella ja despistada, i he vist que s'asseia amb un home de mitjana edat, trenta-cinc, quaranta, cabell clarisser, rostre flàccid, jaqueta negra amb sueter gris, sabates envellides que fa temps que no s'enllustren. Estaven assentats un davant de l'altre en una tauleta amb dos tamborets que estava empotrada a un dels vitralls de la botiga. Els veia perfectament, com si fóssin una televisió emetent. Ella ha comensat a menjar-se delerosa un sandwich amb maionesa, una maionesa que li queia gotejant pels costats del paper d'embolicar amb el que sostenia el pa. Menjava a grans mossegades, amb les galtes plenes, com si fés moltes hores, potser dies, que no menjava.
Ell, heroi anònim, se la mirava en silenci, amb la mirada cansada, assentat al tamboret des de l'altre extrem de la tauleta per menjar en cinc minuts. Davant seu un entrepà de qualsevol cosa i un got amb coca-cola l'esperaven. Davant seu, una puta i un sandwich. Me n'he anat.

2 comentaris:

Joan Antoni ha dit...

El dissabte a la tarda vaig pensar en tu. Com ja deus saber vàrem inaugurar el que ha de ser un centre de creació artística a can Xalant. Recordo, ja fa uns quants anys, quan amb l'Oriol participàveu a les discusions del Pla Jove. D'aquell Pla Jove va sortir la idea de fer un centre d'art a Can Xalant. Han passat uns quants anys, la Consol fins i tot té dues criatures, i per fi acabem les obres.
Això em fa pensar! Triguem massa a rematar la jugada? No ho sé.
I tot plegat, mentre feia el discurs pertinent, mirava el Rengle i pensava en l'edifici del Tecnocampus que l'Oriol Bohigas està dissenyant. Algun dia també l'acabarem!
I ve a tomb reflexionar que només treballant som capaços de canviar les coses.
Cuida't

Eloi ha dit...

Com s'ha allargat tot plegat!
Em fa il.lusió veure com projectes, en aquest cas sorgit d'una assemblea de joves, es fan realitat. Encara recordo quan el vam votar, tot just una idea sobre plànols, en una de les sessions del Consell Municipal de Joventut, l'optimisme entre els presents que allò mica en mica s'anava fent realitat.
Totes les coses s'allargauen, sovint sembla que tot sigui molt més complexe del que semblava. Però al final tot - o gaireb'e tot -s'acaba finalitzant.
I tens tota la raó que és en moments com aquest en el que mires enrera, suspires i penses; "malgrat els que diuen que no fas res, malgrat els impediments, malgrat els que t'acusen de no fer realitat cap projecte,malgrat els que parlen molt i no es mouen gens, malgrat les hores dedicades, al final...
ha valgut la pena".
Sempre valdrà la pena treballar sense defallir per fer realitat les nostres visions.