La casa queda a la part de dalt de la vall, al final d'un camí de sorra que quan plou sempre queda ple de tolls. Allà la canalla sempre hi para a jugar. Volíem un lloc on poder fer vida en comú. Un menjador enorme, una llar de foc, habitacions per tothom, vistes a algun bosc. Una casa compartida. Una casa del sol naixent. I la vam trobar. Que no tingués carreteres de peatges, que estigués a menys d'una hora i vint minuts i que no sobrepassés d'una quantitat d'euros de lloguer. Allà estava. Existia. De seguida en Pol va descobrir que la casa tenia un nom de feia segles. Els Ballarons.
Allà hi hem passat tres anys, amb els seus estius calorosos, les seves tardors humides, els seus hiverns de llar de foc i les seves primaveres esplèndides. I mica en mica, com uns exploradors en terra verge, hem anat descobrint i cartografiant els viaranys i els prats i els turons i castells i els rius i els ponts com si fóssim els primers a fer-ho. A prop hi hem descobert llocs màgics. Un pont medieval al final d'uns prats solitaris. L'ermita de Sant Martí de Merlès, amb el seu campanar italià que vist des de lluny, amb els camps de blat i xiprers, sembla que estiguem a la Toscana. Un bosquet ple de pedres enormes. El racó de les mores. La figuera vora l'aigua.
La casa tenia un pati amb un arbre enorme. Sota el roure hi vam instal·lar unes taules llargues. I vam decidir matenir-hi un gronxador elaborat amb un tauló de fusta on s'hi han acabat gronxant tots els nostres fills. Sota el roure hi hem ballat, cantat, dinat, sopat, esmorzat, discutit, mullat, banyat i rigut. A la tarda, quan cau el sol taronja, l'ombra de les seves branques es grava sobre els murs de pedra de la casa. Si algun cop ho vius, és un espectacle bell.
Amb el fred, arraulits a la cuina, amb la llar de foc encesa, hi hem cantat amb la guitarra, hi hem explicat contes, hem fet el sopar amb una taula parada amb estovalles de quadres marrons, hem llegit en silenci escoltant la nit i el crepitar dels últims troncs en flames. A l'estiu hem sortit a escoltar les granotes i a veure un cel ple d'estrelles que a la nostra ciutat no existeix. Quants matins, el cel gris, la humitat amarant l'herba, hem escoltat les vaques llunyanes en els prats, amparades per la boira?
Han estat tres anys on he vist créixer la Joana, l'Èlia i en Simó. Quan hi vam arribar, les bessones tenien tot just vuit mesos. Quina bogeria! Com se'ns va acudir? Ens recordo sempre amb nens a braços, plorant. I ara, quan n'ha tocat marxar, al sortir de passeig caminem tots cinc sense motxilles portabebés ni cotxets. El temps passa, sense adonar-nos-en. A Els Ballarons els meus tres fills s'hi han fet grans. Ha estat un refugi per uns anys de pandèmies, aïllaments, perímetres i caus. Allà era zona segura. Per a les cinc famílies que vam decidir emprendre l'aventura.
La casa on he estat molt feliç és un refugi de records càlids i moments especials, on els amics que hi hem tingut eren veritables tresors. Al final era una casa franca, sempre oberta, un espai que hem fet disfrutar a tots els que estimem. Les parets encara ressonen de les rialles compartides, dels sopars a la llum de les bombetes del pati i de les nits d'hivern acollidores. Però el que la fa realment única són els amics que han omplert aquests espais. Cada racó té la seva història i un trosset del meu cor. Els Ballarons no és només una estructura, sinó un lloc d'amor i pertinença, on les alegries es multipliquen quan es comparteixen amb amics que es converteixen en família.
Mantingueu la porta oberta de la casa, estimats amics. I deixeu que algun dia, només molt de tant en tant, pugui tornar a venir-hi. I palpar-hi la porta de fusta de la planta baixa que costa d'obrir. I encendre la llar de foc en silenci amb les estelles, els papers de diari, les pinyes i els tronquets. I fer la sobretaula sota el roure, mandrosament, mentres els nens juguen al terrari, o pintant les pedres o mullant-se amb les galledes. I deambular, amb el barret de palla, pel camí que porta per darrera el càmping, i trepitjar l'herba del camí del pont, i acabar sota les ombres del riu. I escoltar les rialles i els somriures dels infants. I tornaré a dir per dins, i potser cridant, potser plorant, perquè la trobaré a faltar i l'enyoraré, que la casa on he estat molt feliç es diu Els Ballarons.
