16 de desembre del 2014

Tranquil·lament: reflexions sobre la música i la ciutat

 Aquest migdia hem presentat la programació del Cicle de Músiques Tranquil·les 2015 al vestíbul del Teatre Monumental. Ens fa molta il·lusió perquè a la taula érem cinc representants; l'Ajuntament de Mataró i quatre espais de música en viu (Clap, El Públic, Arcàdia Cafè Cultural i Espai Culinari del Cafè de Mar). Seure en una sola taula amb en Joaquim, en Jordi, l'Elena i en Gustavo m'ha fet pensar que quan anem junts som molt més forts.

El cicle celebra els deu anys. Nosaltres som fills d’aquest cicle. Adriana Calcanottho, Refree, Els Pets o Roger Mas són alguns dels músics que quan teníem uns quants anys menys consumíem encantats al Casal de la Nova Aliança, l'Arcàdia o el Clap. I ara resulta que ara ens hem convertit en productors del mateix, en co-productors, en copromotors. En els moments que viu la música en directe fer deu anys és un autèntic petit gran miracle.

Més enllà dels caps de cartell de Sílvia Pérez Cruz o Luar Na lubre, a El Públic apostem per propostes locals com els joveníssims Jarps (22 de febrer), A la Quieta Band (1 de febrer), Leds (15 de març) o l'arenyenc Il Xef Malatesta (8 de març). És la principal aportació que fem al Músiques Tranquil·les. Posar la base de baix. També portarem a Miquel Abras (15 de març), que ens fa moltíssima gràcia.

Sempre m'acaba venint el cap -i ho he deixat anar a la roda de premsa- que volem reivindicar els espais de petit format de la ciutat. El Públic no és més que un exemple d'aquesta obstinació. Apostem per la cultura local i nacional i ens sentim tercer sector cultural. Quan més n’hi hagin i més coordinats estiguem entre nosaltres i amb l’administració millor anirà la ciutat i més vitalitat cultural tindrà. La cultura ajuda a donar tremp a la trama urbana. L'eix de Can Xammar, on estem, està vivint una nova primavera gràcies a que entre cafès, espais culturals, coworkings, botigues de segona mà i productes ecològics la zona està guanyant enters i n'és un bon exemple.

Per cert, serà el primer any en que totes les entrades dels nostres concerts es poden comprar anticipament per internet aquí. Volem facilitar que tothom qui ho vulgui comparteixi, regali i visqui el principal cicle musical del que participem. Amb mides micro però a la vegada amb una voluntat de treball i professionalitzacó macro. Sincerament, crec que es tracta d'això.

2 de novembre del 2014

Què uneix i què et separa als trenta anys

La setmana passada vaig poder assistir a la Sala Beckett a una de les darreres sessions de l'obra Viure sota vidre, escrita per l'austríac Ewald Palmetshofer i dirigida per Sarah Bernardy, que també havia traduït el text conjuntament amb la Mireia Pàmies.

Tres amics de l'època universitària es retroben després d'uns anys. I descobriran, entristits, eufòrics, nostàlgics, tot allò que què amb el pas del temps els uneix i els separa. Fins aquí, una història universal. Viscuda per moltíssims que com jo, rondant la trentena, cerquem i intentem retrobar i reconnectar amb certeses que pensàvem absolutes dels últims deu o quinze anys de vida.

Però l'autèntica sorpresa va ser la duresa amb que presenta aquesta presa de consciència. L'engany, el desig, l'expectativa o el silenci es converteixen en les directores d'una obra que deixa sobre la taula més reflexions inquietants que respostes concretes. En el programa de mà, unes fulles impreses, es cita un article de la revista alemanya Focus que porta per títol "Generation Ratlos". Parla de com la generació que ara té la trentena s'enfronta a una decisió tremenda. Combatre una crisi econòmica fortíssima. Prendre les regnes de la teva vida. Enterrar els vels i les cortines de l'autoengany. Mirar cara a cara la teva missió vital. Atrevir-se. Comprometre's. Fer-se gran. Entre les línies citades em quedo amb aquesta: "És la primera generació que no necessàriament ha de treballar per sobreviure, i això no li ha provat".

Celebrar els trenta anys és una fita que sovint et pot servir per comparar-te, escoltar-te, millorar-te, prendre consciència. I la obra planteja que aquest moment també pot servir per intentar recordar la terrible crisi que viurem quan ens adonem que malgrat poder tenir-ho gairebé tot, sovint renunciem a les coses més boniques. I si recordem els antics ideals, els somnis que ens construïem sent joves i forts, com els tres personatges de la obra, intentar saber què uneix i què et separa als trenta anys de la voluntat de ser feliç pot ser un autèntic repte.

1 de novembre del 2014

Música. Perifèria. Compromís.

Les perifèries (Mataró) poden ser una oportunitat. I amb la cultura gairebé és una obligació, ser una oportunitat. Per això des d’El Públic entenem que cal apostar per crear un circuit que permeti, fora del centre, en plena perifèria, que la música de petit format i de qualitat sigui possible.
El passat maig ja vam treballar conjuntament amb l’Associació de Sales de Concerts de Catalunya (ASACC) per a programar una minigira de Josh Rouse per tres espais de l’àrea metropolitana que com nosaltres són petits, tenen un tracte cuidat i aposten per la qualitat. Van ser el Depósito Legal de L’Hospitalet de Llobregat, l’Heliogàbal de Barcelona i el mateix El Públic de Mataró.
La nostra feina hauria de servir per donar un espai a les bandes de casa nostra, però també per acostar aquelles propostes que compleixin els nostres tres eixos editorials: territori, llengua i compromís.  La música sempre ha servit per reivindicar les utopies, les lluites i els somnis de moltíssimes generacions. Catalunya en té una enorme tradició. Per això hem decidit programar una nit de cançons, revolta i poesia amb noves veus. Meritxell Gené i Jordi Montáñez són dos exponents de la nova fornada de músics que beuen de la tradició més combativa de la cançó d’autor d’Ovidi Montllor o Feliu Ventura. Els tindrem el dia 6 de novembre.
El diumenge 14 de desembre acollirem un recital en solitari del guitarrista Toti Soler.  En la música del país, la guitarra té en Toti Soler la història viva de la música moderna catalana; una autèntica celebritat que abarca des de la nova cançó fins a la fusió més actual. Una oportunitat única per gaudir en un ambient íntim i per setanta persones d’un geni de la música catalana.
I a mitjans de gener, el dia 18, tindrem un concert dels Ebri Knight, el fenomen folk de l’any.  Després de quatre temporades, clamava al cel que no haguessin actuat en el nostre escenari de fusta natural. Els maresmencs Ebri Knight arriben a El Públic amb una projecció espectacular i després de recòrrer els Països Catalans amb una gira de primavera i estiu amb més de seixanta concerts i amb el flamant Premi Enderrock al millor disc de folk del 2013 amb "La Palla va cara". Revolta, folk i poesia des del Maresme lliure i tropical. Imprescindibles.
Nosaltres prenem el compromís de la música en directe de petit format perquè la puguem disfrutar a la perifèria. Es diu que és allà on es couen els canvis que tard o d’hora assaltaran el centre. Si voleu, podeu venir a descobrir-los amb nosaltres.

[article publicat al Tribuna Maresme del novembre del 2014]

27 d’octubre del 2014

FiM+Arts Santa Mònica+Música+Audiovisual


Aquest divendres vaig participar a la FiM que es feia a l'Arts Santa Mònica amb una ponència sobre televisió, nous suports de consum audiovisual i música. Vam poder parlar d'audiovisual connectat amb música. De la televisió al cinema, del documental a la  webtv. Vam estar parlant força estona sobre com l'audiovisual s'està traslladant ràpidament cap a nous paradigmes en l'espai musical. En va presentar l'Albert Miralles, periodista a iCatFM.

Els nous accessos a la cultura -totalment digital- i els múltiples suports -smartphones, tablets, laptops- estan refent el paradigma del video musical. En el catàleg de casos van aparèixer des del Diaridelamusica.com a Tot Sants -un estudi de gravació que filma videos- o Els Catarres -els que van aconseguir dos milions de reproduccions amb un videoclip casolà de la cançó Jenifer.

També vam parlar dels prescriptors, els articuladors d'aquest moviment. Vam apuntar des de l'InEdit Beefeater fins a la revista musical Shookdown, passant per Enderrock o la pròpia #FiMTV.

I vam apuntar una paraula que continua tenint molta força. La comunitat. I el seu rol central en aquesta nova televisió musical. Una comunitat creativa, bidireccional, cultivada en les xarxes socials i que entén aquest per a reivindicar la seva manera de veure la música que els hi agrada. És igual si és un fragment d'un concert gravat amb un Samsung S4 des de primera fila o una versió amb guitarra acústica enregistrat amb una webcam a la seva habitació.

Una sessió per poder posar en ordre aquesta nova mixing TV, que ho remescla tot en temps real. I també per a fer nous amics i companys de viatge. Això és el més important d'aquests fòrums. Reconnectar, retrobar, reconèixer.

1 d’octubre del 2014

Tanquem el calaix del ddM



A partir d'aquest primer d'octubre el Diaridelamusica.com deixarà d'actualitzar-se. Ens acomiadem, i tanquem aquest projecte comunicatiu que va arrencar el 2006 a Mataró Ràdio i que porta vuit anys en antena. Des de la productora Clack, que és on el vam fer néixer, creiem que el projecte ja ha arribat al seu final de cicle. El ddM –com el coneixem de forma abreviada- ens diu adéu.

Durant anys ens hem dedicat a desbrossar rutes desconegudes en la comunicació periodística audiovisual musical. Hem intentat aixecar torres impensables. Hem edificat moltes coses. Hem fet molt bons companys de viatge. I ara, després de força temps obrint camins i nous bastiments audiovisuals, crec que toca i és sa aprendre a tancar projectes. El que potser penses amb 24 anys és diferent al que planifiques amb 32. Aquí una de les diferències. Ens fem grans. I penses que només tancant calaixos se’n podran obrir d’altres.

La història del Diaridelamusica.com ha valgut molt la pena. Han passat centenars de convidats i grups. Al Youtube tenim més de 440 videos penjats amb gairebé un quart de milió de visionats! Quina casualitat; ara que tenim 440 clips -que coincideix amb la freqüència de 440 Hz- de l'afinació musical. A l'equip hi han treballat gent sensacional -penso especialment amb gent com la Marta Cabot, en Kiko, la Georgina, l'Oriol Castillón, l'Albert Clopés, en Joan Salicrú, l'Esteban Seras, la Tanit Palay, en Marc Teixidó, en Marc Arisa, la Rita Villà, l'Alba Garcia, en Joan González, en Jorge Heredia, en Marc Giner, l'Albert Poquet, en Xevi Amat o en Joan Ayza. Un munt de gent entusiasta que ha donat part del seu talent per fer un projecte comunicatiu de música amb continuïtat i de base. Sí. De base. Comptant amb els mitjans, les agències de comunicació, les sales, els cicles de petit format, els festivals emergents, les discogràfiques i promotores, els patrocinadors, i sobretot les bandes. Intentat connectar amb el que bullia a l’escena.

Tot el material queda penjat. Els vídeos, les cròniques, les entrevistes, els reportatges, les fotografies. Els comptes de Youtube, Twitter i Facebook del ddM queden oberts però sense actualització. I tota la informació queda a lliure disposició. Perquè la feina documental feta és ingent, especialment per la música emergent catalana i maresmenca. Hem vist néixer bandes que ningú sospitava on arribarien com La Pegatina o Els Catarres. O hem descobert uns Mishima quan encara no havien emergit de l’underground. O hem entrevistat intèrprets de primera línia com Llibert Fortuny, Gerard Quintana o La Troba Kung-Fú. O enregistrat les melodies jamaicanes de The Wailers, el saxo de Maceo Parker o l’extraordinària veu de Sílvia Pérez Cruz.

El Diaridelamusica.com s’ha passejat per les graelles de televisions com Maresme Digital, Televisió de Mataró, m1tv o La Xarxa. També per ràdios, des de Mataró Ràdio, Ràdio Premià de Mar, RTV Calella o Ràdio Arenys. O mitjans escrits, com Capgròs o El Tot Mataró. Fins i tot en altres portals web, com Enderrock.cat. El ddM ha volgut estar a tot arreu on se l’ha demanat. També hem treballat amb moltes sales de les que no em vull oblidar. Des de les Cases de la Música, començant per la de Mataró i els amics de Visual Sonora, fins a Privat, Lasal o el Foment Mataroní. També hem treballat amb festivals; des de l’inVICtro fins al Cicle de Músiques Tranquil•les de Mataró, passant pel Poesia i + de Caldes d’Estrac o la Fira de Música al carrer de Vilaseca. Els companys de viatge són molts. Aquestes línies també han de servir per això. Per donar unes gràcies molt grans. Hem fet possible el projecte durant anys gràcies a jun munt de complicitats, favors i confiances. Malgrat sentir una certa tristesa i nostàlgia al dir adéu, també tinc la sensació d’estar acomplint la dita que diu que “està bé allò que bé acaba”. Agraït i amb la feina feta amb molta gent.

Ara seguim. Ens retrobem de seguida. Tanquem un projecte però mantenim l'entusiasme i les ganes de la gent de Clack. Encarant nous reptes amb la música al centre de la narració. I sobretot, continuant explicant històries. Perquè la música, en realitat, crec que és això: res més que una diversa i gran biblioteca plena d’històries extraordinàries i belles. Com el Diaridelamusica.com.

Salut i molta música!

[Article publicat aquest 30 de setembre al Diaridelamusica.com com a Director del portal musical]

15 de setembre del 2014

Un himne bastit de baix cap a dalt

El documental Bon cop de falç. La història de l’himne és un llargmetratge documental que he dirigit aquesta primavera. Produït per la productora Clack i les editorials L’Avenç i Grup Enderrock, en coproducció amb Televisió de Catalunya i La Xarxa de Comunicació Local, el treball audiovisual està basat en el llibre de Jaume Ayats Els Segadors. De cançó eròtica a himne nacional.
Hi hem intentat bastir una narració que expliqués com va néixer una peça musical amb més de 120 anys d’història. Una història autènticament rica, perquè Els Segadors sempre ha estat relacionada amb les idees de llibertat, democràcia i justícia. S’ha cantat enmig de la Setmana Tràgica el 1909. O en les manifestacions contra la dictadura de Primo de Rivera. O entre les columnes de milicians marxant al front de la Guerra. O als camps de la mort nazis o a l’exili americà de la Generalitat. Fins i tot s’ha combinat amb La Internacional en els mítings de la resistència antifranquista a principis dels setanta. Ha estat una cançó que ha fet costat al poble.
I el poble, malgrat saber que estava prohibida, perseguida i multada, l’ha cantada. La voluntat del documental ha estat sobretot saber estar a l’alçada.  Perquè trigarem temps a tornar a fer una obra audiovisual d’aquestes dimensions on l’epicentre sigui l’himne.
La cançó, composada per Francesc Alió el 1892, trigarà més d’un segle a ser reconeguda oficialment com a himne nacional de Catalunya. Serà el 1993, després d’un llarg debat en el Parlament de Catalunya.
També crec que valia la pena fer un documental amb un cert caire generacional. Tot just passat els trenta anys, crec que jo –i la nostra generació– hem de fer memòria. Els Segadors ens recorda que Catalunya s’ha forjat en base al respecte a les classes populars i a la voluntat d’aquesta de ser. El nostre himne s’ha imposat de baix cap a dalt. S’ha bastit per voluntat popular. I he intentat que cada pla, cada seqüència, cada escena de ficció i entrevista, cada dibuix, ho expliqués amb un llenguatge audiovisual renovat, elegant i honest.

[Article publicat a Tribuna Maresme com a director del llargmetratge documental Bon cop de falç. La història de l'himne]

9 de setembre del 2014

Ara és l'hora!


Aquesta nit per Televisió de Catalunya estrenem Bon cop de falç. La història de l'himne. Fa un any ni sospitava que enguany estaríem enmig d'aquest moment. Ha estat un procés d'urgència, trepidant, que ens ha portat en sis mesos a tenir sobre la taula aquest llargmetratge documental d'una hora de durada i amb quatre actuacions musicals, vint entrevistes, animacions en rotoscopia i una línia de ficció que relliga tota la història.

Portem des de dissabte voltant pel país en preestrenes i tertúlies. De La Setmana del Llibre en català fins al Museu de la Vida Rural de l'Espluga de Francolí o el CAT de Gràcia. En Joan Salicrú, que és el productor executiu de Clack, ho documenta molt bé al seu bloc. I finalment, dins la programació especial de l'onze de setembre, avui es projectarà per TV3.

De vegades, fa anys, en temps de la universitat pensava "què deus sentir quan estrenes en prime time a la teletres?". I resulta que ara que estrenem una peça de la que sóc director, el que sento no és gaire diferent del que podria sentir quan he estrenat altres coses en altres escenaris i mitjans. L'agradable sensació de la feina ben feta. L'autèntica revolució, com citaria en Cesc Amat d'Albert Camus. Una feina ben feta compartida amb els coproductors, L'Avenç i el Grup Enderrock, i la coproducció de Televisió de Catalunya i La Xarxa de Comunicació Local.

Amb l'equip de Clack hem fet una feina de posar cadascú en el millor lloc del vaixell. La Georgina a producció, l'Ariadna bastint el guió, en Marc operant, en Jordi dibuixant, en Joan retocant. Malgrat les dificultats, m'ha agradat compartir la feina en equip. I destaco a dues persones que exemplifiquen molt bé el que vull dir. Per una banda l'Esteve Rovira, que ens ha assessorat en les escenes de ficció. La seva generositat cap a mi ha estat enorme. Un director més gran ajudant a un de més jove. I per l'altra en Gil Ayats. Un noi de vint anys estudiant del Grau en Mitjans Audiovisuals del Tecnocampus que ens ha portat la fotofixa durant tot el rodatge. Un director jove ajudant a un estudiant encara més jove. El procés de producció del documental ha estat una xarxa d'enormes complicitats.

També tinc records per gent que m'hauria agradat que haguessin gaudit aquest vespre amb aquesta història. L'avi Joaquim, que penjat a la paret del seu despatx tenia -i guardem encara- un quadre amb la senyera i les paraules "quan convé seguem cadenes". El professor Joaquim Jordà, que segur que em diria que es podia explicar millor la història si hagués fet tal cosa... o en Daniel Hernández, que m'hauria recordat que si no havia disfrutat i sigut feliç durant el procés no havia valgut la pena. És de gent honesta i treballadora com ells de qui em sento tant deutor.

Ara és l'hora d'ensenyar la història, el documental. Presentat per l'amic Jaume Ayats i amb l'enorme talla de la fotografia d'en Fèlix, el tall de la Lupe, la música d'en Toni, el so d'en Roger o el guió d'en Sergi. Em sento responsable d'explicar una bona història per ajudar a fer el país més conscient que només ens podem bastir de baix cap a dalt. I també em sento content d'haver-la pogut explicar al costat de desenes de tècnics i actors que han posat el millor de sí mateixos perquè aquesta nit tothom qui vulgui en pugui gaudir -en Full HD!! :)- a les seves televisions.

[Finals de juny del 2014, camps de blat aprop de Taradell. Sota la mirada d'Esteve Rovira dono indicacions als actors en una escena de ficció del llargmetratge documental].

1 de juliol del 2014

Feliç i agraït.


El sentiment és d'agraïment. De profund agraïment. Un agraïment que feia molt de temps que no sentia tant clar i profund. 36 hores màgiques on tothom ha donat el millor de sí mateix a uns nivells extraordinaris. He après de molta gent i de moltes coses. Des de la currada tècnica de la Susi, la Joana, l'Olalla, la Tina, l'Esteve, en Fèlix, en Marc, l'Ariadna, la Georgina, l'Uri o en Roger fins a la dignitat artística d'en Ramon, en Jordi, en Jaume, l'Ivan, en Carlos o l'Helena.
Avui dilluns, primer dia després del rodatge en el que he fet de director, em sento de dues úniques maneres.
Profundament feliç. Profundament agraït. Gràcies equip.

[La membre més jove de l'equip tècnic, la Clara, fa claqueta en una seqüència a cel obert. Foto d'en Toni Llobet presa a Tona aquest passat diumenge].

28 de juny del 2014

Un cap de setmana important

Em llevaré a quarts de cinc de la matinada per conduir fins a una gasolinera a prop de Tona. Acabarem sent més d'una quarantena entre vestuari, fotografia, atrezzo, producció, direcció, so, maquillatge o vestuari. Dirigiré escenes amb actors que porten dècades fent cinema i manaré a operadors i tècnics més grans que jo. Enllestirem jornades maratonianes de 16 hores sota el sol de l'estiu.
Sóc conscient que demà viuré el rodatge més important que he dirigit i realitzat mai fins ara. I malgrat tenir el guió reescrit, repassat i subratllat amb el meu llapis des de fa dies, continuaré tenint la mateixa sensació.
La de just abans d'arrencar a mil per hora, amb el pla de rodatge dictant horaris i moviments. Recordar d'on vinc. Que em dec a mirar sempre enlaire. Recordar els meus avis, els meus pares. Recordar els anys d'universitat. Recordar totes les gravacions prèvies en solitari, acompanyat d'un altre company, de dos, de tres, dels inicis de la nostra petita productora fa més de deu anys.
I demà, sabent que començo un cap de setmana important, intentar aplicar la lliçó que m'han ensenyat persones que ja no hi són i que he tingut la sort de conèixer, com en Daniel -"disfruta con lo que haces"- o en Joaquim -"aplica la teva mirada per treure una història que valgui la pena". Recordar que sóc tot just un aprenent. Recordar que només té valor allò que construïm amb treball, esforç, il·lusió, humilitat i sobretot, tenacitat.
Tot això em passa pel cap en una nit calorosa de divendres poques hores abans d'arrencar un cap de setmana important. El més important, n'estic segur, és ser conscient que per unes hores, seré molt feliç rodant una història.

30 de maig del 2014

Començar un rodatge.


Començar un rodatge sempre és especial. Aquí em teniu d'esquena, a les 8:39 del matí del passat dissabte a la Plaça Major de Vic. Donant instruccions a un personatge d'un nou documental abans de començar a rodar l'escena pertinent. Al costat de tècnics de so, operadors de càmera, directors de fotografia, ajudants de producció, productors executius o runners. Aquesta vegada fem un pas endavant. En tots els sentits. Ens ho hem marcat com a objectiu. Fer-ho millor que mai. Posar-hi tota l'energia. Encarant el repte amb moltes ganes. Amb una història entre mans que ens obliga a guionitzar, produir, fotografiar, editar i dirigir al màxim nivell. Començar un rodatge sempre és especial. I aquesta vegada em toca dirigir-lo. Serà una experiència inoblidable. Som-hi.

15 de maig del 2014

Sintonitzant amb la #FiMTV



Començo tres dies de televisió social temàtica: la #FiMTV (que podreu seguir des d'aquí). Una aventura audiovisual que vam començar l'any passat i que enguany repetim amb la bona gent de la Fira de Música al Carrer de Vilaseca. M'agrada la música i m'agrada la televisió. Per tant, aquesta feina sembla feta expressa per a mi!
La #FiMTV és un recull de diferents peces audiovisuals de curta durada pensades per a explicar en directe què està passant al certamen de Vilaseca. I l'experimentació i la llibertat creativa estan a primera línia del que plantegem. A sobre podeu veure una peça que vam gravar amb els companys de Premià de Mar Coriolà en un tren de rodalies de la R1 de Renfe. 92 segons de música en directe microfonada i en pla seqüència. Feia temps que volia rodar en un tren de la nostra línia ferroviària.
Doncs això. Que sintonitzo amb #FiMTV com a director audiovisual. Ens hi veiem durant tot el cap de setmana.

4 de maig del 2014

Fronteres pendents

Gairebé sempre pensem  que les nostres històries són diferents. Que són úniques. Que no acabaran malament. Que malgrat tot, tindran l’atzar, la fortuna i la trajectòria precisa que evitarà que aquestes nostres històries acabin en hecatombe completa. En naufragi del Titanic. En avió desaparegut del mapa del radar en algun indret de l’Oceà índic. I malgrat pensar que som diferents, alguna cosa impossible d’entendre ens arrossega a viure com tothom. Acabem vivint petits, pragmàtics i enlluernats en els marges d’unes fronteres marcades per les grans decisions vitals que no ens permetrem prendre.

Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963) explica amb Dies de frontera (Proa, 2014) la història de dos personatges, en Pau i la Teresa, que conviuen feliçment en parella en un pis de lloguer a la Figueres del 2013. Dues persones que en la línia que voreja els trenta-i-molts i els quaranta-i-pocs entren en crisi per una infidelitat d’ell.  Això desencadenarà una catarsi, un trencament de la relació, que els portarà a tots dos a reflexionar i a enfrontar-se a totes les aduanes pendents.

La obra, guanyadora del Premi Sant Jordi 2013, és una història coral, allargassada i construïda en base a un collage d’èpoques i moments que van des de finals dels setanta fins a l’actualitat. Un anar i venir permanent, com qui salta d’un video a l’altre del Youtube. En ella veiem al detall les vides d’en Pau i la Teresa. Descobrim els seus orígens familiars, les seves relacions amb els amics i germans, les seves vocacions, i sobretot, les seves renúncies. Perquè Dies de frontera és també una enumeració de les renúncies –a no perdonar, a recordar, a lluitar, a fer-se gran, a les obligacions.

Els protagonistes de Dies de frontera són el paradigma d’una generació concreta, la nascuda a finals dels setanta. La generació que el propi autor denomina “la última generació”; la que ja no ha viscut la joventut veient néixer Raimon o Jimi Hendrix, sinó escoltant Sopa de Cabra o Oasis.. Una generació que s’ha quedat atrapada en una zona franca sense saber massa cap a on creuar totes les fronteres pendents. I l’eterna sensació d’arribar tard. Tard a estabilitzar-se econòmicament –el retrat de les bambalines dels instituts de secundària des de la òptica d’en Pau com a professor interí és demolidor- o a construir alguna cosa per sempre –l’enorme pes del tenir fills plana durant tota l’obra en la jove parella. “Tenir fills? Aiaxò encara no toca” diria relaxat en Pau des d’una terrassa de la Rambla de Figueres o la Teresa fullejant un llibre d’artista en una galeria d’art del call de Girona.

Menció a part mereix la construcció de la geografia de la frontera que tant bé desenvolupa Pagès. I no només perquè sigui empordanès. L’atlas literari de la novel·la es desplega en aquesta desconeguda zona fronterera, a voltes amb noms francesos, que es mou del Castell de Sant Ferran de Figueres fins a la Jonquera i Els Límits. I ens ensenya una visió concreta i personal d’un Empordà que és absolutament real però allunyat de la visió de postal a la que ens han acostumat els anuncis d’Estrella Damm. Ni Cap de Creus ni Cadaqués ni la badia de Roses. Ni barbacoes edulcorades ni passejos amb veler en un Mediterrani blau marí. Veurem una comarca amb el vestit girat i les faldilles aixecades, que impúdicament mostra cartells il·luminats amb neó, hipermercats a peu d’autopista, benzineres abandonades, elefants roses, botigues de cigars i licors barats, hotels de carretera, self-services Allyoucaneat, zones d’aparcament plenes de turistes francesos i sobretot, el soroll de l’AP7 que amb els seus llums il·lumina una història amb forts signes de desorientació per part dels seus protagonistes enlluernats, ensimismats, enganxats en l’anar fent. Per cert. No hi ha bosquets entranyables de l’Empordanet de Josep Pla, sinó el rastre del gran incendi del 2012 va calcinar part de la comarca. Aquests són els límits dels quals sembla que els personatges no siguin capaços de sortir.

Pagès Jordà manté amb Dies de frontera una personalíssima i postmoderna mania que ja el va popularitzar amb el seu darrer llibre Els jugadors de whist (Empúries, 2009): les referències a la cultura pop. En molts moments sembla que estiguem llegint un guió cinematogràfic o fins i tot un bloc de notes d’autor o un story board. La novel·la està escrita amb una prosa directa i fotogràfica. I sorprèn l’estructura: construïda a partir d’un centenar llarg de petits capítols que mesclen el diàleg teatral, l’enumeració de pàgines de Facebook, exercicis d’interpretació dirigits al lector o recreació de converses de WhatsApp. L’aire pop senyoreja la novel·la. I ho fa d’una manera natural i incrustada en les paraules. Com ara arrencar el primer episodi amb una cita del músic de La Bisbal d’Empordà Mazoni. O descriure una amant d’en Pau amb cent caràcters -“aquella noia no parlava, tuitejava. Exhalava frases d'un màxim de dues línies, fosques i contundents”. O citar els versos de Moustaki al darrer capítol, enmig d’un restaurant i una ampolla de cava. Ens trobem davant un àlbum de cromos pop. I malgrat tot, la història és trista, de coses pendents.

A Dies de frontera es diu que en Pau és més de mapes i la Teresa és més de música. Però això no importa quan parlem de fronteres. Els mapes i les músiques de les seves vides estan plens de fronteres. El silenci, els límits, les pors, els cansaments, les mares, les expectatives o les renúncies. Les fronteres pendents acumulades són tantes que no sabrem mai si seran capaços de traspassar-les.

[Exercici de Periodisme i crítica cultural sobre Dies de frontera (Vicenç Pagès Jordà, Editorial Proa 2014)]

19 d’abril del 2014

Les ciutats que estimen la cultura (Barcelona-Mataró-Bristol)


A principis de mes vaig tenir el privilegi d'assistir a una de les sessions de l'espectacle Impromptus que la Companyia Circ Teatre Modern va estar representant al Mercat de les Flors. La peça circense estava inclosa dins el cicle Circ d'ara mateix, que volia reivindicar el circ que es fa a Catalunya, que malgrat les circumstàncies actuals, ofereix una creativitat i una talla comparable a qualsevol altra escena europea.
A Impromptus hi vaig veure artistes coneguts. Acròbates i maquinistes com en Benet Jofre o músics i cantants com en Fèlix Cucurull. Parlo d'aquests dos concretament perquè sé que ells han format part del col·lectiu de creadors que a Mataró han impulsat l'escena del circ local, primer a l'antiga fàbrica de paper Can Fàbregas del carrer Lepanto i ara a Can Fugarolas, al carrer Tolón del barri de l'Havana. Això em va portar a pensar sobre com una ciutat està disposada o no a estimar la cultura que s'hi fa.

Relligo aquesta carpa de circ amb trapezis, guitarres i salts mortals ubicada a la falda de Montjuïc i em trasllado a Bristol, on he passat uns dies d'aquesta Setmana Santa. La ciutat, famosa per ser el bressol d'un dels grans de l'art urbà global, Banksy, és un exemple de com un territori pot utilitzar la cultura de forma integral en les seves voluntats d'explicar-se. La ciutat està convençuda que la seva cultura és riquesa. No només per generar rutes guiades pels principals graffitys dels seus carrers o perquè les botigues de disseny contemporani, art urbà, skate i moda hipster es fusionin amb l'aura del llegendari pintador de parets. Sinó sobretot perquè Bristol demostra cada dia que estima la cultura que s'hi fa. I ho fa respectant i no esborrant les pintades als murs que per milers es multipliquen als espais públics (fins i tot els està catalogant a la web municipal). O ho fa promovent la cogestió d'espais ocupats, rehabilitats i ara autogestionats on hi actuen bandes locals i hi punxen djs de la rica escena local del reggae, el jungle o el brokecore.

Sovint penso que l'economia del talent que mica en mica s'està imposant a la majoria de ciutats mitjanes de l'Europa Occidental s'ha de construir amb els creadors, emprenedors culturals i pensadors com a base imprescindible. Haurà de ser així. De fet, està ja sent així. Però la corporació local, el council o ajuntament, ha de tenir-hi un rol important perquè la transició sigui ràpida, òptima i sobretot, compartida i respectant els principis d'equitat, participació cultural i visió a llarg termini i transversal. La ciutat ha d'estimar la cultura. Però ho ha de demostrar. I em sap greu veure que un espectacle de circ pensat, assajat i inspirat a cent metres de la Platja del Callao de Mataró s'acabi estrenant a la falda de Montjuïc de Barcelona. No vull dir que no haguem d'assajar a un lloc i estrenar a un altre, esclar que no. Però el fet concret és que Impromptus ha marxat de Mataró a Barcelona perquè a la capital del Maresme encara ens falta travar, relligar i sobretot, estimar més la nostra nova cultura.

[Fotografies: pintada de Banksy en un carrer de Bristol amanida per aportacions anònimes d'altres artistes urbans (feta per Eloi Aymerich)]

26 de març del 2014

La vida encapsulada

La vida es pot encapsular en una paranoia d'amfetamines i somnis truncats dins un pis asfixiant de la Plaça Lesseps. La vida es pot convertir en una gincama d'atracaments i ombres perseguint-se pels carrers de Barcelona a la matinada. La vida es pot assemblar a un xute de cavall de mala qualitat comprat a les portes del barri xino. Fèlix Pons ha adaptat l'obra de Roberto Bolaño i A.G.Porta "Consejos de un discípulo de Morrison a un fanático de Joyce" i l'ha convertit en un autèntic viatge al fetge d'una parella de joves bohemis atracadors que intenten sobreviure en una Barcelona preolímpica irreconeixible.

Entre cançons de The Doors, cigarretes i ampolles de vodka, Nao Albert i Clàudia Benito ens arrosseguen a un moment del país molt concret. Després d'una agitada revolució, els estertors de l'anarquisme, el pistolerisme i el desencís democràtic deixen una generació sencera a la palestra. Ell, un aspirant a escriptor d'aires beat. Ella, una sudamericana sense ofici clar de la qual mai sabrem si ve d'Argentina o Xile, i que reconeixem com a guspira de tots els mals de l'obra. Els diàlegs ens porten al Bolaño més visceral i iniciàtic, però també ens reporten l'existència del malaguanyat A.G.Porta, del qual poc més es va saber després d'una lleugera trajectòria durant els vuitanta.

La peça dirigida per Pons apunta a ser una de les obres més brillants del teatre independent barceloní de la temporada. Albert i Benito es mouen com peixos en l'aigua dins la peixera que es construeix al voltant d'un suposat dormitori del pis franc on s'amaguen la parella. L'ambient tèrvol i desencisat contrasta amb l'enorme vitalitat dels personatges, que recorden -o fabulen, mai se sap del tot- una història de pistoles, assassinats, violacions i excessos. També una història de somnis truncats. Perquè si d'alguna cosa parla aquesta obra és de la desorientació de dos joves -perquè no deixen de tenir vint-i-tants-llargs que busquen en una vida al límit alguna cosa que els manca. Els somnis es poden construir també en un estat etíl•lic, després de follar salvatgement en un llit amb els llençols sense canviar durant setmanes i tacat de cervesa i suor.

Els somnis, malgrat tot, sempre són somnis. L'epíleg del protagonista marxant a París ens recorda que no tot queda a Barcelona. I la ciutat, aquí, ens és pintada com un claustre, com un convent de clausura, com una olla a pressió. De la vida encapsulada als somnis a l'estranger. Quina gran paradoxa, veure que Bolaño i Porta ja sabien veure el destí dels nostres joves que trenta anys després, cansats dels excessos a la ciutat vella, partiríen a complir els seus somnis nord enllà.

4 de març del 2014

Començar el curs

Aquest any és diferent. Des de l'octubre estic rebent classes al Màster en producció i comunicació cultural de la Universitat Ramon Llull, a la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna. La #vueltaalcole, de la que he fet alguns tweets, m'ha servit per redescobrir la màgia d'aprendre, el gust per les classes magistrals o el valor dels debats entre companys dins de l'aula.
Fa set anys que sóc professor a la universitat. Fa cinc mesos que vaig tornar a ser alumne. I fa quinze dies que he tornat a arrencar el curs com a docent de Televisió i Nous formats televisius al Tecnocampus. Quan cada tarda arribo a la plaça Joan Coromines, al cor de Raval, i trec el meu carnet d'estudiant per entrar a la facultat, carpeta en mà i motxilla penjada a l'esquena, sento unes enormes ganes d'anar a classe, entrar a l'aula, treure els fulls, afilar les orelles, prendre apunts amb el meu punta fina blau marí.
M'agradaria pensar que els meus alumnes senten, ni que sigui una mica, aquesta sensació cada dia que entren per les aules 104 o 212 del Tecnocampus. Allà, al costat de les portes blanques, en una petita cartellera amb els horaris oficials hi posa "Professor Eloi Aymerich". Però en realitat el que hi hauria de dir és "Eloi Aymerich, enamorat de l'audiovisual. Alumne i Professor a la vegada. Preguntant-se sempre si tu estudiant que entres a les 08:00AM o a les 10:10AM sents les mateixes papallones que ell quan atravessa l'àmpit de la porta". Comença el curs.