La vida encapsulada

La vida es pot encapsular en una paranoia d'amfetamines i somnis truncats dins un pis asfixiant de la Plaça Lesseps. La vida es pot convertir en una gincama d'atracaments i ombres perseguint-se pels carrers de Barcelona a la matinada. La vida es pot assemblar a un xute de cavall de mala qualitat comprat a les portes del barri xino. Fèlix Pons ha adaptat l'obra de Roberto Bolaño i A.G.Porta "Consejos de un discípulo de Morrison a un fanático de Joyce" i l'ha convertit en un autèntic viatge al fetge d'una parella de joves bohemis atracadors que intenten sobreviure en una Barcelona preolímpica irreconeixible.

Entre cançons de The Doors, cigarretes i ampolles de vodka, Nao Albert i Clàudia Benito ens arrosseguen a un moment del país molt concret. Després d'una agitada revolució, els estertors de l'anarquisme, el pistolerisme i el desencís democràtic deixen una generació sencera a la palestra. Ell, un aspirant a escriptor d'aires beat. Ella, una sudamericana sense ofici clar de la qual mai sabrem si ve d'Argentina o Xile, i que reconeixem com a guspira de tots els mals de l'obra. Els diàlegs ens porten al Bolaño més visceral i iniciàtic, però també ens reporten l'existència del malaguanyat A.G.Porta, del qual poc més es va saber després d'una lleugera trajectòria durant els vuitanta.

La peça dirigida per Pons apunta a ser una de les obres més brillants del teatre independent barceloní de la temporada. Albert i Benito es mouen com peixos en l'aigua dins la peixera que es construeix al voltant d'un suposat dormitori del pis franc on s'amaguen la parella. L'ambient tèrvol i desencisat contrasta amb l'enorme vitalitat dels personatges, que recorden -o fabulen, mai se sap del tot- una història de pistoles, assassinats, violacions i excessos. També una història de somnis truncats. Perquè si d'alguna cosa parla aquesta obra és de la desorientació de dos joves -perquè no deixen de tenir vint-i-tants-llargs que busquen en una vida al límit alguna cosa que els manca. Els somnis es poden construir també en un estat etíl•lic, després de follar salvatgement en un llit amb els llençols sense canviar durant setmanes i tacat de cervesa i suor.

Els somnis, malgrat tot, sempre són somnis. L'epíleg del protagonista marxant a París ens recorda que no tot queda a Barcelona. I la ciutat, aquí, ens és pintada com un claustre, com un convent de clausura, com una olla a pressió. De la vida encapsulada als somnis a l'estranger. Quina gran paradoxa, veure que Bolaño i Porta ja sabien veure el destí dels nostres joves que trenta anys després, cansats dels excessos a la ciutat vella, partiríen a complir els seus somnis nord enllà.