30 de desembre del 2004

Balearia 21.30

Marxo sis dies a Formentera, a una casa al costat del mar.
Torno la nit de reis.
Me'ls trobaré entrant per la finestra del pati de casa meva?

19 de desembre del 2004

dedicatòria a la meva mare

Qui fa el millor salmó macerat amb torrades?
Qui sempre dorm amb un ull despert fins que els fills tornen a casa a la matinada?
Qui fa petons sorollosos a la galta i diu "dona'm un altre petó, encara més fort"?
Qui estima amb desmesura, sense esperar res a canvi?
Qui penja les fulles de ponsèties maragdes a la porta de casa quan s'acosta el Nadal?
Qui cantorreja Serrat, Jara i Mocedades mentres fa el dinar, el sopar o ordena el menjador?
Qui té un somriure inesborrable?

La dedicatòria més gran i inacabable per a la meva mare.

13 de desembre del 2004

MÓN tv

Fins a quin punt la televisió marca el ritme de les nostres vides?
Fins a quin punt podem estimar sense condicions?

9 de desembre del 2004

el bar amb el terra emmoquetat

Ahir va ser un estrany dia de pluja. era el primer de tots els dies del pont en que estava a casa. He estat de viatgeviatjat a ponent, a Mollerussa i Tarrega, a veure els meus tiets i els meus avis. També vaig marxar dos dies a Tortosa amb els meus pares i finalment ahir vam celebrar a casa un dinar amb mitja família. A la sobretaula van venir l'Asumpcioneta i en David amb la seva filla, la Marina, una preciosa nina de 6 mesos de la qual jo sóc padrí.
Després de petonejar-la (molt) i fer-la riure (poquet) amb la Núria ens trobem i baixem a Mataró, i ens trobem amb A. i J. en un bar al costat d'un d'aquells cinemes amb el cartell de llums de neó vermell. Cau la pluja i ella i jo ens abracem plegats sota un paraigües tremolós. Cau la pluja, els seus peuets mullats i el seu abric grandiós, em mira, els cabells li cauen i li tapen els ulls. Cau la pluja, i després d'un cafe de dues hores de conversa i una camamilla ben calenta, ens tornem a constipar sota una farola. Cau la pluja i abans de pujar al cotxe ens fem un petó.

2 de desembre del 2004

Can Garriga

Si alguna confiteria de Mataró és barata, de qualitat excel·lent i amable, aquest lloc és Can Garriga. Hi quedo a les cinc amb els meus tres cosins mataronins (Jessica, Gerard i Gemma), la meva àvia Montse i la meva mare Montserrat.
I que n'és de bonic recuperar estones amb la família! Entre crossants, sucs de pinya i taronja, cafès amb llet, palmeres i condesos de mermelada de prèssec ens posem al dia, ens organitzem per a les festes del Nadal. La Jessica ja fa segon de Magisteri i se la veu super contenta; ve el seu xicot, en Ramon, espaviladíssim i trempat. La Gemma s'està recuperant de la malaltia i espera que ben aviat pugui posar-se a estudiar amb normalitat. Em mira als ulls i somriu, els ulls tremolosos d'una nena que s'està fent forta.
I per altra banda tenim en Gerard, tremendo, pillo, nerviós, corredís, enorme i amb nou anys i unes galtes rosades que no paren de somriure.
Avui he berenat amb família a Can Garriga. I no ho canvio per res del món.

el món dins una caixa de llautó

Blogger de l'Eloi Aymerich

26 de novembre del 2004

S entre fars taronjes

Ens coneixíem de vista. Ens havíem vist dotzenes, centenars de vegades.
Fa un parell de caps de setmana, ho recordo bé, ens vam creuar a les escales de davant l'Atzucac. Feien el Barça-Milan per la tele i ens vam assentar de costat per veure'l a la tele de la taverna. Va anar a buscar una cervesa, una mitjana, i jo vaig ocupar tot el tamboret. Quan va tornar ens vam mirar, i somrients els dos, vam ocupar a mitges l'únic tamboret lliure. El coneixia de vista. Recordo la seva mirada fosca, els seus cabells negríssims.
Al marxar del local li vaig tocar lleument l'espatlla i vaig dir un adéu despistat, mentres m'embolicava amb la bufanda i obria la pesada porta.
Bon viatge, amic. Potser aquella va ser la millor manera de deixar-nos de veure per sempre. Bon viatge, nano. Bon viatge.

25 de novembre del 2004

Sonet del silenci (I)

Què estaràs fent, ara, quan t'esmeres en descossir i tornar a cosir aquest botó vermell d'aquella brusa blanca que et posaves els diumenges a la tarda, per anar al Clavé?
Què estaràs fent, ara, quan mires plorosa l'àmpit de la finestra on ell va deixar-hi una carta en forma d'avió de paper cada dimarts a les cinc del matí, quan passava amb la seva furgoneta citroên, i t'hi posava un "t'estimo", un "aviat" i un "esperança"?
Què estaràs fent, ara, quan assentada al sofà de quadres del teu baix del carrer del Carme mires per la finestra i mai passa cap pardal?
Què estaràs fent, ara, quan cansada d'escoltar el silenci t'apropes al passadís i encara et sembla olorar el perfum francès que aquell xiquei aragonès es posava els diumenges per anar al Clavé?
Què estaràs fent, ara, quan endiumenjada i els llavis pintats de vermell et mires al mirall i no hi veus aquella joveneta que esperava un farsant?

Aquell que vingué de fora

Sóc

24 de novembre del 2004

Amb A. vam arribar a ser molt amics. Compartíem tardes, matins, vespres i caps de setmana d'una forma diàfana. Viatjàvem, ens coneixíem, lluitàvem per una amistat germinal. Em va plorar que el seu amor no la podia estimar. Em va riure que els cafès amb espumeta són més bons. Em va explicar que volia explicar històries a la gent, que volia intentar volar.
Ara escriu una bitàcola i enumera principis filosòfics. Dedica línies de text a en Llibert i penso que les persones som estranyes.

Avui mentres recordava A. he plorat perquè el pardal ha volat del seu niu i jo no he fet res per saber cap a on marxava.

22 de novembre del 2004

J

És el meu millor amic. Me l'estimo d'una forma insensata. Ahir vam passejar per la platja. Som com germans, ens dèiem. Som espectres que comparteixen un espai i un temps. Tan sols això. Dos figures joves i rosses que ens escoltem el batre de les onades i parlem de viure, treballar, estimar, sentir, viatjar i entendre.
Éts el meu millor amic, J.

Aquest cap de setmana acabo acabant les nits massa tard.
El millor de tot és la sensació que tens quan corres sota la lluna, entres i surts de bars, locals nocturs. O et quedes a recer d'un portal i parles dues hores amb algú amb qui no t'havies pensat que hi parlaries mai.
El divendres acabo al Clak ballant amb un hedonista videojoquei i dues uruguaies rialleres. El dissabte acabo a Granollers, ballant dance a l'As de Copes amb en Marchall i l'Alzins.
Al final, la jaqueta de pana negra acaba empudegada de pudor de fum i malibú amb pinya que t'ha servit pel morro la cambrera que està boníssima però que no t'ha mirat als ulls quan li has demanat. Estrany comportament.
Diumenge al matí llegeixo el diari assentat a una terrassa de la Plaça Nova. M'agrada viure més d'una vida a la vegada. Qui no és oficinista gris i salvatge follador? Qui no és terrible xerraire feliçoi que a casa es xuta antidepressius per no penjar-se? Qui no és meravellós artista i beneit consentit? Qui no és un cos escultural explosiu i un cervell treballat, llegit i essencialista?
Passo un cap de setmana intens.
Divendres i Dissabte acabo acabant la nit, fins a altes hores, corrent sota la lluna.
La primera la tanco al Clak, amb en Cristian i la seva pandilla uruguaiana (Ximena, Adriana i Alejandro), on m'hi apunto després d'una tertúlia de vi i riotes amb en Gus al cafè Arcana. M'hi apunto com despenjat, arrossegat per una voluntat de no baixar les persianes, de no anar encara a dormir. Obro la porta del bar quan em penso que tot just serà entrar i adonar-se que no hi haurà ningú, i que podré marxar. I no. Entro i em quedo, i bec i ric, i confesso i declaro, i escolto i entenc, i em cito a fer un dinar amb en Gus aviat. El dissabte a les cinc l'Eloi marxava del Clak baixant les escales, embolicat amb una jaqueta de pana negra i la roba amb pudor de fum i malibú amb pinya regalat per la cambrera del primer pis.
La segona nit la començo a casa amb una penya mirant el futbol. Mengem pizzes quatre formatges, bevem vi Lambrusco, cocacoles i cerveses Estrella, piquem patates xips i ondulades... ah sí, també mirem el Barça-Madrid. Ens abracem, xisclem, ens desfoguem. Guanyem i marxem de festa. Baixo amb el cotxe d'en Nathan. Al carrer Sant Josep un grup de borratxos culés tallen el trànsit.
Passo pel BierBuilding, em trobo la generació del 82 del GEM que fan una festeta. Parlo amb la Montse, em topo amb la Maria Juanola. Vaig a l'Arcana. Entro a l'Atzurrat. Acabo amb en Marchalls i l'Alzin a l'As de Copes, a Granollers. Penso que tot comença amb a's. La música dance es mescla amb una noia amb un piercing als llavis que sentada mira com el seu nòvio juga al futbolín. Me la miro, em mira, somriem. Marxo.
S'acaba la nit tard. És tant tard però també tant d'hora. :)
Per sort no faig gaire mala cara.

18 de novembre del 2004

Avui dia de feina a Barcelona a la productora de documentals ALEA TV, per a qui faig tasques de producció.
Dino amb en Pau Castejón, director de fotografia de "Baltasar Porcel, ressons de les mediterrànies", i amb qui durant dues hores discutim del nostre futur laboral, de viatges, de noves formes d'expressió, d'antigues nòvies, del festival de cinema independent de Barcelona, del LOOP festival de video experimental i artístic... els bons amics no es deixen perdre mai. M'encanta la seva serenitat, i sobretot la seva sinceritat. Ens mirem sempre als ulls.
Avui un dia dur de feina a Barcelona. Quan torno estranyament no trobo caravana ni colapses circulatoris. Volo ràpid per l'autopista a ritme de Jarabe de Palo.

15 de novembre del 2004

Recordo que era un dissabte o un diumenge al matí. Entrava la llum del sol amb força a través de les cortines blanques. Vaig trobar una papallona que es moria a l'envà de la finestra de la meva habitació. Jo tenia quatre anys. Vaig obrir la portella i vaig recollir l'insecte amb les mans.
Va aletejar un parell de cops i es va quedar immòbil. Jo li vaig acostar els llavis i li vaig fer un petó. Has d'estimar els animals, sempre m'havia dit la mare.
Me la vaig guardar en una bosseta de plàstic que vaig amagar dins la motxilla d'anar a l'escola. Em vaig mirar les mans i les tenia plenes d'una purpurina brillant i de colors.
Què curios, als quatre anys ja vaig ser testimoni que la mort sempre amaga una bellesa essencial.