10 de setembre de 2016

Diada Nacional amb un espot sota el braç



De cara a la Diada de l'onze de setembre d'aquest any, la gent de l'Assemblea ens va demanar a Clack de dirigir i rodar un espot. Havia de ser intimista, que connectés amb el compromís personal de tantíssima gent que veu en la consecució del procés sobiranista una millora de les seves vides. Per tant, es tractava de connectar aquest compromís íntim amb unes imatges càlides, properes i lluminoses de persones anònimes. Vam encarar l'encàrrec amb il·lusió; la feina de tot l'equip, a contrarrellotge de finals d'agost, va ser impol·luta. M'encanten el reflex del sol en la Júlia, el somriure relaxat de la nena, el contrasol de primera hora del matí a la balconada... La música original d'en Borja Penalba i la veu profunda d'en Joan Crosas van acabar de posar els remats finals a una peça que considero que ha quedat molt bonica. Treballar amb en Borja i amb en Joan. Qui m'ho havia de dir! Quin orgull, quina sort.

Tot i que no ho faig massa, m'agrada dirigir espots, perquè igual que els videoclips, et permeten crear petits universos que duren poc, tant en durada com en terminis de producció, molt diferents a llargmetratges o documentals, que acostumen a allargar els seus processos mesos i algunes vegades diversos anys i tot.

30 de maig de 2016

Avui Ovidi: gràcies.


Ahir a la nit, quan havíem recollit, eren passades les dues de la matinada. Havia plogut i al terra de l'acera de Móra d'Ebre s'evaporava l'aigua.En Marc feia 27 anys. I ho havíem de celebrar. Al Freeman vam brindar per la vida amb cerveses i gintònics. Molt més tard creuàvem el pont vell damunt de l'Ebre per tornar a la fonda. Amb la sensació d'haver connectat amb el públic que ens havia acompanyat unes hores abans en el passi d'Avui Ovidi dins el Festival Litterarum.

Nosaltres havíem estat seleccionats amb una proposta molt clara. Apostant pel valor de la perifèria. Pensat i creat des de Mataró. Amb un concepte antieconòmic, amb vuit artistes a escena, sense microfonar. Amb una experiència en primera persona, gairebé a cau d'orella, no massiva. Optant per una proposta ideològica, política. Fidel a l'Ovidi. I creient que la posada en escena, la cançó, la poesia, la prosa, el teatre... podien sumar-se per a crear un espectacle petit, auster i bonic. Al final, molts aplaudiments. I tu aplaudint, mirant molt al fons dels ulls als artistes que acaben d'actuar amb tu i que t'acompanyen. Més tard la consternació d'adonar-te que fas una cosa en la que gent que no t'havia vist mai ni et coneix ni ha parlat amb tu tremola, plora, s'emociona, s'entusiasma. I venen i t'ho diuen i t'agafen de les mans i et miren als ulls i et diuen què bonic això que ens heu explicat aquesta nit.

Ho he dit des del principi d'aquesta història. Jo no comptava en fer de director d'un espectacle literari que té més de teatre i de cançó que d'audiovisual o guió. Ni hi comptava ni m'ho esperava. Però el retorn ha estat tant increïble! Em passa algunes vegades amb el que fem a Clack. Aquesta sensació de gratitud enorme. Ho he dit quan he tornat tard de la gira de Bon cop de falç o quan m'he posat a rodar videoclips amb els meus cantautors preferits. La Jessica deia que Avui Ovidi, que vam estrenar el novembre passat a El Públic amb l'ajuda d'Òmnium Maresme, era una cosa petita que s'havia fet gran a base d'amor. Crec que parlava de l'amor en intentar retornar a les coses més essencials. Segurament té raó. Crec que es tracta d'això. Apostar per uns valors, per un relat, per una història. Apretar ben forts els punys i simplement explicar-ho tant bé com sàpigues. Un dia serà un documental. Un dia serà un espot. Un dia serà un espectacle. I seguirem. Treballant i vivint així em sento ple de vida. Gràcies.

[Fotografia d'un moment de l'actuació d'Avui Ovidi ahir a la nit a l'Escola de Música Municipal de Móra d'Ebre, dins la Fira Litterarum. Cedida.]

23 de maig de 2016

Ventura Ametller: rellegir la poesia del 20 amb els llenguatges del 21

Passa el temps i quan les coses es relliguen i surten continuo pensant que és gairebé un autèntic miracle. Però es relliguen. I surten. I em continuo sorprenent, perquè en la cultura acabar les coses i estrenar-les sovint és un miracle en sí mateix. I quan surten, tenim la oportunitat de viure-les en primera persona. És el cas del VARECITAL, l'espectacle que el 9 de juliol a la nit al Pati del Cafè Nou de Mataró clausurarà els actes de commemoració dels trenta anys de la publicació de Summa Kaòtica, la novel·la clau de l'escriptor i poeta expressionista local Ventura Ametller.

Mai havia llegit Ventura Ametller. Malgrat vaig ser, el 2008, a la presentació a Can Palauet de la reedició del Summa. Hi havia l'Albert Calls, a qui tant debem i que des de Cabrera continua batallant de forma activisme i clandestina per la mala salut de ferro de la cultura i la literatura de visió maresmenca. Va ser el seu gendre, l'amic i artista visual Josep Maria Codina, qui em va demanar que des de Clack ens incorporéssim a la comissió ciutadana que des de finals del 2015 es va posar a preparar un seguit d'actes per recordar-lo (formada per Òmnium Cultural Maresme, els familiars de Ventura Ametller i altres activistes culturals com la Neus Pinart o en Joan Safont). En podeu veure els actes que hem parit aquí.

Però tornem al tema. El recital de clausura. El VARECITAL planteja una forma de treballar que considero nova. Primer, perquè des de Clack ens atrevim a sumar poesia, música electrònica i audiovisual en directe. Tot a la vegada. Serà un luxe treballar amb el jove i mataroní Jordi Lopez, l'alter ego de DJ Swet. Beats i textures electròniques sobre vinils per posar banda sonora original als versos de Ventura Ametller. L'altre luxe serà la direcció literària de Jaume C. Pons Alorda, que dirigirà set poetes dels països catalans (Pau Vadell, Raquel Santanera, Lluís Calvo, Anna Gual, Teresa d'Arenys, Joan Carles González Pujalte i ell mateix) recitant poemes inèdits d'en Ventura. Al damunt hi aporto la direcció artística, que a partir d'una posada en escena austera i despullada recrea l'univers de fusta i llumetes que tant m'agrada i que ja vaig aplicar a Avui Ovidi, i al voltant, als murs, projeccions audiovisuals en directe.

El recital és destacable també per com l'hem bastit. Perquè ho hem fet a quatre bandes; insistint en que aquest espectacle s'havia d'estrenar per la porta gran, seduint al Poesia i +, a l'Ajuntament de Mataró i a la Comissió ciutadana. Connectant i amplificant. Posant el millor de Clack com a productora cultural i audiovisual al servei d'un homenatge ocult imprescindible. Quan aconseguim anar junts, la ciutat hi guanya.

El VARECITAL és un dels somnis d'una nit d'estiu que vull viure aquests propers mesos. En tenim d'altres preparats, de somnis de nits d'estiu. Però aquesta, per tot el que em significa i ens significa, serà especialment emotiva. Tot torna. Tot es reconverteix.Els llenguatges del 21 recuperen (reivindiquen) les idees del 20. Tot és el mateix. Terra, somni, forma. Record, vida, mort. Expressió, voluntat, poesia. El 9 de juliol ho posarem en escena. De nou, creant universos per a ser compartits.
 











 [Fotograma del projecte audiovisual que estem creant i que es projectarà el dia 9 de juliol del 2016 a les 22h al Pati del Cafè Nou]

1 d’abril de 2016

música | ciutat | atzucac | resistència


Programar música en directe s'està convertint en una petita heroïcitat. Aquest cap de setmana baixa la persiana la taverna Atzucac, que durant divuit anys ha ofert de forma irregular concerts. Hi he vist tocar des d'en Marc Ràmia a Carles Belda, passant per La Coixinera o en Cesk Freixas. I multitud de DJs -a can Atzucac sempre n'han dit PDs- que han amanit amb beats i ritmes dotzenes de matinades. Trobaré a faltar l'Atzucac; perquè hi vaig des de l'adolescència tardana. I allà hi he viscut multitud d'històries.

La música necessita que la cuidin. Quan va tancar El Dau ja ho vaig dir. Després va tancar l'Arcàdia. I ara l'Atzucac.I la música continua desatesa, desamparada. En parlava avui, amb portada inclosa, El Tot Mataró. En l'article hi surto defensant que "els concerts fan ciutat, no són soroll". Venia a dir que sovint tot depèn de la òptica amb que es miri un fenomen. La música pot ser una problemàtica, un tema de llicències i condicionants. Però la música també pot ser cohesió social, diàleg cultural, capitalitat i atracció turística i aposta per músics emergents locals. Des d'El Públic hem optat per aquesta segona mirada sobre la música en directe. Una mirada que valori els espais de resistència cultural que aposten per entendre que sense cultura de base i tercer sector, sense militants de la cultura musical, una ciutat com Mataró deixa de tenir bona part del valor que podria tenir. Tant de bo, tard o d'hora, la cosa canviï.

[Fotografia cedida de l'article d'El TOT Mataró]

21 de març de 2016

I malgrat tot, creure en Europa.

I malgrat tot, creure en Europa. Creure-hi en els seus dies més grisos des de fa dècades. Creure-hi perquè tens la convicció que continuem sent alguna cosa junts. I malgrat tot, creure en Europa. La mateixa Europa que em va permetre ser estudiant Erasmus a Dinamarca. El mateix tipus d'estudiant que ha perdut la vida aquest cap de setmana a l'Ebre amb nom de noies finlandeses, hongareses, alemanyes, poloneses, britàniques, italianes o franceses. I malgrat tot, creure en Europa. Escollir Budapest no de forma aleatòria sinó per anar a veure les escales de l'Estació Central plena de parells sabates que deixen cada dia desenes de ciutadans europeus hongaresos. Aquelles sabates que representen la queixa sorda i silent de ciutadans europeus que clamen que Europa hauria de ser solidaritat i justícia. Perquè per sobre de tot tenim la ciutadania europea. Per sobre de Comissions. Per sobre de Parlaments. Per sobre de caps d'estat. Som ciutadans europeus indignats i incrèduls amb l'ominosa reacció dels nostres dirigents continentals. Budapest no com a casualitat, sinó com a inici. La vella Europa, l'antiga ciutat dividida. I malgrat tot, creure en Europa. En la seva memòria; en Argelers-sur-mer, Dachau, Mostar, Calais, Lampedusa o Ceuta. I malgrat tot, creure en Europa. Creure en el seu futur: en aquells ciutadans europeus que tard o d'hora serem tants i a tants llocs que aconseguirem que la nostra bandera sigui la solidaritat. I malgrat tot, creure en Europa. Creure en les oportunitats, la ciutadania, la memòria, la solidaritat. Creure en el futur. Creure en la meva dona embarassada passejant per les ribes de Budapest al principi de la primavera. I malgrat tot, creure en Europa.

14 de març de 2016

Art. Madrid. Eclosionar. Objecte.



Coincidint amb la Fira ARCO, les amigues Aida i Malú organitzaven la mostra Room Art Fair, una de les diverses fires off que conformen l'escena alternativa al voltant d'ARCO, i que han acabat sent cita imprescindible pels amants de l'art contemporani. Dos o tres de dies a ARCO i un parell de dies visitant totes les fires, mostres i firetes off sembla que és la tònica que s'ha imposat gràcies a iniciatives com la de les meves antigues companyes del Màster en Producció i Comunicació Cultural.

La meva feina va ser rodar un video de resum de l'esdeveniment. La Room Art Fair es desenvolupava en un hotelet de la Plaza de Santa Barbara, i ocupava totes les habitacions de les dues primeres plantes. Una manera molt original perquè col·leccionistes, col·lectius i galeries d'arreu de l'estat i algunes d'europees puguin aterrar a Madrid durant aquests dies d'excitació artística. Em vaig entusiasmar filmant les peces de la galeria California de Sevilla, colorista i gamberro, o la pulcritud juvenil del projecte artístic de la plataforma cultural La Grieta, La Colmena, que es presentava en una habitació del primer pis. Allà em vaig enamorar amb un sorprenent Francisco Javier Ruiz Montero, amb una reinterpretació de la memòria mediàtica fotogràfica a través del joc i la reconstrucció personal i la computació algorítmica. Cada habitació era una petita sorpresa.

Va ser un cap de setmana complet, on vaig aprofitar per anar a veure l'exposició Miró y el objeto al Caixa Forum de Madrid. A partir dels anys setanta, Joan Miró ja considerava l'objecte i l'art brut una mica l'estació final de la seva obra. La fotografia que acompanya aquest post ho explica. Un tapís estripat i mig cremat. Miró, desenganyat, criticava el mercadeig en que sovint es convertia la seva pròpia obra, malgrat ell mateix. En parlàvem, d'això de l'amor a l'art, amb l'Eli i l'Alba, fent uns xurros al diumenge en un bar popular de Carabanchel, aprop del Manzanares. Ells, autèntics promotors de l'underground madrileny, em parlen sempre dels seus videoclips surrealistes amb regust de VHS, els seus concerts inacabables en magatzems de botigues de còmics i les seves il·lustracions pop mesclades amb influències manga. Tot són senyals per entendre que l'art o està viu i cohesiona o no acaba de servir.

Les arts visuals en plena eclosió. I una idea permanent. L'art que transforma, que commociona, que emociona. L'art en moviment. Aquesta va ser la lliçó de viatjar a Madrid.

[Fotografia d'una de les obres a Miró y el objeto, Caixa Forum de Madrid feta per E.Aymerich]

3 de febrer de 2016

Nit dedicada a tu

I surto al balcó, sí. Penso en els hiverns freds. I penso que en aquells hiverns freds no m'atrevia a sortir al balcó. Deixo la porta oberta, que en silenci s'esglaia i protesta perquè les cortines blanques voleien, repintades de taronja de farola de vapor de sodi, empeses per l'aire fred que es cola al menjador. Aquesta nit està dedicada a tu, malgrat tu no ho sapigues. Penso sovint en tu. Penso sovint en tu especialment quan surto a un balcó o a un terrat. Penso sovint en tu especialment quan és de nit i és tard. En aquella hora en que el silenci només el trenquen els gossos insomnes i els camions de la brossa grinyolants. Aquesta nit està dedicada a tu, malgrat tu ara dormis. Tremolo amb un calfred feble, i recordo de forma seqüenciada Cabré parlant de les estrelles a Senyoria, la guitarra esquerdada de Calle 13 a Latinoamérica i el cartell d'aquella pel·lícula anglesa que ens ha quedat pendent d'anar a veure plegats. Torno a entrar i tanco la porta del balcó, molt suaument. I mentres m'encamino al llit queda al defora la nit que continua ben plantada reclamant-te atenció.