31 de març de 2008

Una dona jove ha mort, sense miraments, i em quedo perplex. No pensava que m'afectaria tant. Perquè no era la meva cap. Ni era companya de feina diària des de feia anys. Ni teníem una amistat còmplice. La tarda del diumenge a Televisió de Mataró era àgria, sotragada, de recaiguda. Sense gaire clar què dir, què fer, a on anar. Quan puc, a quarts de nou, ja de fosca, m'acosto a Can Marfà, pujo les escales metàl·liques. A dins hi deambulen periodistes, operadors de càmera, productors, presentadors, algun polític. No sé què dir, què fer, m'arrepenjo a una taula de redacció. A l'Eli li toca fer segurament un dels informatius més durs de la seva vida. I l'Oriol dicta a la Cristina com muntar una de les peces. I l'Esteban dispara l'ordinador i apareix la careta del 24 hores. I en Jaume apuja el so de la taula des de la peixera i li tremola la mà. Ho veig des del costat de realització. Li tremola la mà però apuja el volum. Mentres es veu per les pantalles l'especial informatiu en silenci ara en Pep, ara l'Eva, ara en Jaume, entren a la realització. S'acaba l'especial informatiu i l'Esteban abaixa la mà. S'acaba el noticiari. Es baixa la barra de la taula de mescles, s'abaixa el volum, entra la continuïtat. Em quedo perplex. La mort d'aprop. Una mort molt injusta, molt injusta, molt injusta. Segurament ahir diumenge al vespre el millor era ser allà, en silenci, mirant els monitors de tub mentres l'Eli deia amb serenitat que la nostra companya/amiga/filla Anna Palà ha mort amb dignitat després d'una llarga malaltia. En silenci, junts, aguantant el xàfec, cadascú a la seva manera. Aguantant el xàfec i pensant com li hauria agradat a l'Anna sentir el que ahir tanta gent va dir d'ella. Com t'hauria agradat veure quanta gent et troba de sobte a faltar, Anna.

28 de març de 2008

El veí del segon s'ha pintat l'habitació.



En Jon s'ha pintat el dormitori. És possible que copïi la tècnica del veí del segon de l'escala per pintar-me el despatx.

18 de març de 2008

Dignitat (I)


Encaro la Setmana Santa amb el rodatge del documental de Càritas Dignitat gairebé enllestit. Hem treballat dur, amb algunes jornades de 10 hores, però els resultats m'agraden. Avui, al matí sessió de muntatge amb en jordi amb interludis de l'advocadessa voluntària que atent immigrants i del voluntari jubilat que ens explica perquè col·labora ajudant als altres. Ben dinat, reunió de treball amb el compositor de la banda sonora, Ivó Oller, amb qui hem estat més estona reflexionant al terrat de casa sobre com ha de sonar que mirant les primeres imatges que li he passat en dvd. Porto quatre setmanes totalment capficat amb el documental: la història, els personatges, el ritme, el color, els plans, el so, les sensacions. El meu guió ja comença a estar ple de guixots amb llapis vermell i això és bona senyal, perquè les seqüències enllestides i editades les marco per saber quant em queda. A la imatge el voluntari Joan Lobera, en una localització curiosa i quotidiana que vam enregistrar dimecres passat: el bar L'Esplanada, just sota casa, on gairebé cada dia passo una estoneta per reconciliar-me amb la premsa escrita de pagament -un dels pocs bars aprop de casa on tenen La Vanguardia i El Periódico de Catalunya. Dignitat, si tot va bé, veurà la llum a mitjans de maig.

3 de març de 2008

La campanya allunyada



Joan Herrera està protagonitzant una campanya allunyada dels duels cara a cara, els discursos del vot útil, l'eix Catalunya-Espanya o la descualificació de la por.
La campanya d'Herrera està basada en propostes senzilles i concretes -amb un cert punt utòpic, això sí- però què seria de la lluita per la transformació social sense un horitzó on encaminar-nos?
El seu espot de campanya -aquí poso el primer d'una sèrie de tres- és una excel·lent contribució d'aire fresc en l'encaramelat discurs audiovisual que tant PP com PSOE estan realitzant aquests dies i que sense miraments parlen molt més de sensacions i contraposicions etèries que no pas de propostes per millorar el benestar de la majoria.