Una dona jove ha mort, sense miraments, i em quedo perplex. No pensava que m'afectaria tant. Perquè no era la meva cap. Ni era companya de feina diària des de feia anys. Ni teníem una amistat còmplice. La tarda del diumenge a Televisió de Mataró era àgria, sotragada, de recaiguda. Sense gaire clar què dir, què fer, a on anar. Quan puc, a quarts de nou, ja de fosca, m'acosto a Can Marfà, pujo les escales metàl·liques. A dins hi deambulen periodistes, operadors de càmera, productors, presentadors, algun polític. No sé què dir, què fer, m'arrepenjo a una taula de redacció. A l'Eli li toca fer segurament un dels informatius més durs de la seva vida. I l'Oriol dicta a la Cristina com muntar una de les peces. I l'Esteban dispara l'ordinador i apareix la careta del 24 hores. I en Jaume apuja el so de la taula des de la peixera i li tremola la mà. Ho veig des del costat de realització. Li tremola la mà però apuja el volum. Mentres es veu per les pantalles l'especial informatiu en silenci ara en Pep, ara l'Eva, ara en Jaume, entren a la realització. S'acaba l'especial informatiu i l'Esteban abaixa la mà. S'acaba el noticiari. Es baixa la barra de la taula de mescles, s'abaixa el volum, entra la continuïtat. Em quedo perplex. La mort d'aprop. Una mort molt injusta, molt injusta, molt injusta. Segurament ahir diumenge al vespre el millor era ser allà, en silenci, mirant els monitors de tub mentres l'Eli deia amb serenitat que la nostra companya/amiga/filla Anna Palà ha mort amb dignitat després d'una llarga malaltia. En silenci, junts, aguantant el xàfec, cadascú a la seva manera. Aguantant el xàfec i pensant com li hauria agradat a l'Anna sentir el que ahir tanta gent va dir d'ella. Com t'hauria agradat veure quanta gent et troba de sobte a faltar, Anna.