30 de desembre de 2005

(1) NOTI

Dos dies seguits de cinema, un amb en Marçal, l'Uri i la Carla al Cinesa, a la última sessió, per a veure Match Point, de Woody Allen. Aquest vespre, amb en Roger, quedem al Monumental per a veure L'enfant -traduït com "El Niño"-, un film belga. Tots dos parlen de maneres diferents d'una mateixa cosa, com un mateix pot acabar xipollejant enmig del fang sense acabar d'entendre com hi ha anat a parar. Sovint, els diners ens enceguen. .. i la bellesa, i el poder, i la por, i la comoditat, i la curiositat...

Fa dies en Joan Lleonart -que curiositats del sistema, me'l vaig trobar ahir a la fila de butaques del darrera quan es va acabar la pel·lícula- em va demanar que comentés les que per a mi havien sigut les notícies més importants de l'any. M'ha agradat com l'Oriol ho ha fet, i com que les coses bones val la pena copiar-les, adapto el seu sistema.

>>En l'àmbit personal m'han passat dues coses elementals. La primera va ser marxar a Dinamarca, la meva experiència vital al país escandinau de les ciutats boniques i les noies en bicicleta. La segona, l'aprendre a retornar, a recomençar en un entorn -Argentona, Maresme, Catalunya- que gairebé no reconeixia. Gràcies als pares, a la meva àvia, al meu germà, a la Núria, a en Joan. Retrobar la malla de l'amor quan em semblava que m'esfondraria.

>>En l'àmbit local em quedo amb el desallotjament improcedent del casal l'Estella, l'aprovació del Pla Jove x Mataró... i el concert de Youssou N'Dour, amb centenars de senegalesos i gambians i nigerians i guineans suant i bramant les seves cançons al parc central.

>>En l'àmbit internacional els joves francesos cremant els seus propis barris, amb més de tres mil detinguts durant setmanes. La nit encesa, les llums blaves dels gendarmes i els veïns, incrèduls, mirant pels balcons l'espectacle de l'horror en horari de prime-time a les televisions.

23 de desembre de 2005

FOTO instal·lació en un llit de matrimoni omplert per 2+1

Ahir vaig enllestir la tarda quan ja s'havia fet de vesprada. I vaig poder gaudir de les obres plàstiques que inauguraven a l'Ateneu de Caixa Laietana, els negres sobre negres de Pere Coll. D'allà vaig anar al teatre del Casal, al mateix carrer Bonaire. Allà vaig poder escoltar els Dealan, en Rafael Sala, en Josep Fadó o en Jaume Arnella, alguns dels músics que han participat en la recuperació d'algunes de les cançons populars de Mataró. Ara s'han reversionat. M'agrada la idea. Sé que un dels culpables d'aquest projecte és en Dani Álvarez, un acordionista i flabiolaire atípic, a qui sempre li agrada tocar el crostó, ja sigui sota un gegant de la família Robafaves fent-lo ballar o amb una Coixinera sota el braç.
L'Àngels ha tornat de París per uns dies, i amb dos dels meus amigotes, en Ferran i l'Oriol, anem a celebrar-ho tots quatre a l'Arcàdia. Allà la nit s'escola indeterminada, sobretot pels roms amb cocacola que ens bevem des del principi, les ampolles de vi Turbio amb les que brindem per nosaltres, els altres, i els de més enllà. Que bé que ens ho passem, per déu. La nit a l'Arcàdia es fa llarga, i per darrera la tauleta passen des de la Marta a en Sergio, des de la Norma a en Marc Prat, que el feia voltant per la Xina però que ara ha recalat al costat del mar una altra vegada.
Al cafè cultural -així en diuen de l'Arcàdia- dues noietes han creat una foto instal·lació-. Les recordo d'haver-les conegut per Santes. Em cauen bé. La fotoinstal·lació es basa en escriure alguna cosa darrera una fotografia i deixar-la penjada amb uns gomets en unes cortines que pengen del sostre. Els hi escric un poema, per duplicat. La primera còpia la penjo a les cortines. La segona còpia la regalo a la Jenny i l'Helena, que des de la taula de l'altra banda del bar somriuen.
Amb l'Àngels, l'Oriol i en Ferran aguantem fins que ens fan una mica fora... i marxem. Acabo la nit a quarts de tres en un llit de matrimoni omplert per dos amics meus, compartint-lo com bons germans. Tornar a Argentona m'era massa complicat. Res de manetes. Què bonica és l'amistat... ;)
A quarts de set del matí l'Àlex torna de festa i ens convida a menjar xocolata amb xurros. Aconsegueixo deslliurar-me'n i continuo dormint fins tres quarts de nou.

16 de desembre de 2005

El graduat

Hi havia una pel·lícula que es deia "El graduat". La protagonitzava un jovenet Dustin Hoffman. El graduat vivia tot tipus d'aventures. S'emborratxava, passava per alt bona part de les classes, es follava una dona madureta, passejava abrigat en una americana de pana, retrobava les noietes vintenyeres que el buscaven per cafès de tauletes apretades.
Aquest dissabte em graduo en Comunicació Audiovisual. La meva aventura no ha estat com la del graduat del film de Dustin Hoffman, però sens dubte em sento més gran ara que quan vaig entrar amb divuit anys a la Facultat de Rambles de la Universitat Pompeu Fabra, un matí de setembre.
He convidat als meus pares, la meva àvia i la meva tieta àvia. Serà un dia bonic, segur que sí. Només hi ha una persona que no hi serà i m'hauria encantat que hi fós. Espero que el meu avi des del lloc on sigui em pugui veure com recullo el diploma universitari.
Sovint les coses que fem són per un motiu. Recordo quan el meu avi m'animava a estudiar el batxillerat i ho vaig fer. Recordo quan el meu avi em deia que calia estudiar a la universitat, a Barcelona capital, perquè calia obrir-se de mires i ho vaig fer. Recordo quan el meu avi em recomanava que viatgés una època a l'estranger, a comprendre altres maneres de viure, i ho vaig fer.
Ara em sento en deute amb ell. Perquè en tot el que em deia tenia tota la raó del que ha viscut en l'esforç i el treball i sap que saltar valles, mirar amb el front alçat el futur, ser tenaç i formar-se en les disciplines, són algunes de les maneres per a esdevenir alguna cosa.
Demà quan reculli el diploma, avi, pensaré en les vegades que ho havies imaginat. Segur, segur, segur, que serà tal i com a tu i jo ens ho vam imaginar aquella tarda de setembre al llit de l'hospital, poc abans que morissis de càncer. Recordes com en vam parlar, abans que et donés el sopar? Aquell dia et vaig prometre que algun dia seria graduat amb ajut de les teves classes magistrals. Tu vas somriure, cansat. Jo et vaig apretar fort la mà, i ens vam mirar sense dir-nos res. Sovint les coses que fem són per un motiu. Ja sóc graduat, avi.

12 de desembre de 2005

la commoció

>>Els col·lectius de la dreta conservadora estan començant a organitzar-se com els lobbys anglosaxons. La macromanifestació que es va celebrar fa poques setmanes en contra de la reforma educativa del govern progressista espanyol es va muntar seguint esquemes d'agents polítics que havien recolzat la campanya republicana del feixista George Bush. Esfereïdor.

>>L'Organització Mundial del Comerç no aconsegueix rebaixar els aranzels de la por i l'egoisme del primer món. El continuar subvencionant els productes agrícoles propis no permet que uns trenta països en vies de desenvolupament -amb les seves pertinents fràgils democràcies pendents d'un fil- puguin sortir de la pobresa i dedicar més diners a educació, sanitat o infrastructures bàsiques. Tristíssim.

>>A les micronèsiques illes de Tuvalu criden desesperats perquè des de l'any passat el nivell del mar està pujant mil·límetre a mil·límetre. Ningú s'immuta.

Tinc la sensació de viure en un carrussel de l'horror, on tothom és prou bo per fer veure que no passa res ni l'immuta res. De lluny, al fons, unes nàcares i unes trompes m'insinuen el desastre.
En una entrevista al suplement dominical del diari El País, un escriptor alemany picat amb els polítics, el sistema i l'economia de mercat es refereix a les corrents ideològiques del maig del 68. L'escriptor explica que la commoció és la única sortida per a canviar d'era, per a avançar, per a saltar valles que semblen infranquejables.

>> Enmig del carrussel de l'horror, cal sembrar la commoció per a avançar, doncs?

5 de desembre de 2005

Pinzells de la llibertat (II)

Cada plec del teu cos se’m declara obert.
Una carícia, una llàgrima, un miratge.
Cada plec del teu cos és un presagi entreobert a tardes per fer.

2 de desembre de 2005

pinzells de la llibertat (I)

Com una rosa a tocar dels teus llavis
Un aleteig suau que esquerda el teu equilibri invisible

Deixa’t tocar les ales, papallona.
Deixa que em taqui de la purpurina màgica que em portarà al deliri.